George Steiner encarna, millor que cap preàmbul d’una constitució, els valors fundadors d’Europa. Encara més quan afirma que dissentir és l’acte fundador de la creació o que cal deslligar-se d’allò que cadascú és per treballar en allò que podria ser, quan mesura l’eclipsi del messianisme i la penetració de la barbàrie fins i tot en el llenguatge, o quan subratlla la necessitat per a una societat de redefinir la seva cultura a fi de guardar la seva memòria i el desig de transmetre-la. Steiner interpel·la i tranquil·litza alhora: interpel·la per les preguntes, d’ordre íntim i col·lectiu; tranquil·litza per un immens saber que autoritza a pensar més lliurement.
Aquest article forma part del número 22 de la revista IDEES, “Immigració i cohesió social”, publicat en format paper en l’edició d’abril/juny de 2004. Us podeu descarregar el PDF de l’article a continuació.
George Steiner
George Steiner (1929-2020) va ser un dels principals referents intel·lectuals del segle XX, escriptor, crític i teòric de la literatura i la cultura, professor emèrit del Churchill College de la Universitat de Cambridge i del St Anne's College de la Universitat d’Oxford. Les seves reflexions giraven entorn de la història de la cultura, on emmarcava les seves preocupacions: la crisi de l’humanisme enfront de l’ascens científic i tecnològic, l’Holocaust i les seves conseqüències, la relació entre llenguatge i pensament i la irreductibilitat de les llengües i el seu futur. Entre els seus assaigs cal esmentar The Death of Tragedy (1965), Language and Silence (1967), In Bluebeard’s Castle (1971), After Babel (1975), On Difficulty and Other Essays (1978), Real Presences: Is there Anything We Say? (1986), el volum autobiogràfic Errata (1998), Grammars of Creation (2001), Lessons of the Masters (2003), Nostalgia for the Absolute (2004) i My Unwritten Books (2008). El 2001 va rebre el Premi Príncep d’Astúries de comunicació i humanitats.
