Diari de les idees 29
16 setembre 2020
Idees d'actualitat
Reprenem la publicació del Diari de les idees després del període vacacional i ho fem amb una situació més complicada del que es podia esperar a començaments d’estiu pel que fa a la pandèmia de Covid-19 i després de més de sis mesos des de que es va decretar l’estat d’alarma. La treva que havia de significar la pausa estiuenca no ha estat així i l’augment constant dels contagis i els riscs de rebrot plantegen una tornada complicada a l’activitat. Per seguir les darreres dades de l’evolució de la pandèmia en el món podeu consultar les següents webs: les de la universitat Johns Hopkins i Financial Times que ofereixen dades actualitzades en temps real, i l’observatori geopolític del coronavirus Le Grand Continent. D’altra banda, Nació Digital ofereix cada dia mapes actualitzats per comarques i poblacions amb l’evolució de la pandèmia a Catalunya pel que fa a casos de contagi, índex de rebrot i velocitat de propagació del virus.
Des d’IDEES seguim amb el nostre repàs als temes més destacats de l’actualitat i comencem amb la situació política internacional, on a mesura que s’apropa la data de l’elecció presidencial als Estats Units algunes alarmes ja estan sonant al Partit Demòcrata perquè el resultat no es pot donar per descomptat. Malgrat que des de fa mesos Joe Biden manté un confortable avantatge a tots els sondeigs electorals, la situació comença a canviar en alguns dels swinging states determinants per a obtenir la majoria al col·legi electoral, com per exemple a Wisconsin i Pensilvània. Així ho analitzen Susan B. Glasser a The New Yorker i Ronald Brownstein a The Atlantic on alerten en sengles articles que l’avantatge actual de Biden sobre Trump és el mateix del que gaudia Hillary Clinton fa quatre anys, amb el final conegut per tothom algunes setmanes després. Brownstein assenyala que l’element clau de l’elecció no serà el factor ideològic com ho podria fer creure la presidència polaritzadora de Trump sinó aquells ciutadans nord-americans simplement esgotats pel caos que envolta la seva presidència, i especialment els esdeveniments que han marcat el final d’aquest mandat relacionats amb la lluita contra la pandèmia i les injustícies racials. En relació amb aquest darrer aspecte, Nate Rosenblatt adverteix a la revista Slate que, independentment del resultat d’aquesta elecció, el risc que la violència política s’enquisti als Estats Units és alt i que en alguns llocs del país ja s’està convertint en una realitat. Una violència política que en The New Yorker Michael Luo relaciona amb la història, la teologia i la cultura de les esglésies blanques als Estats Units que contribueixen a reforçar les actituds racistes. En efecte, avui dia tot i que aquestes esglésies lluiten per eradicar el llegat de la religió esclavista del passat, diversos estudis revelen que com més actituds racistes tingui una persona, més probabilitats té d’identificar-se com a cristià blanc (tant sigui catòlic, protestant de la branca principal o de la miríada d’esglésies evangelistes), la qual cosa contrasta amb les actituds dels blancs sense adscripció religiosa.
L’actualitat global també ve marcada per la preocupació creixent respecte del Pròxim Orient on una sèrie de circumstàncies han anat agreujant una situació històricament ja molt complexa i volàtil. Així, The Economist destaca la pretensió del president turc Recep Tayyip Erdogan de convertir-se en la veu dels musulmans al món, des de la convicció que l’antic ordre mundial s’està esfondrant i buscant assegurar-se un paper rellevant en el nou. Això dins d’un context regional que Steven A. Cook qualifica a Foreign Policy com pràcticament de no-retorn. Després del fracàs de les anomenades primaveres àrabs del 2011 que portaven una esperança de democratització i d’un major progrés econòmic i polític, ara des del Líban al Iemen passant per Síria o Egipte, tota la regió s’ha convertit en una distopia marcada per la violència, el ressorgiment de l’autoritarisme, la dislocació i la desigualtat econòmica i els conflictes locals, agreujats ara per una pandèmia mundial i una terrible i profunda recessió global. Com a paradigma de la intricada situació de la regió Anchal Vohra assenyala a Foreign Policy la dramàtica situació del Líban on, des de la devastadora explosió al port de Beirut d’aquest estiu (prou reveladora de l’estat de decadència del país) els moviments de protesta contra el marasme econòmic i polític han esdevingut cada vegada més confessionals, la qual cosa no pot comportar més que el reforçament de l’estatus quo perpetu que viu el país des de fa dècades i que ha desembocat en una economia fallida i un sistema polític ineficaç.
Pel que fa a Europa, la revista Politico inaugura el nou curs analitzant els principals temes que marcaran l’agenda europea al llarg dels propers mesos: 1. La reforma de la política sobre migracions; 2. El dossier del comerç digital; 3. Fer que les polítiques d’inversió siguin morals i ecològiques; 4. Gestionar les conseqüències de Brexit; 5. Enfrontar-se a les indústries químiques; 6. Plantar cara als gegants de la tecnologia; 7. Reformar els fons agrícoles; 8. Construir defenses comercials; 9. Assegurar les vacunes contra el coronavirus; 10. Complir amb les promeses climàtiques; i, finalment, la qüestió del pressupost, ja que l’actual marc pressupostari de la UE acaba el 31 de desembre, i malgrat l’acord assolit al juliol, el finançament per al proper cicle de set anys encara no està assegurat. Una Unió Europea que en els propers anys haurà de prendre decisions fonamentals respecte del seu paper al món. Com subratlla Federico Steinberg des de les pàgines de El País on adverteix que abans no sigui massa tard, la UE ha d’incorporar el concepte de poder a una renovada política exterior en un ordre internacional que serà cada vegada menys cooperatiu. L’objectiu seria conquerir una autonomia estratègica que passi per vincular explícitament l’economia, el comerç, les finances i la tecnologia amb la geopolítica com fan les altres potències, però també per aprendre a enfrontar les amenaces relatives a la ciberseguretat i la desinformació. Per consegüent, el rol geoestratègic de la Unió ha de tenir com a objectiu d’evitar que les relacions internacionals entrin en una lògica neoimperial en la qual els països es vegin obligats a decidir si estan de part (i sota la influència) dels EUA o de la Xina. Una anàlisi també compartida per Florian Louis a Le Grand Continent on destaca la necessitat que Europa assumeixi una política de poder que li permeti mantenir la seva posició al món i defensar els seus interessos en un context cada vegada més competitiu. Finalment, Stephen Buranyi a les pàgines de The Guardian alerta de l’increment de manifestacions contra les mesures adoptades pels diferents governs per combatre la Covid-19, especialment a països com Alemanya. El perill rau en el fet que aquestes protestes no són només un símptoma de frustració de la ciutadania sinó que representen una ruptura deliberada amb la nostra realitat compartida.
Respecte de la situació política espanyola en temps de pandèmia David Jiménez publica a The New York Times un article demolidor on mira d’explicar perquè Espanya s’ha convertit en un país líder de contagis i de rebrots després del desconfinament, i denuncia que la decisió de privilegiar l’obertura de bars, restaurants, discoteques i platges en un intent fallit de salvar la temporada turística ha comportat que es menystingués l’educació de milions d’estudiants que ara han de tornat a les aules en ple rebrot de la pandèmia. La manca de previsió que ha sumit en el desconcert la reobertura de les escoles és part d’una gestió llastada per l’opacitat, la manca de dades fiables, la inconsistència i la lentitud de reacció per part dels governs central i autonòmics. Dins d’un context de crisi de legitimitat democràtica, política i institucional simbolitzada per la fugida del rei emèrit Joan Carles I, sobre la qual ve a empeltar-se la greu crisi sanitària i econòmica desfermada per la Covid-19, Josep Ramoneda alerta del perill que representa el joc de la dreta autoritària: deixar que la situació es podreixi per, quan arribi l’atur de masses i la degradació de la convivència als barris i les famílies, erigir-se com a defensora dels perdedors amb la demagògia del populisme de dretes i la bandera del patriotisme autoritari. Més enllà de l’emergència sanitària, també a El País, Juan Luís Cebrián subratlla dues qüestions immediates que mereixen la seva atenció: la recuperació econòmica i l’enfortiment institucional que permeti posar en marxa un projecte de país per a Espanya. Adverteix que, tot i que se n’hagi parlat i debatut ben poc al llarg de l’estiu, des del punt de vista econòmic són vitals els fons que arribaran del Pla de recuperació de la UE. Però caldrà ser molt escrupolosos perquè tant els subsidis com els crèdits, el seu desemborsament, la seva adequació als fins previstos, i el seu calendari d’execució, seran fortament vigilats i controlats per la Unió Europea.
Pel que fa a Catalunya, Jordi Amat analitza a La Vanguardia el que ha estat el cicle de celebracions de la Diada en clau independentista i ressenya que del 2012 ençà s’ha discutit molt si el Procés havia estat un moviment impulsat des de l’activisme de base o era un projecte liderat per les elits. Amat considera que la confluència entre aquests dos vectors, que es destensa a partir de l’1 d’octubre, va ser una decisió política i que a partir d’aquell moment el Procés ja no ha tingut un únic lideratge i aquesta situació mai del tot resolta ha comportat que la mobilització constant es convertís en el vector real de continuïtat. A mesura que s’acosta la data encara no definida de les eleccions catalanes creix la curiositat per saber com articularà el partit de Puigdemont el que s’ha anomenat com a “confrontació intel·ligent”. Basant-se en el llibre de Jordi Muñoz Principi de realitat (L’Avenç, 2020), Albert Branchadell afirma a El País que l’enfrontament d’ara fa tres anys va evidenciar un error estratègic fonamental: la manca de consciència del dèficit de legitimitat que arrossegava l’independentisme des que va perdre les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre del 2015. Per posar-hi remei considera que cal plantejar-se criteris més exigents que fonamentin la causa independentista en majories qualificades o reforçades que puguin donar tota la legitimitat i la força necessàries.
