Entrevista | Asun Lera St. Clair: «La idea de progrés en la qual estan fonamentades les nostres economies ha de canviar radicalment»

Asun Lera St. Clair, Àngel Castiñeira

El canvi climàtic és un risc sistèmic els potencials impactes del qual poden alterar de forma dramàtica el nostre sistema socioeconòmic i planetari. El 2015 es va adoptar l’Agenda 2030, un compromís global assumit per 193 països per implementar els 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible de Nacions Unides i el seu compliment el 2030. En una entrevista amb Àngel Castiñeira, director de la Càtedra LideratgeS d’ESADE, Asun Lera St. Clair, membre del Comitè d’experts en digitalització per a la sostenibilitat a Future Earth, integrant del Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (CADS) i membre del consell de la Missió Horitzó Europa per a l’adaptació al canvi climàtic i la transformació social, avalua l’evolució de l’opinió pública sobre el canvi climàtic en aquests últims anys i la implementació de l’Agenda 2030, així com el seu potencial transformador. L’experta també fa balanç de l’impacte de la crisi sanitària i de l’emergència climàtica, i aporta algunes reflexions sobre la influència de la digitalització i la intel·ligència artificial en la sostenibilitat. St. Clair analitza, a més, com els gabinets d’assessorament científic poden contribuir amb el seu coneixement a la presa de decisions informades per al disseny de polítiques públiques més resilients i més ben adaptades a les transformacions que requereix la implementació dels ODS.

Evolució de l’opinió pública sobre el canvi climàtic

Àngel Castiñeira: El 2014, el Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC) va elaborar el cinquè Informe d’Avaluació. L’any següent es va adoptar l’Agenda 2030 i els 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS). Va ser també l’any en què es va adoptar l’Acord de París en la Conferència de les Nacions Unides per al Canvi Climàtic, coneguda com a COP21. Com valora l’evolució d’aquest debat i la comprensió de l’opinió pública sobre el canvi climàtic des de l’any 2014-2015 fins ara? Creu que, tot i que encara estiguem en l’àmbit de la conscienciació, hi ha una veritable visió i més sensibilitat per part dels governs, les empreses i la societat?

Asun Lera St. Clair: El període 2014-2015 va ser un moment en què es va entendre que el canvi climàtic no era una qüestió només biofísica, sinó que existeix una relació directa entre els temes biofísics, la degradació mediambiental, els temes socioeconòmics i les qüestions de l’economia. Els ODS són molt més amplis que el canvi climàtic. D’altra banda, el que sí que crec que vam aprendre va ser la importància, no només d’entendre la informació climàtica, sinó de comprendre com afecta la societat. Si la societat és vulnerable, els riscos del canvi climàtic s’incrementen. Hem avançat molt en comprendre aquesta interacció entre els factors biofísics i els factors socials. L’acord de París i els ODS són part d’una mateixa agenda, no se’n pot tenir un sense tenir l’altre. És impossible que no es compleixi l’Acord de París i sí en canvi els ODS, i ocorre el mateix a la inversa. No és possible dir que hem aconseguit un desenvolupament sostenible si alhora no som també resilients al canvi climàtic.

El potencial transformador de l’Agenda 2030

Àngel Castiñeira: Entenent, per tant, que hi ha hagut una comprensió més gran, un coneixement sistèmic més gran i una conscienciació més gran, quan aquest procés el traslladem a l’àmbit dels resultats, de l’acció, considera que veritablement hi ha hagut avenços reals? O, al contrari, hi ha hagut retrocessos o punts morts? En relació amb l’assoliment dels ODS i els objectius establerts a l’Acord de París, quin seria el seu particular balanç personal?

Asun Lera St. Clair: Aquí la clau és l’adverbi “veritablement”. Encara que hem millorat moltíssim en la comprensió i hi ha molta més conscienciació, no som encara en el “veritablement”. Crec que falten incentius de polítiques i de regulacions que obliguin a internalitzar el cost real de les emissions de gasos d’hivernacle i de la destrucció del medi ambient. No només no tenim un preu per al CO2, sinó que no es dona prou valor als recursos naturals o al deteriorament mediambiental.

Alhora, diria que tampoc no tenim una valoració real d’instruments com les polítiques socials per protegir ciutadans en casos extrems. Aquestes polítiques i aquests mecanismes no estan prou valorats dins del funcionament de l’economia. Per tant, no només necessitem un canvi del model de negoci per a les empreses, sinó que, a més, necessitem un canvi de mentalitat, i diria que un canvi de valors fonamental, on puguem valorar el progrés com un mode de vida que no sigui necessàriament consumista ni destructiu per al medi ambient. No hem arribat encara a aquell moment de normalització.

