Siri Hustvedt: «A gairebé totes les dones joves i atractives els costa ser acceptades com a autores que val la pena llegir»

Míriam Cano, Siri Hustvedt

Mentiria si digués que el primer cop que vaig llegir una novel·la de Siri Hustvedt ho vaig fer deslligada del fet que fos la dona de Paul Auster. És possible que la persona que me la va recomanar, també lectora de l’escriptor novaiorquès, ho remarqués en deixar-me-la, qui sap si com a garantia de qualitat o com a xafarderia. El fet és que vaig llegir Allò que vaig estimar condicionada, d’entrada, per la idea de qui n’era l’autora, però no en una dimensió de trajectòria personal o intel·lectual sinó per una cosa tan poc rellevant en allò que concernia la seva creació com l’home amb qui vivia. Donava per fet que, si m’agradava Auster, era molt possible que m’agradés la seva dona, que devien compartir un estil similar, que ell havia exercit algun tipus d’influència sobre la seva escriptura o sobre la seva manera de mirar el món.

No puc, tampoc, amagar la certa vergonya que em fa confessar-ho, però alhora, em sembla important recordar-ho perquè quinze anys després d’aquella primera novel·la, em provoca més curiositat un nou llibre de Hustvedt que un del seu marit. Això no només parla de quina és la meva relació amb ella, com a autora, sinó també com ha evolucionat la meva manera d’entendre el feminisme: des de l’autocrítica, l’assaig-error i l’aprenentatge. Ara com ara ni em passaria pel cap establir una correlació o atorgar uns atributs determinats a algú pel fet que fos la parella d’algú altre i, potser per això, Siri Hustvedt no és només una escriptora i intel·lectual a qui segueixo amb interès sinó també una mena de símbol del desenvolupament de la meva consciència feminista, sempre a mig fer, sempre equivocant-se i sempre en procés.

Ha vingut a Barcelona, després de recollir el Premi Princesa d’Astúries de les Lletres, a presentar la seva darrera novel·la, Records del Futur (Edicions 62/Seix Barral), una obra de ficció en què, tanmateix, hom no pot evitar veure-hi –i ella tampoc no s’esforça a amagar-ho– una memòria en clau de ficció dels seus anys d’estudiant a Nova York. Minessotta –així és com li diuen, tot i que les seves inicials són, reveladorament, S.H, les mateixes de l’autora– la seva protagonista, arriba a la ciutat, sola i sense diners i s’obsedeix amb el comportament estrany de la seva veïna Lucy, sobre qui pren notes en un quadern. Quaranta anys després, ja convertida en escriptora, la protagonista recupera aquestes notes que li serveixen per construir un relat sobre els records i la manera com la memòria i el pas del temps els modelen.

Llegint-la també em pregunto si la creació ens és, fins a un cert punt, permesa. La dona artista, la dona escriptora, creadora, entra també en uns paràmetres que es mouen sovint entre la condescendència i –no cal amagar-ho– també un cert fetitxisme. Ara bé, la cosa es complica si a la creació s’hi afegeix un factor, diguem-ne, de caire més intel·lectual. Hustvedt ha combinat la ficció i l’assaig, cultivant temes tan diversos com la filosofia, l’art, la psicologia i la neurociència. Precisament , al capítol, “No són competència”, dins el llibre La dona que mira els homes que miren les dones (Edicions 62/Seix Barral) aborda el sexisme inherent –conscient o inconscient– dins els cercles creatius i intel·lectuals. “Especialment si els teus llibres tenen com a tema allò que la gent percep com a emocional o passional o si amenaces allò que es considera típicament masculí, hi ha dos tipus de reaccions: menysprear-te o enrabiar-se amb tu. He hagut de suportar molta ràbia. I és una mena de ràbia que té a veure directament amb la meva producció intel·lectual”. Potser per això Harriet, l’artista protagonista de la seva novel·la El món resplendent amaga la seva identitat rere tres homes. De sobte, la seva obra comença a ser considerada. “És un tema habitual, també entre escriptores. George Eliot mai no va publicar amb el seu nom real, Myriam Evans, perquè volia que la prenguessin seriosament, també George Sand. Fins i tot J.K Rowling, després de Harry Potter, ha fet servir un nom de ploma masculí”.

