Quan es parla de la secessió territorial en una democràcia, convé ser acurat amb les paraules. No és el mateix parlar d’un dret a l’autodeterminació que d’una independència aconseguida mitjançant un acord democràtic que no apel·la al compliment de cap dret, per no esmentar la hipòtesi d’una decisió unilateral que invoqui una majoria popular al marge dels procediments. Aquesta cautela inicial val tant per al debat abstracte sobre la secessió com per a la discussió concreta del cas català. També és aconsellable que els que prenguin part en aquesta discussió ho facin amb la disposició adequada. I és que podem preguntar-nos si hi ha un dret a la secessió, si és legítima la seva reivindicació en una societat democràtica o si concorren en un supòsit particular les circumstàncies per al seu reconeixement; la deliberació corresponent no servirà de res, però, si els participants no tenen la necessària bona fe. Això vol dir que presten atenció a les raons que es posen sobre la taula i són capaços de reconèixer quines són les millors; encara que no siguin les seves. Altrament, la deliberació es converteix en una farsa: una ocasió per a la derrota de l’adversari al marge de la justícia, coherència o veracitat dels seus arguments.

Hi ha una raó històrica per a això: el dret constitucional que sorgeix després de les dues guerres mundials recela del govern popular i de l’estimulació cabdillista de les masses, raó per la qual el disseny institucional de les democràcies de postguerra posa l’èmfasi en la divisió de poders, el control de legalitat o l’exigència de majories qualificades. Així que les democràcies liberals posseeixen un nucli normatiu que resulta impermeable a la simple força del nombre: no totes les raons són acceptables. Per això, del que es tracta aquí és d’elucidar si la reivindicació secessionista és legítima o pot arribar a ser-ho, amb independència del suport ciutadà que tingui en casos particulars.

Això pot ser difícil de comprendre, i no diguem ja d’acceptar, allà on predomina la idea que la democràcia és «el govern del poble» o «el govern de la majoria». Es tracta d’eslògans que tradueixen al llenguatge popular el fonament últim de les democràcies, però que estan lluny de descriure fidelment el sofisticat entramat institucional dels règims constitucionals realment existents. És per tal d’evitar l’abús de govern popular que les nostres democràcies despleguen contrapesos liberals: imperi de la llei, divisió de poders, òrgans contramajoritaris, protecció d’individus i minories, llibertat de premsa. En aquest tipus de democràcia, la protecció jurídica de l’individu i el respecte al pluralisme són valors que cap procediment no pot vulnerar. Probablement, una democràcia plebiscitària o aclamativa -si això és una democràcia- constitueix un marc més favorable per a la satisfacció d’aquells finalitats que contravenen l’ethos del pluralisme liberal. D’aquí que l’independentisme català hagi recorregut amb freqüència a un discurs que identifica la voluntat popular expressada en referèndum amb el non plus ultra de l’ideal democràtic, introduint així de pas elements populistes en la pràctica liberal-democràtica. En tot cas, la reflexió sobre la legitimitat de la secessió es circumscriurà a les línies que segueixen el marc institucional i normatiu de la democràcia liberal.

La incardinació de les demandes secessionistes en el marc liberal-democràtic presenta un aspecte suplementari que no es pot passar per alt. Es tracta de la qualitat històrica de les societats contemporànies. Dit de manera planera: les democràcies constitucionals ja han recorregut un llarg camí des del segle XIX i han pogut aprendre moltes coses; el coneixement així adquirit ha de ser pres en consideració quan s’aborden conflictes que -com succeeix amb la reivindicació secessionista del nacionalisme català- resulten més recurrents que no pas nous. Sabem que la democràcia no pot definir democràticament l’espai en què opera, com ha assenyalat Pierre Manent, i recorre per a això a idees com la nació: un sentiment compartit que legitima l’obediència política a l’Estat. Això explica que pogués existir un nacionalisme liberal durant el segle XIX, quan la lluita de les nacions per emancipar-se de l’Antic Règim era també una lluita per al govern democràtic. Es van posar així en marxa processos d’homogeneïtzació cultural que tractaven de crear identitats nacionals en les que havien de subsumir-se les particularitats regionals, locals i fins i tot nacionals allà on existissin. L’ambivalència històrica del «principi de les nacionalitats» formulat per Giuseppe Mazzini va quedar aviat de manifest: si va ser alliberador contra legitimistes i colonitzadors, també va servir per excloure o silenciar les minories subnacionals.

