Maria Sevilla: indecent la manera com

“L’articulació (impossible) de la dissidència: crec que aquest és el repte —ja sigui en el dir dels enunciats somàtics com en el dir dels enunciats verbals— tant del(s) feminisme(s) com del llenguatge poètic. Els següents textos, doncs, no són sinó l’intent (condemnat al fracàs) d’atrapar en forma d’escriptura aquesta mena de precarietat limítrofa: sempre escàpola i rampelluda”.

Terral

No és de matinada si no acabo al Kentucky  
pidolant. Un glop. Si no s’assequen les voreres. 
No és de matinada si no sento que no sóc 
jo ja mai més. Com si tu i la teva ombra, i boca seca. 
No és de matinada si no pixo de puntetes al lavabo, 
i m’esquitxo. Se me’n fot. I no m’eixugo. 
No és de matinada... no pot ser si no m’hi pixo 
i si no sóc la teva puta, boca seca. I no m’eixugo... 
i no m’eixugo. Se me’n fot. S’eixuguen soles les voreres 
amb el vent que ve de dins i deshidrata. Em deshidrata 
(boca seca. La ressaca. Aquest vent que ve de dins: 
Arc del teatre, de l’Est, Nou de la Rambla, el terral glaça). 
I les voreres, assecant-se. I la disfàsia alcoholitzada  
d’una puta. Que sóc jo.  
                                       Que sap que 
no és de matinada si no acaba al Kentucky 
pidolant. Un glop. O pidolant saber-se carn 
de la teva ombra. Pidolant. Només un gest teu 
vincladís fent-se glaçó de whisky ranci 
en got de tub a la vorera. Abandonat. 
Com si mai, com si no fos. Ressecant-se 
amb el pixum que ve d’aquella cantonada 
on hi ha vint cèntims. Rebutjats.  
Que ningú almoina.
 
Dents de polpa, AdiA Edicions, 2015.

Albat

 Dues dents han deixat
un rastre de magrana
al meu pit, quan encara
tu no en tens per clavar-les
en allò que se’t fon.
Maria-Mercè Marçal

blana. indecent la manera com. frívol. 
i tota la ronya dels carrers. sota les ungles. 
l’ànsia gratant-se les crostes. si almenys 
pogués trobar-ho i dir-te. orat i de genolls. 
excessiu. idea coagulada. si almenys 
pogués trobar-ho i dir-te. la teva blana. 
indecent. la manera com frívol. excessiu. 
el fals mutisme de moqueta. i ronya. 
l’ànsia. claustrofòbia. inventar-se la persiana. 
i saber quina paraula. frívol. si almenys 
pogués trobar-ho i dir-te. la meva blana. 
indecent la manera com. frívol. tanta aigua. 
i jo tan poca set. deglutir. sols trobar 
la salabror que em dessecava. òxid d’os. 
deliri d’articulació. grinyol. orat i de genolls. 
de tant de buit. i jo ben orba. per l’urc 
de tant de buit. i jo ben orba. per l’urc 
de tant de buit. i jo ben orba. per l’urc 
de tan de buit. reproductiu. i jo 
ben orba. i tu coagulant-te’m. si almenys 
pogués trobar-ho i dir-te. blana. 
indecent la manera com. oberta de cames i 
goteres des del sostre. guiant-me la 
nit regalimant des dels balcons. tot sense encert. 
goteres des del sostre. l’ànsia dels carrers 
bullint-me entre les cames. per l’urc 
de tant de buit. canaleres embossades. si almenys 
pogués trobar-ho i dir-te. però només 
trobo l’ànsia. punt de fuga a l’entrecuix. 
toxicitat d’un escorrim. a la paret. sense encert.  
desig curull. la teva blana. però jo 
tan poca set. 

Dents de polpa, AdiA Edicions, 2015.

