De camí als 10.000 milions

Fa uns dos segles, al començament de la Revolució Industrial, la població mundial arribava als 1.000 milions d’habitants, que van passar a ser 2.000 milions després de la Primera Guerra Mundial, 4.000 milions als anys en què es va arribar a la Lluna i 8.000 milions el 2022. Afortunadament, la cursa s’ha alentit, no s’entreveu que s’hagi de tornar a doblar i, segons les últimes projeccions de les Nacions Unides, la població del planeta podria estabilitzar-se en les tres últimes dècades del segle al voltant dels 10.000 milions. Això suposa 2.000 milions més que avui —igual al creixement acumulat en els darrers trenta anys— que en els pròxims cinquanta anys hauran de menjar, vestir-se, trobar habitatge, consumir energia per escalfar-se, cuinar, treballar i produir sense caure en la pobresa. Els optimistes creuen que és possible, atès que el món ha acollit 6.000 milions de persones més en els darrers cent anys i en millors condicions de vida. Els pessimistes, en canvi, creuen que el futur està ple de perills, a causa dels efectes cada cop més nocius de la pressió antropogènica sobre el medi ambient, i que el canvi climàtic és un senyal inequívoc que l’equilibri entre l’ésser humà i el planeta ja està seriosament compromès. Aquest no és el lloc per entrar al moll del debat sobre el destí del planeta; tanmateix, cal discutir quines són les perspectives, i les possibles conseqüències, del curs actual de la demografia al món, que passa per una fase històrica de màxim estrès demogràfic. La velocitat de creixement de la població mundial va assolir un màxim del 2 % als anys seixanta, i els últims anys ha caigut gradualment per sota de l’1 %. No obstant això, els països i les regions del món no avancen al mateix ritme, per la qual cosa la taxa de creixement actual és una mitjana de situacions molt diferents i depèn de la fase del procés de transició demogràfica en què es trobin els diversos països i regions.

Per entendre-ho millor, fixem-nos en els sis països més poblats del món (que junts sumen el 40 % de la població del planeta) i mirem les taxes de creixement actuals (2024) segons les estimacions de l’ONU. Per ordre: un −0,2 % per a la Xina, un 0,5 % per als Estats Units, un 0,8 % per a Indonèsia, un 0,9 % per a l’Índia, un 1,5 % per al Pakistan i un 2,1 % per a Nigèria i —a títol comparatiu— un 0,86 % per a tot el món. Van des del declivi de la Xina fins a l’alta velocitat de Nigèria, la població de la qual, si no es frenés, es duplicaria en poc més de trenta anys.

Geodemografia sota estrès

Els diferents ritmes de creixement han provocat un canvi molt fort en la geodemografia mundial. El 1950, un de cada tres habitants del planeta vivia en països rics —encara definits per les Nacions Unides com a “desenvolupats”— i dos de cada tres als definits com a països “en desenvolupament”. El 2050, només un de cada vuit habitants viurà als països que actualment anomenem “rics”.

Fixem-nos en tot el període secular 1950-2050, del qual ja han transcorregut tres quartes parts, i les relacions (merament numèriques) entre les poblacions d’algunes regions i països —algunes, properes entre si o, en tot cas, en competència o en possible conflicte—. El nord d’Àfrica i el sud d’Europa, Rússia i el Pakistan, les Filipines i el Japó es troben a la falla que separa el món ric del pobre, i el món amb una transició demogràfica primerenca del món amb una transició tardana. La imatge és extraordinàriament borrosa. La població del sud d’Europa era més del doble que la del nord d’Àfrica el 1950, però serà gairebé dos terços més baixa el 2050; Rússia, tres vegades més poblada que el Pakistan el 1950, amb prou feines tindrà un terç de la població d’aquest país el 2050. L’Iran era més de cinc vegades més poblat que l’Aràbia Saudita, i el 2050 tindrà només el doble de població d’aquest país. El 1950 el Japó tenia una població gairebé cinc vegades superior a la de les Filipines, però a mitjans d’aquest segle els japonesos seran un terç menys que els filipins.