A La maleta de Port Bou, també Josep Ramoneda reflexiona sobre les conseqüències de la pandèmia sobre l’ésser humà i la societat. On, “tot d’una, el món es va aturar”. Per simple decret llei, la majoria d’estats, fins i tot en els règims més liberals, ens van tancar a casa i ens van aplicar una brutal reducció de llibertats bàsiques. I, no obstant, a penes hi ha hagut debat. Davant d’això, Ramoneda apel·la a reivindicar la complexitat de la condició humana, en un context de crisi que culmina anys de simplificació, de reducció del subjecte humà a simple Homo economicus. També mostra la seva preocupació per la condició humana l’artista i dissident xinès Ai Weiwei que en una entrevista al diari portuguès Público compara l’estratègia política i econòmica de la Xina al món amb la Covid-19 ja que considera que actua com un virus en les cèl·lules vives del nostre cos. Adverteix que si l’avanç és gairebé invisible i els símptomes encara són dèbils, ja estem malgrat tot profundament infectats. També alerta de que la Xina és un estat secret, molt poderós, amb una visió molt clara de com vol desenvolupar-se.
Des de la perspectiva econòmica continuen les reflexions i els debats sobre les conseqüències devastadores de la pandèmia de Covid-19. A Foreign Affairs, Carmen i Vincent Reinhart fins i tot parlen de depressió pandèmica en tant que la naturalesa compartida d’aquest xoc —el nou coronavirus no respecta les fronteres nacionals— ha provocat una recessió mai vista des de la Gran Depressió, la recuperació de la qual no serà tan forta ni ràpida com es podia preveure. I això perquè en última instància, les polítiques fiscals i monetàries que s’utilitzen per combatre la contracció de l’economia mitigaran, en lloc d’eliminar, les pèrdues econòmiques, obrint així un llarg període de temps abans que l’economia mundial no recuperi les posicions de començament del 2020. A la mateixa revista, Branko Milanović assevera que la notable desacceleració del creixement global resultant de la crisi del nou coronavirus no serà uniforme. En efecte, el creixement econòmic xinès -encara que actualment molt inferior a qualsevol altre any des dels anys 80-, seguirà superant el d’Occident i això accelerarà el tancament de la bretxa d’ingressos entre Àsia i el món occidental. Si el creixement de la Xina segueix superant el dels països occidentals en dos o tres punts percentuals anuals, en la pròxima dècada molts xinesos de classe mitjana seran més rics que els seus homòlegs de classe mitjana a Occident, la qual cosa suposarà que per primera vegada els occidentals amb ingressos mitjans deixaran de formar part de l’elit mundial. Especialment rellevant dins d’aquest context únic de crisi generalitzada és l’informe The Age of Disorder – the new era for economics, politics and our way of life elaborat pel departament de recerca de la Deutsche Bank on s’assenyala que l’any 2020 pot significar el final del que ha estat la segona onada de globalització i la reversió simultànies de moltes de les tendències actuals. L’equip d’investigació d’aquest informe subratlla que estem a punt d’iniciar una nova etapa de desordre i incertesa on el proteccionisme, les guerres fredes, l’augment del deute, la volatilitat en els preus, l’omnipresència de la tecnologia, i la lluita de classes i entre generacions seran algunes de les característiques que donaran forma a aquesta nova era. Així, el deteriorament de les relacions entre els Estats Units i la Xina i la reversió d’una globalització desenfrenada seria la conseqüència lògica del fet que Xina hagi estat al cor de la segona era de la globalització que ara acaba. Una nova era que també serà decisiva per a Europa en tant que haurà de triar entre la fragmentació o una unió real en un entorn marcat per un major endeutament on el desordre i caos en els mercats financers serà una cosa habitual. Aquests factors disruptius provocaran una desigualtat creixent que es podria acabar revertint a la llarga però que comportarà que s’eixampli la bretxa intergeneracional en tant que aquells que s’han incorporat al mercat laboral durant l’última dècada ja han experimentat les dues crisis més grans que s’han produït des de la Gran Depressió. També el debat climàtic centrarà l’atenció en aquesta nova era, entre els que defensin polítiques (impostos, inversions…) que protegeixin el medi ambient (solen ser els més joves), i els que prioritzin un major creixement econòmic. Finalment, també destaca que estem immersos en una revolució tecnològica les expectatives del qual són incertes però que també poden comportar canvis profunds en l’estatus quo.
Fa poques setmanes, el secretari general de l’ONU, António Guterres, va fer una crida a la cooperació en la lluita contra l’emergència climàtica i ha advertit del perill que els principals països i inversors s’aferrin a l’ús de combustibles fòssils i no avancin amb la suficient rapidesa cap a les energies renovables, així com en la forma en què la recuperació dels països després de la pandèmia pot significar una major desunió mundial. També alerta que se’ns està acabant el temps, així que hem d’actuar molt ràpidament perquè els fenòmens s’estan accelerant i es retroalimenten de manera que la situació pot ser ben aviat més dramàtica. Conclou la seva crida insistint en que aquesta és la raó per la qual són necessàries una sèrie de mesures de transformació en relació amb l’energia, el transport, l’agricultura, la indústria, que afecten directament al nostre propi estil de vida. En la mateixa línia, Antonio Cerillo ressenya a La Vanguardia un informe de l’Agència Europea de Medi Ambient (AEMA) que alerta sobre com el deteriorament de l’entorn està perjudicant la salut humana. En efecte, la destrucció dels hàbitats forestals en zones tropicals comporta que molts patògens que abans estaven confinats en llocs inaccessibles es transmetin a l’espècie humana. Des d’aquesta òptica, la Covid-19 en seria l’exemple més punyent.
Finalment, un altra crit d’alerta rellevant és el que ha fet avinent el director general de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), Tedros Adhanom des de les pàgines de The Economist on adverteix que per aturar la pandèmia de manera ràpida i eficaç, el món necessita resistir al que anomena el “nacionalisme de la vacuna”, ja que aquest enfocament no acabarà amb la crisi, sinó que la perpetuarà, en tant que concita els mateixos problemes que es van veure al començament dels confinaments al mes de març, quan diferents autoritats van buscar pel seu compte i en una cursa frenètica equips de protecció personal. Adhanom alerta que si se segueix el mateix sistema, un cop estiguin disponibles noves vacunes i tractaments, la demanda superarà enormement l’oferta, tot empitjorant la possible sortida de la crisi sanitària. En darrer terme, la coordinació mundial és essencial ja que només això garantirà que les vacunes es distribueixin en funció dels que més les necessitin. Un enfocament cooperatiu és moralment correcte i una manera intel·ligent d’avançar, més eficient, amb menys pèrdues de vides i garantia d’un retorn més ràpid a la vida normal.
Una vida normal que s’ha vist trasbalsada per la irrupció sobtada de la pandèmia que tal com apunta The Economist ha provocat la digitalització a marxes forçades que han hagut d’emprendre els governs per fer front a la Covid-19. En molts països, ha estat impossible obtenir una vista judicial, un passaport o casar-se mentre les oficines romanien tancades, ja que tots aquests tràmits requereixen interaccions cara a cara, i en altres casos registrar una empresa ha estat un procés més lent o gairebé impossible. Dins d’aquest context, els governs que han invertit des de fa molt de temps en digitalitzar els seus sistemes (un cas paradigmàtic és el d’Estònia) han patit menys interrupcions en el seu funcionament. I fins i tot allà on els serveis en línia ja existien, les seves insuficiències s’han fet paleses com per exemple en el cas dels sistemes digitals de gestió de les prestacions d’atur que s’han col·lapsat en molts països. Ha quedat clara doncs la necessitat urgent de digitalitzar al màxim les gestions administratives que es duen a terme on-line. Per acabar, també interpel·la l’article d’Anthony Vinci a Foreign Affairs on aborda el tema de com la Intel·ligència Artificial i els sistemes autònoms transformaran l’espionatge. Tot i que el treball d’intel·ligència encara consistirà en robar i protegir secrets, la manera com es recopilin, s’analitzin i es difonguin serà fonamentalment diferent. Els analistes militars que estudien el futur consideren l’ascens de la IA i dels sistemes d’armament autònoms com una autèntica revolució en els afers militars. Mitjançant aquesta revolució, les màquines es convertiran en alguna cosa més que en eines de recopilació i anàlisi d’informació. Es convertiran en consumidors d’intel·ligència, decisors i fins i tot objectius d’altres operacions d’intel·ligència relacionades amb les màquines. La preocupació última d’aquestes màquines seguirà sent les relacions polítiques, socials, econòmiques i militars dels éssers humans, però la intel·ligència impulsada per màquines funcionarà a una velocitat, escala i complexitat que la intel·ligència impulsada pels humans ja no podrà mantenir. Per a més informació sobre aquest tema vegeu l’espai d’IA de la Revista IDEES.
Política internacional i globalització
The Ideology Delusion
Els Estats Units mantenen una rivalitat excepcionalment seriosa amb la Xina que requereix que hagin d’optar una línia dura en molts fronts. Però la ideologia no es troba a l’arrel de les tensions entre els Estats Units i la Xina, fins i tot si alguns elements de l’elit marxista-leninista xinesa consideren que sí. L’escala mateixa de l’economia, la població i la massa terrestre de la Xina i el seu consegüent poder causarien una profunda preocupació als responsables polítics nord-americans, fins i tot si el país fos una democràcia. Veure aquesta rivalitat com a principalment ideològicano fa més que portar a interpretar erròniament la seva naturalesa, amb resultats potencialment catastròfics.. En efecte, el col·lapse de la Unió Soviètica i la trajectòria posterior de Rússia haurien d’haver ensenyat als nord-americans que, fins i tot si un adversari tan formidable i ideològicament oposat renuncia i canvia el seu sistema polític, aquesta transformació interna no necessàriament resol les tensions estratègiques fonamentals. La Rússia contemporània pot ser un rival més ferreny d’Occident que la Unió Soviètica dels anys vuitanta, després de la distensió, els acords d’Hèlsinki i l’ascens al poder de Mikhail Gorbatxov. En darrer terme, concebre la rivalitat entre els EUA i la Xina en termes bàsicament ideològics és enganyós. De fer-ho, es corre el risc de complir l’esperança quimèrica que un cop la democràcia liberal s’hagi estès per tot el món, s’acabi la competència estratègica i els Estats Units puguin col·laborar pacíficament amb estats afins en un món segur. Aquesta falsa i mil·lenarista esperança planteja expectatives poc realistes en lloc de preparar els nord-americans per a un compromís i una competència sostinguts en la geopolítica mundial.