Crip is sexy

I knew a guy who was dyslexic,
but he was also cross-eyed,
so everything came out right.
Harmony Korine, Gummo

No tinc paraules per descriure 
la violència d’un cos tan nu 
sota la roba. M’imagino 
Frida Kahlo i Carol Rama 
penetrant-se. La bellesa 
d’una erecció pneumàtica, 
ortopèdica, esquinçant-vos 
la brutor entre les natges: 
brutor de tenir un nom, 
brutor de tenir pell, 
brutor d’una matriu trabucant-se 
amb tots els fills que no tindreu.
                         Però jo 
no tinc paraules per descriure’m 
la vergonya d’un cos tan nu 
sota la roba i només sé 
mirar-lo pel forat del pany. 
M’imagino la vostra presència 
foradant-me. La bellesa 
d’una erecció pneumàtica, 
ortopèdica, esquinçant-me 
la brutor entre les natges: 
brutor de tenir un nom, 
brutor de tenir pell, 
brutor d’una matriu trabucant-se 
amb tots els fills que no tindré. 
                         Perquè jo 
no tinc paraules per descriure 
l’horror de ser la meva policia  
                         dins la roba. 
 
Kalàixnikov, Món de Llibres, 2017.

Bleu, saignant, à point, bien cuit

I

Crua. Estic viva, però crua. La meva 
carn elàstica me la imagino blana i 
llenegosa entre les dents. Poc digestiva. 
I mentidera. La sang me l’afiguro fent-se  
rosa barrejant-se amb guarniments de base 
làctica. Lliscosa. Lletosa entre les dents i 
mentidera. La pleura: no sé on és. 
El pàncrees: no sé on és. La melsa: 
no sé on és. Potser fa sucs i és 
mentidera com la dona del mercat  
prometent-me el tall més tendre. I jo tan 
crua. Estic viva, però crua. La meva 
pell elàstica. La meva fractura vertebral. 
Els meus esfínters. La meva obertura: 
em paralitzen. Me’ls imagino blans i 
llenegant entre les dents. Poc digestius. 
I mentiders. —Cinquanta quilograms de carn 
sisplau i me la posa ben fineta. Me la talla 
ben arran del precipici. Ben al límit del 
vertigen vascular:  
    el meu ventre és  
un avenc. Potser fa sucs i és 
mentider com déu cuinant-te la carn 
crua. Estàs viva. Repugnant. I crua.  
 
 
II 

Estic en marxa 
cap a un infern de vida crua i cap  
morbositat de genollons no eximirà  
la pèrdua de l’articulació impossible 
                d’un nosaltres. 
 
Kalàixnikov, Món de Llibres, 2017.

Exorcisme

I perché anche la malattia ha un senso
una dismisura, un passo
anche la malattia è matrice di vita
Alda Merini

Esbadellà-se’m la matriu com avortant, 
escabridada, la còncava promesa vertebrant-se. 
Esbalmà-se’m, perbocada, l’el·lipse 
esbutxacada d’unes mans furtivament supines. 
Esbocinà’s l’ofrena, esvertebrà’s el verb i 
esbravà’s l’amniòtica promesa en desclucar-se
               —arc voltejant la corba de la histèria. 
Esbadocà-se’m la matriu com avortant, 
espoltradora, la còncava promesa replegant-se.  
Esgavellà-se’m l’eix precís de rotació, 
esconillà-se’m l’esquelet pels punts de fuga,  
estremí’s la línia horitzontal i 
estiraren-me dels fils que han per nom demència
               —arc voltejant la corba de la histèria.  
Esbudellà-se’m la matriu com avortant, 
esqueixalada, la còncava promesa retornant-me.  
Esponcellà-se’m la florida dins del ventre, 
esbardissà’s furtivament el marge. 
Escanyellà’s el vol, esbategà’s la vertical i 
esbotzà’s el precipici de la insània 
               —arc voltejant la corba de la histèria. 
 
Kalàixnikov, Món de Llibres, 2017.