Diari de les idees 23
18 May 2020
Editorial
This new edition of the Diari de Idees, published in the midst of the Covid-19 pandemic, aims to point out not only the aspects most directly related to the health crisis unleashed by the coronavirus, but also to analyse some of the political, social, economic, cultural and technological impacts that are beginning to emerge in the post-coronavirus world.
As the pandemic has spread fear, disease and death, national leaders around the world have been tested hard to lead the response to the pandemic. Many have demonstrated their inability to anticipate scenarios or to rely on prepared teams to make the right decisions. Others have showed resolution, courage, empathy, respect for science and ethical and moral decency, and in so doing have managed to minimize the impact of the pandemic on their countries. The New York Times editorial reflects on the role of leadership in managing the current crisis and tries to define some of the characteristics that define good leadership in times of emergency. Among the outstanding characteristics are rapid reaction, compassion and trust in science, all of which determine the most effective responses to manage the current emergency. In this regard, we refer again to women’s leadership, which we mentioned in previous editions. Simon Tisdall wonders in The Guardian whether leaders with the worst results share dysfunctional characteristics beyond mere masculinity. The fixation on war is one of them. The inability to imagine and think “out of the box” is another. They often resort to worn-out metaphors and clichés such as “wartime president,” “Blitzkrieg” and “fighting the invisible enemy. The lack of empathy also seems to be a common denominator, among the self-proclaimed “men of the people” who lead national-populist movements.
Populism and its leaders are also the focus of articles by Alexander Cooley and Daniel Nexon in Foreign Policy and Ruth Ben-Ghiat in Foreign Affairs that argue that populist rhetoric and policies constitute a rejection of the most important aspects of the post-Cold War liberal order. The ideological view of populists often sees internationalism as a source of threat to the political community and in order to implement their policies, populists have to protect themselves from pressures that urge them, among other things, to respect human rights, maintain the rule of law, fight corruption and respect the pluralism of political life. Consequently, national populist movements agree that a multipolar and unstable international system will best serve their interests.
In its editorial the French daily Le Monde points out that the current health crisis is profoundly changing the relationship between the major powers. The end of the Cold War, the disappearance of the USSR, globalisation and the emergence of China as a global player have shaped a new world order. The bipolar order was replaced by a multipolar disorder led by a central actor, the United States, on which the system gravitated and which intervened according to its national interests. But the pandemic has accelerated a paradigm shift and shakes the balances of power that sustain the current structure.
In this context, China’s role is focusing a large part of the analysis and news that mark these weeks of unprecedented crisis. If at first the information about China focused mainly on the spread of the Covid-19 contagion and the measures adopted to deal with it, Giovanni Bernardini analyses the change of focus on the health emergency that has given rise to a new narrative that presents Beijing as a privileged interlocutor worldwide, thanks to its strategy of helping other countries based on its own experience, in an unprecedented soft power operation.
As the world begins to think about how it will cope with the coronavirus and the threat of future outbreaks, it is clear that the current pandemic has the potential to disrupt industrial production, accelerate certain cultural and economic trends, or be used to formulate certain political agendas or by those who yearn for transformational programs. In this context, a Europe disrupted not only by the health crisis, but also by the deep disagreements between its members is the subject of an interesting monographic dossier in which the analysts of the journal Politico explore what the possible impacts of the pandemic will be on daily life, democracy and the EU. The dossier seeks to establish what the future will look like in a number of areas such as on-site work, hotels and restaurants, supply chains, eating habits, online shopping, urban planning, collective transport and aviation, technology big companies, privacy, public health care, the European Union and the euro, as well as the new role of experts in defining public policies. Another foresight exercise is offered by Social Europe, where Philippe Pochet highlights the fact that, in the wake of the crisis caused by Covid-19, the very foundations of European integration are being questioned. He wonders what kind of Europe will take shape after the crisis and points out four possible scenarios for the future, which are very different in terms of their social and ecological consequences. The first is that of a possible return to neoliberal orthodoxy, similar to that of the previous crisis (2008-13), when Europe returned even more radically to neoliberal foundations after a more or less green recovery in 2009. The second is the Chinese path, where we would move towards a more authoritarian state that controls the population of a country through new means based on Artificial Intelligence, with restrictions on fundamental freedoms in exchange for a sense of protection. The third scenario is a return to growth at any price, stimulating recovery consumption without restrictions and without any consideration for the environment. The last scenario involves accelerating the ecological transition and rapidly rethinking our growth model, with a return to public services, common goods and placing solidarity at the centre of the economy and social affairs. Ultimately, these scenarios are not mutually exclusive and can be combined and developed in parallel in different regions of the world, depending on the relevant balance of power. The strategy of the collective actors will therefore play a vital role, with implications for the way in which the architectural pillars of the EU will be transformed.
These pillars may well be shaken by the important ruling of the German Constitutional Court, which, curiously enough, has been given little consideration in most media. Théophile Rospars analyses in Le grand continent the judgement voted by an overwhelming majority of 7 votes to 1 which declares that the policy of quantitative easing carried out by the European Central Bank since the euro crisis constitutes a violation of the fundamental rights of German citizens, which poses a conflict of jurisdiction and affirms the primacy of German constitutional law over European law. Moreover, this ruling comes at a critical time, just when the countries of the South were relying on the flexibility of the German government to make Berlin act, if not as an ally, at least as an even-handed mediator between the parties that would enable Europe to implement an ambitious recovery plan. Finally, a relevant proposal for European reconstruction and the reformulation of EU policies is that presented by the President of the Committee of the Regions of Europe, Apostolos Tzitzikostas, who advocates the need for fundamental change because, while it is true that the pandemic is seriously testing the European Union, it has also highlighted the interconnection that exists between all levels of government: the EU, national governments, regional governments, cities and towns. Ultimately, it is necessary to reconsider the current structure of EU governance, as it has been shown that centralised power cannot respond to all the challenges of an emergency such as the one we are experiencing.
In the economic field, which will focus attention in the coming months, we highlight the report published a few days ago by the European Commission on the economic forecasts for the second half of the year and which points to a deep and widespread recession, with an uneven impact depending on countries and sectors, and uncertain expectations of recovery. The data reveal that, despite all the political responses that have been given, both by the EU and the member states, 2020 will be a year in which the Union’s economy will register a major recession – there is talk of an average fall of 7.5% – followed by a significant upturn but which will be very uneven. The expectations are also that the recovery will not take place until the end of 2021, as investment will be low, the labour market will not have recovered, and unemployment rates will still be very high. As for Spain, the forecasts are even worse with a 9.4% fall in GDP, one of the worst in the Eurozone, along with Italy and France. Finally, the European Commission forecasts an increase in the public deficit and the debt of the member states due to the measures adopted to alleviate the economic losses caused by the pandemic, while stating that without a joint recovery strategy there is a very high risk of major obstacles to the convergence of the Single Market and economic, financial and social divergences between countries.
Thus, while solidarity links between EU member states are weakened, an article published in El Periódico reviews the different types of management of the Covid-19 pandemic which, together with the foreseen social and economic crisis, has also altered the power relationship in many European countries. It stresses that, although the closing of ranks and the initial consensus has been broken as the weeks have gone by, in no other country is there such a harsh and rough confrontation as in Spain, while Portugal is at the other extreme, with unprecedented cooperation between the government and the opposition. At a time when the health alarm situation seems to be under control in Spain and some territories are beginning to ease the lockdown, not without controversy, as in the cases of Valencia and the Community of Madrid, the political climate remains tense. This anomalous situation is the subject of a very harsh analysis by the Madrid correspondent of the British newspaper The Guardian. Sam Jones criticizes the situation generated by the coronavirus in Spain and the performance of Spanish politicians, especially the role of the opposition, compared to other European countries. The correspondent’s conclusion is devastating and he accuses the right-wing opposition of using the virus as a cudgel while other countries are seeking consensus. He also warns that this radical right-wing attitude could put a brake on economic and social recovery once the health crisis has been overcome. In El País Josep Ramoneda hammers the point home and considers that political debate – which is always essential, also and above all in difficult times – does not exist in Spain and has left its place to opportunism, falsehoods and obscene exercises of opportunism, speculating on deaths. Instead, it considers that it is essential to build a de-escalation pact based on the restoration, as soon as possible, of the powers of the autonomous communities, together with complementary measures that guarantee the coordinated management of the pandemic. At the same time, it would be advisable to give a unitary response to the European institutions, particularly with regard to the aid for economic recovery and the very future of the European Union. In short, only by adopting pacts and agreements will it be possible to rebuild the economy, which must include a greater role for the public sector and a strengthening of the State’s capacity to limit certain market excesses and the lack of control in certain economic sectors.
The concern generated by the impact of Covid-19 on the democratic structures of our societies has been a constant in recent weeks. For example, Leonardo Marchettoni argues in the journal Il rasoio di Occam that the pandemic marks the end of liberal constitutional democracy and that it will no longer be possible to theoretically justify this model of government. For Marchettoni, new instruments adapted to the complexity of the contemporary world and to new technologies are needed: the system of fundamental rights and the conception of the individual must be restructured, leaving aside the individual approach and taking on a more communitarian perspective. We must also take advantage of the resources provided by the new technologies, without forgetting the risks they entail and without failing to develop a critical theory that is up to the challenges of the society that is coming. The compromised situation of democracy is also revealed in the analysis of the Bertelsmann Foundation which has made public its anual report where it warns that inequality and repression undermine democracy and the market economy, and that the destabilisation of established political orders lies in the inability of political actors to solve problems, clientelism and the lack of spiri of compromise. La crisi de la Covid-19, però, també ha revelat una dada evident: les classes treballadores i mitjanes són indispensables per a la supervivència física i vital de les nostres societats. The Covid-19 crisis, however, has also revealed an obvious fact: the working and middle classes are indispensable for the physical and vital survival of our societies. Thus, geographer Christophe Guilly argues that the pandemic has highlighted the social usefulness of certain professions and that public opinion has understood this, since, all of a sudden, nurses’ aides and nurses, but also delivery boys, cashiers, drivers, newsagents, and garbage collectors, have become heroes and heroines.
