Finestra d’idees | El conflicte Israel-Hamàs: implicacions geopolítiques i escenaris de futur

Sonia Sánchez Díaz

Quins motius expliquen l’escalada entre Israel i Hamàs des del 7 d’octubre de 2023? Quines son les conseqüències geopolítiques a tota la regió d’Orient Mitja? Quins interessos tenen els principals actors implicats? Com evolucionarà el conflicte?

Sonia Sánchez Díaz, professora de Relacions Internacionals de la Universitat Francisco de Vitoria de Madrid i experta en la regió, és la primera convidada a participar a la Finestra d’idees, un nou espai de converses virtuals amb persones expertes impulsat pel Centre d’Estudis de Temes Contemporanis amb l’objectiu d’aprofundir en l’anàlisi dels temes que marquen l’actualitat internacional.

Durant la sessió, Sánchez Díaz va reflexionar sobre les circumstàncies que envolten la guerra a Gaza per entendre millor els esdeveniments actuals i va aprofundir en el rol dels Estats Units, la Unió Europea, Egipte, Turquia, el Marroc, Rússia, la Xina, els Emirats Àrabs o l’Iran.

Per què el 7 d’octubre?

Sonia Sánchez Díaz va assenyalar els Acords d’Abraham, signats l’any 2020, com a possible detonant dels atacs del 7 d’octubre. Aquests acords suposen un intent de normalitzar les relacions entre Israel i països com el Marroc, els Emirats Àrabs Units i el Sudan. I és precisament al voltant del 7 d’octubre de 2023 quan s’estaven duent a terme negociacions per incorporar-hi a l’Aràbia Saudita.

A més de contribuir a l’element sorpresa, Sonia Sánchez Díaz va assenyalar aquesta data com important pel seu valor simbòlic, ja que és l’aniversari de la Guerra del Yom Kippur, que des de la perspectiva israeliana suposa una derrota. A més, els atacs també van ser un mètode per boicotejar la normalització de les relacions amb Israel i tornar a posar al centre la qüestió Palestina. Així mateix, Hamàs va buscar desafiar internament al Moviment d’Alliberament Nacional Palestí, Fatah, que juntament amb l’Aràbia Saudita estava negociant amb Israel. Per tant, els atacs van servir per donar un cop sobre la taula i van llançar el missatge, per part de Hamàs, que “al parlar d’un futur estat palestí, l’interlocutor soc jo”.

Interessos dins la regió

L’Orient Mitjà és una regió que ha patit un procés de descolonització al llarg del segle XX i que busca crear un consens vinculat a “una nova regió, un nou món àrab” en el qual Israel suposa un obstacle, va exposar Sonia Sánchez Díaz, no només perquè evita la continuïtat territorial, sinó perquè suposa un vestigi de l’època colonial. És per aquest motiu que l’experta va assenyalar l’oposició a l’estat d’Israel com un “un element que crea tant cohesió com legitimitat” en una zona on molts règims estan intentant construir la seva identitat política i establir-se com a líders polítics de la zona.

En aquesta baralla s’hi troba l’Iran, per qui la cooperació militar d’Aràbia Saudita amb els Estats Units suposa una amenaça a l’equilibri de poder dins la regió. En donar suport a la causa de Hamàs, l’Iran busca desprestigiar a l’Aràbia Saudita, que volia presentar-se com l’estat que ha aconseguit millorar les condicions dels palestins, per declarar-se com l’únic estat “capaç de fer front a Occident” i aconseguir “un Orient Mitjà lliure d’influència nord-americana, lliure dels Estats Units i lliure d’Israel” i desprestigiar als aliats dels Estats Units a la regió, entre els quals hi trobem Israel, Egipte o l’Aràbia Saudita.

Per altra banda, hi ha Jordània i Egipte, dos dels països que comparteixen frontera directa amb Palestina. Egipte ha estat el mediador històric; malgrat això, el seu paper actual és molt menor a causa d’un conflicte d’interessos intern: ha de fer front a la gran crisi econòmica que pateix i la seva gran dependència dels Estats Units, ja que després d’Israel, “Egipte és el segon país de la regió que rep més ajuda militar nord-americana”, va afirmar Sonia Sánchez Díaz. El cas de Jordània és similar: per una banda, fa declaracions públiques on condemna l’estat d’Israel i dona suport la causa Palestina, però per altra banda és un país que viu de l’ajuda econòmica dels Estats Units.

Recentment, els Estats Units han deixat de banda l’Orient Mitjà per centrar-se en el Pacífic, d’on creuen que provindran les pròximes amenaces, explicava Sánchez Díaz. Malgrat això, amb els Acords d’Abraham pretenen construir un arc de seguretat des de l’Atlàntic, amb el Marroc, fins al Golf Pèrsic, amb Israel com a gran potència militar a la regió, envers l’arc sud xiïta encapçalat per l’Iran.

Perspectives de futur i possibles mediadors

Tot i que encara es desconeix com es desenvoluparà el conflicte i a quina resolució s’arribarà, Sonia Sánchez Díaz assenyalava que tornar a l’statu quo quedava descartat. Posteriorment, va exposar diversos actors que s’han postulat com a possibles mediadors del conflicte: els Estats Units, la Unió Europea, Rússia o la Xina.

Tot i postular-se com a un candidat fort, l’experta va afirmar que l’encreuament de declaracions d’Úrsula von der Leyen i Josep Borrell “ha dinamitat qualsevol possibilitat de presentar a la Unió Europea com a futur mediador”, deixant en evidència que la Unió Europea és, tal com la va anomenar Sonia Sánchez Díaz, “un gegant econòmic i un nan polític”. D’altra banda, aquest any hi ha eleccions als Estats Units, un factor que sembla jugar a favor de la pau i que ha fet disminuir la seva esponsorització incondicional a Israel. Malgrat això, l’experta va defensar que, pel seu passat a la regió, els nord-americans han quedat molt desprestigiats. En el cas rus, el seu interès per la regió no és cap novetat, principalment per poder assegurar el seu accés al Mediterrani Oriental, tot i que també té un passat a la regió i no té una “una carta tan blanca com la que podria tenir la Xina”, va assegurar l’experta.

Finalment, la Xina es postula com a potencial mediador en el conflicte després d’aconseguir amb èxit asseure a l’Iran i a l’Aràbia Saudita, els dos grans antagonistes de la regió. A més, compta amb un passat lliure de colonització i d’intervenció de canvis de règim, a diferència dels Estats Units o Rússia. “Entre Rússia, els Estats Units i la Xina, jo crec que la Xina és qui tindria més possibilitats de crear un consens”, va concloure Sonia Sánchez Díaz.