Sostenir que les raons han de ser tingudes en compte en una democràcia, d’altra banda, no implica de cap manera que comptin de veritat. Estem davant d’un mandat normatiu; una prescripció que hauria d’orientar la nostra conducta i que encara organitza el debat públic. Ja sigui en les xarxes socials o en publicacions especialitzades, avancem raons per justificar les nostres demandes; així ho exigeix l’ús públic de la raó. Però aquest debat d’aparença normativa està immers en una realitat política marcada pels interessos, les identitats, les emocions: parlar de bones raons o de veritats públiques pot ser terriblement ingenu.

Què hi ha dels discursos polítics que recorren a afirmacions fal·lacioses o que criden a desobeir les lleis? Què passa amb el debat d’idees quan es basa en percepcions falses de la realitat? Per a què serveixen les raons quan estan modelades per les emocions? En relació amb el tema que ens ocupa, com hem de considerar el fet que el nacionalisme sigui una ideologia política dedicada activament a construir un sentiment nacional mitjançant les eines a la seva disposició? ¿I de què serveix parlar amb qui mai no acceptarà que reclamar alguna cosa a l’interior d’una democràcia no vol dir forçosament arribar a obtenir-la? Al cap i a la fi, sempre hi ha la possibilitat que l’exigència en qüestió no sigui raonable o no s’aconsegueixi convèncer els altres de la seva pertinença. El debat normatiu, finalment, no té lloc en el buit ni està protagonitzat per éssers angelicals dedicats a la descoberta de la veritat. Per alguna cosa ha sostingut el filòsof polític Daniel Weinstock que els arguments basats en la identitat són impermeables a la deliberació i refractaris al compromís, el que naturalment encaixa malament amb la praxi democràtica. Això sigui dit per advertir que el debat teòric sobre la legitimitat de la secessió té escassa influència sobre els qui n’estan convençuts de la mateixa per avançat. Naturalment, es pot dir el mateix sobre el debat sobre la legitimitat de l’status quo constitucional; la diferència rau en el fet que un ordre constitucional que reconeix la diversitat interna del seu territori pot justificar-se sense apel·lar a la identitat «nacional».

Així les coses, existeix el dret d’autodeterminació? Pot invocar-se, encara que no estigui reconegut en els textos constitucionals? I si no existís, seria malgrat tot legítima la reivindicació secessionista? Quins requisits haurien de complir-se perquè ho fos? Quan resulta injust desatendre les demandes d’un moviment independentista? És justa, en particular, la reivindicació del separatisme català?

Cal començar per assenyalar que amb prou feines hi ha constitucions al món que reconeguin el dret a l’autodeterminació dels seus territoris o regions; cap de les excepcions -Etiopía, Saint Kitts and Nevis- correspon a una democràcia avançada. Des del punt de vista del Dret Internacional, la possibilitat de la secessió està condicionada al compliment d’alguna d’aquestes dues condicions: greu violació de drets o ocupació colonial. Així ho assenyalen la Carta de Nacions Unides i el conjunt de declaracions que la desenvolupen, d’acord amb l’origen d’un concepte la vida política del qual comença amb la declaració que va fer el president nord-americà Woodrow Wilson després de la I Guerra Mundial pensant en els pobles sotmesos a dominació colonial. No cal dir que, tot i la forta condicionalitat prevista per a l’exercici del dret d’autodeterminació, un Estat pugui decidir internament atendre una demanda de secessió, com va passar a Escòcia amb el referèndum pactat de 2014. En el cas del Quebec, convé ressaltar-ho , les consultes de 1980 i 1995 no resulten de cap acord: van ser organitzades pel govern provincial sense comptar amb el suport del govern central. En una democràcia, el dret d’una comunitat a autodeterminar-se es considera acomplert si existeixen drets polítics que permeten als ciutadans elegir els seus representants i, per tant, participar en l’autogovern.