Any 2021: què podem esperar?

Àngel Castiñeira: Des d’una perspectiva optimista, al capdavant de la Comissió Europea se situa una dirigent que defensa el Pacte Verd Europeu, l’EU Green Deal. I des dels EUA, el president Joe Biden ha fet també una apel·lació al Green New Deal. El passat 22 d’abril es va celebrar el Dia Mundial de la Terra, una cimera internacional sobre canvi climàtic, i el novembre d’aquest mateix any tindrà lloc la trobada a Glasgow de la COP26, la Conferència de Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic. Són conjuntures i esdeveniments que situen aquests temes en el punt de mira el 2021. Com diria Immanuel Kant, què podríem esperar, i què seria raonable exigir d’aquests grans esdeveniments?

Asun Lera St. Clair: Aquests esdeveniments són molt importants i els canvis polítics que hem vist ara tant a Europa com als Estats Units suposen una gran diferència. Tornar a comptar amb la participació dels Estats Units en l’Acord de París és molt important i la conscienciació que emana d’aquestes cimeres també ho és. M’agradaria, tanmateix, demanar el següent, i em serveixo de l’exemple dels canvis que hem vist a l’últim informe del Desenvolupament Humà del PNUD llançat el gener passat: crec que és moment de reconèixer que hi ha punts morts entre els ODS i el que realment s’ha de fer per reduir dràsticament les emissions de gasos hivernacle. El que encara hem d’entendre millor són les contrapartides entre els objectius ecològics, socials i econòmics. Aquests són, crec, els problemes i reptes que s’han de debatre entre aquestes organitzacions. L’Informe del Desenvolupament Humà 2020 intenta precisament avaluar aquestes contrapartides. A més de mesurar només l’economia, així com el nivell d’educació, o l’accés als serveis de salut als diferents països, ara ha tret un índex, encara és una iniciativa pilot, que es diu Planetary Pressures-Adjusted HDI. La idea és veure com poden valorar-se, no només els avenços en educació a nivell d’ingressos i de producte nacional brut, sinó també les emissions per càpita de CO2 o la desigualtat intergeneracional.

Això ens porta a adonar-nos-en que el model de desenvolupament i la idea de progrés en la qual hi ha fundades les nostres economies ha de canviar radicalment. Són temes complexos i quan es parla de decreixement o quan es parla d’haver de reorientar el capitalisme salvatge, són qüestions incòmodes. Certament, hem de canviar la manera de valorar l’economia i de contribuir-hi.

Un altre punt que considero rellevant és el de la transformació social com un dels temes clau que s’ha de debatre a nivell global. Necessitem una transformació social que sigui alhora local, nacional i global, ja que les nacions i els països continuen sent un sistema en el qual estem tots agrupats, però la perspectiva ha de ser també global. Allà es posa en relleu la necessitat de la governança multisectorial que crec que, en les conferències de les COPs, no s’ha entrat a discutir prou encara.

Àngel Castiñeira: Tenint en compte el que apuntava sobre aquesta espècie de contrapartides que haurem de tractar durant aquest any, seria moderadament optimista en relació a aquests esdeveniments, tant de la cimera del canvi climàtic, com de la trobada de Glasgow? O serà “més del mateix” en el sentit que encara hi haurà més discurs, però menys compromís amb l’acció?

Asun Lera St. Clair: Crec que, tal com estan dissenyades les COPs, falta un sistema de comitès que pugui realment treballar aquests temes. He participat en diversos esdeveniments, fa dos anys a Bonn, on precisament el tema era la confluència entre els ODS i el Pacte de París. Considero que hem d’ampliar el focus del debat, a més dels instruments amb què s’organitzen aquestes grans conferències perquè puguin assistir representants de diferents àmbits dels governs. A aquestes conferències hi assisteix el negociador del canvi del clima. Són representants de cada país i crec que el que es necessita és un diàleg més horitzontal, amb diferents sectors dels governs, en l’àmbit social, financer i econòmic, i les oficines de canvi climàtic.

Crisi climàtica: conseqüències socials, polítiques i econòmiques

Àngel Castiñeira: Als seus últims articles insistia a disposar d’una agenda integral i una perspectiva sistèmica. Posava, a més, l’accent en advertir contra l’oblit de determinats punts cecs sobre la manera d’entendre la problemàtica del canvi climàtic i les seves conseqüències, i també en no desvincular la visió dels problemes tècnics de la dels problemes relacionats amb estructures socials, polítiques i econòmiques. Què és allò que la preocupa que no s’està fent bé? Com creu que resoldrem aquests tres temes de forma òptima en els propers anys?