In this sense, former U.S. Secretary of State and professor of public policy at the University of Berkeley, Robert Reich points out that the Covid-19 pandemic is making visible the class division that exists in the United States and warns of the creation of four new classes. First, those who do telework and earn the same as before the crisis. Second, essential services workers who make up 30% of the total number of workers, most of whom have no access to paid leave or health insurance, thus constituting a highly vulnerable group. Third, those groups who have had to stop working because their jobs did not allow them to continue working (25% of the total) and who have already spent their leave money. And finally, the group formed by those people for whom social distancing is impossible because they have been confined in centres with a high population density such as prisons. The fight against inequality is also the focus of the article published by Nobel Prize winners Esther Duflo and Abhijit Banerjee in The Guardian in which they propose what poor countries can do in a pandemic situation that they have to face without being able to take the usual measures in the richest and most developed countries. They advise specific confinement of the most affected areas – and not the general population -, the improvement of health systems and the guarantee of housing as fundamental tools to fight the disease effectively, measures that should be complemented with the implementation of a universal basic income that rich countries could contribute to finance.
The health crisis has also exposed existing social and cultural fractures. Although it is difficult to predict what the “world after” will be like, we can say that it will not last if it does not end up integrating and recognizing “ordinary people”. Otherwise, everything suggests that the new world will be no more than a copy of the old one, but in worse conditions. A world that could indeed get worse if, as Masha Green points out from the pages of The New Yorker, the political impact of the loneliness and isolation experienced during the pandemic generates the conditions that, according to Hannah Arendt, define totalitarianism, since they make society disappear and we lose the gaze of the other, which is essential to constitute an enriching experience of ourselves.
The philosopher and activist Franco Berardi affirms in an interview in the magazine CTXT that if we continue with the criteria of the capitalist economy and consumerism, if we stop the economy according to the terms of a capitalism that prioritizes obtaining maximum benefit, the effects will be catastrophic in the coming years. Faced with the individual and social changes that the post-Covid period will force us to adopt, it will be necessary to rethink and redefine our needs in terms of what is basic to our survival and well-being: food, health care, communication, affection, … However, when the time comes to change the criteria of what is indispensable, and when the new criteria of life begin to be established, a political problem will arise: what will be the source of legitimacy to make these decisions? Who will make these decisions about what the priorities are?
Several media pay particular attention to the impact of Covid-19 on climate change and sustainability policies. One of them is The Economist which is initiating a series of articles on this issue. This first paper reviews the policies, almost always problematic, and the efforts employed to limit greenhouse gas emissions. The article stresses that, despite increasingly alarming publications and warnings from scientists, companies interested in maintaining the status quo have always campaigned against the science that credited climate change and the emergence of the Chinese economy as a factor that significantly increased emissions. A cry of alarm shared by the newspaper Le Monde that in one of its editorials points out another of the great concerns of the progressive return to normality with respect to the environment and warns that the massive mobilization to get out of today’s crisis should not go, as happened after the crisis of 2008, to the detriment of the ecological transition. He warns that the significant fall in oil prices, which collapsed along with global activity during the coronavirus crisis, could make very tempting the idea of a “grey” recovery that would depend largely on the massive use of fossil fuels with a very cheap temporary price. The newspaper warns that it is no longer possible to reproduce the same mistake: in ten years the political and economic situation has changed and the leaders, increasingly under pressure from public opinion, know that they can no longer ignore global warming, which has become one of the main concerns of citizens.
In this context, and as Éloi Laurent writes in Social Europe, the coronavirus crisis reveals the need to update the European welfare state and make it evolve towards a social-ecological state, capable of sharing the environmental risks of the 21st century. The decade that is now beginning is indeed the decade of the ecological challenge: faced with climate change, the destruction of biodiversity and the degradation of ecosystems, human communities have to initiate a profound transformation of attitudes and behaviour in order to prevent the 21st century from being the century of the self-destruction of well-being. Laurent believes that this implies transforming ecological uncertainty into social risk, through public guarantees and insurance, so that the social consequences of the environmental crises of the 21st century are as small as possible. And in the stage of growing uncertainty that we are facing with respect to the environment, a determining factor will be that of cities, which are right now the centre of the Covid-19 pandemic, as they have been during so many plagues throughout history. No wonder, then, that Foreign Policy is devoting a special dossier trying to understand what urban centres will be like after the Covid-19 crisis with the participation of twelve leading world experts in urban planning, politics, history and health who share their predictions. Will restaurants survive? Will people continue to travel on crowded public transportation? Will large office buildings be necessary when we will be all connected to Zoom and other videoconferencing tools? It also remains to be seen whether the fear of future pandemics will become the new norm, turning cities into an antiseptic habitat and perhaps even with a dystopian touch.
Finally, the massive and accelerated use of new technologies since the appearance of the coronavirus in the daily lives of millions of people has become the subject of intense debate about its usefulness, its limits and its dangers. In Open Democracy Petra Molnar warns that technology is not intrinsically democratic and points out that it is particularly important to consider its impact in the field of human rights. Indeed, even before the current pandemic, we have already witnessed how technological tools can become instruments of oppression and surveillance, denying people their dignity, through the use of Big Data to predict and prevent the movements of migrants, AI detectors and facial recognition tools for possible deception at borders, or even the systematic surveillance and repression that the Chinese government exercises on dissidents and minorities through new technologies. In the same vein, Ramon Blecua warns in Le Grand Continent Observatory that the pandemic could accelerate the emergence of a new feudalism in which citizens would be prisoners of the anarchic arbitrariness of the new digital powers, true warlords who thrive on the crisis of states and the multilateral system. It is of particular concern that new technological tools and personal data are increasingly in the hands of powerful private companies. The impact of this phenomenon will undoubtedly have profound consequences, and while its success remains uncertain, the cost of inaction will undoubtedly be much higher.
From a positive perspective, a large group of experts has published an article in Foreign Affairs that claims the decisive role that new technologies could play in the fight against climate change and environmental disasters. Contrary to what climate sceptics argue that the costs of climate action are too high, technological progress can facilitate the removal of barriers by reducing the costs of environmental policies and in the coming decades, innovation could lead to significant reductions in emissions, also known as “deep decarbonisation”, at reasonable costs. This will mean reconfiguring a number of sectors of the global economy, including electricity, transport and parts of agriculture, reinforcing positive change where it is already occurring and strongly reversing the trend where it is not yet.
Diari de les IDEES
International politics and globalization
El mundo debe cambiar, y los ideales del socialismo democrático deberían ser los más valiosos
En aquesta entrevista, Judith Butler destaca l’augment de la solidaritat en les comunitats com una potent forma d’autogovern i alhora defensa la necessitat d’una resposta governamental forta. Segons ella, els ideals del socialisme democràtic haurien de prioritzar-se per evitar que les empreses i el govern americà facin negoci amb les vides i la salut de la gent. A més, Butler reflexiona sobre la manera biopolítica —o necropolítica, segons el terme de Mbembe— com els governs han gestionat la crisi sanitària, convertint la gestió de les poblacions en un càlcul de cost-benefici i decidint qui val la pena salvar i qui no. També apel·la a la necessitat de tenir la ciència com a font de veracitat —per evitar fenòmens com les fake news— i d’acompanyar-la sempre amb l’ètica i la política. Butler es mostra crítica amb la idea de la llar com a lloc segur, assenyalant que això permet que s’invisibilitzin les violències que hi tenen lloc i acaba reflexionant sobre les idees d’interdepe
La Chine et la pandémie: essais de soft power?
Xina està sent objecte de molts titulars en les notícies que marquen aquestes setmanes de crisi sense precedents. Si al principi la informació sobre Xina es va centrar principalment en la propagació del contagi de la Covid-19 i en les mesures adoptades per fer-hi front, ara el canvi d’enfocament sobre l’emergència sanitària també ha donat lloc a una nova figura, que la presenta Beijing com a interlocutor privilegiat arreu del món, en virtut de la seva manifesta voluntat d’ajudar altres països sobre la base de la seva pròpia experiència. Si provem d’ignorar els casos individuals per connectar els punts del mosaic global, resulta evident que les autoritats xineses estan explotant l’emergència de l pandèmia per muntar una operació de soft power sense precedents.
From Trump to Erdoğan, men who behave badly make the worst leaders in a pandemic
A tot arreu, els líders autoritaris estan explotant, exacerbant o encarant de manera molt equivocada la resposta a la pandèmia, anteposant l’interès egoista al bé comú. La majoria d’ells són homes. El gènere aquí és rellevant, ja que les dones que ostenten un lideratge es comporten millor. L’alemanya Angela Merkel, la neozelandesa Jacinda Ardern i la taiwanesa Tsai Ing-wen són algunes de les dones competents i compassives que han rebut elogis per la manera com estan gestionant la crisi. Amb tot, Tisdall planteja si els líders amb pitjors resultats comparteixen característiques disfuncionals més enllà de la mera masculinitat. La fixació per la guerra és una d’elles. La pobresa de la imaginació és una altra. Habitualment treuen a la llum metàfores i clixés bèli·lics gastats com ara”president en temps de guerra”, “blitzkrieg” i “lluita contra l’enemic invisible”. La manca d’empatia també sembla ser un denominador comú, fins i tot entre els autodenominats “homes del poble” que són els populistes. Això pot ser un producte de la classe, la cultura o l’educació de l’elit. Un factor més decisiu és l’orientació política de l’home. En termes generals, els líders antiliberals que dirigeixen règims autoritaris, rebutgen les limitacions democràtiques i legals, abusen dels drets civils i de les dones, rebutgen l’escrutini dels mitjans de comunicació, toleren la corrupció són els que pitjor es comporten i els que menys eficàcia tenen en la lluita contra la pandèmia.
Why Populists Want a Multipolar World
En aquest article de Foreign Policy s’argumenta que la retòrica i les polítiques populistes constitueixen un rebuig als aspectes més importants de l’ordre liberal posterior a la Guerra Freda, impulsat per una barreja de qüestions ideològiques i instrumentals. En primer lloc, la visió ideològica dels populistes sol considerar l’internacionalisme com una font d’amenaça per a la comunitat política. En segon lloc, per tal d’aplicar les seves polítiques, els populistes han de protegir-se de les pressions que els insten, entre altres coses, a respectar els drets humans, mantenir l’estat de dret, combatre la corrupció i respectar el pluralisme de la vida política. En conseqüència, els populistes coïncideixen en la idea que un sistema internacional multipolar servirà millor als seus interessos i, per tant, és una cosa que promoure. En essència, és la posició que estan mantenint Rússia i la Xina des de 1997 contra l’hegemonia d’uns o dues superpotències i a favor de la diversitat en les relacions exteriors.
