Diari de les idees 31
16 October 2020


Night curfews in Paris and eight French cities, new restrictions in Portugal and Italy, partial lockdown in Liverpool and stricter containment measures in Brussels, Amsterdam and Berlin. State of alert in Madrid and a new package of measures in Catalonia where there is particular concern about the very high risk of outbreak in Barcelona, its metropolitan area and central Catalonia. At the time of publication of this new edition of the Diari de les idees, the situation is very worrying as the second wave of COVID-19 is already here and threatens expectations of economic recovery.

As Josep Corbella points out in La Vanguardia the worsening of the epidemic in Catalonia is beginning to overwhelm the capacity of primary care, while the percentage of positive PCR has increased to 9.3%, showing that there are more and more cases that cannot be detected. The percentage of positive PCR must be below 5% to achieve good control of the epidemic. The latest figures from the EPG (which indicates the risk of reoccurrence with a value above 100 meaning that the risk is high) are also worrying. They reach 378 in Catalonia and 449 in Barcelona while the speed of virus reproduction is constantly increasing and is already at 1.4 in Catalonia and 1.54 in Barcelona, which means that each new case infects more than one person. In the rest of Catalonia, the situation is rapidly deteriorating in the sanitary regions where the cities of Lleida, Tarragona and Girona are located. All of them have virus reproduction numbers above 1.40 and rising rapidly, indicating that the epidemic is accelerating. In view of this situation, the government of Catalonia has decided to apply a series of measures for 15 days, which will probably be extended in time, in order to reduce the mobility of citizens and avoiding sporadic social contacts. Measures aimed at trying to avoid a total lockdown of the population which, given the experience of last spring, would have disastrous consequences at all levels.

In the midst of this very worrying context, Spain, its critical health, political, institutional and economic situation has occupied a very important place in the European and international press in recent weeks. The Economist points out that after decreeing the harshest lockdown in all of Europe, Spain precipitated its easing, while several regions, especially Madrid, have failed to reinforce primary care and contact tracking. The failure to control the pandemic has also led to seriously compromising the economic recovery due to the outbreaks and now the second wave. The economy is expected to contract by up to 13%, the worst figure in Europe. This is even more worrying given that the Spanish economy is particularly vulnerable owing to the slowdown in tourism and the hotel and catering industry, which account for 26 percent of GDP, five points more than the European average. In an article published in the newspaper ABC Rosalía Sánchez echoes an increasingly widespread perception in the international economic and financial sectors regarding Spain’s economic recovery after the pandemic, doubts generated in large part by the political situation and the characteristics of the Spanish economy. There is therefore mistrust as to whether the country is prepared to manage the considerable inflow of European funds, as the situation is too unstable politically. It may be necessary for the World Bank or the IMF to identify significant projects that deserve funding. The political and institutional situation is also associated with the failure to manage the pandemic, in a diagnosis that suggests that political divisions are preventing a correct management of the crisis. This crisis is affecting the fourth largest economy in the euro area and is taking on such dimensions that the country will scarcely be able to recover with its own means. Furthermore, the perception of Spain in the markets has changed for the worse since, although the pandemic is universal and the upturn is seen throughout Europe, this is not the case in Spain. A situation which is complicated by the fact that the Spanish stock market abounds in a type of company that is less well adapted to the new environment, such as banks and construction companies. The influential Financial Times describes the situation as a burden for the recovery of the European economy, showing that this means that the chances of the Eurozone suffering another recession during the last months of the year are increasing. The weakening of confidence indicators suggests that the idea of a strong post-virus recovery sustained at the end of the year is now seriously questioned in the Spanish case as the service sector, one of the mainstays of the Spanish economy, is faltering due to its excessive dependence on tourism. Finally, in its printed edition,  Frankfurter Allgemeine Zeitung publishes a devastating editorial in which it states that the second wave of the coronavirus highlights the failure of the Spanish state. There is no consensus among the parties. Little has been learned from the first wave; the leaders are not up to the crisis; the political parties are clashing irreconcilably; the right wing is charging against Sánchez’s left-wing coalition as if the election campaign were not yet over. Although the FAZ points out that Spain is not a “failed state”, it argues that it is impossible to overlook the failure of the state and that, despite the terrifying death toll and the economic emergency, the politicians are unable to reach a consensus. In short, it denounces the lack of leaders with state vision capable of uniting a country where for the PP opposition the overthrow of the Sanchez government matters more than the fight against the COVID-19. The virus is attacking a state that has been weakened by unresolved conflicts. The article dwells on the series of problems affecting the state structures: instability and confrontation shape the political culture and prevent the necessary reforms; the conflict between Barcelona and Madrid threatens to escalate again owing to the anticipated regional elections and a political solution is still a long way off. Finally, the accusations of corruption against Juan Carlos have also plunged the monarchy into a crisis and the consensus that emerged during the transition from Franco’s dictatorship to democracy is collapsing. In short, in the face of a crisis of this magnitude Josep Ramoneda points out in El País the absolute need to take vigorous action, which involves approving recovery budgets that are not exclusive. Putting an end to fiscal dumping between autonomous communities; recovering threatened rights; returning the Catalan question to politics which inevitably involves some form of pardon or amnesty; returning to the balance of power after the judiciary has been charged with responsibilities that do not correspond to it. In short, a fully-fledged revival that would require a wide-ranging pact to defuse a seriously compromised future. Will the different Spanish political actors be able to carry this out? Everything points to the fact that it will not be possible in the medium term…

Europe is also going through a turbulent time in an autumn marked by the increasingly real threat of a second wave of coronavirus spreading across the continent and where the implementation of the ambitious economic recovery programme is being postponed by amendments proposed by different states regarding the modalities of implementation and control of the planned aid and loans. A plan which, as Ioana Petrescu points out in Politico will only be effective if Brussels manages to prevent the money from going into the wrong hands. Too often, EU funds are wasted on pointless projects or simply disappear. In a report published at the beginning of October, the EU anti-fraud office estimated that last year’s fraudulent use of EU funds amounted to 485 million. The creation of the European Public Prosecutor’s Office and the use of European Deputy Prosecutors to work within member countries are necessary measures to curb corruption. However, they are hardly enough. Quality audits of projects financed with EU money would therefore be necessary, which, instead of focusing exclusively on bureaucratic details, would take into account the quality of the output and whether the project objective has been achieved. Another area where the EU has outstanding duties is in its foreign policy as evidenced by the failure to agree on sanctions against Belarus. Also in Politico, Nathalie Tocci denounces that European foreign policy remains largely paralysed: the Member States do not agree on how to deal with Vladimir Putin’s Russia, Xi Jinping’s China and Donald Trump’s America. Moreover, even if Europe shares a common vision and sometimes takes common action, this is still a long way from a coherent foreign policy. The problem lies in the decision-making process in that, unlike other areas, decisions on foreign and security policy issues must be taken unanimously. This means that all too often the members of the EU, jealous of their sovereignty, prioritise specific national interests over a joint European strategy. There is therefore an urgent need to abandon the principle of unanimity, if not on all foreign policy issues, at least –as the Commission President, Ursula von der Leyen and Josep Borrell have proposed– when it comes to sanctions and the protection of human rights.

The US presidential elections, the redefinition of global scenarios and China’s role in a post-pandemic world are the focus of international political attention. The former dean of the Kennedy School of Government at Harvard University, Joseph S. Nye, reflects in El País on the possible future global scenarios for the aftermath of the COVID-19 pandemic: the end of the globalised liberal order; a 1930s-style authoritarian resurgence; China’s predominance in international affairs; the triumph of a green international agenda; or, finally, a return to business as usual. All these scenarios ara marked on the one hand by the loss of US global influence, which has accelerated under the presidency of Donald Trump, and by China’s growing role. In Foreign Affairs, James Goldgeier and Bruce W. Jentleson question the role of the United States as one of the world’s great democracies given the systemic racism suffered by its society and institutions, while social and economic inequalities continue to grow, as revealed by the COVID-19 crisis. A situation that could begin to change if there is a change of incumbent in the White House after the elections of 3 November, elections that Michael Hirsh describes in Foreign Policy as the most important ever. After a first term in which Trump has openly defied Congress and the courts, twisted foreign policy to serve his political interests, disregarded electoral rules and turned a frightened Republican Party into an instrument for his own interests, his stay in power could come to question the stability of American institutions and what remains of the system of checks and balances established by the Founding Fathers. A concern shared by David Brooks who in a very harsh article published in The New York Times  describes the American president as a character whose immorality knows no bounds and threatens the stability of citizenry life.

As for the growing influence of China, Michael Schuman argues in The Atlantic that we can imagine how this country would exercise its power if it became a hegemonic power by analysing the historical patterns of past eras in which China was also a major world power. In addition, he warns that China does not believe in relations between equals but in the superiority of its civilisation and economic power. A danger, therefore, to global geopolitical stability that Aaron Friedberg also enlights in Foreign Policy stressing that despite its excesses and omissions, the Trump administration has done what was necessary to put pressure on Beijing. If he is president after the elections, Biden should maintain this pressure while discarding the negative aspects that have deteriorated Donald Trump’s presidency and damaged the US’s ability to address its biggest strategic challenge for the future. An increase in China’s global power that must be put in balance as Amy MacKinnon suggests in the same journal. A study conducted by the Pew Research Institute indicates that opinion of China has undergone a fairly negative change over the past year owing to its handling of the coronavirus epidemic, particularly in the world’s richest countries. The same report also stresses that, contrary to what we might think, there is little correlation between China’s investment in a country and its citizens’ favourable opinion of China, which means that Beijing is having to rethink how to boost its global image, as its huge economy, trading power and massive investments abroad have not translated into political dividends.