Restauration à Washington?
L’autor desvetlla els seus apunts sobre la propera elecció presidencials nord-americana i després de criticar el ticket Biden-Harris per ser massa convencional i per simplement oferir normalitat enfront dels disbarats de Trump, afirma que la majoria de les capitals europees també esperen el retorn a Washington d’una presidència “normal”. Decididament incapaços d’alliberar-se el lideratge nord-americà, fins i tot quan l’exerceix un líder inculte i vociferant, consideren que una administració demòcrata els tractarà amb més consideració. I que farà més creïble la prèdica habitual sobre la democràcia, el “món lliure” i els valors occidentals. Finalment, es pregunta si s’ha d’acollir amb els braços oberts una tal estauració per l’única raó que l’alternativa es vesteix amb els colors de l’apocalipsi…
The Huge Snag in Trump’s Reelection Pitch
Amb vistes a la seva reelecció Donald Trump aposta per convèncer la majoria dels nord-americans que el “president del caos” està en condicions de posar el país en ordre. La presidència de Trump ha estat marcada per una rotació constant de personal, girs constants en les polítiques, disputes ferotges amb els polítics dels dos bàndols, guerres perpètues a Twitter, la desconsideració i el menyspreu cap als experts, un torrent de mentides i tergiversacions i les crides més obertes al ressentiment de la població blanca. Tots aquestes elements acten contra Trump tant com la pandèmia del coronavirus, el col·lapse econòmic que l’acompanya i les protestes i els disturbis a nivell nacional per la injustícia racial, la qual cosa ha provocat una intensa inquietud en milions d’americans. Ara Trump intenta contrarestar el lideratge constant de Joe Biden a les enquestes presentant-se com el líder que el país necessita per restablir la calma als carrers i la normalitat de l’economia. Però la volatilitat que ha instil·lat dia rere dia a la seva presidència complica enormement el seu esforç per convèncer els nord-americans que pot estabilitzar les seves vides. L’estil de lideratge polaritzador que mobilitza la base dels votants de Trump en altres qüestions, pot comportar un cost més elevat en el cas del coronavirus i de les protestes racials a nivell nacional. El cercle d’electors que pot impedir un segon mandat de Trump potser no són els nord-americans contraris a la seva ideologia, sinó simplement els ciutadans esgotats pel caos que envolta la seva presidència, sobretot pel que fa a aquests dos reptes titànics. La gent no vol més malestar racial als carrers ni vol la Covid-19. Només esperen i desitgen que les coses millorin.
The 2020 Election, a Race in Which Everything Happens and Nothing Matters
L’autora es planteja si una pandèmia que ha matat prop de dos-cents mil nord-americans no ha erosionat significativament el suport a Donald Trump què més hauria de passar? Alerta de que la paradoxa de la política nord-americana resideix en el fet que ara mateix la carrera electoral sembli inamovible i guanyada per Biden això no signific que res no pugui canviar. Glasser recorda que al 2016, a principis de setembre Clinton tenia essencialment el mateix avantatge sobre Trump que Biden ara. Però ja a mitjans de setembre, algunes enquestes mostraven que el seu avantatge es reduïa a la meitat. És per això que els petits alts i baixos de la campanya poden, de fet, ser importants: els lleugers canvis que no es registren a nivell nacional, poden tenir una alta significació a Wisconsin, Pennsilvània o Florida. Ara bé, tampoc Biden no està condemnat a tenir el mateix final que Clinton. Biden encara pot ensopegar, però l’autora considera que cap la possibilitat que tot es mogui tan poc en els propers dos mesos com en els dos mesos anteriors i tot quedi igual. En definitiva, no hi ha exemples en la història nord-americana recent d’un president que acumula tan de retard en les enquestes i que finalment aconsegueixi imposar-se. Si el 3 de novembre Trump es trobés en la mateixa situació que ara, la seva derrota seria d’una magnitud tan inèdita en els temps moderns com la seva Presidència.
La violence politique aux États-Unis est à son comble, et la présidentielle n'y changera rien
A molts experts els preocupa que la violència política pugui esclatar el dia de les votacions o en el període previ a les eleccions presidencials d’aquesta tardor. L’autor assenyala que el 18 d’agost es va publicar un memoràndum del Departament de Seguretat Nacional en què s’advertia que els elements violents “podrien mobilitzar-se ràpidament” per sabotejar les eleccions “com a conseqüència del que alguns consideren greuges partidistes relacionats amb les polítiques governamentals “. Encara que l’elecció presidencial de novembre és important, l’autor subratlla que només es tracta d’un esdeveniment puntual però que reflecteix la realitat que els nord-americans viuen en un país cada vegada més dividit i violent, en part a causa d’un president a qui li agrada provocar divisions. L’autor també alerta que independentment del resultat d’aquesta elecció, el risc de violència política és alt i en alguns llocs ja s’està convertint en una realitat. En darrer terme, les adverteixes mateixes sonre la possibilitat d’esclats violents posa de relleu com la violència pot sorgir de diferents contextos polítics.
Black Lives Matter Just Entered Its Next Phase
Mesos després del pic de protestes contra les injustícies racials als Estats Units, l’autora assenyala que el moviment Black Lives Matter ha arribat a un moment important, on els seus propers passos determinaran el seu èxit. Des del punt àlgid de les protestes al mes juny, no s’ha produït una reforma significativa a nivell nacional de les forces policials. Així doncs, està clar que el moviment social més important del segle XXI als Estats Units ha d’iniciar un nou capítol. Avui en dia, el moviment Black Lives Matter és una xarxa descentralitzada i interdependent d’organitzacions i individus, que canalitza els seus recursos cap a la construcció d’una societat on els afroamericans puguin desenvolupar-se. La convenció celebrada a principis de setembre ha comptat amb la participació de nombrosos activistes que treballaven en xarxes paral·leles de protestes d’acció directa i plans a llarg termini per donar a conèixer la urgència d’aquesta crisi. Arrelada en el pensament feminista negre, la convenció de Black Lives Matter va demostrar la capacitat d’aquest moviment i va posar de relleu els esforços duts a terme per comunitats arreu del país. Tanmateix, sempre que aquests esforços s’enfrontin a una administració hostil com la de Donald Trump, és probable que el moviment trobi vegi obstaculitzada la seva marxa. És per això que l’autora considera que, en darrer terme, el moviment perdurarà i vencerà si integra en la seva agenda holística el conjunt de persones i propostes cis/trans/queer/discapacitats que importen a totes les vides negres.
American Christianity’s White-Supremacy Problem
La història, la teologia i la cultura contribueixen a reforçar les actituds racistes radicades a les esglésies blanques dels Estats Units. En efecte, avui dia l’església nord-americana encara lluita per eradicar el llegat de la religió esclavista del passat. En una enquesta feta arreu del país el 2019, el 86% dels protestants evangèlics blancs i el 70% dels protestants blancs de la branca principal i dels catòlics blancs consideraven que la bandera confederada és més un símbol de l’orgull del sud que no pas del racisme. Així mateix, gairebé dues terceres parts dels cristians blancs afirmaven que la mort d’homes afroamericans a mans de la policia són incidents aïllats i no formen part d’un patró més ampli de maltractaments; i més de sis de cada deu cristians blancs no estaven d’acord amb l’afirmació que les generacions d’esclavitud i discriminació han creat condicions que dificulten als negres sortir de la classe baixa. A la vegada, dversos estudis revelen que com més actituds racistes tingui una persona, més probabilitats té d’identificar-se com a cristià blanc. La correlació és tan pronunciada entre els protestants evangèlics blancs com entre els protestants blancs de la branca principal i els catòlics blancs, i contrasta amb les actituds dels blancs sense adscripció religiosa.
The Economist, Turkey’s strongman, Recep Tayyip Erdogan, takes to the world stage
En aquest article publicat a The Economist se subratlla la importància creixent que està adquirint Recep Tayyip Erdogan en l’escena internacional, el qual s’està reivindicant com la veu dels musulmans d’arreu i del sud mundial. Fa temps que Erdogan fulminava contra Occident per tal de provocar onades de suport patriòtic a favor seu a Turquia. Ara, també es dirigeix cada vegada més a un públic global. Després d’haver fracassat en la remodelació de l’Orient Mitjà arran de la primavera àrab, Erdogan busca la grandesa en un altre lloc i intenta reinventar-se com a veu de l’umma (és a dir, la comunitat global dels musulmans) i també dels pobres d’arreu del món. D’acord amb l’article, El líder de Turquia i els seus acòlits semblen estar convençuts que l’antic ordre mundial s’està esfondrant i estan buscant assegurar-se un paper rellevant en el nou. Això no obstant, la seva estratègia de defensa de la perifèria global està plena de contradiccions i hipocresia, la qual cosa la converteix més en arma publicitària que substancial, tot i que hagi vingut per quedar-se.
The End of Hope in the Middle East
En aquest article de Foreign Policy l’autor es mostra molt pessimista repecte del futur d’Orient Mitjà ja que si bé la regió sempre ha tingut molts problemes, considera que ara gairebé ha arribat al punt de no-retorn Fa poc més d’una dècada, els analistes van imaginar una regió en què els sistemes polítics eren fiablement autoritaris i estables. Des de les revoltes àrabs del 2011, la narrativa ha canviat cap a una major inestabilitat amb l’esperança d’una nova imminent onada de democratització i un major progrés econòmic i polític. Ara però, aquestes esperances han desaparegut. Durant molt de temps, l’Orient Mitjà s’ha enfrontat a múltiples reptes: intervenció estrangera, líders autoritaris, desenvolupament econòmic distorsionat i desigual, extremisme, guerres i conflictes civils. Però aquest any a tot això s’hi ha afegit una pandèmia mundial i una terrible i profunda recessió global, que ha donat lloc a una crisi que supera qualsevol altra que s’hagi pogut produir a la història de la regió. Una regió s’ha convertit en una distopia marcada per la violència, el ressorgiment de l’autoritarisme, la dislocació econòmica i els conflictes regionals, sense sortida clara. A parer de l’autor, per primera vegada és del tot raonable considerar que la situació de l’Orient Mitjà és desesperada.