In a Crisis, True Leaders Stand Out
Aquesta editorial del New York Times destaca que la rapidesa de reacció, la compassió i la confiança en la ciència són els factors que determinen les respostes més efectives en la gestió de la crisi del coronavirus. En què consisteix el lideratge pot ser difícil de definir, però en temps de crisi és fàcil d’identificar. A mesura que la pandèmia ha anat estenent la por, la malaltia i la mort, els líders nacionals de tot el món han estat sotmesos a dures proves. Alguns s’han quedat curts, de vegades de manera descoratjadora, però també hi ha líders que demostrat resolució, valor, empatia, respecte per la ciència i decència ètica i moral, i d’aquesta manera han aconseguit suavitzar l’impacte de la malaltia als seus països.
Après la pandémie liée au coronavirus: un ordre mundial à réinventer
En el seu editorial el diari francès Le Monde assenyala que la crisi sanitària que vivim està canviant profundament la relació entre les grans potències. La fi de la Guerra Freda, la desaparició de l’URSS i el sorgiment de la Xina van anar desequilibrant gradualment un món basat en la dualitat americana-soviètica. L’ordre bipolar va ser substituït per un desordre multipolar, que es va acomodar el millor que va poder. I és aquest nou ordre multilateral que la crisi sanitària acaba de fer esclatar. Per exemple, la demora amb que l’Organització Mundial de la Salut va alertar la comunitat internacional sobre el risc d’una pandèmia va posar de manifest el domini de Beijing sobre aquesta institució i la seva política d’adhesió a les Nacions Unides. La rivalitat entre la Xina i els Estats Units s’ha intensificat en un context d’acusacions mútues sobre l’origen del virus. Aquestes dues grans potències sovint han semblat ser més enèrgiques a l’hora d’enfrontar-se entre si que a l’hora de gestionar la crisi sanitària dins de les seves pròpies fronteres. Paral·lelament, la unitat d’Europa tampoc no ha resistit el xoc i, desarmada davant d’una pandèmia que no veia venir, no ha sabut organitzar la solidaritat amb els estats membres més afectats. Així doncs, l’egoisme dels estats i el retorn de les fronteres han posat en perill dos pilars de la Unió Europea: l’espai Schengen i el mercat únic. En definitiva, Europa, si vol tenir pes internacional dins d’aquest nou context, ha de començar per organitzar la seva pròpia reconstrucció.
The world after coronavirus
En aquest dossier monogràfic els analistes de la revista Politico exploren quin seran al seu entendre els impactes de la pandèmia en la vida quotidiana, la democràcia i la UE. A mesura que el món comença a plantejar-se com serà viure amb el coronavirus -o l’amenaça de futurs brots- queda clar que la pandèmia té el potencial de pertorbar la producció industrial, accelerar les tendències culturals i econòmiques, o ser utilitzada pels encarregats de formular les agendes polítiques o pels que anhelen programes de transformació. El dossier intenta establir com serà el futue en una sèrie d’àmbits com ara el treball presencial, l’hosteleria i la restauració, les cadenes de subministrament, els hàbits alimentaris, les compres online, l’urbanisme, els transports col·lectius i l’aviació, les grans empreses tecnològiques, la privacitat, la sanitat pública, la Unió Europa i l’euro, i el nou paper dels experts en la definició de polítiques públiques.
El “comunismo” chino y el coronavirus
Branko Milanovic repassa els errors que ha comès el govern xinès durant l’extensió de la pandèmia de Covid-19 i analitza quin replantejament del seu sistema polític s’hauria de fer per assegurar que mai no torni a passar res semblant. Segons ell, els errors més importants han estat deixar que es produís la infecció —cosa que s’hauria pogut frenar si la Xina, un país que té capacitats per fer-ho, hagués prohibit el comerç d’animals salvatges— i l’ocultació de l’epidèmia —cosa que atribueix al fet que els governs regionals xinesos tenen molt poder i poden ocultar informació fàcilment—. Per evitar tot això, hi hauria d’haver una revisió d’allò que ha sortit malament per part d’una comissió internacional d’experts imparcials, cosa que s’hauria de dur a terme amb la finalitat d’evitar nous brots i sense atacar la Xina com a culpable.
La seguridad del Estado frente a una amenaza global
L’historiador canadenc i rector de la Universitat Centre-europea Michael Ignatieff assevera que auan va esclatar el brot de coronavirus, el primer que es van preguntar els ciutadans és qui ens anava a protegir de la malaltia i de les seves conseqüències. I la resposta universal ha estat universal: el estats nacionals. No la Unió Europea, ni les Nacions Unides, ni l’Organització Mundial de la Salut perquè en un moment de crisi global, els actors menys creïbles han estat precisament les grans organitzacions transnacionals. Ignatieff conclou que la conseqüència de tot plegat serà la reafirmació del nacionalisme, perquè els nacionalistes sostindran que només podem protegir-nos si disposem del nostre propi Estat.
El mundo tal como es
El director de l’Institut de relacions internacionals estratègiques francès destaca que una de les múltiples lliçons que hem d’extreure d’aquesta crisi del coronavirus és que el món occidental ha d’aprendre a ser modest. En efecte, la Covid-19 ens ha obert els ulls al fet que els nostres sistemes de salut, tot i que eficaços, han quedat desbordats. Aquesta crisi il·lustra de manera clara que el món occidental ha perdut, i ja des de fa un temps, el monopoli de poder que va exercir. Al llarg dels últims cinc segles, els occidentals van poder fixar regles, fixar l’agenda internacional, i es van acostumar a que els altres les obeïssin i seguissin els seus punts de vista. Per tant, hem d’acceptar que els no occidentals no tinguin el mateix punt de vista que nosaltres i que això no es deu necessàriament a que són menys virtuosos, menys intel·ligents o menys desenvolupats sinó al fet que no tenen el mateix ADN estratègic que nosaltres. En darrer terme, cal que contemplem el món tal com és i no tal com va ser; és a dir, amb un món occidental que ja no està sol, que sens dubte existeix i mostra especificitats, avantatges, però també mancances.
Covid-19 Tempts Would-Be Authoritarians
La pandèmia de la Covid-19 fa sortir a la llum els valors que guien realment l’acció dels governs: molts estan optant per mesures de confinament i per la geolocalització dels ciutadans, i l’opinió pública es pregunta si realment ho fan amb el bé públic com a objectiu. L’autoritarisme que s’ha anat estenent en països com Turquia o l’Índia han fet que aquestes mesures semblin més normals a les democràcies liberals i han reafirmat el poder dels líders durs que governen sistemes il·liberals. Personatges com Bolsonaro, Trump, Orbán i Netanyahu han fet servir la pandèmia com a excusa per desplegar eines autoritàries i han qüestionat la veracitat de les fonts científiques. En tots aquests casos, i com ha passat també a la Xina, el bé comú no ha estat la prioritat. A llarg termini, comenta l’article, el coronavirus podria ajudar molt els líders amb inclinacions autoritàries. No obstant, també cal destacar que han sorgit moltes veus crítiques, i el virus mateix sembla demostrar que els líders autoritaris no tenen raó: aquesta malaltia anivella tothom independentment de la seva classe, racialització, gènere i ens fa adonar del valor dels lligams socials que són essencials per la salut democràtica.
How Covid-19 gave peace a chance, and nobody took it
El 23 de març, quan la pandèmia de la Covid-19 tot just començava a estendre’s arreu del món, António Guterres, secretari general de les Nacions Unides, va fer una crida per un alto al foc global, esperant que la pandèmia aconseguís aturar els conflictes armats que hi havia actius arreu del món. En un primer moment, es va aconseguir que l’ELN de Colòmbia, el Nou Exèrcit del Poble a les Filipines i l’Exèrcit de Liberació del Poble de Sudan aturessin les seves accions, però després d’una inexistent voluntat de negociació per part dels governs, aquests grups estan reprenent la lluita armada. A això s’hi sumen les tensions entre la Xina i els EUA, membres permanents del Consell de Seguretat de l’ONU i els seus desacords respecte l’OMS, que estan creant un combat per aconseguir dominar el relat sobre qui té la culpa de la pandèmia. Si la Xina i els EUA no aconsegueixen superar les seves diferències, l’oportunitat d’aconseguir l’alto al foc en diversos països serà desaprofitada.
Aucune souveraineté d’Etat au monde ne permettra de prévenir les pandémies
En aquesta entrevista, el filòsof Pierre Dardot i el sociòleg Christian Laval argumenten que el suposat retorn a la sobirania nacional preconitzat per Emmanuel Macron i molts altres líders occidentals és una il·lusió. Afirmen que l’imaginari de les comunitats que es tanquen en si mateixes pot trobar una nova força en aquesta prova però que el nacionalisme estatista té un altre argument per donar a l’opinió pública, vinculat a la pròpia globalització. La pèrdua efectiva de la independència industrial en un camp tan decisiu com la salut augmenta objectivament la crisi sanitària i alimenta la ira contra les empreses multinacionals que han sacrificat la necessitat de protecció de la població per maximitzar els seus beneficis. Consideren per tant que el nacionalisme polític buscarà desviar aquesta ira en benefici propi. Conclouen que la construcció d’institucions polítiques essencials per a la supervivència del món només pot aconseguir a través de coalicions ciutadanes sota una àmplia varietat de formes.
Catalonia, Spain and Europe
Aprendiendo de la gran recesión
Aquest article comenta l’impacte de la crisi de la Covid-19 en el sistema de financçament autonòmic, que ja estava debilitat abans de l’arribada de la malaltia. La irrupció de la pandèmia podria endarrerir l’aprovació del nou model de finançament que estava a l’agenda del Govern i exigeix mesures per afrontar la crisi econòmica. Es preveu que caiguin els ingressos tributaris i que les Administracions Públiques necessitin un ràpid i contundent accés a l’endeutament. La UE està responent amb diligència a aquestes necessitats i alleujant l’Hisenda central: s’ha activat la compra de deute per part del BCE i s’ha posat en marxa el MEDE, però seria ideal que l’UE pogués ajudar també les comunitats autònomes. El model territorial espanyol va ser sacsejat amb la crisi del 2008 i, fins que no s’aprovi un nou sistema de finançament el model seguirà en perill. Segons les autores, les relacions econòmiques i financeres entre administracions necessiten institucions de caràcter federal que respectin els àmbits de decisió i competències pròpies del govern multinivell. Només així s’aconseguiran alleujar les tensions que desperta la crisi de la Covid-19.