The impact and consequences of the COVID-19 pandemic continue to be the focus of economic attention. The Economist analyses the uneven impact of the pandemic on economies. Indeed, if the initial shock caused by COVID-19 was uniform, now as some recovery is taking place, huge gaps are opening up between countries, which could add even more instability to the global economic order. By way of example: at the end of next year, according to OECD forecasts, the US economy will be the same size as in 2019, but China’s will have grown by 10 per cent, while Europe will still be below its pre-pandemic production level and could remain so for a few years. In short, the pandemic could lead to a situation of less globalised, more digitalised and more unequal economies. Growing inequality, on the other hand, also relates to the distribution of wealth. ​Léah Boukobza reveals in Slate that although extreme poverty had decreased over the past decades, the trend is now being reversed due to the COVID-19 crisis. Millions of people could soon find themselves below the extreme poverty line set by the World Bank at less than $1.90 a day (about 1.60 euros). According to World Bank predictions, the number of people living below the extreme poverty line will increase dramatically: between 70 and 100 million more could soon find themselves in this situation. A scenario that should persist for a few years due to the slowdown in economic growth after the pandemic. In addition, the World Bank estimates that between 40 and 150 million more people will fall below the poverty line and will therefore have to live on less than $3.20 a day (about ?2.70). The current health crisis is therefore a major setback in the fight against global poverty that will mark the next few years and even the next few decades. This situation could be further aggravated by the consequences of climate change, as reported by ​Olúfémi O. Táiwò and Beba Cibralic in Foreign Policy. Indeed, the climate crisis will displace more than 140 million people over the next 30 years. To adapt, the international community will need a different policy approach from the current one. In this context, there is a need for recognition of rights to displacement and resettlement, and a liberalisation of rich countries’ border policies. The alternative of maintaining the current status quo means hunger, regional armed conflicts and widespread displacement that would mean that the poorest people would suffer the worst consequences of a climate crisis for which they are least responsible. A climate crisis that as warns Mariana Mazzucato in Social Europe is reaching a critical point, so much so that in the near future, the world may have to resort to lockdowns again, this time to deal with a climate emergency. To avoid this scenario, there is an urgent need to review our economic structures because the window of opportunity to launch a climate revolution and achieve an inclusive recovery of the COVID-19 will quickly close. In this context, Elizabeth Kolbert describes in The New Yorker three possible scenarios for the future of the climate emergency: the first, in which the necessary measures to reduce gas emissions would be implemented. A second scenario where emissions would continue to grow as global inequality would, in which developed countries would protect themselves from the consequences of climate change, while excluding developing countries. Finally, a scenario where the greenhouse effect would lead to a global conflict between all nations. All in all, each of these scenarios would involve a drastic change in the world as well as in knowledge, for better or for worse. Finally, now that the UN General Assembly has met a few days ago to discuss the global ecological crisis, Jason Hickel launches in Foreign Policy a warning regarding the Sustainable Development Goals (SDG), as the index used to calculate the results does not make it clear where each country stands. Thus, for example, countries such as Sweden, Denmark, Finland, France and Germany, along with most other rich Western nations, are at the top of the ranking, while being the most unsustainable countries in the world. Indeed, data published by the University of Leeds show that all the countries that rank highest in the SDG index significantly exceed the limits set not only in terms of resource use and emissions, but also in terms of land use and chemical flows such as nitrogen and phosphorus. A wake-up call to keep in mind.

Finally, in the field of new technologies, the former chess world champion and president of the Human Rights Foundation, Garry Kasparov argues in The Economist the need to improve democracy through new technologies as these are far ahead, driven by scientists and engineers, giant companies and public investment. At a time when democratic institutions around the world are suffering from serious erosion, the mechanisms of politics seem unable to adapt to the changes of modern life. The solution is therefore to embrace the spirit of technological progress and to introduce innovation into democratic systems and political processes, so that they can keep up with the demands of the times. A study published in the same newspaper analyses the link between broadband Internet access and the increase in citizens’ distrust of government. The conclusion is that, in general, people’s confidence in their leaders has been declining because of the spread of 3G. However, the intensity of this effect varies. It is lower in countries that allow a free press than in those where traditional media are censored, and higher in countries with unlimited web browsing than in those that censor the Internet. A picture that can still vary a lot, in one way or another, as the introduction of 5G can play an important role as Arun Bansal points out in Politico insofar as the COVID-19 pandemic has reinforced the importance of connectivity as a critical infrastructure.

more/less text

International politics and globalization

Josep S. Nye Los futuros posibles tras la pandemia

L’autor afirma que existeixen diversos escenaris globals de futur per després de la pandèmia de COVID-19: la fi de l’ordre liberal globalitzat, un desafiament autoritari a l’estil dels anys trenta, el predomini de la Xina, el triomf d’una agenda internacional verda o més del mateix. Pel que fa al primes escenari, ja abans de la pandèmia, aquest ordre internacional s’enfrontava al desafiament plantejat per l’ascens de la Xina i el creixement del populisme en les democràcies occidentals. I ara la COVID-19 contribueix a la probabilitat d’aquest escenari en afeblir el paper dels Estats Units com “administrador de sistema”. Respecte del segon, l’atur massiu, la major desigualtat i la disrupció comunitària com a conseqüència dels canvis econòmics relacionats amb la pandèmia creen condicions favorables per a una política autoritària. Les febles perspectives de recuperació econòmica a causa de la incapacitat de tractar amb la pandèmia augmenten la probabilitat d’aquest escenari. En el tercer cas, en tant la Xina ha aconseguit eliminar la pandèmia, la distància econòmica entre aquest país i altres potències importants canvia dràsticament. Atès que la pandèmia ha debilitat les economies occidentals en relació amb la Xina, el seu Govern i les seves principals empreses estan en condicions de reformular les institucions i fixar normes com els vingui de gust. En termes d’una nova agenda verda, no tots els futurs són negatius ja que l’opinió pública està començant a donar-li una major prioritat al canvi climàtic i a la conservació ambiental. En ressaltar els llaços entre la salut humana i planetària, la pandèmia pot accelerar l’adopció d’aquesta agenda. Finalment, en la perspectiva d’un retorn al “business as usual” podem imaginat un futur on la COVID-19 es veurà de la mateixa manera que es va considerar la gran grip de 1918-1920 a 1930, i amb efectes geopolítics limitats similars a llarg termini. En definitiva, estimar l’efecte a llarg termini de la pandèmia actual no és una predicció exacta del futur, sinó un exercici de sospesar les diferents probabilitats i d’ajustar les polítiques actuals.

James Goldgeier i Bruce W.Jentleson The United States Is Not Entitled to Lead the World

La posició dels Estats Units com a líder mundial s’ha donat, sovint, per descomptada, si bé és cert que ha representat aquest rol durant dècades, actualment, el país no compleix les condicions necessàries per a seguir-ho sent. Goldgeier i Jentleson assenyalen que a partir de la dècada dels noranta va començar a resultar erroni identificar els Estats Units com una de les grans democràcies mundials, actualment la seva imatge com a líder en democràcia, justícia i en l’Estat de Dret s’ha vist embrutada pel racisme sistèmic i la davallada en igualtat econòmica. Tanmateix, en l’actualitat no se segueix un model on una força mundial se situa per sobre de les altres. La dominació de les potències s’ha vist dificultada pel caràcter cada cop més difús de les amenaces i interessos, quan abans eren les amenaces a la seguretat compartides les que facilitaven la dominació d’una potència més forta. Avui dia pocs països senten la necessitat d’escollir una potència en exclusiu, com és el cas d’Israel, que independentment del suport que ha rebut del govern de Trump, té una relació comercial molt important amb la Xina. No es nega el substancial poder dels Estats Units però si es posa de manifest que en un futur seran molt pocs els assumptes en què els Estats Units sigui el líder absolut. Els autors suggereixen que davant un possible canvi de presidència als estats Units no només cal recuperar aquells assumptes que Trump va abandonar, com l’Acord de París, sinó que cal anar més enllà i reforçar-los. Assenyalen que també és necessària una reavaluació de les aliances del país i calibrar el seu paper a l’Orient Mitjà. Pel que fa a la pandèmia de la COVID, identifiquen que cal avaluar la gestió que han fet altres països i prendre’n exemple per a futures gestions. En resum, els autors manifesten que els Estats Units han de deixar de sentir-se legitimats com a líders mundials i començar a realitzar canvis per a ser-ho. 

Carmen Paun Countries plot changes to World Health Organization once pandemic recedes

Donald Trump, descontent amb el funcionament de l’OMS, va abandonar l’organització enmig de la pandèmia mundial de la COVID-19, això va despertar les crítiques de la resta dels països membres, però la realitat és que molts d’ells coincideixen en el fet que l’organització necessita canvis substancials. Paun ha revistat les propostes de reforma de l’OMS tant dels EUA com d’Alemanya, França i Xina, i determina que coincideixen en diversos punts: millorar l’accés de l’organització a les zones on es va originar el brot de la COVID-19, reforçar el sistema per a definir emergències eficientment i avaluar si els països estan complint les normes sanitàries internacionals, així com si estan disposats a denunciar-les i fer-les front. Aquestes propostes estan dirigides, tot i que no d’una forma explícita, a la Xina i en particular a la seva gestió de la informació, la qual molts acusen de ser la culpable de l’expansió del virus a escala mundial. És cert que existeixen moltes propostes de millora però, per contra, l’organització compta amb un finançament insuficient que fa inviable complir la multiplicitat de demandes presentades. No podem predir quantes de les demandes s’acabaran materialitzant però no aprofitar la situació sanitària actual per a millorar l’OMS representaria una oportunitat perduda. 