El tema que encabdella tota la resta de fils de la darrera novel·la de Hustvedt és, sens dubte, la construcció personal. Què en fem, d’allò que ens ha passat. Què en fem, d’allò que hem llegit? Moltes de nosaltres hem crescut llegint homes. A Records del Futur hi apareix un fragment del Quixot que de seguida em remet a l’Emma Bovary de Flaubert, que és heroïna i és també escarni: la dona que enfolleix per llegir massa novel·les d’amor. És, de nou, una mirada, un sedàs masculí que inevitablement ens condiciona, com a dones i com a escriptores. I no només, també la lectura acadèmica d’aquests personatges ha estat eminentment masculina. “Absolutament. Part de la trama de la novel·la és la d’una noia jove que arriba a Nova York buscant un heroi per la seva novel·la. I això conté una idea implícita de masculinitat. Una de les idees del llibre és, precisament, com els llibres que hem llegit han modificat la nostra percepció. La Minessotta és una romàntica i el seu apartament, tan lleig i aquesta Nova York d’aura quixotesca, li completen la idea de l’heroi decimonònic. Però tot d’una comença a passar gana i escriu sobre la fam. Ho diu a les primeres línies de la novel·la: “llavors encara no sabia el que sé ara: que mentre escrivia, també estava sent escrita”.

Penso que aquesta idea masculinitzada d’heroi de què Hustvedt fa partir la seva protagonista per arribar a un estadi d’autoconeixement que passa, sovint, per la pròpia experiència i la introspecció té molt a veure amb una dicotomia que fa temps que m’interessa, la que s’estableix entre dos dels grans poetes nord-americans: Walt Whitman i Emily Dickinson. La manera com ens ha arribat la seva vida té molt a veure amb com els altres els han atribuït certs tòpics que remeten a allò masculí i allò femení: Whitman, l’aventurer apassionat, Dickinson, la dona reclosa. Exagero, però a grans trets, aquesta oposició narrada a pinzellades grosses no em sembla en absolut innocent. “Dickinson va publicar amb prou feines quatre poemes, a la seva vida, però ella volia publicar: ho sabem per la seva correspondència amb Higginson. Ella sabia que era un geni. Higginson era una autoritat literària de l’època i després que ella li enviés alguns dels seus poemes perquè els valorés, i ell li contestés que bé, que la mètrica que utilitzava era una mica estranya, ella li va respondre amb una de les meves cites preferides: us penseu, senyor, que camino a batzegades. No tinc cap tribunal, és a dir, res davant de què defensar-se, res que la justifiqui. I no canvia la seva manera de treballar. La seva reclusió -relativa- no va ser imposada sinó que ella mateixa la va decidir. Crec, en part, que va ser per treballar, naturalment, però també per protegir-se de la misogínia flagrant que l’envoltava i que després la va perseguir. L’odi real vers les dones ambicioses”.

I doncs, per què aquesta ràbia, davant d’una dona que es disloca dels rols tradicionals? “Crec que té molt a veure amb la maternitat. Tots hem sortit de l’úter d’una dona i som profundament dependents d’una mare o d’algú que ocupi aquest lloc i faci les funcions d’una mare. De fet, estem molt més desemparats que la majoria de mamífers. Un cop vaig veure néixer un cavall. Tal i com va sortir de la panxa de la mare, es va posar de genolls i, just després, dempeus i va començar a córrer. Era absolutament independent. Els humans –no són paraules meves, ho va dir un biòleg alemany– necessitem “un any extra d’úter”. Som absolutament dependents. I crec que és precisament aquesta dependència la que en gran mesura ha construït l’actitud misògina. De manera que cada part del cos d’una dona ens recorda, no només als homes, però sí a ells més intensament aquesta omnipotència, aquesta presència durant els primers temps de la nostra vida. I encara hi ha una qüestió més incòmoda: tots hem sortit de la vagina d’una dona. Per això també aquesta construcció lingüística dels homes d’èxit, el típic “Em vaig fer a mi mateix”, que és del tot impossible però nega aquesta dependència”.

La protagonista de Records del Futur és víctima d’un abús. Hustvedt fa que construeixi aquest episodi 40 anys després, amb tot el que ha après i entès. “Al principi, tots dos volen tenir sexe, però a mida que va passant la nit, ella perd interès. Ell no. Ell vol, en certa manera castigar-la. I ella el deixa pujar a casa seva i sí, se’n van al llit. No és fins molts anys després que ella s’adona que ha estat abusada. I això passa sovint amb moltes dones que han estat víctimes de violència masclista. Es pregunten “i si hagués fet això o allò. Potser ho hagués pogut evitar. Potser va ser culpa meva”.

Qualsevol forma de violència, o simplement d’intrusió, malgrat que entenem que si hi ha violència és molt pitjor, és una forma de càstig, de domini. Perquè si un home malinterpreta els teus senyals, i comença a fer-te petons i tu li dius, ei, no ens hem entès: no vull tenir sexe amb tu, no et vull fer petons, no passa res, s’ha acabat. Si una dona –o en el cas d’algú racista, un immigrant o una persona racialitzada- se situa en un pla superior és percebut immediatament com un assalt, com una humiliació. És quan la gent s’emprenya, que vol castigar-nos. I algú pot voler castigar-te per moltes coses, perquè sembles independent i lliure, perquè m’estàs fent sentir petit i, per tant, he de dominar-te”.