Un problema democrático
Martínez-Bascuñán s’interroga, en aquest article, sobre el paper que hauria de mantenir l’oposició per tal de poder fiscalitzar l’executiu sense exercir un rol destructiu en un moment de crisi sanitària. L’oposició, idealment, hauria de donar suport al govern, però també oferir alternatives. No obstant, el PP a Espanya no està fent cap de les dues coses: Casado està articulant un relat apocalíptic que invalida la seva funció institucional, i la seva sobreteatralització és frívola, caricaturesca i perillosa, cosa que constitueix un problema democràtic.
Pactos y alternativas
Josep Ramoneda carrega contra la situació política espanyola en temps de Covid-19 ja que considera que no hi ha debat polític -que és sempre imprescindible, també en moments difícils- sinó oportunisme, falsedats i obscens exercicis d’avantatgisme especulant amb els morts. El seu malestar rau en el fet que no hauria de ser difícil arribar a acords sobre aspectes essencials per sortir de la catàstrofe. En primer lloc, bastir un pacte de desescalada basat en una restitució, a el més breu termini, de les competències retirades a les comunitats autònomes, amb les mesures complementàries per garantir una gestió coordinada de la pandèmia. Segon, plantejar una resposta unitària davant les institucions europees ja que són dues coses importants les que estan en joc: les ajudes per a la recuperació i el futue de la mateixa Unió. Finalment, s’hauria de poder de poder pactar un acord per a la reconstrucció de país, que ha de passar per un major protagonisme del que és públic en l’economia i per reforçar la capacitat de l’Estat de posar límits a determinats excessos dels mercats i a el descontrol de certs sectors econòmics.
España, lider en crispacion bajo la pandemia
L’article repassa els diferents tipus de gestió de la pandèmia de la Covid-19 que, juntament amb la crisi social i econòmica que s’albira, ha modificat la relació de poder en molts països europeus. Destaca que el tancament de files i els consensos dels primers moments s’han anat esberlant amb el pas de les setmanes, però en cap país existeix un enfrontament tan dur i aspre com a Espanya mentre que Portugal se situa en l’altre extrem, amb una cooperació inèdita entre govern i oposició.
Spain's path out of Covid lockdown complicated by polarised politics
El corresponsal a Madrid del diari britànic The Guardian, Sam Jones, analitza de manera molt crítica la situació generada pel coronavirus a Espanya i l’actuació dels polítics espanyols, sobretot el paper de l’oposició, en comparació amb altres països europeus. La conclusió del corresponsal és demolidora i acusa l’oposició de dretes d’utilitzar el virus com un garrot mentre en altres països es busca el consens. Jones se centra sobretot en la polarització impulsada per la dreta i assenyala que possiblement Sánchez i el seu govern mirin amb enveja cap a Portugal, on un altre govern minoritari socialista gaudeix del suport de tots els partits de l’oposició en la seva lluita contra la Covid-19. Finalment, també assenyala que aquesta actitud radical de les dretes pot suposat un fre a la recuperació econòmica i social un cop s’hagi superat la crisi sanitària.
Coronavirus crisis: How to win the second half
Aquest article compara la gestió europea de la crisi amb un partit de futbol: els països en serien els jugadors i ja s’hauria jugat la primera part sense gaire èxit. L’autor comenta què s’hauria de fer en termes d’acció col·lectiva per guanyar la segona part. Pel que fa al finançament de la recuperació, l’article assenyala que l’emissió de coronabons no és la solució més ràpida ni la més necessària, sinó que l’instrument més idoni seria el Mecanisme Europeu d’Estabilitat. Pel que fa a la sostenibilitat de l’economia europea, l’article argumenta que només una Comissió Europea amb plens poders i imparcial podrà evitar una sortida desorganitzada de la situació que amenaçaria la supervivència del mercat únic i d’alguns sectors econòmics com el de les aerolínies. Sobre la relació amb els països veïns més pobres, l’autor destaca la necessitat d’establir-hi llaços de solidaritat financera per assolir un cert lideratge humanitari i geopolític. I, per últim, l’article comenta que la UE podria enfortir-se donant un paper més important a la Comissió en la coordinació de la resposta a futures emergències transnacionals com podrien ser les pandèmies o els desastres naturals. Europa té la capacitat i la necessitat de guanyar el partit, però per fer-ho és crucial que els països s’adonin que juguen al mateix equip.
Crisi coronavirus, ciò che l’Europa poteva fare e non ha fatto
Daniele Nalbone entrevista Riccardo Realfonzo, professor d’economia política a l’Universitat del Sannio, director del web “economiaepolitica.it” i autor de “L’advertència dels economistes” publicada al Financial Times. Sobre el futur de l’economia italiana, Realfonzo apunta que el país sortirà de la crisi o bé amb polítiques recessives deflacionistes o amb una tendència a la inflació, i en els dos casos els costs socials seran elevats degut a la inadequació del marc normatiu europeu. L’economia italiana ja estava molt debilitada degut a les mesures d’austeritat imposades per la Comissió Europea després de la crisi del 2008 i degut a l’evasió fiscal i les reformes estructurals italianes. Al document publicat al Financial Times, Realfonzo proposa la monetització dels dèficits públics per part del BCE com a mesura fonamental amb cost zero per lluitar contra la crisi econòmica i destaca la manca de voluntat política per adoptar mesures com aquesta. També es mostra molt crític amb el rebuig de la proposta italiana d’emetre eurobons i amb l’aposta del Consell Europeu pel fons de recuperació. Si Europa no impulsa el creixement no basat en altres deutes, hi ha el risc que la política italiana es basi en més polítiques recessives o fins i tot que emprengui un Italexit. Realfonzo destaca la necessitat de dirigir la inversió pública cap a un model de desenvolupament centrat en el benestar i la infraestructura social. Els pitjors escenaris encara són evitables, però caldrà que tots els països de la UE donin suport a la recuperació, estiguin disposats a finançar polítiques fiscals coordinades i que hi hagi una major integració política.
La gobernanza global y el papel de la UE en la pandemia de Covid-19
A mesura que la UE s’ha anat enfrontant al brot de Covid-19, una crisi transfronterera sense precedents, els seus Estats membres han recorregut a receptes dins dels límits de l’Estat-nació. Aquesta situació qüestiona la capacitat de la UE per coordinar els Estats membres de manera efectiva després d’una gran crisi de salut i desplegar instruments en el camp de la salut pública que contribueixin a fer front a les pandèmies. En aquest sentit, la participació més aviat discreta del Centre Europeu per al Control de Malalties en aquesta crisi sembla indicar una manca de coherència política i revela comportaments aïllacionistes per part dels estats membres. A la vegada, quan l’escalada del brot va portar als estats membres més afectats a polititzar la resposta a la crisi, les tensions polítiques a curt termini i les necessitats immediates van impedir una col·laboració europea més àmplia. Aquest problema es va fer encara més evident quan els líders nacionals van intentar legitimar les seves decisions davant els seus ciutadans donant veu als experts nacionals, en absència d’instàncies científiques integrades a nivell europeu. Des d’una perspectiva política, una resposta comuna europea al Covid-19 no es va percebre com un bé públic quan la pandèmia va arribar al continent, ni tan sols quan va començar a estendre per Europa i aquesta situació va obstaculitzar l’acció coordinada a nivell de la UE. En darrer terme, i pel que fa a la salut pública, la resposta coordinada europea ha estat relegada simplement a un paper secundari.
Four scenarios for Europe’s future after the crisis
La crisi provocada per la pandèmia de la Covid-19 tindrà conseqüències importants a llarg termini. A la Unió Europea, els fonaments mateixos de la integració europea estan sent qüestionats. Philippe Pochet planteja quin tipus d’Europa prendrà forma després de la crisi del coronavirus i avança quatre possibles quatre escenaris de futur, molt diferents pel que fa a les seves conseqüències socials i ecològiques. El primer és el d’un possible retorn a l’ortodòxia neoliberal, una mica com durant la crisi anterior (2008-13), quan Europa va tornar encara més radicalment als fonaments neoliberals després d’una recuperació més o menys verd el 2009. El segon és la via xinesa , en el qual s’avançaria cap a un estat més autoritari que controla la població d’un país a través de nous mitjans basats en la Intel·ligència Artificial, amb restriccions de llibertats fonamentals a canvi d’un sentiment de protecció. El tercer escenari és el retorn al creixement a qualsevol preu, amb un consum de recuperació sense restriccions i sense cap consideració pel medi ambient. L’últim escenari implica accelerar la transició ecològica i repensar ràpidament el nostre model de creixement, amb un retorn als serveis públics, els béns comuns i situant la solidaritat en el centre de l’economia i els assumptes socials. En darrer terme, aquests escenaris no s’exclouen mútuament i poden combinar-se i desenvolupar-se en paral·lel en diferents regions del món, depenent de l’equilibri de poder pertinent. Per tant, l’estratègia dels actors col·lectius tindrà un paper fonamental, amb conseqüències sobre a la forma en què es transformin els pilars arquitectònics de la UE.
Karlsruhe vs UE: analyse juridique d’un arrêt géopolitique
La política de flexibilització quantitativa duta a terme pel Banc Central Europeu des de la crisi de l’euro és una violació dels drets fonamentals garantits als ciutadans alemanys. Aquesta és la sentència dictada per una aclaparadora majoria (7 jutges contra 1) pel Tribal Constitucional Federal Alemany a Karlsruhe. El que està en joc en aquest conflicte de jurisdicció és sobretot l’afirmació de la primacia del dret constitucional alemany sobre el dret de la Unió. Per sortit de l’atzucac, l’autor proposa una modificació dels tractats europeus amb un procediment simplificat, atès que la Unió Europea ja té competències econòmiques a les quals s’hi podria vincular la flexibilització quantitativa. Així doncs, el Consell Europeu podia atorgar expressament al BCE la competència per actuar en aquest sentit, després de consultar la Comissió i el Parlament Europeu i amb el vot unànimedels caps d’estat i de govern.