Michael Schuman What Happens When China Leads the World

En aquest article l’autor planteja què succeiria si la Xina governés el món. Tot i que la societat xinesa no és la mateixa que fa segles, l’autor assenyala que podem deduir com aquest país exerciria el poder en l’àmbit mundial basant-nos en patrons que Schuman identifica al llarg dels períodes en què la Xina representava una gran potencia a escala mundial. El president xinès Xi Jinping assegura que estan compromesos amb un desenvolupament pacífic. Tradicionalment els emperadors han valorat les relacions estables, evitant l’ús de la força però Schuman posa de manifest que aquesta imatge pacífica entra en contraposició amb el fet que les dinasties xineses estaven en guerra constantment. La història mostra que la Xina està disposada a utilitzar la força o la coacció si altres qüestionen l’ordre i el poder xinès, així com s’ha fet tradicionalment. També deixa entreveure que anirà restaurant l’ordre imperial a mesura que el seu poder s’expandeixi. El president xinès és conscient de la vinculació entre poder i cultura, històricament els vincles culturals va mantenir la influència xinesa en altres països, i per tant intentarà imposar els valors xinesos per reforçar el poder xinès. La Xina no creu en relacions d’iguals sinó que pensen que són superiors a la resta, conseqüentment, el que resulta clau d’aquesta anàlisi històric és que la Xina no només vol tenir el poder mundial sinó que creu ser mereixedor d’aquest. 

Aaron Friedberg Beware the China Reset

L’article planteja que si Joe Biden és elegit president dels Estats Units al novembre, es veurà sotmès a una intensa pressió per intentar restablir les relacions amb la Xina i reorientar-les en el mateix sentit que el president Barack Obama va intentar fer amb Rússia. L’autor considera que cedir a aquesta pressió seria un greu error ja que malgrat els seus excessos i les seves omissions, l’administració Trump ha fet el que calia per posar pressió sobre Pequín. Biden, per tant, hauria de basar-se en allò que hereta, mantenint les bones polítiques, descartant els aspectes negatius que han deteriorat la presidència de Donald Trump i que han danyat la capacitat de la nació per afrontar el seu major repte estratègic de futur.

Emma Graham-Harrison i Helen Davidson After Hong Kong: China sets sights on solving 'the Taiwan problem'

Les autores alerten de que la presa de control de Beijing sobre Hong Kong podria ser un primer pas per fer el mateix amb Taiwan. És possible que una invasió no sigui imminent, però els experts afirmen que les forces armades xineses podrien tenir la capacitat de muntar-ne una a finals d’aquesta dècada. Per aplicar una Llei de seguretat nacional a Taiwan, Pequín hauria de prendre primer el control militar de l’illa, que té el seu propi govern des del final de la guerra civil xinesa el 1949. Una invasió que fins ara semblava poc probable tant perquè la Xina no tenia la capacitat militar per conquerir una illa que disposa d’armament sofisticat proporcionat pels Estats Units, com perquè no es podia permetre la reacció internacional. Però ara cap d’aquests factors de restricció ja no es compleix. Des del 2013, el president xinès, Xi Jinping, ha procedit a una extensa revisió militar, augmentant la inversió en armes d’alta tecnologia i renovant una estructura antiquada que deixava de banda la marina i la força aèria, que serien vitals per a una invasió exitosa de l’illa. Finalment, mentre els Estats Units ho centren tot en imposar sancions a la Xina, no se n’adonen que per al govern xinès, els beneficis de recuperar Taiwan  són tan grans que es fa difícil pensar que això els pugui dissuadir de fer-ho quan en tinguin la possibilitat,

Amy MacKinnon et al. China Global Image Plummets After Coronavirus

La revista Foreign Policy revela que un estudi dut a terme pel Pew Research Institute indica que l’opinió envers la Xina ha experimentat un canvi força negatiu durant l’últim any, arran de la seva gestió de l’epidèmia de coronavirus. Així, més de dues terceres parts de les persones enquestades en els 14 països més importants diuen no confiar en el president xinès Xi Jinping pel que fa a les gestió dels afers mundials. D’altra banda, si la imatge global de la Xina és dolenta i empitjora en els països rics, en canvi en països menys desenvolupats, com Kenya, Nigèria, Ucraïna i Tunísia, les opinions solen ser més positives. Els autors de l’article avancen una possible explicació: com més corrupció es percep en un país determinat, segons l’índex de percepció de corrupció de Transparency Internationals, més actituds positives es detecten cap a la Xina. Finalment l’informe del Pew Research Institute revela que hi ha poca correlació entre la inversió xinesa en un país i les opinions generals del país sobre la Xina. En efecte, mentre alguns països que reben alts nivells d’inversió, com Nigèria, tenen opinions molt favorables, altres països com Indonèsia segueixen dividits en la seva opinió sobre la Xina malgrat rebre, en el cas d’Indonèsia, prop de 50.000 milions de dòlars en inversions de capital. Això fa que la Xina s’hagi de replantejar la manera de potenciar la seva imatge mundial, ja que la seva enorme economia, el seu poder comercial i les seves massives inversions a l’estranger no s’han convertit en dividends polítics.

Andréi Kortunov Los rusos no se rinden

Andrei Kortunov, director del Consell d’Afers Internacionals de Rússia, analitza la política exterior de Moscou, i afirma que a jutjar pels indicis, ara per ara aquesta no canviarà. Com a possible explicació apunta a la inèrcia acumulada en el curs de la confrontació amb Occident. Els anys transcorreguts des de l’inici de la crisi ucraïnesa no han passat en va ni per l’Estat ni per a la societat russa. Moure l’enorme i anquilosada maquinària estatal, tornar a executar el farragós aparell propagandístic i canviar l’orientació que determina la rutina de l’exèrcit de funcionaris del deep state requereix unes energies de les que ja no disposa l’aparell d’estat rus. A més, la política exterior russa està ara més influïda per segurócrates encarregats de fer complir la llei que per tecnòcrates o diplomàtics. D’altra banda, argumenta que la crisi del sistema internacional que s’ha intensificat durant aquest any és percebuda per molts a Moscou com un veredicte inapel·lable sobre Occident. I fins i tot com el final històric de l’economia de mercat i del liberalisme polític en general.

James Palmer Why Are Armenia and Azerbaijan Heading to War?

L’autor analitza les causes i les arrels del conflicte que oposa Armènia i Azerbaidjan pel territori de Nagorno-Karabakh, que fins  ara ja ha causat centenars de víctimes, principalment civils. Ambdós països han mobilitzat les seves tropes reservistes, han declarat la llei marcial i l’estat estat de guerra en algunes regions.  Es tracta del gran conflicte oblidat de la desaparició de la Unió Soviètica, una guerra que va oposar els dos països entre 1992 i 1994, que encara obsessiona els dos rivals  i que amb prou feines és conegut per l’opinió pública occidental malgrat els més de 20.000 morts i el milió de desplaçats per la neteja ètnica duta a terme per un i altre bàndol.

David Brooks At His Core, Trump Is an Immoralist

En un article molt dur publicat al New York Times arran dels fins ara únic debat que han protagonitzat Donald Trump i Joe Biden, l’autor considera que en aquesta campanya presidencial, la plataforma nacionalista de Trump, el comerç, la immigració, ha passat a un segon pla mentre la seva naturalesa immoral ha acaparat tot el protagonisme. Els esdeveniments clau de la campanya han estat esdeveniments morals: Trump ha tractat reiteradament els soldats de perdedors; ha minimitzat una pandèmia que ha causat ja més de 200.000 morts; no paga els impostos que li pertoquen; s’acosta als supremacistes blancs i als complotistes de QAnon. El debat va ser un moment important. A parer de l’autor la degradació moral és un procés invisible que només es fa evident amb el pas del temps. Però la immoralitat de Trump no té límits i amenaça l’estabilitat de la vida ciutadana. Si contra tot pronòstic Trump s’acaba imposant de nou i els seus suports republicans li ho permeten, Brooks afirma que el seu segon mandat pot ser d’una immoralitat ferotge..

Michel Hirsh The Most Important Election. Ever.

Existeix un consens generalitzat entre historiadors, politòlegs, diplomàtics, funcionaris de seguretat nacional i altres experts sobre el fet que les eleccions presidencials nord-americanes entre el president Donald Trump i l’exvicepresident Joe Biden constitueixen un esdeveniment històric per als Estats Units, i fins i tot més enllà atès el lloc central que ocupen els Estats Units en el sistema global. Alguns suggereixen que Trump i els seus aliats ja han fet tant de dany a la democràcia nord-americana, especialment amb el seu fracàs en contenir la pandèmia de COVID-19 i el seu encoratjament obert a la violència racial i la a divisió nacional, que la seva reelecció podria danyar per sempre els 244 anys d’història de l’estat de dret nord-americà. Després d’un primer mandat en què Trump ha desafiat obertament el Congrés i els tribunals, ha retorçat la política exterior per servir els seus interessos polítics, ha rebutjat les normes electorals i ha convertit un atemorit partit republicà al seu joc, la seva permanència al poder legitimaria, de fet, l’eliminació de les institucions de dret i del que queda del sistema de control establer pels Fundadors. La seva reelecció validaria la seva opinió que com a president pot fer el que vulgui, com Trump ha dit en diverses ocasions. Aquesta preocupació és compartida per molts republicans, antics alts funcionaris que treballaven per a administracions republicanes anteriors, que es remuntaven a Ronald Reagan, inclosos molts dels que treballaven per al propi Trump. En definitiva, un conjunt d’opinions i testimonis que afirmen obertament que un segon mandat de Trump representa una amenaça existencial per a la democràcia nord-americana.

Le Monde Nouvelle-Calédonie : la bipolarisation confirmée par le référendum du 4 octobre

Els aproximadament 181.000 votants convocats per votar la independència de Nova Caledònia el diumenge 4 d’octubre van dir que no. Tot i això, l’impuls progressa clarament a favor del sí. Amb una participació excepcional del 85,64%, el sí a la independència ha recollit el 46,74%, és a dir, un augment de gairebé 3,5 punts en comparació amb el primer referèndum del 4 de novembre de 2018. Un avenç suficient com per animar els partidaris de la independència a exigir un tercer referèndum, en un termini de dos anys, tal com preveu l’acord de Nouméa del 5 de maig de 1998, mitjançant el qual es va iniciar un procés de descolonització sense precedents a França. Dins d’aquest context, l’editorial del diari Le Monde afirma que, tot i que el referèndum del 4 d’octubre confirma, o fins i tot accentua, la bipolarització geogràfica, ètnica i social al territori, li correspon a l’Estat aplicar tot allò que calgui per promoure el diàleg i aconseguir una solució negociada. El període que s’obre ara serà decisiu. L’executiu té un paper fonamental: tornar a connectar els fils del diàleg per permetre un debat real tant a nivell territorial com nacional.