La falla econòmica que separa el nord del sud del món s’ha fet més profunda en l’últim segle. Tot i això, cadascuna d’aquestes dues parts del planeta dista molt de ser internament homogènia. Mantenint-nos en un pla estrictament numèric, en examinar les perspectives per al pròxim quart de segle (2024-2050), cal destacar la dinàmica dels grans “competidors” mundials. Per als Estats Units, es continua esperant un període de creixement sostingut fins a mitjans de segle (+12 %); per a Rússia i per a Europa (sense Rússia), un descens (un −6 % i un −5 %, respectivament). Són canvis importants, però no revolucionaris, encara que afectaran els processos d’envelliment, la productivitat i altres aspectes socials. No obstant això, Rússia experimenta una mena de doble estrès demogràfic: el primer es deu al fort desgast de la guerra a Ucraïna i al reclutament generalitzat (2022 i 2023) que exigeix una guerra de desgast; el segon motiu d’estrès, que es remunta a l’època del tsar Pere el Gran (Pere I de Rússia), fa referència a la necessitat de poblar i vigilar el seu vast territori. La bretxa també afecta els dos grans reservoris humans, la Xina i l’Índia: la primera es troba en davallada (−11 %), la segona en una forta pujada (16 %).

Fins on pot caure la fecunditat?

Pel que fa a l’evolució demogràfica a llarg termini, més enllà de mitjan segle, hi pesen molt algunes incògnites. La primera fa referència a l’evolució de la fecunditat als països on continua sent elevada. És obvi que l’augment dels nivells d’educació, la millora en la salut dels infants i les mares i la menor dependència de les dones en relació a les tradicions opressives són les causes de la difusió del control de la natalitat i del descens de la taxa de natalitat. Aquest procés s’ha posat en marxa a gran part del món, fins i tot als països pobres, i s’acabarà estenent per tot el planeta. El que no sabem és fins a quins nivells caurà la fecunditat: en les darreres dècades ha augmentat el nombre de països, i la proporció de la població mundial que representen, en què el nombre mitjà de fills per dona ha caigut per sota del nivell de reemplaçament (menys de 2). Es disposa d’una gran quantitat de dades i estudis sobre els nivells de fecunditat, però hi ha moltes incògnites sobre quina evolució tindrà en el futur.

Al marge de les particularitats relacionades amb les circumstàncies històriques, polítiques i culturals, de tot plegat es desprèn una consideració general. La taxa de natalitat disminueix a tot arreu, i en un nombre cada cop més gran de països es manté en nivells molt baixos, molt per sota del nivell de reemplaçament. Hi ha zones (per exemple, l’Àfrica subsahariana) on la davallada està en les primeres fases i avança a un ritme lent; tot i això, és plausible que els factors anteriorment esmentats —la millora en l’educació i en la salut d’infants i mares i també la menor dependència de les dones respecte a tradicions opressives— mantinguin la tendència a la baixa, com va passar a l’Àsia i a l’Amèrica Central i del Sud. En conjunt, el món viu una fase històrica de taxes de natalitat decreixents, baixes i de vegades molt baixes.

Quant de temps pot romandre la fecunditat per sota del nivell de reemplaçament?

Si mirem cap al futur, ens enfrontem a tres aspectes d’incertesa: fins a quin punt pot caure la fecunditat per sota del nivell de reemplaçament? Això passarà a tot arreu? I quan passarà? Quant de temps es mantindrà baixa?

En relació a la primera qüestió: hi ha un llindar per sota del qual s’atura la caiguda de la fecunditat? Des de fa alguns anys, Corea del Sud —un país de 50 milions d’habitants, a l’avantguarda dels processos de desenvolupament i globalització— té una reproductivitat mitjana molt inferior a un fill per dona (el 0,8 l’any 2023, com Sardenya, a Itàlia, o les illes Canàries, a Espanya). Corea del Sud és un país capdavanter? Ha arribat al llindar mínim? Quines i quantes poblacions seguiran un camí semblant? Quin és el llindar mínim per a cada població individualment?

Sobre la segona qüestió: si la baixa fecunditat —independentment del seu nivell— és un destí comú, quan l’assoliran els països individualment o les regions més extenses? En quin moment arribarà al llindar mínim l’Àfrica subsahariana, que avui (2024) té una fecunditat de 4,3 fills per dona?