Europa debe salir reforzada de esta crisis
En aquesta tribuna, els tres principals càrrecs de la UE David Sassoli, president del Parlament, Charles Michel, president del Consell i Ursula von der Leyen, presidenta de la Comissió reivindiquen el paper de les insititucions europees en la gestió de la pandèmia. Assehuren que s’han pres decisions sense precedents per assegurar que els governs nacionals disposessin de la capacitat pressupostària que necessitaven per fer front a la crisi immediata. Argumenten que s’ha transformat el Mecanisme Europeu d’Estabilitat en un instrument per combatre la Covid-19. i que s’han desbloquejat 100.000 milions d’euros per mantenir l’ocupació dels treballadors europeus. També assenyalen que el Banc Central Europeu ha aportat un suport sense precedents per assegurar el manteniment del crèdit a particulars i empreses. Això no obstant, també reconeixen que s’ha de fer molt més. Ara que els estats membres estan començant a aixecar gradualment els confinaments i les mesures de restriccions, la primera prioritat ha de seguir sent salvar vides i protegir els més vulnerables i en aquest sentit cal seguir donar suport a la investigació sobre una vacuna contra el coronavirus. Els tres mandataris admeten que l’Europa que sortirà de la crisi no pot ser i no serà la mateixa que la d’abans. En primer lloc, cal fer més per millorar la vida dels més pobres i dels més vulnerables ara que milions de persones s’enfronten a un futur incert perquè han perdut la feina. Els joves i les dones es veuen particularment afectats i necessiten un suport concret i decidit. La Unió també ha de ser saludable i sostenible. Una lliçó que s’ha d’extreure de la crisi és la importància de prestar atenció a l’assessorament científic i prendre mesures abans que sigui massa tard. No es pot deixar per a més endavant la resposta davant el canvi climàtic, i cal consolidar la recuperació a través del Pacte Verd europeu. Finalment, admeten que també cal que les institucions s’apropin més als ciutadans i fer que la Unió sigui més transparent i més democràtica.
EU’s future and recovery depends on regions, cities and villages
El president del Comitè de les regions d’Europa, Apostolos Tzitzikostas, defensa la necessitat d’un canvi de poder fundamental per tal de salvar vides i les economies durant i després de la crisi de la Covid-19. Si d’una banda, la pandèmia està posant seriosament a prova a la Unió Europea també ha posat de manifest la interconnexió que existeix entre tots els nivells de govern -la UE, els governs nacionals, els governs regionals, les ciutats, els pobles- i l’obligació de treballar plegats per afrontar la crisi. La Covid-19 també ha posat en relleu la dependència que tenim dels milers d’alcaldes, presidents de regions i regidors i Tzitzikostas afirma que hem d’aprendre aquesta lliçó per recuperar-nos i replantejar l’estructura actual de la governança de la UE pel bé del nostre futur ja que el poder centralitzat no pot respondre a tots els reptes d’una emergència com aquesta.
A better world can emerge after coronavirus. Or a much worse one
Des de les pàgines de The Guardian, Timothy Garton Ash analitza com pot ser el futur postCovid-19, plantejament tant les hipòtesis més optimistes com les més alarmistes. Considera que en un horitzó de 10 anys probablement no serem ni al cel ni a l’infern, sinó en alguna versió del nostre habitual purgatori humà. Però a quina variant de purgatori ens acostem dependrà totalment de nosaltres: dels nord-americans i els xinesos, dels russos, els indis i els brasilers, esclar, però a Europa de nosaltres els europeus –inclosos els britànics post-Brexit, que encara són europeus, tant si els agrada com si no–.
Democracy, diversity and culture
À quoi ressemblera le style architectural post-pandémie?
L’article analitza l’impacte de les epidèmies des del punt de vista de l’urbanisme atès que després de totes les epidèmies dels últims segles, els arquitectes han transformat les ciutats. Aquesta no és la primera vegada que les malalties infeccioses han arribat a conformar de manera sostenible els nostres espais vitals – a través de l’arquitectura, el disseny i la planificació urbana, i la crisi del coronavirus no serà una excepció. En efecte, la propagació de la malaltia ja ha reorganitzat ràpidament els nostres cossos en l’espai i ha reduït temporalment la nostra capacitat de moviment i, de cop i volta, ens trobem amb ciutats diferents que ja han canviat. Avui en dia, les limitacions que el confinament imposa als nostres moviments i interaccions socials són decisives per mantenir a ratlla el coronavirus. No obstant això, la genealogia de tals intervencions espacials es remunta a molt temps enrere i pot llegir-se en els edificis nascuts del modernisme del segle XX. Després de les pandèmies de còlera, tuberculosi i grip, els arquitectes de principis de segle passat van veure en els nous dissenys d’edificis la panacea per a combatre les malalties de les ciutats superpoblades. És molt possible, doncs, que el desenvolupament urbà sostenible pugui combatre els vectors de contagi (residus, contaminació, superpoblació) animant la gent a considerar els espais públics com la seva llar i, per tant, a invertir en el seu manteniment. Lluny de privar-nos dels nostres llaços socials més fonamentals, aquesta remodelació podria fins i tot ajudar-nos a cultivar un sentit més profund de pertinença global.
Fine della democrazia liberale?
La pandèmia de la Covid-19 ens hauria de fer iniciar una reflexió que no es limiti a la compatibilitat o equilibri entre les TIC, l’IA i el big data i els drets humans, sinó que promogui més radicalment un replantejament general d’aquests drets i de les percepcions antropològiques que els recolzen a la llum del nou entorn tecnològic. Segons l’autor, la pandèmia marca la fi de la democràcia constitucional liberal: no serà possible justificar teòricament, un cop alleujat el brot, aquest model de govern. El liberalisme polític es basa en un tipus d’individu autònom i racional i en unes regles constitucionals que ja no són versemblants ni factibles a l’actualitat degut a la naturalesa de la comunicació política i dels nous populismes. Els nous lideratges il·liberals recolzats per la voluntat popular han demostrat ser insuficients, però, comenta l’autor, tampoc no podem pretendre reivindicar de manera acrítica un retorn a formules polítiques ja conegudes. Més aviat, calen instruments adaptats a la complexitat del món contemporani i a les noves tecnologies: cal reestructurar el sistema de drets fonamentals i la concepció d’individu que hi va lligada, deixant de banda l’enfocament individual i assumint una perspectiva comunitària. Cal aprofitar els recursos que ens donen les noves tecnologies per desenvolupar i aprofitar la nostra relació amb elles, sense oblidar que hi pot haver riscos i sense deixar de desenvolupar una teoria crítica que estigui a l’altura dels reptes de la societat informàtica.
Who should be in charge: doctors or politicians?
Sovint s’assumeix que els metges sempre tenen raó i que sempre es guien per criteris científics, i per això solem confiar més en el seu criteri que en el dels polítics i confiem més en aquells polítics que són assessorats per científics. No obstant, com comenta aquest article, hi ha casos on els científics no posseeixen una veritat objectiva i única: com ha passat amb la Covid-19, hi ha diverses maneres de combatre les malalties, els factors econòmics i ètics condicionen directament els mèdics i els especialistes en salut no són immunes a les pressions polítiques i econòmiques. L’article adverteix de la perillositat d’assumir la dicotomia que classifica els polítics com a partidistes i esbiaixats i els metges com a fonts neutrals de coneixement verídic i científic. Les decisions sobre els sistemes sanitaris són eminentment polítiques i, històricament, l’àmbit de la salut ha estat molt condicionat pel color polític del govern. Sembla que la Covid-19 ha fet aturar les batalles polítiques en matèria de sanitat i ha prioritzat els criteris científics, però l’article assenyala que convertir problemes polítics, socials i culturals en mers problemes mèdics és perillós, perquè és naïf pensar que es pugui articular una política neutral i científica. L’essència de la política democràtica és equilibrar i gestionar els problemes sorgits del xoc d’interessos i de valors, també en moments de pandèmies com el que vivim.
Inequality and repression undermine democracy and market economy
La Funfació Bertelsmann ha fet públic el seu informe anual on alerta que la desigualtat i la repressió soscaven la democràcia i l’economia de mercat. La restricció de la llibertat d’expressió restringida, el silenciament de la premsa o tribunals constitucionals sense poder són característiques de les autocràcies, però l’informe mostra que l’estat dels dret i de les llibertats polítiques també s’està erosionant en un nombre cada vegada més gran de democràcies. L’informe també apunta que les causes de la desestabilització dels ordres polítics establerts són la incapacitat dels actors polítics per resoldre els problemes, el clientelisme i la manca de voluntat de compromís. En efecte, la majoria dels governs no troben respostes al problema de l’exclusió econòmica i social d’amplis sectors de la població. Tenint en compte els sistemes de salut rudimentaris i de les condicions de vida precàries, els membres més febles d’aquestes societats són particularment vulnerables als efectes devastadors de l’actual pandèmia. En darrre terme, els efectes de la crisi de la Covid-19 amenacen d’intensificar aquestes tendències.
Of Leviathan and lockdowns
L’article repassa com la crisi del coronavirus ha impulsat Thomas Hobbes al centre de l’atenció de comentaristes i analistes. En aquest sentit, considera que no és d’estranyar que dues publicacions conservadores als EUA, la National Review i l’American Conservative ja hagin presentat l’epidèmia com el ressorgiment del Leviatan, la visió d’un poderós estat que ens imposa restriccions que acceptem per salvar les nostres vides. Certament, Taylor reconeix que hi ha motius per donar suport a aquesta visió de Hobbes selons la qual ens hauríem de sotmetre al poder de Leviatan, el “Déu mortal” del poder estatal que ens protegeix. Però això està lluny de ser el quadre complet. Hobbes va ser un pensador forjat en una època de sangria apocalíptica (i sovint religiosa), i gran part de la seva visió final d’un estat era peculiarment liberal, sense tentacles i tolerant. El concepte modern d’un “gran govern” que tot ho abasta amb els seus tentacles hauria estat inimaginable per a ell, i no era el que estava defensant. Conclou que la visió de Hobbes sembla especialment vulnerable perquè inevitablement el mirem a través de la lent de les mega burocràcies ineficients i del totalitarisme del segle XX.
Do low-trust societies do better in a pandemic?
Un estudi publicat per The Economist revela que nombroses enquestes, com ara l’Enquesta mundial de valors o l’Enquesta social europea, demostren sistemàticament que els ciutadants d’Europa nord-occidental confien molt en els seus governs i conciutadans, mentre que els d’Europa meridional i oriental no ho fan. Aquests resultats reflecteixen profundes diferències socioculturals. Una major confiança es correlaciona amb una major riquesa, menys delictes i millores mesures de benestar. Aquestes mateixes tendències també sembla influir en les respostes donades a enquestes sobre la Covid-19. Els països on els ciutadans més confien en els seus governants i veïns han aplicat en general mesures de confinament menys estrictes. En lloc d’aplicar amb rigor les normes de distanciament social, els seus governs han confiat que els ciutadans observesssin voluntàriament les directrius. Ara bé, a la vista de la disparitat de resultats, sembla que durant les epidèmies la confiança sigui una arma de doble tall. Els països on la confiança mútua és alta probablement se’n sortiran millor econòmicament, com ja solen fer-ho habitualment. Però en termes de salut pública, uns alts índexs de confiança pot comportar que, per exemple, holandesos i suecs, visquin amb una falsa sensació de seguretat que podria originar futurs rebrots de la malaltia.
