Enric Pujol afirma que en el tombant del segle XX a l’actual centúria,​ ​un dels grans debats teòrics i ciutadans, en l’àmbit internacional, s’ha centrat en la relació existent​ ​entre la història, la memòria i la identitat col·lectives. Si en les dècades finals del segle​ ​passat va emergir la idea d’un «final de la història», segons el mot d’ordre de Francis Fukuyama, a​ ​mesura que ens acostàvem al nou segle, la història tornava a la palestra pública amb renovada​ ​vigoria, sota l’aparença, però, de «memòria històrica col·lectiva». No hauria de sorprendre​ ​aquest retorn si tenim en compte que cada cop es feia més evident que tota societat,​ ​per autolegitimar-se, necessitava una explicació històrica (elaborada per estudiosos, però compartida​ ​per una majoria social) que li recordés què havia fet, qui era i què era allò que no​ ​podia tornar a repetir si volia elaborar un projecte​ ​de futur comú i viable.

Aquest article forma part del 28-29 de la revista IDEES, “Història, memòria i identitat”, publicat en format paper en l’edició de gener/juny de 2006. Us podeu descarregar el PDF de l’article a continuació.

Idees-f-28-29
Enric_Pujol

Enric Pujol

​​​Enric Pujol és historiador, professor, escriptor i periodista. Doctor en Filosofia i Lletres per la Universitat Autònoma de Barcelona​., ha ​estat director de la Casa de la Generalitat de Catalunya a Perpinyà, del Centre d’Estudis de Temes Contemporanis​ (2005-2006)​ i del Centre d’Història Contemporània de Catalunya​. També és membre de l'Institut d'Estudis Catalans. És autor de diverses publicacions, entre les qual​s destaquen ​El descrèdit de la història (1993) i Ferran Soldevila i els fonaments de la historiografia catalana contemporània (1995).