Asun Lera St. Clair: El tema del canvi climàtic continua dominat per la part tècnica i és molt important entendre els models i el sistema biofísic de la terra. És fonamental per poder visionar què és el que està passant, però si no ens adonem que no existeix planeta sense els éssers humans i que no existeixen éssers humans i grups socials sense estar involucrats en un lloc, en unes ecologies i territoris, no resoldrem el problema. No es tracta de dir que tot es basa en el comportament humà, perquè això em sembla una manera d’esquivar la pregunta difícil i posar tota la responsabilitat en el comportament individual. El que sí que hem de comprendre és que els nostres sistemes socioeconòmics, els nostres models de negoci, les nostres formes de consum, les nostres formes de distribució, el com organitzem les nostres ciutats… Tot això és la part fonamental on hem de canviar i adaptar per poder mitigar i adaptar alhora. És a dir, hem de veure la part integral i sistèmica del problema, allà on es troben els aspectes socioeconòmics, juntament amb els biofísics. En les ciències socials parlem de sistemes socioecològics, de fet, són sociotecnicoecològics, perquè la tecnologia també hi és.

L’altra part que crec que és fonamental, i que és molt difícil, però molt important, són les diferències entre el nord i el sud: amb els països en vies de desenvolupament i la part més vulnerable de la societat, en comparació amb els països avançats. Avui dia molts diuen que aquesta diferència no té raó de ser. Les grans desigualtats al món són una de les barreres més importants per poder fer el canvi necessari. Ocorre com amb la COVID-19. Imaginem que a tots ens vacunen, a Barcelona, o a Catalunya, però a la resta no. No estem en un estat resilient, o som tots o no és ningú. I aquí es tracta del mateix per dues raons principals: la primera és que no podem tenir a una minoria adaptada, amb un model de negoci i amb una política de mitigació posada en marxa, mentre que la resta encara necessita fer l’essencial per tenir un mínim de consum i obtenir la seva supervivència bàsica. En segon lloc, necessitem una solidaritat i un sentiment de ciutadania global, que no tenim. Les desigualtats són una barrera perquè mentre existeixin aquestes desigualtats, l’argumentació en favor d’una ciutadania global és una contradicció.

Afectació de l’emergència climàtica i de la crisi sanitària

Àngel Castiñeira: La problemàtica que tenim avui, tant de l’emergència sanitària derivada de la pandèmia com de l’emergència ecològica, no és un problema exclusiu del nord o del sud, sinó que és un problema de tots. Creu que l’Agenda 2030 té en compte i pot contribuir a solucionar aquest tipus de fenòmens que segurament tindran continuïtat, com poden ser els virus o les pandèmies? Fins a quin punt, d’acord amb el seu coneixement, creu que hi ha una relació directa entre ambdues emergències, entre el que podríem anomenar les disrupcions mediambientals i l’acceleració de problemàtiques que afecten directament el tema de la salut?

Asun Lera St. Clair: Crec que la crisi de la COVID-19 ens ha ensenyat que hi ha una relació directa entre la destrucció del medi ambient i la vulnerabilitat a nous agents davant dels quals no som resilients, i respecte als quals no tenim ni tan sols protecció. Encara que la ciència s’ha mobilitzat d’una manera absolutament fabulosa per produir vacunes en temps rècord, això és un avís. Un avís sobre el model de desenvolupament que va començar després de la Segona Guerra Mundial: el model del “més és millor”, de construcció de grans ciutats, d’entrar a les zones reservades, d’interactuar molt de prop amb el món animal sense donar-li espai. És un avís que aquest planeta no és només per als éssers humans, aquest planeta ha de ser també per a altres éssers vius i hi ha d’haver espai per a tothom perquè puguem conviure en harmonia. Crec que aquesta relació d’harmonia entre l’ésser humà, el món animal, el medi ambient i els ecosistemes és, ara, moltíssim més clara en la mentalitat dels experts i del públic en general.

El concepte de salut planetària fa temps que s’utilitza. La relació dels impactes del canvi climàtic en la salut és tot un camp d’investigació amb moltíssims avenços. Hi ha una necessitat de conviure al planeta de forma harmònica amb sistemes ecològics, amb sistemes de biodiversitat i amb respecte per a aquests ecosistemes i els seus habitants. Crec que hem de posar més èmfasi en entendre la seva importància. No ho teníem tan clar el 2015 quan es van concebre els 17 ODS.