Pel que fa a la tercera pregunta: un cop assolit el llindar mínim, quant de temps romandrà la població en aquest nivell? Es produirà, aleshores, una recuperació, seguida potser d’una tendència fluctuant o cíclica?

L’entrellaçament variable de quant, quan i durant quant de temps determinarà, en el futur, la tendència de reproducció de les poblacions de manera individual i crearà oscil·lacions i cicles no sincrònics a les diferents regions del món. La baixa reproducció és ara la prerrogativa de països i societats amb característiques molt diverses. La reproducció és baixa —per no dir molt baixa— entre els cristians (catòlics, protestants i ortodoxos); als països islàmics, de ritus xiïtes (l’Iran) i sunnites (Turquia), i en poblacions hindús, budistes i confucianes. La reproductivitat molt baixa prospera als països ultracapitalistes i ultraliberals, així com als que tenen règims socialistes o comunistes i una economia planificada. Està arrelada tant als països democràtics com als llastats per règims totalitaris. La baixa fecunditat s’observa tant als països superrics com als ultrapobres; a les regions tropicals i àrtiques, en contextos agrícoles i industrials. Dos terços de la humanitat viuen actualment en països amb una reproducció baixa.

Els límits de la longevitat

La segona consideració es refereix a la supervivència, que ha progressat molt a tot arreu durant l’últim segle, amb una esperança de vida que avui supera els 80 anys al món ric i els 70 anys al món pobre. Hi ha un optimisme generalitzat sobre la continuació dels grans avenços aconseguits en les darreres dècades: les Nacions Unides preveuen que l’esperança de vida en néixer al Nord global encara podria passar dels 80,1 anys actuals (2024) a gairebé els 90 (89,9) el 2100, i al Sud global dels 71,9 als 80,7 anys. Sens dubte, els avenços en les ciències de la vida fan possible una extensió més gran de la longevitat. Però l’optimisme s’ha de moderar per diverses raons. En primer lloc, l’augment de la supervivència a una edat avançada sembla alentir-se als països on es viu més temps, fet que mostra que hi ha límits de longevitat difícils de franquejar. En segon lloc, contínuament sorgeixen imprevistos de caràcter biopatològic: sorgeixen noves patologies (el VIH i la COVID-19 són els casos més destructius entre els nombrosos exemples que podrien esmentar-se) i res no exclou, d’altra banda, la repetició d’altres episodis pandèmics imprevisibles. A més, el cost de l’assistència sanitària augmenta a tot arreu, tant als països rics com als pobres, i constitueix una forta càrrega per al sistema de benestar i els pressupostos de les famílies. Als països rics, el cost de la sanitat s’acosta al 10 % del PIB, i als Estats Units supera el 16 %. La part d’aquest cost que suporta el sistema públic tendeix a contraure’s a favor del sector privat, cosa que compromet la universalitat de l’accés a les cures i augmenta les desigualtats.

Un altre problema que cal tenir en compte és la sostenibilitat “política” d’allargar la vida: amb el terme polític em refereixo a tota l’estructura institucional de la societat. Una supervivència llarga és el resultat de l’acumulació gradual de coneixements científics, capacitat tecnològica, seguretat mediambiental, recursos materials, accions socials eficients i un comportament individual correcte. Cadascun d’aquests elements contribueix a sostenir la supervivència. L’avenç lent de tots aquests factors ha propiciat l’augment de l’esperança de vida al llarg dels dos últims segles. Als països rics, l’avenç en la supervivència va ser continu durant el segle XX, amb només aturades o reculades temporals en els pitjors anys de les dues guerres mundials. Mantenir aquest ritme continu durant dues generacions o tres significa que els pilars en què s’ha basat l’avenç del segle passat han de continuar sent sòlids. Tot i això, la història demostra que és possible que fallin.

