1. Caràcter estratègic de l’Amazònia

El caràcter estratègic d’una regió com l’Amazònia és una qüestió àmpliament reconeguda des de fa molt de temps. Al cap i a la fi, són 7,5 milions de km² distribuïts en vuit països (Bolívia, Brasil, Colòmbia, Equador, Guyana, Perú, Veneçuela, Surinam), que acullen la selva tropical més gran del planeta, la conca hidrogràfica més extensa, un potencial piscícola extraordinari, recursos minerals immensurables i una biodiversitat tan diversa com valuosa. En termes comparatius, la segona selva tropical més gran, l’espectacular selva del Congo, que també s’estén per diversos països africans, té al voltant d’1,8 milions de km².

Tanmateix, més enllà de les xifres impressionants, cal destacar la seva contribució decisiva a la regulació del clima del planeta, que ha despertat una atenció plenament justificada tant de la societat en general com, molt especialment, del món científic. El seu paper com a «dipòsit» de carboni i com a «regulador de la temperatura del planeta» ha quedat demostrat en nombrosos estudis científics —entre els quals destaquen Brown et al. (1989), Fearnside et al. (1993), Houghton (1994), Higuchi et al. (1994, 2004), Foster Brown et al. (1995), Higuchi i Carvalho Jr. (1995), Santos (1996), INPE (2001), Silva (2001), Bezerra (2021, 2023, 2024, 2025), UPEC (2024) i Romero et al. (2024, 2025)—, que «quantifiquen» la contribució de l’Amazònia a la retenció del CO2 a l’atmosfera i a l’equilibri climàtic global a partir de dades estretament interrelacionades, com la biomassa, la desforestació, les reserves de diòxid de carboni de la selva amazònica i les accions de mitigació.

A partir d’aquestes dades, es constata que cada hectàrea de selva amazònica pot contenir una mitjana de 250 tones de biomassa, de les quals el 50 % (125 t) són de carboni (C), cosa que equival a 462  tones de diòxid de carboni (CO2), basant-se en el pes molecular del carboni (12) i del diòxid de carboni (44). De la mateixa manera, s’estima que cada hectàrea de la selva amazònica captura aproximadament 1,2 tones de carboni (C) o 4,4 tones de diòxid de carboni (CO2) per hectàrea/any, i evita així la concentració d’aquest gas d’efecte hivernacle (GEH) a l’atmosfera.

Si es considera l’àrea total de l’Amazònia (750 milions d’hectàrees), tindríem un emmagatzematge de 347.000 milions de tones de CO2, capturades i emmagatzemades per la selva amazònica al llarg de la seva existència. I la captura anual de CO2 per hectàrea seria de l’ordre de 3.300 milions de tones de CO2. El 2023, segons Dados Mundiais, els vuit països de l’Amazònia van emetre 1.910  milions de tones de CO2, amb una taxa de 5,38 t/habitant. El balanç anual és de 1.390 milions de tones de CO2 a favor de l’Amazònia. Però, si la selva fos talada i cremada, hi hauria una doble tragèdia: la desaparició del seu paper com a «dipòsit» de carboni i l’alliberament a l’atmosfera de l’enorme quantitat de CO2 que conté. Si el món fos només l’Amazònia, estaria en una situació ambiental molt més còmoda. Però no ho és. Llavors, qui contamina el món?

Per tant, és comprensible que la humanitat tingui una cura especial envers l’Amazònia, ja que la seva contribució al manteniment de l’equilibri climàtic del planeta és indiscutible, almenys segons el coneixement científic actual. Aquesta cura, però, no pot limitar-se només a l’Amazònia, una regió totalment contribuïdora i no deutora, en l’esforç per evitar un possible col·lapse ambiental. Cal centrar-se encara més en els països anomenats de capitalisme avançat, indiscutiblement els més contaminants del món, especialment a partir de la revolució industrial (segle xviii, 1760).

2. Qui contamina el planeta i el paper del CO2 en l’escalfament global

La contribució dels països a l’emissió de gasos d’efecte hivernacle (GEH) al planeta és molt asimètrica, tal com mostren clarament els informes de Dados.com (2023) i l’IPCC (2023), corresponents a l’any 2022.
Els països de capitalisme avançat, com els Estats Units d’Amèrica, Austràlia, el Canadà i Rússia, emeten al voltant de 20 t de CO2/habitant. Els principals productors de petroli emeten entre 25 t per habitant (Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs Units i Oman) fins a casos excepcionals com Qatar (58  t/ hab.), Bahrain (40 t/hab.) i Kuwait (38  t/hab.).