Lebanon Is Paralyzed by Fear of Another Civil War
Durant els darrers dos mesos, els moviments de protesta han disminuït al Líban però el que més destaca és que des de l’explosió al port de Beirut, han esdevingut cada vegada més confessionals. Consideracions del tipus “El millor seria que els cristians tinguessin un país separat i Hezbollah el seu” reflecteixen un sentiment cada vegada més comú a les zones cristianes del país. A la vegada, nombrosos manifestants libanesos han detectat que el seu moviment per reclamar canvis estructurals i reformes econòmiques ha estat infiltrat per forces confesionals, inclosos Hezbol·lah i l’exèrcit libanès. Els activistes no només denuncien Hezbollah, sinó també tots els líders confessionals d’haver portat el Líban a la vora del precipici. En definitiva, el statu quo perpetu que viu el país des de fa dècades ha desembocat en una economia fallida i un sistema polític confessional ineficaç.
One Country, Two Systems, No Future
Des de les pàgines de Foreign Affairs l’autora adverteix que el que ha passat a Hong Kong no només afectarà els seus 7,5 milions d’habitants, sinó també tota la regió i la resta del món. La repressió de la Xina ha revelat que el president Xi està decidit a imposar un govern autoritari en territori problemàtic. Mentrestant, Washington ha mostrat poques ganes d’enfrontar-se a la Xina per Hong Kong. I, no obstant això, hi ha pocs dubtes que la situació que s’hi viu tindrà un impacte en la ja tensa relació entre els Estats Units i la Xina. D’altra banda, la presa de control de la Xina sobre Hong Kong també ha enviat senyals inequívocs a Taiwan, ja que durant el període previ a la imposició per part de Beijing de la nova llei de seguretat nacional, els avions de combat xinesos no van parar d’invadir a diari l’espai aeri de Taiwan. En definitiva, un missatge clar per als 23 milions d’habitants de l’illa: “Vosaltres pdeo ser els següents”.
Pandemia, gobernanza y construcción colectiva de futuro
Els autors assenyalen que la crisi de la Covid-19 a Llatinoamèrica no és només una crisi sanitària, i socioeconòmica sinó que també és una crisi de governança. Consideren que les societats llatinoamericanes es veuen més afectades per debilitats cròniques estructurals anteriors a la pandèmia: alta desigualtat, contractes socials fragmentats, escassa productivitat i creixement, baixa confiança en les institucions públiques i debilitat fiscal. En aquest context, la Covid-19 ha provocat un xoc sistèmic que ha exacerbat condicions estructurals preexistents i, sens dubte, les aprofundirà si no hi ha una acció pública decidida i eficaç. Com a crisi sistèmica, requereix també una solució sistèmica. Per consegüent, els autors apunten a la necessitat de posar en marxa un nou contracte social. Per aconseguir-ho ressenyen que cal convocar una acció col·lectiva que defineixi i construeixi una noció del que és públic que convoqui l’Estat però que vgia més enllà de l’Estat per tal d’involucrar tots els actors socials en la construcció d’allò que és comú, en la construcció dels béns col·lectius i de les estructures reforçades de prosperitat, sostenibilitat i inclusió.
Catalunya, Espanya, Europa
El dèficit de legitimitat
A mesura que s’acosta la data de les eleccions catalanes creix la curiositat per saber com articularà el partit de Puigdemont aquest nou artefacte anomenat “confrontació intel·ligent”. Basant-se en el llibre de Jordi Muñoz Principi de realitat, l’autor afirma que sigui intel·ligent o no, el que és cert és que l’enfrontament de fa tres anys va evidenciar un error estratègic fonamental: la manca de consciència del dèficit de legitimitat que arrossegava l’independentisme des que va perdre les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre del 2015. Considera, doncs, que superar la barrera del 50% és una condició absolutament necessària per construir un poder polític alternatiu amb prou legitimitat interna i externa. La tesi, però, li mereix un retret, que és la fixació en el 50% dels vots emesos. Branchadell considera que si demanem a l’independentisme que generi un espai de decisió àmpliament compartit i reconegut, cal plantejar-se criteris més exigents que fonamentin la causa independentista en majories qualificades o reforçades que puguin donar tota la legitimitat i la força necessàries.
El ciclo de la Diada
Aprofitant la celebració d’una Diada atípica deguda a la pandèmia de Covid-1i, Amat analitza el que han estat les vuit convocatòries massives anteriors i ressenya que del 2012 ençà s’ha discutit molt si el Procés havia estat un moviment impulsat des de l’activisme de base o era un projecte liderat per les elits. Des del seu punt de vista, la resposta a aquesta pregunta no és ni blanc ni negre, però amb certesa si sabem alguna cosa. A partir de la Diada de l’any 2012 carrers i institucions d’autogovern van confluir i ho van fer al llarg d’un lustre, retroalimentant una imatge d’unanimitat nacional que existia dins de la societat del catalanisme, però que no es correspon amb la realitat de la societat catalana. Amat considera que la confluència entre aquells dos vectors, que es destensa des de l’1 d’octubre, va ser una decisió política. En efecte, si durant trenta anys la manifestació organitzada amb motiu de la Diada es va residualitzar, ja que la presidència de la Generalitat la va institucionalitzar (a Palau o a la Ciutadella), el 2012 la prioritat de l’Executiu va ser que la mobilització tingués el màxim protagonisme. A partir d’aquell moment el Procés no tindria un únic lideratge i aquesta situació mai del tot resolta va fer que la mobilització constant es convertís en el vector real de continuïtat.
Una gran vergonya aliena
Per a l’autor, la confessió d’ara fa cinc anys de Jordi Pujol i la caiguda d’ara de Juac Carlos I representen l’enfonsament de l’exemplaritat i la credibilitat exigida als titulars de les institucions que constitueixen la clau de volta del sistema polític. Sense aquestes, l’edifici corre risc de caure. I això afecta tothom. A Catalunya això va arribar abans i també hem vist abans com, en combinació amb altres crisis, abocava a una inaudita degradació de les institucions catalanes. La vergonya que la generació que va lluitar per la llibertat, l’amnistia i l’autonomia ha sentit en veure el penúltim Govern de la Generalitat llançar per la finestra la credibilitat, el prestigi i la legalitat de la institució d’autogovern darrere d’una pseudorevolució en la viabilitat de la qual no creien ni els seus promotors. Hem vist, tan estupefactes com avergonyits, com els desorientats successors de Pujol es llançaven a una impúdica exhibició d’utilitarisme per romandre en el poder, encara que fos a costa de triturar el més preciós i delicat bé polític de Catalunya, la unitat civil. L’autor conclou dient que és difícil imaginar una sortida a aquesta situació, que té aires de final d’època, sense una recapitulació a fons. Com vam aprendre precisament en la dècada de 1970, quan s’entra en una fase de reformulació general se sap com s’hi ha entrat, però en aquest moment és impossible saber com se’n sortirà.
Capitalitzar el desastre
Josep Ramoneda analitza el moment polític espanyol a la llum de la crisi desfermada per les revelacions de corrupció del rei emèrit Juan Carlos. Afirma que des dels poders polítics, econòmics i mediàtics s’han donat dues respostes a la crisi de la monarquia. D’una banda, patètics exercicis d’adulació personal i de protecció paternalista de Felip VI; de l’altra, la construcció d’un tabú sobre la monarquia com a intocable clau de volta del sistema constitucional, oblidant que la mateixa Constitució afavoreix els excessos del monarca perquè n’impedeix el control. Dins d’aquest context de crisi de legimitat que ve a empeltar-se sobre la greu crisi sanitària i econòmica desfermada per la Covid-19, Ramoneda alerta del perill que representa el joc de la dreta autoritària: deixar que la situació es podreixi per, quan arribi l’atur de masses i la degradació de la convivència als barris i les famílies, erigir-se com a defensora dels perdedors amb la demagògia del populisme de dretes i la bandera del patriotisme autoritari. En definitiva, Sánchez no ha aconseguit generar la confiança necessària per liderar un període extremadament delicat que requereix un impuls reformista. El risc és que la situació es desbordi i s’imposi la lògica excloent i autoritària del tàndem Vox-PP.
Cronología de una abdicación anunciada
Des de la renúncia a la Corona de Joan Carles I fins a la seva fugida del país, la monarquia ha tractat als ciutadans com a menors d’edat que no poden conèixer els fets i ha intentat contenir el deteriorament de la institució. Segons l’autor, estem davant la crònica d’una abdicació anunciada que està posant a prova la qualitat del nostre sistema democràtic. Una societat democràtica, assentada en les vivències històriques i en la consciència, valors i principis dels ciutadans, hauria afrontat la crisi sense les commocions, gairebé tel·lúriques que ha provocat una insòlita i desafortunada estratègia que es va posar en marxa amb la desaparició de l’escenari del crim del personatge que les ha desencadenat. Martín Pallín afegeix que si la veritable causa de l’abdicació hagués estat la de donar pas a una nova generació, la seva decisió no hagués ocasionat les commocions que estem vivint actualment. El Parlament no ha pres cap decisió sobre la gravetat política i institucional d’una fugida als Emirats Àrabs -un país amb un sistema antidemocràtic i corrupte notori-, aclaparat per una investigació de la Fiscalia General de l’Estat -inèdita en la recent etapa constitucional. La manera en què acabi aquest episodi processal marcarà definitivament el futur de la salut democràtica del país.
In Spain, Nightlife Is More Important Than Schools
En un article molt crític publicat al New York Times l’autor mira d’explicar perquè Espanya s’ha convertit en líder de contagis i de rebrots després del desconfinament. Al seu entendre, futbol, platges, curses de braus i discoteques han estat prioritaris després de mesos de confinament. Ara, a pocs dies de l’inici de curs escolar, els polítics han decidit abordar el que consideren menys urgent: l’educació de milions d’estudiants. Enrere queden mesos desaprofitats, advertències ignorades i plans per fer. La manca de previsió que ha sumit en el desconcert la reobertura de les escoles és part d’una gestió llastada per l’opacitat, la manca de dades fiables, la inconsistència i la lentitud de reacció per part dels governs central i autonòmics. I així, després de patir una de les pitjors primeres onades de contagis, Espanya s’enfronta ara al pitjor rebrot d’Europa.