Un exemple: a principis dels anys seixanta, la Rússia actual havia aconseguit una esperança de vida en el moment de néixer molt propera a la dels països occidentals; però aquesta tendència es va aturar i després es va invertir amb una ràpida involució durant les dècades del 1980 i el 1990. La caiguda va ser més forta en el cas dels homes, l’esperança de vida dels quals va baixar als 59 anys a principis d’aquest segle i va quedar relegada al nivell de mig segle abans, inferior a la dels països més pobres de l’Amèrica Llatina, com Bolívia o Guatemala. El deteriorament del sistema “polític”, primer, i el seu esfondrament, després, van ser la causa general de la crisi russa. Els aliments van escassejar; va augmentar el consum d’alcohol de poca qualitat; la despesa pública en sanitat, en termes reals, també va disminuir a causa de l’augment dels preus dels medicaments i dels tractaments d’alta tecnologia; la pobresa extrema va augmentar i va afectar una quarta part de les famílies. Una síndrome d’estrès social, alimentada per la inseguretat i la pobresa, va generar un augment de l’alcoholisme, la drogoaddicció, la violència i el suïcidi. L’esfondrament polític va provocar un augment del risc de mort, sobretot entre els homes adults, per malalties cardiovasculars i respiratòries, per malalties relacionades amb el consum d’alcohol i per causes violentes. És presumible que un esfondrament d’una magnitud similar al que van patir les poblacions de l’antiga Unió Soviètica no es torni a produir en el futur als països rics. Però, hipotèticament, podem descartar realment la possibilitat de períodes de crisi i estancament que comprometin aquests avenços en la supervivència en els pròxims cinquanta anys, fins i tot amb les previsions més conservadores? Especialment perquè la inestabilitat política s’ha d’atribuir als conflictes i a les guerres, i a les pèrdues que comporten, tant militars com civils, directes i indirectes, immediates o diferides en el temps.

Migració: la gran desconeguda

Segons les Nacions Unides, l’estoc migratori mundial ja compta amb gairebé 300 milions d’individus; es tracta de persones que viuen en un país, però que van néixer en un altre de diferent i, per tant, han travessat una frontera estatal almenys una vegada a la vida. És una mesura molt rudimentària i poc adequada per descriure la intensitat del fenomen. Segons l’OCDE, l’organització que agrupa la majoria dels països desenvolupats, hi ha diversos milions (entre 5 i 6 en els darrers temps) de migrants (no temporals ni estacionals) que migren cada any del Sud global als països més rics.

Les estadístiques sobre migració són molt imperfectes, i qualsevol predicció és una aposta arriscada per a un fenomen tan fortament condicionat pels esdeveniments polítics i la inestabilitat mundial. Tot i això, hi ha forces que actuen de manera subjacent i que sens dubte afectaran les futures pressions migratòries. Les més evidents són les que exerceixen els desequilibris demogràfics i econòmics entre països rics i pobres, que sens dubte continuaran sent molt importants durant força dècades. La més subtil és la creixent globalització social del món, de la qual la globalització econòmica (que molts creuen que s’està estancant, si no és que disminueix) és només un component. La població del nostre planeta està lligada a una xarxa cada cop més densa, teixida per llaços físics i virtuals. Els llaços físics són els que creen els migrants permanents i temporals; la cada cop més intensa mobilitat internacional de les persones que es desplacen per motius laborals, afectius i familiars; per estudis, recerca, cura i cooperació; per lleure, curiositat, turisme. Els llaços virtuals afecten gairebé tota la població mundial que navega per la xarxa i està connectada pels mitjans socials. Sembla difícil que un món tan connectat retrocedeixi, desfaci llaços i freni la mobilitat internacional.

La força més evident i mesurable és la produïda pels desequilibris demogràfics i per les tendències contrastades que prevalen en països i regions del món, a les quals ja ens hem referit àmpliament. Les diferències en l’estructura per edats tenen efectes a llarg termini.

Els factors tradicionals que impulsen els fluxos continuen sent molt forts, a causa de la persistència de grans desigualtats econòmiques i demogràfiques i l’agreujament de les situacions de guerra, conflicte, discriminació i persecució. Aquests factors generen migracions forçoses, que han augmentat fortament en les darreres dècades. D’altra banda, els estats han adoptat polítiques migratòries cada cop més restrictives, justificades per la pandèmia recent i pels conflictes internacionals i la creixent inestabilitat. Només la “gran política” podria controlar un fenomen amb un desordre avivat pels interessos oposats dels estats i per la debilitat de les institucions internacionals. La bona regulació de la mobilitat humana requereix un alt grau de cooperació entre estats i institucions, no gaire diferent del que cal per a altres fenòmens planetaris, com el canvi climàtic o la lluita contra les pandèmies.