L’emissió mitjana dels vuit països de l’Amazònia és de 5,38 t/habitant. D’altra banda, diversos països emeten taxes molt baixes, entre 0,50 i 1,50 t/habitant —com Burundi, Rwanda, Gàmbia, Iemen, Sierra Leone, Papua Nova Guinea, Moçambic, Uganda, Haití, Etiòpia, Camerun, Ghana, Bangladesh i Angola—, i revelen l’enorme asimetria de responsabilitats en l’escalfament global. Un exemple clar és la República Democràtica del Congo, que dona nom a la segona selva tropical més gran del planeta, amb una emissió d’uns 0,53 t/habitant.

Les emissions de CO2 per sectors de l’activitat productiva demostren, igualment, que l’alta concentració de GEH a l’atmosfera prové predominantment dels països considerats de capitalisme «avançat», tal com assenyala l’informe de l’IPCC. De les 59 GtCO2 emeses el 2022, la indústria és responsable del 34 %; l’agricultura i ús del sòl, del 22 %; els edificis, del 16 %; el transport del 15 %, i l’energia del, 12 %.

• Els gasos que provoquen l’escalfament global: la contribució del diòxid de carboni

A partir d’estudis geològics s’ha conclòs que la concentració de CO2 ha fluctuat al llarg del temps. Durant les eres glacials, la concentració atmosfèrica se situava entre 180 i 220 ppm, i entre 260 i 280 ppm en els períodes interglacials. L’any 1750 era de 280 ppm, va evolucionar fins a 315 ppm el 1958, va arribar a 355 ppm el 1992 i va assolir 380 ppm el 2006.[1]1 — Tanaka, S. (2010). Mudanças Climáticas. Traducció de Vera Caputo. São Paulo: Edições SM. [2]2 — Ayoade, J. O. (2012). Introdução à Climatologia para os trópicos. Traducció de Maria Juraci Zani dos Santos – 16a ed. Rio de Janeiro: Bertrand Brasil. Avui dia es calcula un valor de l’ordre de 400 ppm.

Des de 1754, quan Joseph Black va identificar i quantificar el diòxid de carboni (CO2) en 280 ppm, la seva concentració ha augmentat de manera constant. Tanmateix, només a partir de 1824, quan Jean-Baptiste Joseph Fourier va demostrar que els gasos de l’atmosfera retenien la calor i elevaven la temperatura del planeta —fenomen que més tard s’identificaria com a efecte hivernacle—, aquest tema va començar a despertar una atenció especial. Posteriorment, el 1896, després de la revolució industrial, Svante August Arrhenius va predir que la crema de combustibles fòssils augmentaria els nivells atmosfèrics de diòxid de carboni, fet que provocaria un escalfament de la temperatura global.

Els principals gasos d’efecte hivernacle (GEH) són el diòxid de carboni (CO2), el metà (CH4), l’òxid nitrós (N2O) i els clorofluorocarburs (CFC). El diòxid de carboni representa aproximadament el 60-65 % del total de les emissions de GEH. Tanmateix, el vapor d’aigua, que estrictament no és un GEH, és el principal retenidor de calor a la baixa troposfera, com es pot deduir fàcilment comparant la seva concentració amb la del CO2 a l’atmosfera.

A la regió amazònica, on la humitat relativa és d’uns 80 %, cada m³ d’aire conté, de mitjana, unes 32.000 molècules de vapor d’aigua i aproximadament entre 400 i 550 molècules de CO2, segons la mitjana mundial o les mesures diàries realitzades per la Unitat de Recerca en Energia, Clima i Desenvolupament Sostenible (UPEC) al campus de la Universitat Federal de l’Amazones (UFAM), a Manaus. No cal ser especialista en climatologia per concloure que el vapor d’aigua és qui reté més calor a la baixa troposfera.

