Jürgen Habermas alerta que des de la primera guerra de l’Iraq entren en competència dos projectes contraposats de nou ordre mundial. La disputa ja no es produeix entre idealistes kantians i realistes de l’escola de Carl Schmitt, ni sobre si és possible la justícia en les relacions entre nacions, sinó sobre si el dret és el mitjà adequat per aconseguir aquest objectiu o ho és més aviat la política ordenadora unilateral d’una gran potència. Ja no es discuteixen els objectius (seguretat i estabilitat internacionals, democràcia i drets humans), sinó les vies per realitzar aquests objectius de la millor manera possible.
Aquest article forma part del número 22 de la revista IDEES, “Immigració i cohesió social ”, publicat en format paper en l’edició d’agost/desembre de 2004. Us podeu descarregar el PDF de l’article a continuació.
Jürgen Habermas
Jürgen Habermas és filòsof i sociòleg, reconegut a tot el món pels seus treballs en l'àmbit de la filosofia pràctica, la democràcia deliberativa i l'esfera pública. Va ser professor a la Universitat de Heidelberg des de 1961 fins a 1964 i, des d’aleshores, a la Universitat de Frankfurt. És el màxim representant, juntament amb Theodor Adorno, de la segona generació de l’escola sociològica de Frankfurt. A partir de Hegel i de Marx, la seva filosofia cerca l’emancipació de l’home a través d’un moviment dialèctic. El seu pensament ha influït decisivament en el moviment estudiantil internacional. És autor de Theorie und Praxis (‘Teoria i praxis’, 1963), Zur Logik der Sozialwissenschaften (‘La lògica de les ciències socials’, 1967) i Erkenntnis und Interesse (‘Coneixement i interès’, 1968). S'ha distingit com defensor del projecte il·lustrat enfront de les veus que, des de posicions postmodernes, afirmen la seva mort. També ha publicat Zur Rekonstruktion des Historischen Materialismus (‘Sobre la reconstrucció del materialisme històric’, 1976), Theorie des Kommunikativen Handelns (‘Teoria de l’acció comunicativa’ 1981), Der philosophische Diskurs der Moderne (‘El discurs filosòfic dels moderns’, 1986), Nachmetaphysiches Denken (‘Pensament postmetafísic’, 1988), Die nachholende Revolution (‘La revolució recuperada’, 1990), Faktizität und Geltung (‘Facticitat i valor’, 1992) i Wahrheit und Rechtfertigung (‘Veritat i justificació’, 1999).