¡Españoles, a las cosas!
Per a Cebrián, al marge de la permanent alarma sanitària, que durarà encara diversos anys, hi ha dues qüestions immediates que mereixen la més gran atenció: la recuperació econòmica i l’enfortiment institucional que permeti posar en marxa un projecte de país per a Espanya. Cap de les dues no es pot dur a terme unilateralment. Cal el consens i, igual que en el cas de la pandèmia, tant el Govern com l’oposició farien bé d’abandonar vetos ideològics que res no tenen a veure amb la realitat imperant i posen seriosament en perill el benestar i la convivència dels espanyols. Des del punt de vista econòmic són vitals els fons que arribaran del Pla de recuperació de la UE. Però caldrà ser molt escrupulosos perquè tant els subsidis com els crèdits, el seu desemborsament, la seva adequació als fins previstos, i el seu calendari d’execució, seran fortament vigilats i controlats per la Unió Europea. L’objectiu de les ajudes és precisament evitar una sortida de la crisi que augmenti les desigualtats i diferències entre els països membres.
Building an electoral coalition: social-democratic parties in western Europe
Els partits socialdemòcrates s’enfronten a reptes estructurals sense precedents. Des dels anys setanta han lluitat per oferir als votants una alternativa a les polítiques econòmiques neoliberals de dreta, abandonant el model keynesià de plena ocupació i corporativisme social. Es diu que la globalització i la integració europea han erosionat la solidaritat nacional de l’estat del benestar i han reduït les eines de política social dels governs. Mentrestant, els recursos tradicionals de poder de la socialdemocràcia d’Europa occidental han disminuït dràsticament a causa de la desindustrialització i les transformacions del mercat laboral, de manera que la base obrera de la socialdemocràcia ara només representa una petita part del seu electorat. L’autor considera que si bé les preferències de política social dels diferents corrents actuals de la socialdemocràcia poden divergir, lel seu electorat dóna suport a un estat fort i intervencionista que redistribueiix els recursos mitjançant la fiscalitat. L’aprofitament de la seva imatge com a principal defensor de l’estat del benestar requerirà, però, que els partits socialdemòcrates superin el paradigma neoliberal de la responsabilitat pressupostària i la reducció de l’estat del benestar, si volen complir els diferents interessos d’una coalició electoral diversa.
The contradiction at the heart of the European Commission
The Economist planteja una pregunta que reflecteix una de les contradiccions fonamentals que radiquen al cor mateix del projecte europeu: els responsables de la burocràcia de la UE són polítics o tecnòcrates? Al cap i a la fi, la Comissió fa una mica de tot. És el més semblant a un govern que té la UE, ja que proposa una legislació (que després ha de ser aprovada pel Parlament Europeu i els ministres nacionals). Un dels altres trets és que Ursula von der Leyen, la seva presidenta, farà un discurs sobre l’estat de la Unió davant del Parlament a finals del mes de setembre. Altres vegades la Comissió és un àrbitre que vetlla perquè tant les empreses com els governs segueixin les regles de la UE. De vegades és un intermediari, forjant un compromís entre els estats membres. Des de la perspectiva d’algunes capitals nacionals, és una administració que segueix l’agenda marcada pel Consell Europeu, el club de líders de la UE que estableix la direcció política del bloc. Des d’aquesta visió, els buròcrates de Brussel·les haurien de ser poc més que simples tecnòcrates. En definitiva, diferents descripcions porten a diferents expectatives i diferents tipus d’inconvenients quan aquestes no es compleixen. En darrer terme, doncs, és essencial determinar quin paper adoptar si la Comissió vol evitar expectatives impossibles. Fins llavors, haurà de viure amb una etiqueta poc afalagadora que és la de la contradicció.
11 policy problems on the EU’s fall agenda
Després de la crisi sanitària mundial que pràcticament ho ha aturat tot a Brussel·les, l’inici del nou curs és una oportunitat perquè la UE recuperi l’impuls. La revista Politico destaca els principals temes que marcaran l’agenda europea al llarg dels propers mesos: 1. La reforma de la política sobre migracions; 2. El dossier del comerç digital; 3. Fer que les polítiques d’inversió siguin morals i ecològiques; 4. Gestionar les conseqüències de Brexit; 5. Enfrontar-se a les indústries químiques; 6. Plantar cara als gegants de la tecnologia; 7. Reformar els fons agrícoles; 8. Construir defenses comercials; 9. Assegurar les vacunes contra el coronavirus; 10. Complir amb les promeses climàtiques; i, finalment, la qüestió del pressupost,ja que l’actual marc pressupostari de la UE acaba el 31 de desembre, i malgrat l’acord assolit al juliol, el finançament per al proper cicle de set anys encara no està assegurat.
La UE en la geopolítica pospandemia
Abans que sigui massa tard, la Unió ha d’incorporar el concepte de poder a una renovada política exterior en un ordre internacional que serà cada vegada menys cooperatiu. L’autor considera que generar autonomia estratègica passa per vincular explícitament l’economia, el comerç, les finances i la tecnologia amb la geopolítica (com fan les altres potències), però també per aprendre a enfrontar les amenaces relatives a la ciberseguretat i la desinformació. Són necessàries capacitats pròpies en seguretat, defensa i energia per guanyar autonomia davant dels EUA i Rússia, així com sotmetre a un major control les inversions externes i aplicar sense por les seves normes sobre les ajudes d’estat a empreses estrangeres (sobretot xineses) per assegurar un camp de joc equilibrat i evitar el dúmping. Finalment, la UE s’ha d’atrevir a utilitzar l’euro i la política comercial com a eines geoeconòmiques i desenvolupar una nova política industrial capaç de tornar a generar empreses líders en sectors d’avantguarda, especialment els vinculats a la digitalització i la sostenibilitat. En definitiva, la Unió ha d’evitar que les relacions internacionals entrin en una lògica neoimperial en la qual els països es vegin obligats a decidir si estan de part (i sota la influència) d’EUA o de la Xina.
Quatre problèmes géopolitiques de la Commission géopolitique
A parer de l’autor, en afirmar que té un enfocament “geopolític”, la Sra. Von der Leyen sembla voler significar que té la intenció de posicionar la seva Comissió Europea en una escala diferent. O més precisament, que la primacia de la política sobre la burocràcia a nivell europeu només té sentit si permet que la Unió es posicioni com un actor de ple dret en l’escenari mundial. La vocació principalment econòmica de la “geopolítica” defensada per la presidenta de la Comissió no és només el resultat de la dificultat real dels europeus per identificar els seus enemics polítics en comú. També deriva de la naturalesa ambivalent d’aquesta “geopolítica” a la qual es refereix, la naturalesa exacta de la qual no sembla estar del tot clara. En afirmar la seva ambició “geopolítica”, von der Leyen pren nota del caràcter cada vegada més inestable i tens del context internacional en què evoluciona Europa. En conseqüència, estableix la necessitat que Europa assumeixi una política de poder per mantenir la seva posició i defensar els seus interessos en un context cada vegada més competitiu. No obstant això, rebutja tota lògica de confrontació i considera que l’objectiu de l’empoderament europeu no és tant defensar els interessos europeus com ser el “guardià del multilateralisme.
The EU needs a new story on race and inclusion
En aquest article de Social Europe l’autora considera que el racisme sistèmic a Europa és molt més profund que les simples diatribes tòxiques de l’extrema dreta. S’ha filtrat en gran part del discurs i les polítiques institucionals de la UE i al seu entendre no es pot combatre només amb discursos inspiradors o nobles resolucions. Els moviments per desmantellar el racisme en els sistemes econòmics, polítics i socials d’Europa, per tant, hauran de ser deliberats, intencionats i sostinguts i basats en una comprensió més profunda de la realitat viscuda dels europeus de color. Més important encara, per ser creïbles i eficaces, les mesures de la UE per garantir la justícia i la igualtat racials han d’estar ancorades en una narrativa europea nova i més inclusiva. Desmuntar anys d’abandonament i de discriminació visible i invisible requerirà un esforç sostingut i minuciós. Un pla d’acció de la UE per combatre el racisme és un bon primer pas. Però ha d’anar acompanyat d’un relat modern d’una Europa veritablement inclusiva i justa, que estigui realment unida en la diversitat, tant en accions com en paraules.
These EU countries crushed coronavirus in the spring. Can they do it again?
Una de les lliçons més sorprenents de la pandèmia va ser que molts dels països i regions més pobres del sud i de l’est d’Europa van gestionar l’onada inicial de Covid-19 molt millor que els seus veïns més rics, gràcies en part a una barreja de sort i d’accions governamentals oportunes. Des de la prudència i mancats dels recursos dels seus homòlegs més rics, aquests països es van moure ràpidament per tancar les seves fronteres i confinar la població. La ràpida resposta ha fet que els seus sistemes sanitaris poc finançats no hagin estat sotmeses a prove stan extremes com els dels seus veïns més rics. Però a mesura que les taxes d’infecció comencen a augmentar de nou, no hi ha cap garantia que aquests països ara puguin sortir il·lesos d’una segona onada.
Biélorussie : où en est-on ? Le bilan en 10 points
Des de principis d’agost, unes manifestacions massives sense precedents han sacsejat el país. Tot i que Vladímir Putin i Alexander Lukaixenko es reuniran aviat, ens trobem en una nova situació que és difícil d’entendre des de fora perquè no té una naturalesa geopolítica evident. L’autora analitza els principals punts clau de la crisi. Així, considera que l’estabilitat del règim bielorús es basava en un fort contracte social, amb elements plebiscitaris i una relació personal entre el poble bielorús i el seu president. Ara bé, el model econòmic i el pacte social del règim de Lukaixenko es van trencar com a conseqüència de la caiguda de les subvencions energètiques russes. També destaca que el sentiment nacional no ha estat gaire conreat pel règim. Així doncs, els manifestants marquen la seva oposició al règim mitjançant el símbol de la bandera vermella i blanca (la bandera de la Bielorússia independent utilitzada en 1918, 1944 i entre 1991 i 1995), en contraposició a la bandera actual, que va ser introduïda per Lukaixenko i que recorda l’antiga bandera de la República Socialista Soviètica de Bielorússia durant el període soviètic.