Catalonia, Spain, Europe

Marc Antoni Broggi Davant de la Covid, el principi de seguretat ha passat per davant de drets bàsics

El metge i president del Comitè de Bioètica de Catalunya explica els valors que han d’acompanyar el combat contra la pandèmia i afirma que la seguretat sanitària no ha d’implicar mai abandonament del malalt tot i que davant avant de la COVID, el principi de seguretat ha passat per davant de drets bàsics. També assenyala que l’arribada de la pandèmia va generar un col·lapse del sistema sanitari i va fer que el principi de seguretat sanitària passés per davant d’alguns drets bàsics de la persona. El confinament va ser una clara mostra que es decidia, de manera legítima, d’altra banda, que la seguretat passés per damunt d’un seguit de llibertats.  L’eficàcia, o el que ens semblava que fos eficàcia, contra la COVID-19 va passar a vegades per un tracte que no era l’esperable. Dit d’una altra manera, el tractament per evitar l’expansió de la COVID va fer que es tractés alguns malalts de manera més deshumanitzada que abans, com per exemple que molts pacients morissin sols sense la companyia dels seus familiars. Finalment, també apunta que una de les pors que podem tenir és que interessi a algú mantenir algunes restriccions de llibertat fruit de la pandèmia. En aquest cas, haurem de mobilitzar-nos per recuperar les nostres llibertats. Però la llibertat no ve mai sola, és una cosa que sempre s’ha de defensar.

Josep Ramoneda Desconfinar el futuro

En la seva anàlisi del moment polític espanyol, Ramoneda subratlla que ara cal afrontar uns pressupostos de recuperació que no poden ser excloents; acabar amb el dúmping fiscal entre comunitats autònomes; recuperar drets amenaçats; cal donar passos per tornar la qüestió catalana a la política que passen inevitablement per alguna forma d’indult o amnistia; tornar a l’equilibri de poders després que s’hagi carregat al Poder Judicial de responsabilitats que no li corresponen, i tot això amb l’emergència sanitària en primer pla. Una reactualització que requeriria un pacte d’ampli espectre. Ara mateix hi ha un Govern de coalició prou cohesionat, amb capacitat d’ampliació de la majoria a un costat i l’altre, davant una oposició que no coneix un altre discurs que la confrontació. Tot i això cal desconfinar el futur: el president Sánchez està obligat a prendre decisions de calat -que ja són ineludibles- que requeririen consens i que seran obstaculitzades -en el Parlament i al carrer- per una dreta que confirma la sospita Martín Caparrós que “la pàtria és una idea paranoica”.

The Economist Spain’s poisonous politics have worsened the pandemic and the economy

En un article molt crític, The Economist es pregunta que ha anat malament a Espanya en matèria de gestió del coronavirus. Els experts en salut assenyalen que es tracta d’un fracàs tant del govern central com de l’oposició conservadora que governa a la Comunitat de ​​Madrid. Després del confinament més estricte d’Europa, Espanya va precipitar la seva desescalada. Diverses regions, especialment Madrid, no van aconseguir enfortir l’atenció primària i el rastreig de contactes. El govern no els va exigir que ho fessin, ni va fixar normes clares per tractar els nou brots del virus. El fracàs en el control la pandèmia també ha comportat que la recuperació econòmica quedi greument compromesa pels rebrots i ara ja la segona onada. Així, es preveu que l’economia es contraurà fins a un 13%, la pitjor xifra d’Europa. Finalment, assenyala que l’economia espanyola és particularment vulnerable perquè el turisme i l’hostaleria representen el 26% del PIB, cinc punts més que la mitjana europea.

Javier Gallego España no tiene solución

L’autor assenyala que tothom sap que Espanya és un problema des que ho va enunciar la generació del 98, encara que el problema ve d’abans i perviu irresolt fins avui. Canvien els personatges, però l’obra es repeteix amb pocs canvis. La corrupció endèmica que devora l’edifici des de l’àtic als fonaments, la immundícia que envolta la justícia, la política, la policia, les elits i la monarquia, la resistència al progrés i la destrucció de qui ho intenta, el periodisme complaent que oculta l’esclerosi múltiple del sistema i el públic igualment complaent que aplaudeix aquest esperpent de funció. En definitiva, Espanya no té solució perquè Espanya és el problema. Tampoc no és la ruptura d’Espanya perquè assenyala que amb diferents amos el collaret seria el mateix. En definitiva, com deien al 1898, caldria refundar-la.

Rosalía Sánchez La prensa mundial comienza a ver a España como un «Estado fallido»

L’article es fa ressò d’una percepció cada vegada més generalitzada en els sectors econòmics i financers sobre els dubtes que planteja la recuperació econòmica espanyola després de la pandèmia, dubtes generats en bona part per la situació política i les característiques de l’economia espanyola. Així, hi ha desconfiança respecte de si el país està prou preparat per a la considerable entrada de fons europeus ja que políticament, la situació és massa inestable. Pot ser necessari que el Banc Mundial o l’FMI identifiquin inicialment projectes significatius que mereixin finançament. També s’associa la situació política i institucional al fracàs en la gestió de la pandèmia, en un diagnòstic que apunta al fet que les divisions polítiques eviten una gestió correcta de la crisi. Una crisi que afecta la quarta economia de la zona euro i que està adquirint dimensions tals que el país amb prou feines podrà recuperar-se amb els seus propis mitjans. A més a més, al llarg d’aquest any la percepció d’Espanya en els mercats ha canviat a pitjor atès que si bé la pandèmia és universal i el repunt es veu a tot Europa, això no és el cas a Espanya, situació que es complica pel fet que a la borsa espanyola abunda un tipus d’empresa que s’adapta pitjor a el nou entorn, com els bancs i les constructores.

Manfred Weber et al. European values are not for sale

Després del compromís obtingut respecte al pressupost del pla de recuperació de la Unió Europea les discussions han quedat estancades com a resultat de la negació d’alguns governs nacionals a vincular la distribució de fons amb l’adhesió a un Estat de dret. Les economies necessiten ajuda de caràcter urgent i per aquest motiu és inacceptable que el pla de recuperació quedi paralitzat a causa dels interessos particulars, quan són els ciutadans els que estan patint les conseqüències. Els autors posen l’accent en què els valors europeus no estan a la venda. Cal defensar la vinculació del fiançament a l’Estat de dret i no cedir a les pressions governamentals. Resulta intolerable que alguns governs ataquin la llibertat de premsa i controlar als jutges posen qüestió tot el sistema legal de la Unió Europea. A més, assenyalen el perill de deixar els fons públics en mans d’uns pocs, fet que pot derivar en corrupció. Per tal de superar aquests obstacles els autors assenyalen que cal complir criteris per assegurar el lligam entre finançament i Estat de Dret que passa per: aplicar un procés clar i decisiu d’adhesió a l’Estat de dret regulat per una Comissió basada en l’informe anual de l’Estat de dret i impedir que els països posposin els acords, entorpint l’aplicació de mesures urgents. 

Marcela Expósito Europa tiene un sentido de superioridad que incluye el decir que no es racista

Daniela Ortiz. Ortiz és una artista i activista, autora del projecte ’97 empleadas domésticas‘ on es mostra un recull de fotos de famílies peruanes acomodades que es caracteritzen per la presència d’una treballadora domèstica marginada o exclosa de la fotografia, per representar com el sistema colonial utilitza a favor seu la visibilitat i la invisibilitat. La invisibilització dels subjectes oprimits es duu a terme fins que es parla del sistema de control migratori o de l’explotació laboral, en aquests casos sempre es visibilitza l’oprimit, mai l’explotador, és aquesta invisibilitat la que li proporciona impunitat davant el sistema econòmic. Ortiz defensa que aquestes estàtues sostenen narratives racistes de superioritat, de la supremacia blanca, que avui dia permeten mantenir el racisme institucional. Assenyala que les estàtues imposen que els migrats provinents de les ex-colònies són salvatges que s’han d’integrar al comportament europeu, a banda de representar personatges amb rols nefastos en processos d’invasió.

Ioana Petrescu Why Europe’s recovery plan won’t work — unless it tackles corruption first

L’autora alerta de que el pla de la UE per evitar el desastre econòmic només serà efectiu si Brussel·les pot evitar que els diners vagin a parar a mans equivocades. Massa sovint, els fons de la UE es malgasten en projectes inútils o simplement desapareixen. En un informe publicat a principis del mes d’octubre, l’oficina antifrau de la UE va estimar que el 2019 l’ús fraudulent dels fons europeus va ascendir a 485 milions d’euros. La creació de la Fiscalia Europea i l’ús de fiscals delegats europeus per treballar dins dels països membres són mesures necessàries per frenar la corrupció. Però amb prou feines són suficients. Els estats membres també han d’actuar pel seu compte. Els governs nacionals han d’intensificar amb urgència els esforços perquè els diners de la UE no es gastin en programes inútils que no estiguin relacionats amb els objectius clau de la política europea. Una manera de fer-ho són les auditories de qualitat de projectes finançats amb diners de la UE. En lloc de centrar-se exclusivament en els detalls burocràtics, les autoritats haurien de centrar-se en la qualitat de la producció i si s’ha assolit l’objectiu del projecte. També es més competència ja que en molts països de la UE, actualment s’adjudica una gran proporció de contractes a empreses que han estat les úniques a presentar-se al concurs. En definitiva, si es vol garantir que el fons NextGenerationEU deixi a les properes generacions d’europeus més que una gran factura a pagar, calen mesures proactives per assegurar que els diners vagin allà on es destinen perquè el fons de recuperació pugui complir els seus objectius .

