Introducció: un diàleg complex

La complexitat del conflicte Catalunya – Espanya és tan considerable que, si vol ser abordat amb l’afany ni que sigui només de comprendre’l, cal creuar perspectives molt diverses, unes perspectives que sovint no és que hagin estat oposades sinó que han arribat a estar radicalment confrontades. A la complexitat d’aquest conflicte, que és polític perquè és real, se li suma la seva cronificació evident i estèril. Així, amb el temps, uns debats s’han anat superposant damunt dels altres. Aquest garbuix encara està dificultant més la possibilitat de plantejar sortides transitables per a l’actual situació de paràlisi, una situació que mentre escrivim aquestes paraules de presentació sembla en hibernació per la magnitud de la crisi que està provocant arreu l’epidèmia de la COVID-19.

En aquesta secció de la Revista IDEES, convençuts que el conflicte evolucionarà contagiat d’aquesta crisi, ens centrarem en una de les seves múltiples dimensions: el debat que s’ha desenvolupat i es desenvoluparà a Catalunya sobre el conflicte. Les idees que mensualment s’aniran aportant es complementaran amb les altres que autors diferents plantejaran a les altres dues seccions de la revista: la secció que analitza el debat dins de l’independentisme i el que exposa com s’ha desenvolupat a la resta de l’Estat.

La tria d’autors que hem fet per a aquesta secció ha pretès abraçar un espectre ideològic molt ampli que es combini amb posicionaments diversos en relació a la definició del conflicte i la manera de resoldre’l. Tot i que alguns dels autors d’aquesta secció han tingut o tenen militància partidista, per sort, aquí els hem proposat de col·laborar en aquesta reflexió grupal no perquè exposin el punt de vista dels seus respectius partits sinó perquè explorin el seu posicionament personal en relació al conflicte per tal de poder formular propostes que ens permetin avançar col·lectivament en la seva resolució. Així alguns dels autors consideren que l’Estat de les Autonomies -entenent-lo com la Constitució territorial d’Espanya- ja era eficient abans de la tramitació dels Estatuts de segona generació i d’altres consideren que aquest model de distribució del poder ha de ser reformat o reformulat o fins i tot abandonat per poder bastir una arquitectura institucional alternativa precisament a la de l’Estat de 1978.

Tal vegada aquest moment d’incertesa que vivim mentre estem confinats pugui ser aprofitat com una oportunitat en relació a aquest conflicte que domina la política catalana des de fa una dècada. Si aquesta estranya pausa convida a replantejar línies essencials de l’acció política a diversos nivells, com a mínim hauria de permetre crear les condicions de renovació de discursos sobre el conflicte per reprendre una conversa viciada i interrompuda. Si a diversos nivells es voldria proposar un canvi de paradigma, per què no també en relació al conflicte Catalunya-Espanya? El canvi de paradigma podria ser canviar el marc de la conversa. Durant els darrers anys massa sovint només s’ha debatut entre els propis per blindar una posició granítica en temps de polarització i atenent exclusivament a una de les dimensions del conflicte per poder-hi encaixar així una posició que no valdria per a altres dimensions. Tal vegada ara aquest diàleg de sords es pugui acabar i així desbloquegem una situació que ens perjudica a tots perquè consumeix molt de temps i paralitza l’activitat de les institucions.

Per trencar la lògica dels monodiàlegs i afavorir la possibilitat d’un diàleg complex, hem fet arribar als autors un breu qüestionari esperant que els permeti ordenar la seva reflexió. Els hem demanat que situïn el moment en el qual consideren que es va iniciar el conflicte i, situats en aquesta perspectiva diguem-ne retrospectiva, els hem proposat que identifiquen què han fet bé i què han fet malament les parts en discòrdia. No es tracta de fer una autocrítica per reforçar la pròpia posició assenyalant els errors dels altres sinó aprendre de les lliçons del passat per avançar o abandonar determinats camins. Si aquest és el tarannà i, per tant, s’accepten els errors propis en la mesura que els altres reconeixen els seus, es podrà delimitar què no s’hauria de repetir per seguir en la situació actual. I la nostra voluntat és que avançant en la formulació d’un diagnòstic més o menys compartit –o com a mínim respectat i comprès– anem atansant-nos a la formulació d’amplis consensos que permetin trobar vies de gestió del conflicte. Vinculat a aquesta qüestió, i de manera conclusiva i en el marc de la crisi actual, plantegem també als i les autores que reflexioni al voltant dels grans reptes socials, polítics, econòmics, etc, que ha d’encarar Catalunya en els propers anys.