Democràcia, diversitat i cultura
El futuro y la condición humana
En la presentació del nou número de la revista La maleta de Port Bou, Josep Ramoneda reflexiona sobre les conseqüències de la pandèmia sobre l’ésser humà i la societat. Tot d’una, el món es va aturar. Per simple decret llei, la majoria d’estats, fins i tot en els règims més liberals, ens van tancar a casa i ens van aplicar una brutal reducció de llibertats bàsiques. I, no obstant, a penes hi ha hagut debat. Per què? Per incòmoda que resulti, Ramoneda considera que aquesta segueix sent una pregunta fonamental si volem sortir d’aquesta experiència sense haver deixat pel camí algunes de les potencialitats més preuades de la condició humana. S’ha confirmat el que ja se sospitava: que, molt especialment en societats relativament benestants, és a dir, amb àmplies capes mitjanes, en nom de la salut gairebé tot està permès. Com diu Richard Sennett, «les estructures de poder exploten les crisis, les utilitzen per legitimar un control ampliat». Des d’aquest panorama, cal escometre el futur amb ganes de desconfinarlo. Si ens ha caigut a sobre en forma de pandèmia, després de molts anys de declivi de la idea il·lustrada de progrés, el que es pretén ara és aportar la mirada de les humanitats, és a dir, de la complexitat de la condició humana, en una crisi que culmina anys de simplificació, de reducció del subjecte humà a simple Homo economicus. És hora de tornar els cossos al carrer i de recuperar la vida.
Vocês já estão profundamente infectados
En aquesta entrevista al diari portuguès Público, l’artista i dissident xinès Ai Weiwei compara l’estratègia política i econòmica de la Xina al món amb la Covid-19. Des del seu punt de vista, és com un virus en les cèl·lules vives del nostre cos. Un dia ens infectarà i el nostre cos començarà a funcionar de manera diferen”. Adverteix que si l’avanç és gairebé invisible i els símptomes encara són dèbils, ja estem malgrat tot profundament infectats. També alerta de que la Xina és Xina és un estat secret, molt poderós, amb una visió molt clara de com vol desenvolupar-se. Per descomptat, les noves tecnologies – els sistemes de reconeixement facial, per exemple – fan que tot sigui molt més fàcil avui en dia. Però el sistema es va establir molt abans d’això i hauria existit fins i tot sense aquests avanços. Weiwei insisteix: el país té fàbriques que pertanyen al Partit, uns bancs que són del Partit, uns mitjans de comunicació que són del Partit, una policia, un sistema judicial, que són del Partit. No és possible desafiar tot això. De més a més, ara les noves tecnologies permeten reforçar el control amb tècniques com el Sistema de Crèdit Social, que classifica als ciutadans segons una qualificació numèrica basada en l’anàlisi del seu comportament social, valorant certes coses i penalitzant-ne d’altres. Però Weiwei és igualment crític amb Occident i el capitalisme. Considera que Occident és com una família molt rica en la qual cadascun té la seva pròpia habitació i tot el que és necessari per viure, però no es preocupa pels veïns del costat, i està convençut que arribarà el dia en què aquest exercici de “veritat selectiva” porti Occident al col·lapse.
From Oedipus to coronavirus: Homo Sapiens and the making of scapegoats
Kalypso Nikolaïdis ens recorda que se suposa que tots sabem que la figura del boc expiatori és no és més que una estratègia molt antiga i enganyosa perquè les societats recuperin el control d’una situació sense assumir-ne les responsabilitats. Tanmateix, avui dia tant a la UE com a la Casa Blanca, la figura del boc expiatori està en auge i l’autora es demana si serem capaços de canviar la tendència. La UE és utilitzada per polítics nacionals sense escrúpols com a boc expiatori de la seva pròpia ineptitud o pels populistes com a boc expiatori de tot allò que hagi anat massa lluny: neoliberalisme, lògica de mercat, globalització, cobdícia empresarial. Els petits països com Grècia van ser utilitzats com a bocs expiatori dels defectes de la zona euro a la qual ells mateixos van contribuir ells. També apel·la a la història del Brexit. Es presentava la Gran Bretanya com un xai expiatori sacrificat a l’altar de la unitat europea per desviar l’animadversió mútua que havia tornat a esclatar entre els europeus des del començament de la crisi financera de 2008.
How philanthropy benefits the super-rich
Atès que en l’actualitat hi ha més filantrops que mai i que dada any donen desenes de milers de milions a causes benèfiques, l’autor de l’article es pregunta com és possible doncs que la desigualtat continuï augmentant. Vallely considera que la hipòtesi habitualment acceptada que la filantropia comporta automàticament una redistribució dels diners és errònia. Una gran quantitat de la filantropia d’elit està directament relacionada amb les causes defensades per aquesta mateixa elit. En lloc de fer del món un lloc millor, reforça en gran mesura el món tal com és. La filantropia sovint afavoreix els rics, i ningú no en demana responsabilitats als filantrops. Al seu parer, la filantropia sempre és una expressió de poder. Donar sovint depèn dels capricis personals de les persones súper riques. De vegades, aquests coincideixen amb les prioritats de la societat, però en altres ocasions les contradiuen o socaven. Cada vegada més es comencen a plantejar qüestions sobre l’impacte que tenen aquestes megadonacions sobre les prioritats de la societat. En darrer terme, fa més de dues dècades que els filantrops de dretes han entès la necessitat de treballar per al canvi social i polític. Ara toca que els filantrops mainstream també assumeixin aquesta realitat. La filantropia no ha de ser incompatible amb la democràcia, però cal treballar per garantir que sigui així.
Giving Up on God
En aquest article de Foreign Affairs el politòleg Ronald Inglehart analitza el declivi global de la religió en el món actual. En efecte, dels seus estudis realitzats conjuntament amb Pippa Norris, es desprén que nombre creixent de persones ja no troba en la religió una font necessària de suport que doni sentit a les seves vides. Fins i tot els Estats Units —citat durant molt de temps com a prova que una societat econòmicament avançada pot ser fortament religiosa— ara s’han unit a altres països rics en allunyar-se de la religió. Diverses forces estan impulsant aquesta tendència, però la més poderosa és la disminució d’un conjunt de creences estretament relacionades amb l’imperatiu de mantenir una elevada taxa de natalitat. Les societats modernes s’han tornat menys religioses en part perquè ja no necessiten mantenir el tipus de normes sexuals i de gènere que les principals religions han estat inculcant durant segles. Tot i que alguns conservadors religiosos adverteixen que el declivi de la fe conduirà a un col·lapse de la cohesió social i la moral pública, les proves no avalen aquesta afirmació. Per molt inesperat que sembli, els països menys religiosos tendeixen a ser menys corruptes i tenen taxes d’assassinat més baixes que els països religiosos. No cal dir que la religió en si mateixa no fomenta la corrupció i el delicte. Però aquest fenomen reflecteix el fet que a mesura que es desenvolupen les societats, la supervivència es fa més segura: la fam, abans, es fa cada vegada menys freqüent; augmenta l’esperança de vida; disminueixen els assassinats i altres formes de violència. I a mesura que augmenta aquest nivell de seguretat, la gent tendeix a ser menys religiosa.
How coronavirus has brought together conspiracy theorists and the far right
Davant de l’increment de manifestacions contra les mesures adoptades pels diferents governs per combatre la Covid-19, especialment a països com Alemanya, l’autor afirma que aquestes protestes no són només un símptoma de frustració de la ciutadania sinó que representen una ruptura deliberada amb la nostra realitat compartida. A la vegada suggereixen que la tendència de posicions marginals i conspiracionstes a sembrar ràpidament el dubte i a irrompre en la política general no acabarà aviat, en tant que els grups aparentment dispars que assisteixen a aquestes protestes formen part d’una coalició canviant de grups conspiracionistes i d’extrema dreta. S’esperava que la crisi del coronavirus hagués enfortit les institucions estatals i tradicionals ja que els extrems polítics semblaven estar en declivi, però mentre un discurs com el que és subjacent a aquest tipus de protestes ncara prosperi al marge, continuarà topant i distorsionant la política i les estratègies mainstream.
Los rojipardos: ¿mito o realidad?
L’especialista en l’estudi de moviments i partits d’extrema dreta Steven Forti analitza a la revista Contexto el parasitisme ideològic de la nova ultradreta i afirma que no és una cosa nova. En efecte, alguns intel·lectuals estan actualitzant la tradició de “roigpardisme” que cobreix adscripcions d’extrema dreta, i fins i tot feixistes, amb una retòrica d’esquerra. Així, per exemple, a principis de juliol Matteo Salvini va ser trending topic a totes les xarxes socials perquè va comparar-se amb el molt respectat antic secretari general del PCI Enrico Berlinguer afirmant que la Lliga ha recollit l’herència dels valors d’esquerra de Berlinguer. Forti adverteix que no hem de subestimar la influència que aquest corrent té en l’opinió pública i sobretot en alguns sectors d’esquerres, tot i que siguin encara minoritaris a dia d’avui. Sens dubte, hi ha gradacions i matisos entre els que, des del món progressista, acaben conscient o inconscientment influenciats per aquestes idees. Però no hi ha dubte que respecte les esquerres semblen cada vegada més permeables a aquests discursos. Al seu entendre, la raó es troba en la desorientació general i en la profunda crisi d’identitat que estan vivint els projectes progressistes.
Are riots counterproductive, and who decides?
Tot i que sovint s’atribueix als aldarulls que es produeixen als carres la responsabilitat de la consegüent reacció política, l’autor assenyala que el panorama real és força més complex. També alerta de que aquesta lactura planteja serioses qüestions sobre l’eficàcia de les protestes l’objectiu principal de les quals és fer canviar l’opinió pública, atès que operen en una escala temporal completament diferent dels cicles de desenvolupament de polítiques, de creació d’institucions i de creixement cultural necessaris per a un canvi polític de fons. Així, doncs, els polítics saben que és probable que l’atenció de l’opinió pública disminueixi després d’uns pocs mesos, i tenen per tant pocs al·licients per emprendre el camí de reformes significatives.
