In this article, Paul Ricoeur carries out a critical re-reading of his last book, a re-reading that stems from a new viewpoint: in agreement with the lexical definition of history as historiography, he uses writing as a central pillar for historical analysis before moving on to a hermeneutical analysis of reading or, from a broader perspective, the reception of literary accounts of history, both public and private.
This article forms part of issue 28-29 of the IDEES magazine, “Memory, history and identity”, published in print format between January and June 2006. The PDF article is available to download in Catalan below.
Paul Ricoeur
Paul Ricoeur va ser filòsof i antropòleg, i un dels fundadors i rectors de la Universitat de Nanterre. Més tard, va ser professor de la Sorbona i de les Universitats d’Estrasburg i Chicago. Ricoeur és conegut internacionalment per intentar combinar la descripció fenomenològica amb la interpretació hermenèutica. El seu pensament girava al voltant de la qüestió de la voluntat i el problema del mal, mantenint una actitud essencialment afirmativa enfront el negativisme d’altres pensadors existencialistes. Era col·laborador habitual de la revista Esprit, i autor d'obres com Karl Jaspers et la philosophie de l’existence (1947), Le volontaire et l’involontaire (1950), Finitude et culpabilité (1960), De l’interprétation. Essai sur Freud (1965), La métaphore vive (1975) i Temps et récit (1983-87), en tres volums.