Nathalie Tocci On foreign policy, EU has to speak up — even if it’s not with one voice

Malgrat els avenços que s’han produït a les darreres dècades, la política exterior europea continua en gran part paralitzada. Els estats membres d’Europa no estan d’acord sobre com tractar amb la Rússia de Vladimir Putin, la Xina de Xi Jinping i l’Amèrica de Donald Trump. I si bé es pot dir que Europa comparteix una visió comuna i, de vegades, adopta accions comunes, aquestes encara estan molt lluny de constituir una política exterior coherent, coherent i decisiva de la UE. El problema no és cap secret i rau en el procés de presa de decisions. A diferència d’altres àrees polítiques, les decisions sobre qüestions de política exterior i de seguretat s’han de prendre per unanimitat. Això vol dir que, massa sovint, els membres de la UE, gelosos de la seva sobirania, prioritzen interessos nacionals específics per sobre d’una estratègia europea. Però si tothom coincideix en el diagnòstic habitual, no tothom està d’acord amb la solució. I, tanmateix, revisar aquest principi és de la màxima urgència, ja que la controvèrsia sobre el fracàs de la UE en acordar sancions contra Bielorússia ha deixat palesa la paralització de la seva política exterior. Això es pot evitar si s’abandona el principi d’unanimitat, si no en totes les qüestions de política exterior, almenys –com han proposat la presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen i Josep Borrell– quan es tracta de sancions i protecció dels drets humans.

Jennifer Rankin Is there still time for a Brexit trade deal?

Un cop finalitzades les conversacions programades entre Regne Unit i la Unió Europea ens trobem davant un context d’incertesa on pocs mesos abans de la sortida del Regne Unit del sistema econòmic de la UE no s’ha assolit encara un acord. UrsulavonderLeyen, presidenta de la Comissió Europea, parlarà pròximament amb Boris Johnson, aquest fet no és garantia de l’arribada a un acord però deixa entreveure que no tot està perdut. En aquest moment els obstacles que presenta l’arribada a un acord són, principalment, qüestions polítiques, en concret la dificultat que manifesten per a cedir a les demandes de l’altra part però davant la imminència de la fi del període de transició del Regne Unit l’obstacle es podrà tornar més aviat tècnic, una qüestió de temps. En les converses el punt més conflictiu és la ‘igualtat de condicions’ en la política comercial, que asseguri una competència lleial entre les empreses del Regne Unit i la Unió Europea, tot i que paral·lelament a aquesta discussió la Unió Europea ha iniciat ja accions legals sobre la llei de mercat interior. D’altra banda trobem que ambdós parts presenten posicions molt separades respecte a la qüestió de la pesca. Finalment entra en joc la voluntat de la Unió Europea d’establir un procés legal per a resoldre futures disputes davant les declaracions de Boris de violar els acords prèviament pactats. Malgrat que s’han produït avanços en les negociacions, diversos camps segueixen encara oberts.

Peter Foster The sound of silence will signal a Brexit breakthrough

En aquests moments la negociació del procés del Brexit es troba un punt mort, ambdues parts es mostren reticents a fer moviments d’apropament substancials. Foster identifica el so del silenci com a indicador de l’arribada a un acord. Però, per contra, si els diàlegs continuen estant marcats per declaracions polítiques diverses i acusacions serà un senyal de que les negociacions no arribaran a bon port. Foster assenyala que d’una banda Boris Johnson ha de rebaixar les expectatives d’aquells més exigents i de l’altra Michel Barnier, negociador de la Unió Europea, hauria de gestionar els països més severs per tal de millorar les dinàmiques que han seguit fins ara les negociacions. Aquells punts més conflictius se centren en acords de lliure comerç, la regulació interior del Regne Unit i el com funcionarà un mecanisme de resolució de possibles futurs conflictes. Foster assenyala que per tal d’arribar a un punt d’acord, la Unió Europea ha d’acceptar que el Regne Unit ha decidit no formar-ne part i això implica que la Unió Europea no pot esperar seguir dictant la política fiscal del país. Foster posa de manifest que la sol·licitud sobre el sector automobilístic del Regne Unit d’un accés preferencial al mercat únic de la unió Europea serà denegat, ja que la Unió Europea no es mostra flexible davant l’exportació de vehicles fabricats amb subministraments majoritàriament estrangers, perquè entra en contraposició amb la demanda de què els subministraments siguin majoritàriament locals. En aquest punt Johnson corre el risc d’haver venut com un tracte brillant i prometedor quelcom deficient. 

Nicola Sturgeon Scotland will always uphold international law

En un article publicat a la revista Politico, la primera ministra escocesa Nicola Sturgeon assevera que cap país no pot fer front per si mateix a la pandèmia. Tenint en compte la velocitat i l’extensió de la transmissió, és evident que cap de nosaltres no estarà segur fins que no es trobi una vacuna. Enmig d’aquesta emergència, que més que mai exigeix ​​la cooperació internacional, Escòcia ha d’afrontar la perspectiva d’una altra crisi, nascuda del període de transició del Brexit. El govern escocès ha pressionat repetidament el primer ministre del Regne Unit per ampliar el període de transició a causa de la pandèmia, però Boris Johnson s’ha negat a fer-ho. Això significa que ara tenim menys de tres mesos per adaptar-nos a una relació completament nova amb la UE. El govern escocès, per descomptat, sempre promourà i protegirà els interessos d’Escòcia, però mai perdrem de vista tot el que ens uneix. Però abans que res, ja que Escòcia vol decidir el seu futur, subratlla que sempre serà una veu per a la pau, per a la solidaritat europea i internacional, per a la cooperació i per a la defensa del dret internacional.

Liam Hoare Can Europe’s Green Parties Learn to Love Power?

Al capdavant del govern austríac es troba una coalició entre l’OVP (Partit Popular Austríac) i els Verds). Una coalició conservadora-verda, resultat d’unes circumstàncies particulars, que pot representar el futur per a certs països d’Europa. És per aquest motiu que Hoare posa de manifest el que està succeint en el govern austríac com a lliçó davant la possible arribada d’altres partits verds al poder. L’esdeveniment determinat que va posar en relleu que els Verds estan desproveïts de tot poder en les decisions polítiques va ser la negació d’Àustria a la petició l’entrada al país d’infants refugiats, a causa de l’incendi del camp de refugiats a Mória. Els Verds es van veure obligats a escollir entre seguir els seus principis o ser pragmàtics davant la coalició, van escollir la segona opció, garantint així el boqueix a l’entrada de refugiats. La justificació dels Verds davant aquesta acció rau en el fet que de no haver estat amb el seu partit la coalició s’hauria aconseguit amb el partit d’ultra dreta FPO i que d’altra banda volien arribar al centre del poder per a canviar les coses. Tanmateix, la decisió sobre els refugiats deixa entreveure que les coses no estan canviant, els Verds han aconseguit fer-se un lloc en la política però la realitat és que els ministeris més importants segueixen estant en mans dels conservadors. Hoare posa de manifest que els partits Verds han d’aconseguir estar presents en cada àrea de la política per evitar repetir el que està succeint a Àustria, on el que intentava ser una forma de modelar el món ha acabat sent una eina que els ha modelat a ells mateixos, fent-los renunciar, en última instància, als seus principis. 

Raimundo Viejo Viñas El día que empezó la Europa alemana

Amb motiu del 30è aniversari de la reunificació d’Alemanya, l’autor assenyala que l’esdeveniment va suposar el naixement al centre d’Europa d’un país de gairebé vuitanta milions d’habitants que, immediatament, es convertiria en potència respecte dels seus principals socis europeus. Si fins llavors la RFA, amb els seus 62 milions d’habitants -equiparables als 58 de França, els 57 del Regne Unit i Itàlia-, havia mantingut un cert equilibri inter pares, a partir de 1990 la potència germànica es desmarcava en solitari. La posició geopolítica central de l’Alemanya unificada, fronterera amb nou països, la convertia en un actor privilegiat del desplaçament de l’eix europeu cap a l’Est. A més, la reconfiguració de l’espai europeu, marcada per la redefinició de les fronteres dels anys noranta (a més de la pròpia unificació, les guerres balcàniques, les secessions bàltiques, la fi de Txecoslovàquia, etc..) s’acabaria convertint en l’escenari en que es posaria a prova la suposada vocació europeista de la unificació alemanya. En darrer terme, la reunificació d’Alemanya, fa 30 anys, es va activar un nacionalisme d’Estat que ha aconseguit fer prevaler els seus interessos a la UE.

Democracy, diversity and culture

Máriam Martínez-Bascuñán La fragilidad de la democracia

Davant dels perills que l’envolten per totes bandes, l’autora reivindica la idea d’una democràcia per la qual val la pena lluitar perquè permet un món comú. Quan trenquem la sensació de pertànyer a un projecte compartit, la democràcia mor. Potser la crisi d’aquest espai compartit és el rerefons del que passa al nostre Occident desnortat, o fins i tot entre nosaltres. En algun moment vam decidir deixar de ser part d’un sol cos ciutadà per tornar a la tribu. La sensació de pertànyer a una cosa que ens uneix, tot i ser diferents, és impossible quan tot està ple de bretxes que assetja el populisme. Són temps en què se’ns exigiran adhesions. No caiguem. Confiem millor en els polítics que les combaten.