Identidad feminista no es identidad de género
L’autor considera que en la identitat feminista influeix el sexe (dona) i el gènere (femení). Però no de manera determinista, sigui biològica o estructural. Sí que té importància, en canvi, la realitat viscuda, sentida i percebuda d’una desigualtat injusta, és a dir, la pertinença a un grup social discriminat i amb desavantatges concrets, o bé amb suficient sensibilitat i solidaritat respecte de la seva situació. Però, sobretot, l’element substantiu que configura aquest procés identificador feminista és l’acció pràctica, els vincles socials, l’experiència relacional per oposar-se a aquesta subordinació i avançar en la igualtat i l’emancipació de les dones. La identificació feminista deriva del procés de superació de la desigualtat basada en la conformació de gèneres jerarquitzats. Es tracta de l’actitud transformadora respecte de les funcions socials, productives i reproductives desavantatjoses per a la meitat de la població. Suposa un canvi del seu estatus vital subordinat. En darrer terme, doncs, el transfeminisme no substitueix el feminisme sinó que l’ha de complementar i així estendre el feminisme a les persones trans que se senten dones.
Economia, benestar i igualtat
The Pandemic Depression
La pandèmia de Covid-19 suposa una amenaça única en la història per a tota la població mundial. Tot i que aquest no és el primer brot de malaltia que es propaga a tot el món, és el primer que els governs han hagut d’enfrontar tan durament. Els esforços de mitigació, inclosos els confinaments i les prohibicions de viatjar, han intentat frenar la taxa d’infeccions per conservar els recursos mèdics disponibles. Per finançar aquestes i altres mesures de salut pública, els governs de tot el món han desplegat unapotència de foc econòmica a una escala rarament vista. En efecte, tot i que es va denominar “crisi financera mundial”, la recessió que va començar el 2008 va ser en gran part una crisi bancària en 11 economies avançades. Recolzats pel creixement de dos dígits a la Xina, els alts preus de les matèries primeres i els balanços de rendibilitat, els mercats emergents van demostrar ser molt resistents a les turbulències de la darrera crisi mundial. Ara, però, la desacceleració econòmica és diferent. La naturalesa compartida d’aquest xoc —el nou coronavirus no respecta les fronteres nacionals— ha provocat la recessió en una proporció més gran de la comunitat mundial que en cap altre moment des de la Gran Depressió. Com a resultat, la recuperació no serà tan forta ni ràpida com es podia preveure. I, en última instància, les polítiques fiscals i monetàries que s’utilitzen per combatre la contracció mitigaran, en lloc d’eliminar, les pèrdues econòmiques, obrint així un llarg període de temps abans que l’economia mundial recuperi el lloc on es trobava al començament del 2020.
The World Is Becoming More Equal
En un llarg article publicat a Foreign Affairs, Branko Milanović assevera que la notable desaceleració del creixement global resultant de la crisi del nou coronavirus no serà uniforme. El creixement econòmic xinès, encara que actualment molt inferior que en qualsevol altre any des dels anys 80, seguirà superant el creixement econòmic d’Occident. Això accelerarà el tancament de la bretxa d’ingressos entre Àsia i el món occidental. Si el creixement de la Xina segueix superant el dels països occidentals en dos o tres punts percentuals anuals, en la pròxima dècada molts xinesos de classe mitjana es faran més rics que els seus homòlegs de classe mitjana a Occident. Per primera vegada en dos segles, els occidentals amb ingressos mitjans dins de les seves pròpies nacions deixaran de formar part de l’elit mundial, és a dir, del quintil superior (20 per cent) dels ingressos mundials. Això significarà un desenvolupament veritablement notable. Des de la dècada de 1820, quan es van recopilar per primera vegada dades econòmiques nacionals d’aquest tipus, Occident ha estat sempre més ric que qualsevol altra part de món. A mitjans del segle XIX, fins i tot els membres de la classe treballadora d’Occident eren rics en termes globals. Però aquest període està arribant al seu final.
Neofeudalismo, ¿el fin del capitalismo?
A Capital is Dead, McKenzie Wark pregunta: «¿I si ja no estem en el capitalisme sinó en alguna cosa pitjor?». Jodi Dean assenyala que la pregunta obliga els anticapitalistes a fer front a una inclinació no reconeguda al capitalisme. Se suposava que el comunisme vindria després del capitalisme i, evidentment, el comunisme no és aquí. Això significa que encara estem en el capitalisme? Aquest supòsit dificulta l’anàlisi política. Si hem rebutjat el determinisme històric estricte, hauríem de ser capaços de considerar la possibilitat que el capitalisme estigui mutant en alguna cosa qualitativament diferent. La pregunta de Wark convida a un experiment mental: quines tendències actuals indiquen que el capitalisme s’està transformant en alguna cosa pitjor? Durant l’última dècada, ha sorgit el terme «neofeudalisme» per anomenar les tendències associades amb la desigualtat extrema, la precarietat generalitzada, el poder del monopoli i els canvis a nivell de l’Estat. L’alta tecnologia, les finances i la globalització estan creant un nou ordre social que d’alguna manera s’assembla més a l’estructura feudal, amb les seves barreres de mobilitat sovint inexpugnables, que no a l’aparició caòtica del capitalisme industrial. Així com les relacions feudals van persistir sota el capitalisme, les relacions capitalistes de producció i explotació continuen sota el neofeudalisme. La diferència és que les dimensions de producció no capitalistes (expropiació, dominació i força) s’han enfortit, de manera que els actors lliures i iguals que es troben al mercat laboral no són convincents, fins i tot com a ficció de Govern. La renda i el deute tenen una acumulació més gran que el guany. El treball excedeix cada vegada més la relació salarial. Què passa quan el capitalisme és global? Es converteix en alguna cosa en si mateix, generant, tancant i explotant característiques de la vida humana a través de xarxes digitals i mitjans de comunicació personalitzats. Aquesta autocanibalización produeix nous senyors i serfs, vastes fortunes i desigualtats extremes, i les sobiranies parcel·lades que asseguren aquesta desigualtat mentre la majoria deambula i llangueix en els hinterlands.
¿Están los ERTE agravando la recesión?
L’autor critica el sistema posat en marxaa Espanya, França i el Regne Unit per mitjà dels ERTE per tal de fer front a les conseqüències econòmiques de la Covid-19 i assegura que els expedients de regulació temporal d’ocupació no han fet res pels més vulnerables, ja que els diners gastats en protegir una minoria haurien d’haver-distribuït més àmpliament per protegir tothom. Bàsicament, considera que els governs han pagat les empreses perquè aquestes paguessin tots o part dels seus empleats perquè es quedessin a casa i no realitzessin cap treball remunerat. Al seu entendre, aquí és on comença el problema. Que el govern ofereixi donar diners només en el cas que algú no treballa però té feina, és, per definició, un incentiu per no realitzar un treball remunerat. I els ERTE no són això sinó que són -i haurien de ser- una compensació per a aquells que no poden treballar. Els governs, doncs, han optat per una política de menys dolor a curt termini a canvi de més dolor a llarg termini. Han utilitzat grans quantitats de diners públics per contenir una allau, que ha beneficiat només a una minoria mentre que la majoria n’ha quedat exclosa. En els propers mesos, aquesta majoria augmentarà, i l’increment de la desigualtat i la major inseguretat econòmica seran la prova del desgavell que resulta d’una estratègia que va en detriment dels treballadors precaris. En definitiva, la recessió provocada per la pandèmia és fonamentalment una crisi massiva de la demanda. La manera d’evitar que es converteixi en una depressió perllongada és impulsar la demanda agregada de béns i serveis bàsics. Tard o d’hora, els governs s’adonaran que la millor manera de sortir de l’atzucac és la renda bàsica universal. Només així es crearà resiliència en tota la societat.
Economists are turning to culture to explain wealth and poverty
Segons aquest article de The Economist, la reactivació de les explicacions culturals de la riquesa i la pobresa sembla ser un pas metodològic endavant. Tot i això, planteja dues grans preguntes. La primera es refereix als orígens dels trets culturals: d’on provenen? La segona és el motiu pel qual les persones de cultures aparentment similars tenen de vegades resultats econòmics molt diferents. Per respondre a aquestes preguntes, els economistes han arribat a apreciar la importància de la història i, en particular, de l’accident històric. Així doncs, lluny de la certesa simplista de Weber, sembla probable que alguns països siguin rics i altres pobres a causa d’una combinació desordenada d’incentius econòmics, cultura, institucions i atzar. El 1817 Thomas Malthus, un dels primers economistes, va escriure en una carta a David Ricardo que “les causes de la riquesa i la pobresa de les nacions [eren] el gran objecte de totes les investigacions en economia política”. El debat encara no ha acabat.
Sostenibilitat i canvi climàtic
Air pollution is returning to pre-covid levels
El nou coronavirus que ha matat centenars de milers de persones i delmat les economies de tot el món ha tingut no obstant això l’efecte positiu de reduir la contaminació de l’aire. Aquesta primavera ha marcat un moment on per primera vegada en dècades els nivells d’un contaminant particularment comú com és el diòxid de nitrogen (NO2) han disminuït de manera dràstica. L’Organització Mundial de la Salut considera que els nivells de NO2 per sobre de 40 micrograms en cada metre cúbic d’aire són perjudicials per a les persones. Durant el confinament provocat per la pandèmia a Delhi, una de les grans ciutats més contaminades del món, els nivells de NO2 van caure de 46μg/m3 al març a 17μg/m3 a principis d’abril. De la mateixa manera, en el mateix període els nivells de NO2 a Londres van caure de 36μg/m3 al març a 24μg/m3. Ara bé, The Economist adverteix que a mesura que la gent torna de les vacances d’estiu a l’hemisferi nord i les economies comencen a recuperar-se, la contaminació de l’aire s’acosta als nivells prepandèmics. Tot i que la gent encara es mostra recelosa a l’hora d’utilitzar el transport públic, sembla tenir menys reserves sobre l’ús d’automòbils i la congestió a les grans ciutats gairebé ha tornat als nivells anteriors a la pandèmia. L’article alerta de que quest augment de la contaminació tindrà conseqüències mortals, especialment per a les persones que pateixen d’asma severa, que també són el col·lectiu més vulnerable a la Covid-19.