(I) Les teories de la causa justa o teories “remeieres” consideren justificada la secessió allà on es produeixi una injustícia a la qual només la pròpia secessió pot posar fre. Ja hem vist que el dret internacional recull aquest supòsit i fins i tot podríem considerar-lo implícit en els seus dos fonaments de fet (violació de drets i dominació colonial). Serà difícil que ens trobem amb causes justes d’aquest tipus en una societat democràtica que no hagi deixat de ser-ho; serà més freqüent que un moviment nacionalista faci ús d’una presumpta injustícia com a argument favorable a la secessió. Així va succeir amb l’ús de la força policial de l’Estat durant la jornada del referèndum il·legal de l’1-O a Catalunya, presentat a l’opinió pública europea com una greu violació de drets que justificaria l’autodeterminació.

(II) Les teories plebiscitàries només exigeixen que una majoria concentrada a l’interior d’un territori expressi el seu desig de separar-se de la unitat més àmplia de la que venia formant part. Es tracta d’una argumentació basada en el principi de lliure associació, aliena al caràcter ètnic o adscriptiu del nacionalisme que sol promoure les demandes secessionistes. La base normativa la proporciona aquí el principi de lliure associació que es preconitza habitualment de l’individu, però s’aplica a la voluntat col·lectiva d’una nació que s’ha designat a si mateixa com a tal per mitjà d’una mobilització política. En el context català, la incongruència de la tesi plebiscitària va quedar exposada amb la hipòtesi de Tabarnia: què impediria a Tarragona i Barcelona separar-se mitjançant el vot d’una Catalunya que s’hagués separat d’Espanya? Qui decideix la mida i la qualitat de cadascuna de les caixes xineses en què es pot descompondre un territori, una vegada que s’ha proclamat el dret a la lliure associació de totes les seves parts?

(III) Les teories de l’autodeterminació nacional es basen en el principi normatiu nacionalista i són en aparença les més senzilles de totes. D’acord amb aquest principi, hi ha d’haver plena coincidència entre les fronteres culturals i les fronteres polítiques: cada nació té dret a un Estat propi. No és un dret individual, sinó col·lectiu; per més que es justifiqui apel·lant al sentit de pertinença dels individus que componen la nació. El criteri és adscriptiu, ja que concedeix aquest dret a la nació que es designi a si mateixa a través de les seves elits o mitjançant una mobilització popular (impulsada normalment per les elits); en el cas d’un territori que ja existeix, per exemple amb forma de regió o província, s’identifica a la nació amb el territori sense prestar atenció a les minories que resideixen al seu interior. Un equiparació d’aquest tipus crisa especialment l’atenció en el cas de Catalunya, ja que hi ha motius per qüestionar que els partidaris de la independència hagin conformat mai una majoria. La causa d’aquest desajustament és òbvia: per a alguns independentistes, només ells composen la nació «genuïna» o orgànica que tindria dret a separar-se; la resta de ciutadans residents a Catalunya no serien «veritables» catalans. Només així es pot entendre que els resultats del referèndum de l’1-O, al qual va anar a votar al voltant del 42,3% del cens, es puguin presentar com a expressió d’una genuïna «voluntat nacional». A més de l’evident dificultat de determinar qui és el «poble», al principi normatiu nacionalista sol oposar-se el risc associat a l’ «efecte demostració». És a dir: cap ordre nacional ni internacional seria viable si es reconegués incondicionalment el dret a la secessió de qualsevol col·lectivitat capaç de mobilitzar-se amb èxit; una mobilització estimulada, al seu torn, per aquesta disponibilitat.

Ja s’ha assenyalat més amunt que la inexistència d’un dret a l’autodeterminació no és obstacle perquè una secessió pugui tenir lloc, ja sigui mitjançant una declaració unilateral seguida de violència (el cas eslovè) o a través d’un acord que desemboca en un referèndum decisori (el cas escocès). Caldria afegir que es pot arribar a aquest mateix resultat en absència de qualsevol fonament normatiu: es pot guanyar sense tenir raó. Imaginem per un moment que milions de catalans haguessin sortit al carrer després de la proclamació de la independència realitzada per l’expresident Puigdemont; és probable que això hagués posat en marxa una dinàmica política que conduís, per la simple força dels esdeveniments, a la independència o a la negociació sobre la independència. D’altra banda, i si ens cenyim a la noció d’una secessió democràticament ordenada, la teoria política no pot desatendre la hipòtesi contrària: la d’un territori a l’interior del qual hi hagi una majoria aclaparadora a favor de la secessió.