Influència de la digitalització i la intel·ligència artificial en l’economia

Àngel Castiñeira: Moltes vegades, quan des del sector privat ens pregunten quin tipus d’accions es poden dur a terme per contribuir a l’Agenda 2030 i a la millora del canvi climàtic, apel·lem a processos de descarbonització, a temes d’economia circular i també parlem de la importància de la digitalització. Directius tant del sector privat com del sector públic ens pregunten, en concret, com pot contribuir la digitalització a la millora de la sostenibilitat? Per a una persona que procedeix del camp inicial de la filosofia i de les ciències socials, amb una aproximació a la digitalització i a la qüestió de la sostenibilitat, quina llum ens aporta per a la millora dels propers anys?

Asun Lera St. Clair: Crec que hi ha una oportunitat enorme de fer el bé al planeta i als éssers humans, a les generacions futures, i, alhora, generar ocupació i tenir creixement econòmic per a les empreses. Les tecnologies digitals ens ofereixen avui dia una capacitat de transparència única que permet, per exemple, dir exactament quina és l’empremta de carboni d’un producte des del procés d’utilització de recursos naturals, la manufacturació, el transport, fins a arribar al consumidor. Només amb un codi QR podem educar a tota una generació perquè conegui què és el que està comprant. Podem utilitzar sensors i controls amb programari i intel·ligència artificial per utilitzar, de manera molt més efectiva, recursos naturals tals com l’aigua. Podem utilitzar-los per fer agricultura de precisió on produir productes alimentaris utilitzant moltíssims menys recursos naturals.

Les possibilitats són immenses i aquest és un tema que ha agafat força a Future Earth, la xarxa global en sostenibilitat que va iniciar la “sostenibilitat en l’era digital”. D’allà va néixer també una coalició més gran que inclou el PNUD, a l’Agència de Medi Ambient d’Alemanya i al Consell Internacional de la Ciència (ISC). Aquesta coalició està començant a crear per investigar tots aquests temes en detall. Per al sector privat això són grans oportunitats, i per als ciutadans també.

El paper dels gabinets d’assessorament científic

Àngel Castiñeira: Què podríem fer des de l’àmbit més propi nostre, en relació amb aquelles iniciatives digitals que s’estan aplicant fora i que potser no hem posat en marxa encara? Està la ciutat de Barcelona, Catalunya o fins i tot Espanya en el mateix nivell de velocitat del que s’està veient en aquest tipus d’organismes o plataformes internacionals? Quin tipus de consells podria donar-nos per finalitzar?

Asun Lera St. Clair: Per finalitzar, voldria parlar una mica d’una cosa que veig que ens falta a Catalunya i a Espanya en general. Crec que s’estan fent unes inversions importants en digitalització, resiliència al canvi climàtic i sostenibilitat. Però el que falta és que es faci de forma informada per la ciència i de millor manera.

Tant Anglaterra, com Noruega, i a la vora de 30 països més, incloent-hi els Estats Units, tenen sistemes d’assessorament científic que permeten als governs tenir accés a un grup d’experts que els ajuda, no només a pensar les decisions que han de prendre ara, sinó els temes en els quals haurien de començar a pensar per al futur. Crec que ens falta precisament això, tenir un sistema d’assessorament científic independent que no estigui associat a un partit polític, ni fins i tot a una administració; ha de ser un sistema que continuï, encara que l’administració canviï. Crec que s’ha demostrat que això ajuda a que les polítiques siguin millors, a que estiguin més ben preparades per a imprevistos i que siguin molt més inclusives.

El nord d’Europa, en general, té molta més tradició d’aquest assessorament científic del que tenim a Espanya. És important que això no sigui una iniciativa ad hoc, un comitè per a una política concreta, sinó que sigui un grup de representants específics, no escollits a dit, totalment independent, i que formi part d’una institució amb procediments permanents, que pugui cridar l’atenció dels polítics sobre temes que no tinguin presents en aquell moment. És molt important perquè ens movem cap a un món amb moltíssims més imprevistos. La COVID-19 ha estat un exemple, però si parlem de canvi climàtic i de cascades de riscos biofísics i socials, crec que hem d’estar molt més preparats per a aquests imprevistos, i és important que la seva identificació, tota resposta, i la seva formulació, estigui basada en la ciència.

Àngel Castiñeira: Deien les Nacions Unides que estem immersos en la dècada de l’acció. Tenim aquest període de 10 anys per davant per poder canviar el món, per transformar-lo. Li agraïm, Asun, els seus cometaris que ens ajuden a aportar visió, coneixement i estratègia cap aquest camí.