Tous des enfants
Serge Halimi carrega des de les pàgines de Le Monde Diplomatique contra el procés d’infantilització de la societat que al seu entendre estan provocant les mesures preses pels governs en la seva lluita contra la pandèmia. Confinats, infantilitzats, atordits i terroritzats pels canals d’informació de 24h, considera que les poblacions s’han convertit en espectadors, passius, aniquilats a l’espera de conèixer el destí que el poder els reserva. Els hospitals, les màscares, els tests, les ajudes econòmiques, el dret o no de sortir tot depèn de l’Estat: el poder té tot el poder. Com a metge i empresari, és també el nostre jutge d’execució de la pena que decideix la durada i la duresa del nostre confinament. Halimi acaba confiant que algun dia tornarem a ser adults capaços de comprendre i imposar altres opcions, incloses les econòmiques i socials.
El mañana será de la gente corriente
La crisi sanitària ha revelat una dada evident: les classes populars són indispensables per a la supervivència de les nostres societats. La pandèmia ha posat de relleu la utilitat social d’aquestes classes socials i l’opinió pública ha sabut entendre-ho, ja que, de sobte, els auxiliars d’infermeria i els infermers, però també els repartidors, els caixers, els conductors, els venedors de premsa, i els escombriaires, s’han convertit en herois. Els invisibles, els que ahir encara no eren res, han demostrat en unes poques hores que eren, de fet, l’engranatge essencial de la societat. No obstant això, són aquestes classes les que pateixen des de fa decennis la precarització social i, sobretot, l’oblit cultural. La crisi sanitària, que ha deixat al descobert la importància de les fractures socials i culturals, ens està dient alguna cosa. Si bé és difícil predir com serà el “món de després”, sí que podem afirmar que no podrà ser durador si no inclou la integració i el reconeixement cultural de la gent corrent. En cas contrari, tot indica que el nou món no serà més que una còpia de l’antic, però pitjor.
El nacionalismo no acaba aquí
Emilio Gentila considera que sempre que la història no ens sorprengui amb altres improvisacions catastròfiques, quan acabi la pandèmia, en el món seguirà havent-hi estats sobirans amb fronteres considerades sagrades i intocables. Seguirà havent-hi estats poderosos que voldran tenir més poder. Seguirà havent-hi guerres entre estats independents i a l’interior de les fronteres estatals, seguirà havent-hi poblacions que reivindicaran, per les armes o amb altres mètodes, el dret a tenir el seu propi estat. La pandèmia no acabarà amb aquestes situacions, que constitueixen les principals manifestacions del nacionalisme al segle XXI. Gentile que la definició del món que vingui després de la pandèmia dependrà sobretot del que duri aquesta i planteja dues hipòtesis. Pot ser que el món continuï com abans, potser una mica pitjor, amb més nacionalisme i més autoritarisme. Però també podem esperar que, després de l’experiència de la pandèmia, el món pugui ser una mica millor, més solidari i més liberal. Acaba dient que l’esperança és l’últim que es perd. Però l’estupidesa humana ha demostrat, moltes vegades, que té una gran capacitat per sobreviure.
Organicemos una forma de vida más modesta
En aquesta breu reflexió Zizek ens recorda que, tot i que en el moment present sigui difícil veure com acabarà tot plegat i imaginar un futur post-confinament, la nostra situació no és desesperada: si ens ho mirem des de la distància, podem preveure un nombre relativament baix de morts i la nostra societat global té prou recursos per coordinar la supervivència i organitzar una manera de vida més modesta, on l’escassetat local d’aliments es compensi amb una cooperació a escala mundial i es basteixi un sistema sanitari mundial que aconsegueixi frenar els nous brots.
The Political Consequences of Loneliness and Isolation During the Pandemic
Aquest article analitza l’impacte polític de la solitud i l’aïllament durant la pandèmia. L’aïllament implica no poder actuar amb els altres, però poder actuar individualment —segons Hannah Arendt, poder actuar amb els altres és la font del potencial polític dels individus— i la solitud és no ser capaç d’actuar ni individualment ni amb els altres —Arendt ho vincula als estats superflus i de desarrelament i indica que implica la pèrdua del sentit comú que ens vincula amb els altres—. La solitud i l’aïllament son, segons Arendt, les condicions que defineixen el totalitarisme, que fan desaparèixer la societat. Tot i la diferència que hi ha entre la situació descrita per Arendt i la situació actual, l’autora hi veu un paral·lelisme. Segons ella, degut a que tot i estar aïllats tots tenim, més o menys, les mateixes experiències, podria estar-se creant un nou sentit comú. No obstant, es tracta d’experiències molt íntimes i internes, que són difícils d’articular políticament. Ara mateix, només vivim vides privades i l’espai públic s’ha omplert de normes canviants que intenten regular la interacció social i s’ha convertit en l’espai que es transita extraordinàriament quan s’emmalalteix. L’actuar junts ha desaparegut i només ho podem fer a través de les plataformes virtuals, cosa que, segons l’autora, no aconsegueix ni de bon tros reconstruir l’experiència que tenim quan ens trobem de veritat ni articular alguna cosa política. En l’aïllament perdem la mirada de l’altre, que és fonamental per constituir una experiència rica de nosaltres mateixos i la nostra solitud passa de ser fructífera a ser trista i angoixant. Totes aquestes lliçons que estem aprenent hauran de ser incorporades si volem recuperar-nos psicològicament de la pandèmia.
El liberalismo ha debilitado nuestra red de salvación
En aquesta entrevista, el sociòleg Richard Sennett, professor a la London School of Economics i assessor de lesNacions Unides on elabora estratègies contra l’escalfament global, comenta les lliçons que al seu entendre hauríam d’aprendre arrel d’aquesta crisi. Així, considera que una de les coses en les que hem de fixar-nos pel que fa a la vida a les ciutats és el grau de densitat que ens podem permetre. Per a les qüestions climàtiques, la densitat no ve malament ja que interessa que la gent visqui més compacta, que utilitzi el transport públic i no es mogui en cotxe. Però la densitat també pot ser una amenaça en casos de brots de virus per la qual cosa la qüestió està en elaborar formes que les nostres ciutats siguin tant verdes com sanes. En aquest sentit, una excel·lent proposta consisteix en crear nodes de concentració, el que s’anomena “ciutats de 15 minuts” on la gent pot arribar amb bicicleta o caminant en 15 minuts a un centre que no necessiti de transport públic, que pot arribar a ser molt perillós en casos com el que vivim actualment. Ara bé, també assenyala que aquest tipus de ciutats no són, per desgràcia, una opció per als nuclis urbans dels països en vies de desenvolupament. D’altra banda, argumenta que el liberalisme, com a força econòmica, ha debilitat la nostra xarxa de seguretat, allò que ens ajuda en cas de crisi. Ha convertit a l’Estat de benestar en alguna cosa que no funciona. L’Estat també ha quedat massa debilitat per fer front a el canvi climàtic. Caldrà, doncs, canviar l’economia i decidir com suplirem l’absència de l’Estat.
Will coronavirus create a more progressive society or a more dystopian one?
En aquest article, l’autor pensa si la crisi de la Covid-19 servirà per crear una societat més progressista o si establirà les bases d’una societat distòpica. Pel que fa a l’economia, els grans vencedors en la situació actual han estat els gegants tecnològics i les grans multinacionals que venen els seus productes online. En el camp de l’ocupació, els treballadors especialitzats que treballen en els sectors més punters tenen perspectives de futur, mentre que la resta de treballadors no poden mirar la situació de manera optimista. L’atur i la desigualtat augmentaran, però aquesta situació no és inevitable: l’article posa com a exemple les polítiques keynesianes que a mitjan del segle passat van aconseguir mitigar l’impacte de la crisi i construir un sistema de protecció social. Aquestes mesures, però, no van ser adoptades benèvolament per part de l’elit política, sinó que van ser adoptades gràcies a la pressió popular i al sorgiment de nous models per pensar l’economia. I això és l’element clau si, en l’actualitat, volem que la pandèmia doni pas a un model social més just: caldrà molta mobilització política per evitar la imposició del populisme de dretes i l’enfortiment de les forces antidemocràtiques.
Economy, welfare and equality
Covid-19 pandemic shines a light on a new kind of class divide and its inequalities
La pandèmia de la Covid-19 està fent evident la divisió de classes que hi ha a Amèrica i s’estan creant quatre noves classes. En primer lloc, la classe dels treballadors a distància: treballadors que fan teletreball i que cobren el mateix que cobraven abans de la crisi i per tant, més enllà de l’impacte emocional que pot tenir la situació sobre ells, es troben en una bona situació respecte la resta de treballadors. En segon lloc, els treballadors essencial: un 30% del total dels treballadors. La majoria d’ells no tenen equips de protecció, no poden accedir a la baixa remunerada, no tenen assegurança sanitària ni poden deixar els seus infants a càrrec d’altri. Són molt vulnerables però s’estan organitzant i generant maneres d’acció col·lectiva. En tercer lloc, els no pagats: un 25% dels treballadors. Han hagut de deixar de treballar perquè les seves feines no els permetien seguir treballant i ja s’han gastat els diners de la baixa. I, per últim, els oblidats: és el grup que inclou aquelles persones per a les quals el distanciament social és impossible atès que estan tancats en centres amb una alta densitat de població com les presons. L’article assenyala que els essencials, els no pagats i els oblidats son majoritàriament població llatina, negra o pobre i estan més exposats a la malaltia i si no s’actua tenint en compte aquesta vulnerabilitat, la Covid-19 no marxarà fins d’aquí molt temps.