3. Concepcions de l’ús dels recursos naturals

Malauradament, com ja hem destacat, la contribució amazònica no és suficient. Si els principals contaminants del planeta, especialment les grans economies capitalistes, no redueixen immediatament les seves emissions de CO2, no modernitzen les seves indústries i no impulsen la transició energètica i elèctrica als seus països, la contribució de l’Amazònia i d’altres boscos tropicals no serà suficient per frenar l’agreujament de la crisi climàtica.

Aquest ha estat l’enfocament predominant de diversos investigadors, entre ells Bezerra,[3]3 — Bezerra, B. B. (2010). Amazônia: esse mundo à parte. São Paulo: Ed. Anita Garibaldi. [4]4 — Bezerra, B. B. (2021). Sustentabilidade versus Capitalismo: o impasse da COP 26. São Paulo: Vermelho. Disponible en línia [5]5 — Bezerra, E. B. (2023). Edifício Solar Fotovoltaico da Universidade Federal do Amazonas: O Pioneirismo na Produção de Energia Sustentável na Amazônia. Disponible en línia [6]6 — Bezerra, E. B. (2024). Sustentabilidade: trilhas a percorrer. 2a edició. São Paulo: Anita Garibaldi; Manaus: EDUA. Disponible en línia [7]7 — Bezerra, B. B. (2025). Qual essência da crise climática e a postura que deveremos adotar na COP30? São Paulo: Vermelho. Disponible en línia així com de les trobades del Seminari Internacional de Meteorologia i Climatologia de l’Amazones,[8]8 — UPEC (2024). Anais do V SIMCA. Manaus: EDUA. Disponible en línia que se celebren anualment a la Universitat Federal de l’Amazones (UFAM) sota la coordinació de la UPEC, un grup de recerca degudament acreditat davant la UFAM i el Consell Nacional de Desenvolupament Científic i Tecnològic (CNPq, per la sigla en portuguès).

El dilema: fer servir els recursos naturals o no

• Els productivistes són negacionistes en el sentit ampli de la paraula. Defensen l’ús de tots els recursos disponibles, sense cap restricció ambiental ni normes de preservació o, fins i tot, de conservació. Neguen la finitud dels recursos naturals i ni tan sols admeten que el planeta estigui experimentant profundes transformacions climàtiques, malgrat l’abundant evidència —incloses les normals climatològiques dels principals fenòmens meteorològics— que demostra l’agreujament de la situació: augment de la temperatura, recurrència de fenòmens climàtics extrems i increment de la concentració de gasos d’efecte hivernacle (GEH), que ha passat de 280 ppm (parts per milió) el 1750 a uns 400 ppm en l’actualitat. De manera demagògica, afirmen que els activistes ambientals només volen protegir els arbres i condemnar la població a la misèria. Davant l’elevat nivell de pobresa de les poblacions amazòniques, aquest discurs demagògic acaba, malauradament, trobant ressò en alguns sectors de la societat. Són teòricament anticientífics, ideològicament reaccionaris i, des del punt de vista antropològic, encara es troben en l’estadi de la barbàrie, segons el concepte de Lewis Henry Morgan a Ancient Society.
• Els santuaristes entenen correctament que els recursos naturals són finits. Tanmateix, sostenen que aquests recursos ja estan exhaurits o en fase d’esgotament i que, per aquest motiu, cal bloquejar-los completament per evitar un «col·lapse ambiental». Obliden que això conduiria, sens dubte, al col·lapse socioeconòmic. Així mateix, adopten una concepció anticientífica en ignorar que tots els fenòmens estan interrelacionats, interconnectats i són interdependents, i que qualsevol acció, sigui antròpica o natural, provoca un impacte ambiental. També obvien que la humanitat sempre necessitarà utilitzar part dels recursos naturals, sigui per a la subsistència o per incrementar la seva riquesa material. A més, ignoren la necessitat objectiva de desenvolupament de les societats pobres o emergents, així com la profunda asimetria entre les nacions i entre les diferents classes socials dins de cada país.
• Sostenibilistes. El repte, per tant, és utilitzar, conservar i fins i tot preservar una part d’aquests recursos, sense privar la societat del seu desenvolupament sostenible ni de l’exigència d’una gestió sostenible rigorosa. Així, els sostenibilistes parteixen de la premissa que tot recurs és finit, sigui per causes antròpiques o naturals. Per això defensen que no hi pot haver desenvolupament sense sostenibilitat, ni sostenibilitat sense desenvolupament, ja que la riquesa material només existeix mitjançant la transformació de la matèria primera en béns materials. Defensen que tothom, sense excepció, ha d’adoptar un model de producció sostenible, però subratllen que els principals contaminants —les grans economies capitalistes— han de reduir immediatament les emissions i la degradació que han generat arreu del món; sense això, l’esforç de la resta de nacions tindrà un efecte pràctic limitat.