Albert Branchadell La Catalunya violenta

En aquest article Albert Branchadell analitza els resultats de la part principal de la Macroenquesta de Violència contra la Dona del 2019 que es refereix a la violència en la parella o ex-parella, i alerta de que Catalunya està en tots els podis. En violència física i/o sexual d’alguna parella al llarg de la vida, Catalunya ocupa la tercera posició amb un 18%, només per darrere de les Canàries i la Comunitat Valenciana. Si parlem de violència psicològica emocional, Catalunya torna a ser tercera, amb un 28%, darrere de la Comunitat Valenciana i les Canàries. Quan la violència és psicològica de control, Catalunya és la primera, per davant de les Canàries i la Comunitat Valenciana, amb un 34,9% de dones que diuen que l’han patit al llarg de la vida. La mateixa primera posició es registra en els casos de violència econòmica i de violència total (física, sexual, emocional, control, econòmica). Quatre de cada 10 dones catalanes han patit algun tipus de violència d’alguna parella al llarg de la vida.


Meritxell Rigol Agenda feminista para la crisis que viene

La crisi sanitària a la qual ens enfrontem ha agreujat problemes com l’empobriment, la sobrecarrega i l’explotació. Però la consigna que situa els ciutadans en el centre, defensada pel feminisme, no s’ha vist aplicada en les dedicions polítiques que han de fer front a la nova crisi, aquestes segueixen relegant a les persones a tasques de producció i productivitat. Diverses activistes assenyalen que les polítiques actuals generaran un eixamplament de la bretxa de gènere pel que fa al temps dedicat a les cures i el cost que suposarà en termes de poder per a les dones. Per tant, és necessari combatre la precarietat, especialment en les dones, que ja partien d’una posició desfavorable, amb mesures com la derogació de la reforma laboral i la reducció de les jornades laborals. Garantint que les mesures aplicades no excloguin cap col·lectiu de dones com a les treballadores sexuals, les dones migrades en situació administrativa irregular o les treballadores domèstiques que treballen en l’economia informal. Rigol posa de manifest que és prioritària l’aplicació de l’agenda feminista per tal d’impulsar l’autonomia de les dones i evitar situacions de dependència econòmica que deriven en situacions de violència i abús. També assenyala la urgència de blindar les cures, presenta propostes com construir un sistema estatal de cures, creant mecanismes institucionals que uneixen el que és comunitari i el públic, excloent així el capital de la seva posició central. Davant aquest possible nou augment de la bretxa de gènere s’assenyala el sindicalisme com a via per a trobar sortides feministes de la crisi, on és important ajuntar-se, mobilitzar-se i mantenir el suport mutu. 

Wu Ming Le monde de QAnon

En aquest llarg reportatge publicat a Le Grand Continent, l’autor analitza els orígens i el desenvolupament de l’entramat complotista per excel·lència, QAnon. Què és QAnon? Com es va convertir en una història independent del seu autor? Aquesta àmplia investigació ens submergeix en les ramificacions de la fantasmagoria de conspiració més gran del 2020, un any de narracions pandèmiques i tòxiques i de cercles viciosos on el primer alimenta el segon. Aquest ha estat l’any en què QAnon ha crescut sense mesura abans que finalment ens adonéssim del perill que representa. Encara més problemàtic és el qualificatiu de conspiratiu ja que el terme conspirador equipara el propagandista a temps complet amb l’entusiasta ocasional de la propaganda, el que prepara la cocció i qui la beu, el manipulador i el manipulat. Durant l’última dècada, el curtcircuit entre el flux continu i anxiogen de notícies (sovint dolentes) i algorismes de xarxes socials que fomenten reaccions immediates ha reforçat els nostres biaixos i ha fet que els errors no només siguin més freqüents sinó que s’esteguin més ràpidament. Podeu accedir aquí a la segona part del reportatge.

Yiannis Baboulias How to Beat the Nazis in 2020

L’article celebra i analitza la sentència del tribunal grec que ha condemnat els dirigents del partit ultradretà Alba Daurada per dirigir una organització criminal. El seu líder Nikolaos Michaloliakos i sis dels seus diputats han estat considerats responsables de les accions delictives dels membres del seu partit, que fins i tot incloïen assassinats. L’autor va tenir accés a l’expedient del cas a mesura que avançava el judici i les proves eren aclaparadores: vídeos de reunions on els líders d’Alba Daurada anunciaven les accions violentes que durien a terme, i d’excursions a l’estil paramilitar amb cants de l’època nazi. La sentència suposa un final de trajecte per a Alba Daurada que va passar de ser una de les organitzacions d’extrema dreta més reeixides del món a no assolir el llindar de vots necessari per entrar al Parlament a les darreres eleccions legislatives a Grècia. Durant uns anys va semblar com si el partit aprofités la creixent ira contra l’austeritat i el sentiment antieuropeista, i que les polítiques liberals no tenien poder per aturar-lo. Mentre el continent s’enfronta al creixement dels partits d’extrema dreta, l’experiència d’Alba Daurada (des del cim del seu èxit fins a la destrucció efectiva als tribunals) ofereix moltes lliçons que caldrà saber aprofitar.

Siri Hustvedt Las pandoras de la pandemia

En aquest article Hustvedt posa de manifest com les històries i relats sobre el coronavirus influeixen en la trajectòria d’aquest. El mite grec de la capsa de Pandora on a l’obrir la capsa s’escampen totes les desgràcies humanes, entre elles les malalties, resulta una analogia amb la COVID-19, de fet, la situació de la pandèmia ha propiciat molts relats on l’expansió del virus es resultat d’un pla humà malvat. La realitat és que més de 200.000 de persones han mort a causa de la Covid-19 als EUA però l’ús de la mascareta no està encara generalitzat al país, ja que en moltes ocasions el fet de no portar-la és quelcom polític, part d’una història que s’ha decidit creure, en el cas dels seguidors del partit republicà la pandèmia és vista com una estafa i el fet de portar mascareta suposa la submissió, relat al qual el mateix president ha contribuït. Hustvedt assenyala que la pandèmia ha posat de manifest que és impossible separar el que és biològic del que és psicològic i social, les circumstàncies socials i els relats polítics han estat estretament vinculats amb la propagació de la pandèmia i l’odi i les desigualtats influeixen en la mateixa salut. Per tant, l’autora recalca que els humans som víctimes de les ficcions col·lectives que construïm. Identifica que la versió de la història que decidim contar té un paper fonamental en el transcurs dels esdeveniments i que és mitjançant l’acció col·lectiva, les protestes i el vot com es poden canviar les coses. 

Daniel Innerarity Elogio del tertuliano

Des del punt de vista de l’autor vivim en una societat que reconeix l’autoritat als experts a condició que competeixin entre si. Confiem en ells, però de manera provisional i en concurrència competitiva. És molt difícil fiar-se cegament del saber científic d’un expert quan hi ha una peculiar “cacofonia dels experts” i cada informe té el seu corresponent contra informe. En l’opinió pública no només competeix l’opinió dels experts amb la dels qui no ho són, sinó que els mateixos experts estan moltes vegades en desacord. Amb l’ocàs dels intel·lectuals i una vegada constatades les limitacions dels experts, sembla que aquest lloc vacant l’ocupen avui els tertulians. Quan sentim aquesta paraula potser ens vinguin al cap les seus pitjors representacions: els que parlen de tot sense saber de res, que interrompen i insulten, que prefereixen l’espectacle a l’argumentació. La figura de l’intel·lectual i de l’expert valien per a societats verticalment organitzades, jeràrquiques, però per a Innerarity la seva autoritat afortunadament s’ha debilitat. Els uns i els altres són veus -molt dignes de consideració però no úniques- a l’hora de realitzar decisions col·lectives. Al costat d’elles, la figura del tertulià ens recorda que la democràcia és una discussió entre persones que opinen, amb diferent grau de qualificació, per descomptat, i no un lloc on el comú dels mortals obeeix a uns clarividents o assisteix al debat entre uns pocs que han estat declarats competents.

El País El Papa y la desigualdad

L’editorial del diari El País ressenya la darrera encíclica del Papa Francesc, Fratelli tutti, que conté fortes crítiques al populisme i a la globalització sense regles, un text de forta càrrega política i rellevant en un temps de pandèmia que exacerba la desigualtat, el potencial de pobresa i les diferències entre éssers humans. L’encíclica estableix un full de ruta política amb fortes crítiques al liberalisme, a la globalització sense regles, al consumisme, al populisme, a la falta d’empatia cap als immigrants i al que el Papa considera tirania de la propietat privada sobre el dret als béns comuns. En un món en el qual creixen els populismes sota el lideratge de Donald Trump, en el qual s’enforteixen dirigents nacionalistes amb escàs afecte democràtic com Putin o Erdogan i en el qual el model europeu es veu debilitat per potències que avancen amb menor respecte als drets democràtics com la Xina, l’emergència d’un discurs que alerti contra els excessos d’un sistema que produeix esclaus i descartats, cal valorar molt positivament un discurs que, al cap i a la fi, ve d’una persona que lidera una comunitat de més de 1.300 milions de persones per a les quals les seves paraules tenen valor.

Natalie James Treating white men as a new suspect community is not the answer

L’autora alerta de que tot i la preocupació per la influència creixement de l’extremisme radical de dretes, cal evitar definir una nova “comunitat sospitosa”. Al seu parer, el perill de la sospita està tan arrelat que és gairebé impossible eliminar-lo completament. Si tot el que fem ara és simplement reproduir la nostra història definint una identitat imaginada que “s’adapti” al perfil de l’extremisme radical dret (blanc i masculí), només estem preparats per repetir l’estigmatització, la divisió i el ressentiment entre no només aquells que podrien ser considerats vulnerables a la radicalització, però també a aquells que no ho són, però que es converteixen en persones estereotipades i victimitzades per un altre relat de “comunitat sospitosa”.