La degradación ambiental catapulta las pandemias
La degradació ambiental -i, en concret, la colonització d’espais naturals i el contacte humà amb animals que són reservoris de virus i patógens- és la primera baula de la cadena que explica les pandèmies dels darrers anys. Així ho sosté un informe de l’Agència Europea de Medi Ambient (AEMA). El document alerta sobre com el deteriorament de l’entorn està perjudicant la salut humana. La destrucció dels hàbitats forestals en zones tropicals comporta que molts patògens que abans estaven confinats en llocs inaccessibles puguin ser transmesos a l’espècie humana i és així com s’incrementen les possibilitats de contagiar-se amb malalties d’origen animal. Posteriorment, els mercats d’animals, els sistemes de transport i la globalització les propaguen. Des d’aquesta òptica, la Covid-19 en seria un exemple més. En definitiva, l’Agència Europea de Medi Ambient urgeix a actuar sobre l’origen dels factors que expliquen la incidència de malalties emergents.
Cooperate on Climate Now or We’re Doomed
En una entrevista recent, António Guterres, secretari general de les Nacions Unides, se centra en el perill que els principals països i inversors s’aferrin a l’ús de combustibles fòssils i no avancin amb la suficient rapidesa cap a les energies renovables, així com en la forma en què la recuperació dels països després de la pot significar el perill d’una major desunió mundial. També alerta que se’ns està acabant el temps, així que hem d’actuar molt ràpidament. Perquè els fenòmens s’estan accelerant i es retroalimenten de manera que les coses siguin encara més dramàtiques. A mesura que la capa de gel es fon, hi ha menys gel per reflectir el sol, de manera que l’aigua s’escalfa, i si l’aigua s’escalfa, tenim una acceleració en molts altres aspectes relacionats amb el canvi climàtic; per exemple, l’aigua més calenta significa que els huracans es tornen més violents. Estem veient com una sèrie d’aspectes s’estan potenciant entre si per fer els impactes del canvi climàtic encara més dramàtics. Aquesta és la raó per la qual necessitem tenir una sèrie de mesures de transformació en relació amb l’energia, el transport, l’agricultura, la indústria, el nostre propi estil de vida, sense les quals estem condemnats. La bona notícia és que hem demostrat amb la Covid-19 que podem adaptar-nos molt ràpidament. Estem vivint avui en dia d’una manera completament diferent que fa un any. Per tant, si hem demostrat aquesta capacitat d’adaptació a causa de la Covid-19, hi ha una raó molt forta perquè mostrem la mateixa capacitat d’adaptació a causa de l’amenaça de canvi climàtic.
Innovació, ciència i tecnologia
The Coming Revolution in Intelligence Affairs
En aquest article l’autor aborda el tema de com la Intel·ligència Artificial i els sistemes autònoms transformaran l’espionatge. En el futur, unes màquines espiaran altres màquines per saber què fan o tenen previst de fer aquestes altres màquines. El treball d’intel·ligència encara consistirà per tant en robar i protegir secrets, però la manera com es recopilin, s’analitzin i es difonguin serà fonamentalment diferent. Els analistes militars que estudien el futur consideren que l’ascens de la IA i dels sistemes d’armament autònoms com una autèntica revolució en els afers militars. El seu analògic en intel·ligència es pot entendre com una “revolució en els assumptes d’intel·ligència”. Mitjançant aquesta revolució, les màquines es convertiran en alguna cosa més que en eines de recopilació i anàlisi d’informació. Es convertiran en consumidors d’intel·ligència, decisors i fins i tot objectius d’altres operacions d’intel·ligència relacionada amb les màquines. La preocupació última d’aquestes màquines seguirà sent les relacions polítiques, socials, econòmiques i militars dels éssers humans, però la intel·ligència impulsada per màquines funcionarà a una velocitat, escala i complexitat que la intel·ligència impulsada pels humans ja no podrà mantenir. L’auror considera, doncs, que la comunitat d’intel·ligència dels Estats Units ha d’abraçar aquesta revolució de la IA i preparar-se per a un futur dominat per la IA, o bé s’arrisca a perdre el seu avantatge competitiu.
Covid-19 is spurring the digitisation of government
Aquest article de The Economist analitza les conseqüències de la digitalització a marxes forçades que han hagut d’emprendre els governs per fer front a la pandèmia de Covid-19. En cancel·lar les reunions cara a cara i tancar les oficines on treballen, la pandèmia ha revelat l’abast del problema que això representa. En molts països, ha estat impossible obtenir una vista judicial, un passaport o casar-se mentre les oficines estiguessin tancats, ja que tots aquests tràmits requereixen interaccions cara a cara. Registrar una empresa ha estat més lent o gairebé impossible. Les eleccions són una perspectiva preocupant. Dins d’aquest context, és evident que els governs que han invertit des de fa molt de temps en digitalitzar els seus sistemes van patir menys interrupcions en el seu funcionament. Els que no ho ho han fet estan descobrint la utilitat de dur a terme moltes gestions oficials en línia. I fins i tot allà on els serveis en línia ja existien, les seves insuficiències es van fer evidents com per exemple en el cas dels sistemes digitals de gesttió de les prestacions d’atur que es van col·lapsar en molts països. Ha quedat doncs palesa la necessitat urgent de digitalitzar al màxim les gestions administratives que es duen a terme on-line. Però aquests canvis no seran barats. I les implicacions per a la privadesa dels ciutadans s’han de prendre seriosament. Implantats malament, els nous sistemes digitals podrien crear noves oportunitats de frau, en lloc de fer-ho més difícil. Un estat que reuneixi informació cada cop més detallada hauria de poder fer una millor política, però també serà més fàcil espiar els ciutadans. I no tots els governs són dignes que els seus ciutadans hi confiïn si acaparen aquests poders.
The path to the square: the role of digital technologies in Belarus’ protests
L’autor de l’article argumenta que en el nou entorn informatiu, la violència estatal contra les protestes locals disperses és cada vegada menys eficaç per suprimir-les. Com mostra la situació a Bielorússia, la violència proporciona una nova motivació perquè les persones surtin al carrer. Al seu entendre, la pregunta clau per copsar el paper d’Internet en les protestes bielorusses és de quina manera el cost de l’ús de la violència per part de l’estat ha superat la seva efectivitat. En l’escenari bielorús, Internet no es va convertir en un mecanisme clau per mobilitzar i coordinar les protestes, però va crear condicions en les quals es va fer possible la ràpida i massiva participació dels ciutadans. Això es pot atribuir a dues característiques importants de les protestes: la violència estatal sense precedents i la naturalesa dispersa de les protestes tant a la capital com a tot el país. Quan es produeixen protestes molt localitzadrs en el context de l’entorn de la informació moderna, fins i tot la violència més brutal no aconsegueix el seu objectiu de suprimir les protestes, sinó que només contribueix al seu creixement. I igualment important és assenyalar com aquest tipus de protestes obvien les anomenades “trampes de mobilització horitzontals”, un fenomen ben descrit pels investigadors dels recents moviments de protesta. En darrer terme, els esdeveniments a Bielorússia poden empènyer altres règims autoritaris a confiar cada vegada menys en la força tradicional per suprimir el descontentament intern, invertint cada vegada més recursos en formes innovadores de control dissenyades per crear noves barreres invisibles i evitar que la població guanyi els carrers.
Covid-19 strengthens the case for digital ID cards
L’actual pandèmia de coronavirus ha tingut ben pocs aspectes positius i un d’ells ha estat que una àmplia gamma d’activitats humanes s’han pogut dur a terme en línia de manera molt més fluida del que gairebé ningú no s’esperava. Tot i així, a mesura que incrementen les seves interaccions en el món virtual, moltes persones descobreixen que no tenen els documents adequats per demostrar la seva identitat. Les empreses utilitzen les targetes de crèdit, per exemple, com a prova aproximada de que la gent és qui diu ser però els governs no ho poden fer. En lloc de canviar simplement mercaderies per diners, donen diners i emeten ordres i directrius, de manera que han de saber més sobre els seus “clients” que, per exemple, un supermercat. Així doncs, la pandèmia ha fet palesa la necessitat de comptar amb una identificació digital. No només facilitaria l’accés de manera remota i més ràpida als serveis governamentals sinó que també faria més eficaços els sistemes de rastreig. Si, en una emergència com la pandèmia, les dades de salut estiguessin vinculades a les dades laborals, els governs podrien detectar ràpidament quan un grup de pacients afectats per la Covid treballava a la mateixa fàbrica. En definitiva, els sistemes d’identificació digital es poden introduir gradualment, basant-se en plataformes preexistents. No han de ser obligatoris. Si són raonablement segurs i redueixen les molèsties que generen les gestions burocràtiques, la gent les utilitzarà de bon grat.
Why vaccine nationalism harms efforts to halt the pandemic
El director general d el’Organització Mundial de la Salut, Tedros Adhanom adverteix que per aturar la pandèmia de manera ràpida i eficaç, el món necessita resistir al “nacionalisme de la vacuna”, al desig dels països de conseguir-ho tot sol i ser el primer. Al seu entendre, aquest enfocament no acabarà amb la crisi, sinó que la perpetuarà, ja que concita els mateixos problemes que es van veure al començament dels confinaments al mes de març, quan diferents autoritats van buscar pel seu compte i en una cursa frenètica equips de protecció personal com ara màscares facials, bates i desinfectant. Si se segueix el mateix sistema, un cop estiguin disponibles noves vacunes i tractament, la demanda superarà enormement l’oferta i les coses empitjoraran molt. En canvi, la coordinació mundial és essencial. D’aquesta manera, es garantirà que les vacunes es distribueixin en funció dels que més ho necessitin. També disminueix el risc ja que garanteix que l’accés a vacunes alternatives en cas que la vacuna triada no funcioni. Un enfocament cooperatiu és moralment correcte i una manera intel·ligent d’avançar. És més eficient, amb menys pèrdues de vides i un retorn més ràpid a la vida normal.