5. Desenvolupament sostenible: l’alternativa científica i socioeconòmica

No hi ha cap acció a la superfície de la Terra, sigui d’origen antròpic o natural, que no generi un impacte ambiental. Però, com que la humanitat necessita continuar utilitzant una part dels recursos naturals, sigui per a la subsistència o per millorar el seu nivell socioeconòmic, el repte és conservar i preservar al mateix temps una part dels recursos mentre es garanteix el desenvolupament material de la societat amb el menor impacte ambiental possible, reduint dependències i tenint present que tots els recursos naturals són finits. Aquesta és l’essència teòrica de la categoria de sostenibilitat.

En aquest sentit, el desenvolupament de tecnologies i d’accions mitigadores que redueixin l’impacte ambiental i assegurin el desenvolupament sostenible és el repte actual per al conjunt de la societat i, en particular, per a la ciència i la tecnologia, ja que «no hi ha desenvolupament sense sostenibilitat ni sostenibilitat sense desenvolupament», tal com sosté Bezerra.

Història de la relació de la humanitat amb el medi ambient i el repte del present

En els inicis, la relació de l’espècie humana amb la natura era essencialment depredadora, basada en la recol·lecció de fruits, la caça i la pesca per garantir la subsistència diària. L’impacte ambiental, però, era molt reduït, tant pel baix nombre de persones com per la simplicitat de les forces productives. Fins i tot amb el desenvolupament de l’agricultura, fa aproximadament 10.000 anys, aquesta situació no es va modificar de manera substancial, en gran part a causa de la precarietat de les forces productives.

Les conferències ambientals mundials i les principals resolucions

La 1a Conferència de les Nacions Unides sobre el Medi Ambient, celebrada a Estocolm (Suècia) el 1972, va aprovar com a principal resolució la creació del PNUMA (Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient), amb l’objectiu de definir els paràmetres de la legislació ambiental. La 2a Conferència (Eco-92, Rio de Janeiro, Brasil, 1992) va aprovar com a principal resolució la Conferència de les Parts, amb l’objectiu de monitorar anualment els possibles avenços i retrocessos de les resolucions i mesures adoptades en matèria climàtica. La 3a Conferència de les Nacions Unides sobre Desenvolupament Sostenible (Rio +20, Brasil, 2012) va aprovar com a resolució central els 17 ODS —objectius de desenvolupament sostenible—, amb la voluntat de definir compromisos que els països signataris han d’assolir i complir fins a l’any 2030.

A partir d’aquestes resolucions es va crear un conjunt d’organismes per fer possible l’execució de les mesures adoptades en cada conferència. Entre aquests organismes i iniciatives destaquen: PNUMA (1972), Organització del Tractat de Cooperació Amazònica (OTCA, 1978), Conferència de les Parts (1992) i l’IPCC (1998). L’avaluació realitzada per l’IPCC a la COP28 indica que la situació s’ha agreujat en lloc de millorar, fet que reforça la urgència d’exigir més participació per part dels principals contaminants en aquesta lluita contra la crisi ambiental.

Per revertir aquesta situació, malauradament, la contribució amazònica no és suficient. Si els principals contaminants del planeta, especialment les grans economies capitalistes, no redueixen immediatament les seves emissions de CO2, no modernitzen les seves indústries i no impulsen la transició energètica i elèctrica als seus països, la contribució de l’Amazònia i d’altres boscos tropicals no serà suficient per frenar l’agreujament de la crisi climàtica.

Com afronten la crisi ambiental les forces socials

Els països rics externalitzen les solucions, tal com suggeria Malthus davant la crisi alimentària: reduir la població pobra mitjançant el control de la natalitat, les guerres i les epidèmies. Així, pressionen els països emergents i pobres perquè no contaminin, i ofereixen com a compensació la farsa del crèdit de carboni, mentre ells mantenen un consum elevat i continuen contaminant amb mitjans de producció molt obsolets, tant en la matriu energètica i elèctrica com en la indústria, el transport i la generació d’energia. Prioritzen un mode de producció essencialment productivista. Són, per tant, els principals responsables de la crisi ambiental del planeta.