Economy, welfare and equality

Valentina Romei Spanish services woe threatens eurozone economic recovery

En un article molt dur publicat al Financial Times, l’autora adverteix que Espanya constitueix un llast per a la recuperació de l’economia europea i posa de manifest que les últimes dades de confiança empresarial espanyola augmenten les possibilitats que l’Eurozona pateixi una nova recessió durant els últims mesos de l’any. El debilitament dels indicadors de confiança suggereix que la idea d’una forta recuperació post-virus sostinguda a finals d’any ara està seriosament qüestionada. Per exemple, un altre punt en el qual l’economia espanyola està pitjor que la resta són les vendes al detall. Romei explica que mentre que a la UE el volum de vendes van ser a l’agost un 24% superior al del mateix mes de l’any passat, a Espanya els volums segueixen encara per sota de les dades de 2019. Finalment, assenyala que tot els indicadors apunten a una economia de dues velocitats en què la recuperació de la manufactura està cobrant força, principalment a causa de dades sòlides a Alemanya, mentre que l’activitat de serveis, un dels puntals de l’economia espanyola trontolla degut a la seva dependència excessiva del turisme.

The Economist The pandemic has caused the world’s economies to diverge

En aquest article publicat a The Economist s’analitza l’impacte desigual de la pandèmia sobre les economies. En efecte, si el xoc inicial causat per la COVID-19 va ser uniforme,  ara a mesura que es va produeix una certa recuperació, s’estan obrint enormes bretxes entre els països, la qual cosa podria afegir encara més inestabilitat a l’ordre econòmic mundial. A finals de l’any vinent, segons les previsions de l’OCDE, l’economia nord-americana tindrà la mateixa mida que el 2019, però la de la Xina haurà crescut un 10%, mentre que Europa encara estarà per sota del seu nivell de producció pre-pandèmic i podria seguir així durant uns anys. Però no només els grans blocs econòmics creixen a diferents velocitats. En el segon trimestre d’aquest any, segons la UBS, la distribució de les taxes de creixement entre 50 economies ha estat la més desigual dels darrers  durant 40 anys com a mínim. De més a més, mentre la Xina sembla haver deixat enrere la crisi sanitària, a Europa, i potser aviat a Amèrica, la segona onada està colpejant amb força. Una altra diferència és l’estructura preexistent de les economies. És molt més fàcil fer funcionar fàbriques amb distanciament social que no dirigir empreses del sector serveis on el contacte personal és fonamental. I el treball en fàbriques representa una part més gran de l’economia a la Xina que en cap altre país. Un tercer factor és la resposta política: Amèrica, per exemple, ha injectat més estímuls que Europa, incloent una despesa del 12% del PIB i una reducció d’1,5 punt percentual en els tipus d’interès a curt termini. Però la política també inclou la manera com els governs responen als canvis estructurals i a la destrucció que provoca la pandèmia. The Economist augura que aquests ajustaments seran immensos. En definitiva, la pandèmia deixarà les economies menys globalitzades, més digitalitzades i més desiguals.

Léah Boukobza L'extrême pauvreté s'aggrave dans le monde pour la première fois depuis des décennies

L’article revela que tot i que la pobresa extrema havia disminuït al món al llarg de les darreres dècades, sembla que la tendència s’està revertint a causa de la crisi de la COVID-19. De fet, milions de persones podrien trobar-se ben aviat per sota del llindar de pobresa extrema establert pel Banc Mundial en menys d’1,90 dòlars diaris (uns 1,60 euros). Segons les prediccions del Banc Mundial, el nombre de persones que viuen per sota del llindar de la pobresa extrema augmentarà dràsticament: entre 70 i 100 milions més de persones podrien trobar-se en aquesta situació. Un panorama que hauria de persistir durant uns anys degut a la desacceleració del creixement econòmic després de la COVID-19, especialment en països com Nigèria o l’Índia. A més, el Banc Mundial calcula que entre 40 i 150 milions de persones addicionals cauran per sota del llindar de pobresa i, per tant, hauran de viure amb menys de 3,20 dòlars diaris (uns 2,70 euros). En definitiva, l’actual crisi sanitària suposa un revés important en la lluita contra la pobresa mundial que marcarà els anys, i fins i tot les dècades, per venir. Gran part dels danys no estan directament relacionats amb el virus, sinó amb la recessió econòmica mundial que ha provocat el col·lapse de la indústria turística, una caiguda espectacular de la demanda de petroli i la interrupció de l’activitat productiva de grans fàbriques.

Marianna Mazzucato Capitalism After the Pandemic

Mazzucato presenta les crisis com una oportunitat de millora i posa l’accent en l’actual crisi del coronavirus com una oportunitat de construir una economia millor, evitant repetir els errors que es van cometre en la gestió de la crisi de 2008, intentant no només superar el malestar actual sense canviar les regles del joc, ja que això representaria un malbaratament de les intervencions. L’autora assenyala que cal trencar amb el costum de les empreses d’acudir immediatament als governs quan necessiten ajuda i en canvi, exigir que aquests s’allunyin en temps de bonança, ja que identifica com un error socialitzar els riscs i per contra, privatitzar els beneficis de les empreses. La pandèmia mundial ha posat de manifest la relació disfuncional entre el públic i el privat, on empreses farmacèutiques reben ajuts per a la recerca de medicaments i vacunes contra la Covid-19 però privatitzen els resultats d’aquesta recerca, fent de la vacuna quelcom luxós. Tanmateix no només cal treballar en la recompensa monetària de les inversions públiques sinó també en vincular condicions a les transaccions i ajudes públiques per tal de garantir el benefici públic. Condicions que impliquen mantenir els llocs de treball, millorar les condicions laborals i avançar propòsits a llarg termini com reduir les emissions de carboni a l’atmosfera. Cal treballar en la narrativa de què sector privat no és el creador del benefici sinó un co-creador juntament amb l’Estat i que aquest ha de poder disposar de part de la riquesa que ha creat mitjançant la inversió estatal. Mazzucato posa l’accent en què la unió del sector públic i privat per aconseguir un objectiu comú pot aportar resultats extraordinaris com: una econòmica inclusiva i sostenible i en última instància una vacuna per a la Covid-19 accessible per a tothom. 

Olivier Blanchard La crise économique du Covid-19

Els confinaments establerts a la majoria de països per frenar la propagació del coronavirus ha provocat un xoc econòmic sense precedents a la Història. Olivier Blanchard analitzat en aquest article els mecanismes econòmics que van conduir a la crisi, la resposta dels governs, les característiques de l’economia post-confinament i post-vacuna i les perspectives que estan començant a dibuixar-se.

Sustainability and climate change

Adrià Rodríguez El momento de devolver la deuda ecológica

El 1896 químic suec Arrhenius va establir la correlació entre l’augment del CO₂ a l’atmosfera i l’augment de la temperatura al planeta, en un moment en què les indústries començaven a utilitzar combustibles fòssils però les conseqüències d’aquest fet encara no eren evidents. Els pronòstics sobre el canvi climàtic assenyalaven dates llunyanes però la situació actual de desgel a l’Àrtic posen de manifest que ha arribat el moment de pagar el deute ecològic. Rodríguez ens presenta el concepte del Cost Social del Carboni, el qual avalua el cost social d’emetre cada tona de CO₂ a l’atmosfera, concepte que no es pot obviar en l’actualitat. A conseqüència, el capitalisme entra en contraposició amb ell mateix: el creixement d’avui serà la crisi de demà. Però el capital segueix buscant posposar el pagament d’aquest deute a tota costa amb projectes espacials, utopia en què no semblen confiar penalment ni els mateixos impulsors. En aquest punt Rodríguez ens presenta el decreixement, la reducció del flux global d’energia, com a única resposta a la situació actual, però queda oberta la forma com aquest es durà a terme, si d’una forma caòtica i injusta o bé d’una forma ordenada i democràtica. L’autor assenyala que el món es debat entre feixisme o revolució, entre barbàrie i socialisme i que per resoldre aquesta situació potser serà necessària una revolució. 

Jason Hickel The World’s Sustainable Development Goals Aren’t Sustainable

Ara que l’Assemblea General de l’ONU s’ha reunit fa pocs dues per debatre sobre la crisi ecològica mundial, aquest article publicat a Foreign Policy és molt crític cap al sistema d’avaluació dels objectius de desenvolupament sostenible (ODS). En efecte, l’autor considera que l’Índex ODS no permet determinar de manera clara en quin punt es troba cada país, ans el contrari. Suècia, Dinamarca, Finlàndia, França i Alemanya, juntament amb la majoria de les altres nacions riques occidentals, ascendeixen al capdamunt del rànquing, la qual cosa dóna als observadors ocasionals la impressió que aquests països són autèntics líders per assolir el desenvolupament sostenible. Però per a Hickel, l’Índex ODS té molt poc a veure amb el desenvolupament sostenible. De fet, els països amb les puntuacions més altes d’aquest índex són alguns dels països més insostenibles del món. Les dades publicades per científics de la Universitat de Leeds mostren que tots els països més ben classificats de l’índex ODS superen significativament els límits establerts en termes basats en el consum, no només pel que fa a l’ús de recursos i emissions, sinó també pel que fa a l’ús del sòl i als fluxos químics com el nitrogen i el fòsfor. Per consegüent, si totes les nacions consumissin i contaminessin com els països que tenen els millors resultats dels ODS la destrucció de la biosfera del nostre planeta seria inevitable a curt termin. Això significa a parer de l’autor que l’índex ODS és incoherent des de la perspectiva de l’ecologia ja que crea la il·lusió que els països rics tenen alts nivells de sostenibilitat quan en realitat no en tenen.