El capitalismo ya no es inevitable
El filòsof i activista Franco Berardi afirma en aquesta entrevista a la revista CTXT que si seguim amb els criteris de l’economia consumista, si aturem l’economia en els termes d’un capitalisme que prioritza l’obtenció del màxim benefici, llavors produirem inevitablement efectes catastròfics en els propers anys. Què podem fer? Podem renunciar al benefici, a la propietat privada, als criteris de prioritat que són específics del capitalisme. El primer que hem de fer i hem de fer-ho ara mateix és establir què necessitem bàsicament: l’alimentació, els medicaments, la comunicació, l’afecte, el plaer de parlar amb els altres … les coses a les quals no podem renunciar perquè sense elles morim. El que passa és que a l’hora de canviar els criteris de què és indispensable i en el moment en què comencen les restriccions sorgeix un problema polític: ¿quina és la font de legitimitat per prendre aquestes decisions ?, qui pren aquestes decisions sobre quines són les prioritats? Això constitueix un món polític totalment nou que va apareixerà d’aquí a pocs mesos o un any.
Coronavirus is a crisis for the developing world, but here's why it needn't be a catastrophe
És impossible saber fins a quin punt el virus s’ha estès pel sud-est Asiàtic i l’Àfrica degut a la manca de tests i d’informació científica sobre la malaltia. Això se suma a la pobresa estructural i a la precarietat dels sistemes sanitaris d’aquests països. Els governs dels països pobres han imposat mesures de distanciament i confinament per guanyar temps i informació sobre la pandèmia però no han aconseguit i l’impacte sanitari i econòmic està sent greu. Què poden fer els països pobres, en aquesta situació? La realització massiva de tests, el confinament específic de les zones més afectades —i no de la població en general—, la millora dels sistemes sanitaris i la garantia de l’habitatge són fonamentals si s’aspira a lluitar contra la malaltia de manera efectiva. Els autors recomanen a més la implantació d’un Ingrés Universal Ultra Bàsic, una mesura factible si hi ha una voluntat política de finançar-la, i els països rics podrien contribuir-hi.
Into a new era of work
En l’automatització i la digitalització que hem estat experimentant fins ara, la gent rebia una màquina, com ara com un ordinador portàtil amb el programari d’oficina habitual, una impressora 3D o una fresadora controlada per ordinador com a eines que es podien utilitzar per realitzar les tasques. El coneixement i la comunicació es van fer més mòbils. Al mateix temps, les noves màquines van fer possible la producció personalitzada. Ara, els sistemes d’Intel·ligència Artificial (IA) permeten a les màquines treballar conjntament amb persones. A mesura que s’introdueixen en el lloc de treball, ja s’estan definint nous tipus de cooperació. I no hi ha dubte que els sistemes d’IA jugaran un paper molt més important en la vida de les persones. En el futur, les màquines podrien predir errors o interrupcions en els processos de treball. Aquests canvis requereixen adaptacions i la Intel·ligència Artificial transformarà dràsticament l’economia i el lloc de treball. Quines habilitats es requeriran i és la formació la solució integral? Però qui haurà d’adaptar? Qui determinarà quines adaptacions es fan i quina forma han de prendre?
The pandemic will leave the rich world deep in debt and force some hard choices
Tot i les diferències amb la situació actual, la manera com Keynes va preveure que es podia sortir de la situació de crisi als anys 40 pot il·luminar el camí a seguir en termes de política econòmica. Keynes va defensar que durant la guerra seria millor agafar els diners directament dels treballadors, forçant-los a prestar diners als governs, atès que hi havia poques coses en les que els individus podien gastar els diners. Més tard, el govern podria pagar els diners als treballadors afegint-hi interessos. La lluita contra la Covid-19 ha fet que els governs s’endeutin de manera significativa i la manera com paguin el deute podria tenir un efecte durador en l’economia i afectar la distribució de la riquesa i per això. L’article analitza què poden fer els governs amb el deute, tot i que destaca que ara mateix això no ha de ser la preocupació prioritària, sinó que ho ha de ser el poder gastar tot el que calgui per pal·liar la crisi. No obstant, quan arribi l’hora de pagar tot això, conclou l’autor, segurament no hi haurà una manera agradable de fer-ho.
Quelle place pour le Green Deal dans la relance économique européenne ?
Quan tot just alguns països estan començant una desescalada gradual de les mesures de confinament, la Unió Europea ja està pensant en reactivar l’economia. Si bé alguns grups de pressió intenten alleugerir les normes ambientals, moltes iniciatives demanen en canvi que l’Acord Verd europeu s’integri en el nucli del pla de recuperació posterior a la crisi. Aquesta crisi també ha posat en dubte el model econòmic europeu i els seus possibles defectes, i podria donar lloc a una política de resilència i sobrietat que vagi més enllà d’una simple recuperació ecològica.
Imaginar el postcapitalismo
Davant la magnitud dels impactes que estan colpejant les societats arrel de la pandèmia de Covid-19 i dels canvis necessaris que s’hauran de produir, Luca Dobry apunta que la manera de fer conquestes duradores resideix en formular una premissa clara i conrear-la, fins que sigui tinguda com irrefutable, i la societat l’acabi adaptant. També reivindica l’aplicació dels que anomena afectes comunistes és a dir: hi va haver un moment en què la humanitat va creure en la possibilitat de viure compartint i no competint, i segueix creient que val la pena articular mons al voltant d’aquesta idea. Denuncia que el capitalisme tardà, lluny d’aconseguir automatitzar la producció com s’havia previst fa ja molts anys ha creat un exèrcit de treballs superflus, inútils o directament improductius. Al seu entendre, l’entropia del capitalisme és això: el món està organitzat d’acord a una visió obtusa segons la qual l’única manera d’administrar les coses de la vida són els preus, cosa que és falsa.
Spring 2020 Economic Forecast: A deep and uneven recession, an uncertain recovery
La Comissió Europea publica un informe econòmic en el que es pronostiquen les previsions econòmiques de la primavera d’aquest any 2020. Anuncien que malgrat totes les respostes polítiques que s’han donat, tant per part de la UE com per part dels Estats Membres, serà un any on l’economia de la Unió registrarà una rescissió majúscula —es parla d’una caiguda d’un 7,5%—, seguida per un rebot profund i desigual. La recuperacio no s’assolirà fins a finals del 2021 degut a que la inversió serà baixa i el mercat laboral no estarà recuperat i hi haurà molt d’atur. L’informe preveu la caiguda d’un 9,4% del PIB a Espanya, essent un dels pitjors pronòstics de l’Eurozona, juntament amb Itàlia i França. La Comissió Europea preveu un augment del dèficit públic i del deute dels Estats Membres degut a les mesures adoptades per pal·liar els danys econòmics provocats per la pandèmia. Malgrat totes aquestes especulacions, el nivell d’incertesa és molt elevat i els riscos d’un possible rebrot son presents en tot moment. Sense una estratègia conjunta de recuperació a nivell europeu hi ha un risc molt elevat de que sorgeixin obstacles en el mercat únic i divergències econòmiques, financeres i socials entre Estats, per això és necessari actuar coordinadament per evitar una pandèmia més greu i de major duració.
Sustainability and climate change
The politics of climate change have always been problematic
Aquest article és part d’una sèrie de publicacions sobre el canvi climàtic que publicarà The Economist. En concret, aquest primer número s’ocupa de la història dels esforços per limitar les emissions de gasos d’efecte hivernacle. El 1988 va tenir lloc la “World Conference on the Changing Atmosphere” a Toronto, la primera cimera que tenia com a objectiu establir un límit en les emissions i va ser quan la comunitat científica va començar a alertar de la perillositat dels gasos d’efecte hivernacle. Quatre anys després es va arribar a un acord global contra el canvi climàtic que no va complir-se degut al rol essencial de les energies fòssils en la societat industrial. Els científics que treballaven en qüestions relacionades amb el clima es van adonar que, per tal que els acords fossin respectats, caldria un consens sòlid sobre els efectes perjudicials de les emissions, i per això es va crear, a finals del 1988, el Grup Intergovernamental d’Experts en el Canvi Climàtic (IPCC). El 1990, a la cimera de la terra a Rio de Janeiro els membres de l’ONU van decidir estabilitzar la concentració dels gasos d’efecte hivernacle però no va definir restriccions en les emissions, cosa que sí que es va fer a Kyoto el 1995. Eren restriccions poc ambicioses, que no van ser ratificades pels EUA i que tenien poc poder real. A més, les empreses interessades en mantenir l’statu quo van fer campanya contra la ciència que acreditava la perillositat del canvi climàtic, i l’emergència de l’economia xinesa va fer augmentar les emissions significativament. Les següents cimeres, la de Copenhaguen el 2009 i la de París el 2015 van aconseguir que els països adscrits es comprometessin a dur a terme accions domèstiques per reduir les emissions. No obstant, les reduccions acordades a París han estat insuficients i han motivat una nova fornada d’activistes que demanen més ambició. Teòricament, Glasgow havia d’acollir aquest any una nova cimera on els països poguessin posar-se d’acord, però la Covid-19 ho ha aturat tot.
How Life in Our Cities Will Look After the Coronavirus Pandemic
Les ciutats són el centre de la pandèmia de Covid-19, com ho han estat durant tantes plagues de la Història. El virus es va originar en una ciutat concorreguda al centre de la Xina. Es va estendre entre les ciutats i és a les ciutats on la seva incidència ha estat major. La majoria de nosaltres encara estem desorientats i ens preguntem com serà la vida urbana un cop tot hagi passat. Els restaurants sobreviuran i la feina tornarà? La gent encara viatjarà en un metro ple a vessar? Encara necessitarem grans edificis d’oficines quan tothom estigui connectat a Zoom? Si la por a la malaltia es converteix en la nova normalitat, les ciutats podrien ser tenir un futur descarnat i antisèptic, potser fins i tot un punt distòpic. Per ajudar-nos a donar sentit a la vida urbana després de la pandèmia, la revista Foreign Policy ha demanat a dotze destacats experts mundials en planificació urbana, política, història i salut, quines són les seves prediccions.
Climat: gare à la reprise economique ‘grise’
En aquest editorial, el diari Le Monde assenyala que la mobilització massiva per sortir de la crisi actual no ha d’anar, com ja va passar després de la crisi de 2008, en detriment de la transició ecològica. Alerta que intentar posar de nou en marxa l’economia sense tenir en compte l’evolució del clima seria una perillosa miopia. La important caiguda dels preus del petroli, que es van ensorrar juntament amb l’activitat mundial, podria fer temptadora la idea d’una recuperació “grisa”, que dependria en gran mesura de combustibles fòssils temporalment barats. Aquest escenari ja s’ha produït: després de la crisi financera del 2008, la mobilització dels estats va permetre el rellançament de la màquina econòmica, però també va provocar un augment considerable de les emissions de CO2. La prioritat era tornar al preu que fos a la taxa de creixement anterior a la crisi sense prestar massa atenció als problemes mediambientals. Però ara ja no és possible reproduir el mateix error. En deu anys, el panorama polític i econòmic ha canviat. Els líders saben que ja no poden ignorar l’escalfament global, cada cop més pressionats per l’opinió pública, per a qui el medi ambient és una de les principals preocupacions .