Resta preguntar-se quin tipus d’acord és factible en un escenari com el català. En aquestes circumstàncies, la racionalització del federalisme espanyol seria la sortida més desitjable; és dubtós que sigui també la sortida preferida per un nacionalisme català habituat a la negociació bilateral i que necessita un reconeixement suplementari. Quan parlo de federalisme racionalitzat, em refereixo a la construcció d’un ordre polític descentralitzat en què el repartiment competencial estigui tancat i respongui a criteris d’eficàcia. Per això cal una Bundestreue o lleialtat federal que ha brillat per la seva absència durant aquestes quatre dècades i que segurament només pot construir-se a partir d’un diagnòstic realista de la situació. En res no ajuda insistir que l’Estatut d’Autonomia va ser injustament «anul·lat» pel Tribunal Constitucional, com si la norma no manqués de vicis d’inconstitucionalitat; d’altra banda, resulta indesitjable perpetuar l’autoimatge d’Espanya com un país que gira al voltant del centre simbòlic de Madrid (una metropolitanització que té lloc en altres països europeus desenvolupats i respon també a lògiques econòmiques i sociològiques alienes a la dimensió nacional). Naturalment que hi ha un «conflicte polític»: perquè aquest es produeixi, només cal que un actor o moviment polititzi amb èxit un aspecte qualsevol de la realitat, convertint en matèria contenciosa el que fins aquell moment potser no ho era.

Allò decisiu serà el criteri que seguim per intentar resoldre aquest conflicte i si acceptarem que qui vol alguna cosa pot no rebre-la si no aconsegueix persuadir els altres ni forjar les majories necessàries per obtenir la satisfacció de les seves demandes. També és veritat que aquestes demandes tampoc no desapareixeran per art de màgia, un miratge que en no poques ocasions han patit els governants espanyols. Però el nacionalisme català no és l’únic actor polític que reclama canvis en l’Estat de les Autonomies; altres demanen suprimir els drets històrics i fins i tot n’hi ha que volen donar un gir jacobí a l’organització política espanyola. En aquest debat, doncs, les veus són nombroses i no solament una ni dues.

En definitiva: si la Constitució de 1978 va reconèixer jurídicament i política el pluralisme interior de la nació espanyola, ha arribat l’hora que les seves nacionalitats i regions facin el mateix. Idealment, aquest reconeixement hauria d’anar acompanyat d’una normalització de la diferència en la cultura política espanyola, de tal manera que l’autoimatge dels espanyols es correspongués en major mesura amb la d’un Estat descentralitzat que conté en el seu si diferents nacionalitats i regions. Això difícilment podrà fer-se mentre la demonització d’Espanya formi part del discurs polític nacionalista. Dit d’una altra manera: mentre el procés de descentralització iniciat el 1978 sigui presentat com un fracàs sense pal·liatius i no com l’èxit que ha estat en tants aspectes, no serà possible escometre un debat assossegat sobre la seva possible reforma. Sense atenir-nos al principi de realitat, doncs, serà difícil que pugui avançar-se en la resolució del problema secular de l’organització territorial espanyola, que va camí de perllongar-se més enllà dels cent anys en què el famós refrany fixa la durada de tots els mals.

• Referències

  Habermas, Jürgen (1995): «Citizenship and National Identity: Some Reflections on the Future of Europe». A: R. Breiner (ed.), Theorizing Citizenship. Albany: Suny Press, pp. 255-281.

   

  Manent, Pierre (2009): La razón de las naciones: reflexiones sobre la democracia en Europa. Madrid: Escolar y Mayo.

   

  Weinstock, Daniel (2018): «Is Identity a Danger to Democracy?». A: A. Pavkovic i Igor Pimoraz (ed.), Identity, Self-Determination and Seccesion. Londres: Routledge, pp. 15-26.