Mariana Mazzucato Avoiding a climate lockdown

Des de Social Europe l’autora adverteix que el món s’acosta a un punt crític sobre el canvi climàtic, i que la protecció del futur de la civilització requerirà actuacions importants. A mesura que la COVID-19 es va estendre a principis d’aquest any, els governs van decretar confinaments per evitar que l’emergència de salut pública s’escampés fora de control. En un futur pròxim, és possible que el món hagi de tornar a recórrer als confinaments, aquesta vegada per fer front a una emergència climàtica. El desgel de l’Àrtic, els incendis forestals a l’oest dels Estats Units i altres llocs del món, i les filtracions de metà al mar del Nord són senyals d’alerta de  que ens apropem a un punt d’inflexió sobre el canvi climàtic. Si haguéssim d’arribar a situacions de ‘confinaments climàtics’, els governs limitarien l’ús del vehicle privat, prohibirien el consum de carn vermella i imposarien mesures extremes d’estalvi d’energia, mentre que les empreses de combustibles fòssils haurien de deixar de perforar. Per evitar aquest escenari, hem de revisar les nostres estructures econòmiques i revisar el capitalisme d’una manera diferent. La finestra d’oportunitats per llançar una revolució climàtica i aconseguir una recuperació inclusiva de la COVID-19 es tancarà ràpidament i l’autora considera que ens hem de moure’ns ràpidament si volem transformar el futur del treball, el transport i l’ús de l’energia i fer realitat el concepte de “vida verda” per a les generacions futures. D’una manera o altra, el canvi radical és inevitable; la nostra tasca és assegurar-nos que aconseguim el canvi que volem.

Elizabeth Kolbert Three Scenarios for the Future of Climate Change

Kolbert presenta l’estiu de l’any 1988 com un punt d’inflexió respecte al canvi climàtic, quan molts nord-amercians van reconèixer el fenomen per primer cop davant esdeveniments com incendis massius i un augment destacat de les temperatures, fenòmens que avui en dia estan presents cada any. Arran d’aquest fet l’autora ens convida a qüestionar-nos en quina situació es trobarà la Terra d’aquí a cinquanta anys. Kolbert presenta tres escenaris possibles: el primer l’anomena “cels blaus”, en aquest la humanitat posarà en pràctica les mesures que es plantegen i es començaran a reduir amb certa immediates les emissions de gasos. En un segon escenari, les emissions continuaran creixent d’aquí a la segona meitat de segle i també creixerà la desigualtat global, els països desenvolupats es protegiran de les conseqüències del canvi climàtic i deixaran aquells països en vies de desenvolupament exclosos, seguint la línia actual. Finalment, en el tercer escenari, l’efecte hivernacle derivarà en un conflicte global entre totes les nacions i poders d’aquestes. L’autora assenyala que existeixen altres escenaris possibles però tots tindran un denominador comú: suposaran un canvi dràstic en el món, en la forma com les persones viuen o bé una combinació d’ambdós, ja que segons Kolbert els desenllaços més extrems són els més probables. 

Olúfémi O. Táiwò i Beba Cibralic The Case for Climate Reparations

Durant els propers 30 anys, la crisi climàtica desplaçarà a més de 140 milions de persones dins dels seus propis països, i moltes més enllà de les pròpies fronteres. L’escalfament global no respecta les línies d’un mapa: provocarà onades massives de desplaçament, tal com ja ho ha fet a Guatemala i a la regió del Sahel en els darrers anys. La gran migració climàtica que transformarà el món tot just comença. Per adaptar-se, la comunitat internacional necessitarà un enfocament polític diferent i haurà de triar entre dues opcions: la reparació climàtica o el colonialisme climàtic. Les reparacions utilitzarien recursos internacionals per fer front a les desigualtats causades o exacerbades per la crisi climàtica; permetria sortir de la catàstrofe climàtica mitjançant la mitigació dels efectes i la migració. En canvi, l’alternativa del colonialisme climàtic significaria la supervivència dels més rics i la devastació per a les persones més vulnerables del món. El colonialisme climàtic és, doncs, com un apartheid climàtic a escala internacional. El poder econòmic, la ubicació i l’accés als recursos determinen com les comunitats poden respondre als impactes climàtics. Però aquests factors estan configurats per les injustícies globals existents: la història de l’esclavitud, el colonialisme i l’imperialisme que van enriquir alguns països a costa d’altres. L’escalfament global ha agreujat aquestes desigualtats i la crisi climàtica provocarà noves divisions entre aquells que podran mitigar-ne l’impacte i els que no. Els autors consideren que el fet d’admetre més refugiats accelerarà els pitjors efectes polítics de la crisi climàtica: alimentarà la transició de l’eco-feixisme de l’extremisme marginal a la ideologia dominant. Per contrarestar-ho, el reconeixement dels drets al moviment i al reassentament, i una liberalització constant de les polítiques frontereres dels països rics s’inscriuen en un marc reparador, especialment quan s’uneixen a polítiques de mitigació més sensates. Per molt extrema que pugui semblar aquesta renegociació de la sobirania i la ciutadania de l’Estat, no és tan extrema com la conclusió lògica de l’alternativa violenta de l’estatus quo: fam, conflictes armats a escala regional i desplaçaments generalitzats. En darrer terme, seran els més pobres els qui patiran les pitjors conseqüències de la crisi climàtica.

Innovation, science and technology

Garry Kasparov Democracy and innovation

En aquest article publicat a The Economist, Garry Kasparov antic campió del món d’escacs i president de la Fundació de Drets Humans defensa la necessitat de millorar la democràcia amb la tecnologia. En efecte, argumenta que les tecnologies van molt per davant, impulsades pels científics i els enginyers, les empreses gegants i la inversió pública. La societat corre per adoptar-les sense un pla, només guiades per les forces de mercat i l’insaciable desig humà d’allò que és més nou, el més ràpid, millor. La política, en canvi, les segueix arrossegant els peus. En un moment en què les institucions democràtiques de tot el món pateixen desgast, els mecanismes de la política semblen incapaços d’adaptar-se als canvis de la vida moderna. La solució és abraçar l’esperit del progrés tecnològic i introduir la innovació en els sistemes democràtics i els nostres processos polítics, perquè estiguin a l’altura de les exigències dels temps. Amb imaginació, esforç i cura, podem posar al dia els nostres sistemes polítics recorrent a una tecnologia que els millori.

Arun Bansal 5G and Europe’s recovery

El president per Europa i Amèrica Llatina d’Ericsson explica a la revista Politico que la pandèmia de COVID–19 ha reforçat la importància de la connectivitat com a infraestructura crítica. Tant si es tracta de l’educació a la llar, el treball a distància, l’atenció de la salut en línia o la transmissió de continguts, Europa necessita una connectivitat expansiva d’alta qualitat per a garantir l’equitat social i una plataforma d’innovació no distorsionant per a un creixement neutre pel que fa a les emissions de carboni. Assenyala que el Green New Deal europeu se centra en aconseguir la neutralitat del carboni per al 2050, i les empreses poden ser un motor clau per assolir aquest objectiu establint objectius climàtics precisos basats en la ciència, reduint les emissions de les seves pròpies operacions i productes, així com treballant amb les cadenes de subministrament i invertint en energia renovable. Dins d’aquest context, argumenta que la transició cap a la 5G ofereix una oportunitat única, no només per establir una plataforma d’innovació oberta per a un creixement neutre en carboni, sinó per trencar la corba d’energia de la connectivitat. Finalment, assenyala que la implementació de tot el potencial de la connectivitat expansiva i de la 5G podria aportar 2,2 bilions d’euros a l’economia europea al 2030 i tenir un impacte exponencial en la reducció de les emissions de carboni.

Evgeny Morozov Bataille géopolitique autour de la 5G

Des de les pàgines de Le Monde Diplomatique, Evgeny Morozov afirma que a la vigília del seu desplegament, la telefonia mòbil de cinquena generació (5G) planteja nombroses preguntes relacionades amb el seu impacte ecològic i sanitari i, més fonamentalment, amb els desenvolupaments tecnològics que estan fora de control. Però el “gran partit” del la 5G també s’està jugant en el camp geopolític amb, com a teló de fons, l’enfrontament cada cop més intens entre els Estats Units i la Xina.

Laura Kayali Brussels’ plan to rein in Big Tech takes shape

La Unió Europea està preparant un seguit d’eines legislatives per a regular la indústria tecnològica, pautat el que les empreses tecnològiques poden i no poden fer, com a resposta a un comportament despreocupat per aquests assumptes recolzat en la seva grandària i poder. Els objectius de la Comissió Europea son aturar comportaments antic-competència i protegir els usuaris d’activitats i continguts il·legals. Per tant, es pretén aplicar requisits de moderació de continguts a grans empreses com GoogleAmazon i Apple i impedir que aquestes afavoreixin els serveis propis en les seves plataformes. La Comissió vol prioritzar el fet de prevenir actuacions inadequades i no actuar només davant queixes de la competència. Finalment, la Comissió exigirà més transparència davant com moderen els continguts per controlar l’expansió de continguts il·legals i perjudicials. Kayal remarca que aquests punts són encara esbossos i per tant, necessiten l’aprovació final del gabinet de la Comissió. 

The Economist Faith in government declines when mobile internet arrives

Un estudi recent dels economistes Sergei Guriev, Nikita Melnikov i Ekaterina Zhuravskaya, analitza el creixement de la banda ampla mòbil per revelar un vincle entre l’accés a Internet i l’augment de la desconfiança dels ciutadans cap als governs. Per mesurar com han canviat les opinions, els autors han combinat dos conjunts de dades. En primer lloc, per a cada any des de 2007 fins a 2018 han estimat la proporció de persones que podien accedir a Internet mòbil per mitjà de la 3G a cadascuna de les 2.232 regions repartides per 116 països, Després, han utilitzar enquestes de Gallup per mesurar com ha canviat la confiança cap al govern, els tribunals i els processos electorals durant aquest mateix període en cadascuna d’aquetes zones. La conclusió és que, en general, la confiança de la població cap als seus dirigents va disminuir després d’obtenir 3G. No obstant això, la intensitat d’aquest efecte és variable. És menor en els països que permeten una premsa gratuïta que en aquells en què els mitjans de comunicació tradicionals són censurats, i més gran en països amb navegació web il·limitada que en aquells que censuren Internet. Això implica que és més probable que les persones desconfiïn dels seus governs quan aquests s’exposen a crítiques en línia que no existeixen en ls mitjans tradicionals. Finalment, també destaca que el descens ha estat més gran a les zones rurals que a les ciutats.

back to top