The four worlds of the social-ecological state
La crisi dels coronavirus posa de manifest la necessitat d’actualitzar l’estat de benestar europeu cap un estat socio-ecològic, capaç de socialitzar els riscos ecològics de segle XXI. El decenni que s’obre és, en efecte, el del desafiament ecològic: davant el canvi climàtic, la destrucció de la biodiversitat i la degradació dels ecosistemes -visibles i tangibles a tot arreu del planeta- les comunitats humanes han d’iniciar una profunda transformació de les actituds i els comportaments per evitar que el segle XXI sigui un segle d’autodestrucció del benestar humà. Els primers mesos d’aquest anys, entre els immensos focs forestals a Austràlia i la Covid-19, deixen pocs dubtes sobre la urgència d’aquest esforç col·lectiu. Aquí és on entra el concepte d “estat socio-ecològic”. Una extensió del geni de l’estat de benestar, el seu principi rector és la desnaturalització o, dit de manera positiva, la socialització. Això implica transformar la incertesa ecològica en risc social, mitjançant garanties i assegurances públiques, perquè les conseqüències socials de les crisis ambientals de segle XXI siguin el més justes possibles i, per tant, es pugui mitigar la seva violència natural.
We created the Anthropocene, and the Anthropocene is biting back
La domesticació del món natural per part de la humanitat va començar fa uns 12.000 anys i, avui en dia, el domini sembla haver estat assolit completament: hem creat l’Antropocè. No obstant, degut als recents desastres naturals i epidemiològics, els autors comenten que l’Antropocè s’està tornant contra nosaltres. La Covid-19 prové del consum d’animals salvatges —o, com apunten alguns científics, de la disrupció dels ecosistemes— i la crisi climàtica i el creixement de la població son elements amplificadors de la malaltia. Així mateix, la nostra acció sobre el que ens envolta ha fet augmentar la virulència dels incendis i les catàstrofes naturals. És ben segur que hi continuarà havent desastres d’aquest tipus, però una de les coses que hem après de la situació actual és que podem actuar.
The pandemic won't save the climate
L’impacte climàtic s’ha reduït de manera significativa en els últims mesos degut a les mesures de confinament massiu de la població. L’article es pregunta si aquesta tendència podria mantenir-se i si la pandèmia podria establir les bases d’una acció més seriosa a l’hora de protegir el medi ambient i respon que segurament no: mantenir les emissions baixes implicaria la “descarbonització profunda”, una inversió a llarg termini que canviï completament el model industrial i ramader, una tasca que ja era complicada abans que arribés la pandèmia. La història ens ensenya que, tot i que ara mateix pugui semblar que el moment post-pandèmia podria servir per mantenir les baixes emissions, quan les rendes tornin a créixer després del desconfinament augmentarà la mobilitat de persones i creixeran també les emissions. Els governs no estan invertint en energia neta i no hi està havent una coordinació internacional —de fet, els acords climàtics vigents ja eren molt dèbils—. Tenint tot això en compte, no és exagerat afirmar que la pandèmia no farà gaire cosa més que reduir momentàniament les emissions. No obstant, la situació actual podria aprofitar-se per fer coincidir la nova política sorgida de la pandèmia amb la defensa de la descarbonització profunda, sempre tenint en compte que els governs prioritzaran la recuperació econòmica.
Innovation, science and technology
Using AI in the office for good work
Els autors apunten que els debats sobre la digitalització i la Intel·ligència Artificial (IA) tenen lloc sobretot des de la perspectiva de la producció industrial, com es desprèn del debat “Industry 4.0” que predomina a Alemanya. En canvi, s’ha prestat poca atenció a les tasques que impliquen el tractament de casos individuals i la forma en que configuren grans parts del sector dels serveis, així com, indirectament, a les empreses industrials. No obstant això, assenyalen que el seu projecte d’investigació “smartAIwork” ha analitzat els efectes de la IA en la gestió dels casos i ha desenvolupat solucions de disseny.
What COVID-19 Revealed About the Internet
La Covid-19 ha comportat que les plataformes tecnològiques hagin abandonat la seva actitud defensiva dels darrers temps de quan eren el blanc de moltes crítiques per la seva influència no sempre positiva sobre la vida de les persones. Arrel de la crisi, les plataformes col·laboren entre elles, i seguint les directrius dels governs, censuren la informació nociva relacionada amb el coronavirus. També estan utilitzant les seves prodigioses capacitats de recopilació de dades, en coordinació amb els governs, per millorar el rastreig de contactes, el compliment de la quarantena i altres mesures sanitàries.Peró els autors de l’article consideren que les mesures “extraordinàries” que estem veient no són tan extraordinàries . En efecte, assenyalen que forces poderoses ja estaven pressionant cap a una major censura i vigilància de les xarxes digitals molt abans que el coronavirus sortís de Wuhan, Xina, i seguiran fent-ho una vegada que la crisi hagi passat. Les pràctiques que les plataformes tecnològiques han emprès durant la pandèmia no representen un trencament amb els desenvolupaments anteriors, sinó una acceleració dels mateixos. Finalment, conclouen que les respostes de vigilància i control i la col·laboració del sector privat amb el govern són un experiment històric i molt públic sobre com la nostra cultura constitucional s’ajustarà al nostre futur digital.
Covid-19: can technology become a tool of oppresion and surveillance?
L’autor alerta que la tecnologia no és intrínsecament democràtica i assenyala que és particularment important considerar les seves repercussions en els drets humans en contextos humanitaris i de migració forçosa. Fins i tot abans de l’actual pandèmia, ja hem estat testimonis d’un desplegament mundial de “tecno-solucionisme” migratori. Molt abans que es creui una frontera, s’utilitzen les anàlisis de Big Data per predir el moviment dels migrants i es recullen dades biomètriques sobre els refugiats. A la frontera, els detectors de mentides de la IA i el reconeixement facial escanegen les cares de les persones a la recerca de possibles engany. Més enllà de les fronteres, els algoritmes s’han obert camí en la complexa presa de decisions en les polítiques d’immigració i refugiats, que normalment eren dutes a terme per responsables humans. En definitiva, les eines tecnològiques poden convertir-se ràpidament en instruments d’opressió i vigilància, negant a les persones la dignitat i contribuint a un clima mundial cada vegada més hostil per a les persones en moviment. El més greu també és que les solucions tecnològiques no aborden les causes fonamentals del desplaçament, la migració forçosa i la desigualtat econòmica, la qual cosa exacerba la propagació de pandèmies mundials com la Covid-19.
The coronavirus and the future of big tech
Isaac Chotiner entrevista Margrethe Vestager, Comissària de Competitivitat de la UE encarregada de supervisar les legislacions relacionades amb la IA, la ciberseguretat i el big data i coneguda per les seves investigacions sobre grans gegants tecnològics que han tingut com a conseqüència la imposició de sancions a empreses com Apple, Facebook o Google. Vestager es mostra crítica amb la idea que la privacitat i la salut pública siguin excloents i argumenta que es poden fer moltes coses amb la tecnologia que no envaeixen la privacitat. Vestager parla també de com s’hauria de regular l’acció de les grans empreses tecnològiques, del seguiment que està fent la UE de la legislació aprovada per Orbán a Hongria, de les seves relacions institucionals —amb ministres d’economia, finances, C.E.Os…— i de la seva relació amb Trump —que va declarar que ella és la persona que coneix que més odia Amèrica—.
L’ère du féodalisme digital
Segons Ramon Blecua, la resposta a la pandèmia podria accelerar l’aparició d’un nou feudalisme en el qual els ciutadans serien presoners de l’arbitrarietat anàrquica dels nous poders digitals, veritables senyors de la guerra que prosperen gràcies a la crisi dels estats i del sistema multilateral. A la vegada, també és molt preocupant que els nous instruments tecnològics i les dades personals estiguin cada cop més en mans de poderoses empreses privades. La qüestió no és no és si és lícit que una o altra empresa tingui el control sobre aquestes infraestructures, sinó si és bo que una empresa o un govern tingui aquest grau de poder sobre tants aspectes de la nostra vida. L’impacte d’aquestes decisions tindrà profundes conseqüències àmplies, i si el seu èxit és encara incert, el cost de la inacció serà sens dubte molt superior.
How technology can save the planet
Des de fa 30 anys, els diplomàtics i els encarregats de formular polítiques han demanat que s’adoptin mesures decisives en relació amb el canvi climàtic, i durant aquests 30 anys la crisi climàtica s’ha agreujat. Hi ha una multitud de raons per a aquest fracàs. Els beneficis de l’acció climàtica es troben principalment en el futur, són difusos i difícils de precisar, i s’acumularan sobretot en les poblacions pobres que no tenen molta veu en la política, o en als països que emeten la major part de la contaminació del món. Els costos de l’acció climàtica, d’altra banda, són evidents aquí i ara, i recauen en grups d’interès ben organitzats amb un veritable poder polític. En un món multipolar sense una única potència hegemònica, qualsevol esforç col·lectiu és difícil d’organitzar. I la profunda incertesa sobre el que s’acosta fa que sigui difícil avançar de manera decisiva. Segons els autors, la bona notícia és que el progrés tecnològic pot facilitar l’eliminació dels obstacles reduint els costos de les polítiques a favor del clima. En els propers decennis, la innovació podria fer que s’aconsegueixin importants reduccions de les emissions, també conegudes com “descarbonització profunda”, a costos raonables. Això significarà la reconfiguració d’uns deu sectors de l’economia mundial -inclosa l’energia elèctrica, el transport i parts de l’agricultura-, reforçant el canvi positiu allà on ja s’està produint i invertint fortament allà on no s’està produint. Les noves eines tecnològiques són les que transformaran la política i faran que la descarbonització profunda sigui una realitat. El canvi serà més lent del que els defensors i els científics desitgen. Però s’accelerarà si els líders més disposats a actuar sobre el canvi climàtic deixen de moralitzar i comencen a veure la descarbonització profunda com una qüestió d’enginyeria industrial