Els països emergents i pobres, a causa de la forta asimetria econòmica i dels elevats nivells de pobresa, acaben adoptant el productivisme com a model de producció, ja que les seves referències són precisament els països rics, grans contaminants. En casos extrems, segons la concepció dominant en les esferes de govern i de la política, opten pel santuarisme i només de manera excepcional pel sostenibilisme.

Els moviments socials i el món científic no són immunes a la pressió de concepcions anticientífiques en l’ús dels recursos naturals, però, en general, reuneixen millors condicions per adoptar una concepció sostenibilista. Tanmateix, cal que vagin més enllà del diagnòstic i desenvolupin accions mitigadores concretes que redueixin l’impacte ambiental, conservin i preservin els recursos naturals, i al mateix temps contribueixin al progrés socioeconòmic de la societat local, mitjançant l’afegit de valor i la integració vertical de la producció regional.

6. Atenció a les solucions simplistes del crèdit de carboni

Al llarg d’aquest treball hem intentat demostrar que els països de capitalisme avançat són els principals emissors de CO2 i, per tant, els principals contaminants. Estan «obligats», per resolucions internacionals —especialment els protocols de Kyoto i de París—, a reduir les seves emissions de CO2 i evitar l’escalfament global.

Com que no estan disposats a abandonar el seu mode de producció essencialment depredador ni tampoc a modernitzar les plantes industrials i fer la transició energètica, intenten externalitzar les seves obligacions. Mitjançant mecanismes com el «crèdit de carboni», deixen la feina de neteja en mans d’uns pocs països, especialment aquells que disposen de grans extensions de boscos tropicals, com és el cas dels països amazònics.

Així, qui subscriu acords basats en el mecanisme del «crèdit de carboni» es compromet, per exemple, a mantenir grans àrees preservades, i les emissions de CO2 que s’eviten són acreditades al contaminant que «paga» pel crèdit de carboni.

• 1 —

  Tanaka, S. (2010). Mudanças Climáticas. Traducció de Vera Caputo. São Paulo: Edições SM.

  2 —

  Ayoade, J. O. (2012). Introdução à Climatologia para os trópicos. Traducció de Maria Juraci Zani dos Santos – 16a ed. Rio de Janeiro: Bertrand Brasil.

  3 —

  Bezerra, B. B. (2010). Amazônia: esse mundo à parte. São Paulo: Ed. Anita Garibaldi.

  4 —

  Bezerra, B. B. (2021). Sustentabilidade versus Capitalismo: o impasse da COP 26. São Paulo: Vermelho. Disponible en línia

  5 —

  Bezerra, E. B. (2023). Edifício Solar Fotovoltaico da Universidade Federal do Amazonas: O Pioneirismo na Produção de Energia Sustentável na Amazônia. Disponible en línia

  6 —

  Bezerra, E. B. (2024). Sustentabilidade: trilhas a percorrer. 2a edició. São Paulo: Anita Garibaldi; Manaus: EDUA. Disponible en línia

  7 —

  Bezerra, B. B. (2025). Qual essência da crise climática e a postura que deveremos adotar na COP30? São Paulo: Vermelho. Disponible en línia

  8 —

  UPEC (2024). Anais do V SIMCA. Manaus: EDUA. Disponible en línia

  9 —

  Bezerra, B. B. (2021). Sustentabilidade versus Capitalismo: o impasse da COP 26. São Paulo: Vermelho. Disponible en línia

  10 —

  Bezerra, E. B. (2023). Edifício Solar Fotovoltaico da Universidade Federal do Amazonas: O Pioneirismo na Produção de Energia Sustentável na Amazônia. Disponible en línia

  11 —

  Bezerra, E. B. (2024). Sustentabilidade: trilhas a percorrer. 2a edició. São Paulo: Anita Garibaldi; Manaus: EDUA. Disponible en línia

  12 —

  Bezerra, B. B. (2025). Qual essência da crise climática e a postura que deveremos adotar na COP30? São Paulo: Vermelho. Disponible en línia