Enric Pujol afirma que en el tombant del segle XX a l’actual centúria, un dels grans debats teòrics i ciutadans, en l’àmbit internacional, s’ha centrat en la relació existent entre la història, la memòria i la identitat col·lectives. Si en les dècades finals del segle passat va emergir la idea d’un «final de la història», segons el mot d’ordre de Francis Fukuyama, a mesura que ens acostàvem al nou segle, la història tornava a la palestra pública amb renovada vigoria, sota l’aparença, però, de «memòria històrica col·lectiva». No hauria de sorprendre aquest retorn si tenim en compte que cada cop es feia més evident que tota societat, per autolegitimar-se, necessitava una explicació històrica (elaborada per estudiosos, però compartida per una majoria social) que li recordés què havia fet, qui era i què era allò que no podia tornar a repetir si volia elaborar un projecte de futur comú i viable.
Aquest article forma part del 28-29 de la revista IDEES, “Història, memòria i identitat”, publicat en format paper en l’edició de gener/juny de 2006. Us podeu descarregar el PDF de l’article a continuació.


Enric Pujol
Enric Pujol és historiador, professor, escriptor i periodista. Doctor en Filosofia i Lletres per la Universitat Autònoma de Barcelona., ha estat director de la Casa de la Generalitat de Catalunya a Perpinyà, del Centre d’Estudis de Temes Contemporanis (2005-2006) i del Centre d’Història Contemporània de Catalunya. També és membre de l'Institut d'Estudis Catalans. És autor de diverses publicacions, entre les quals destaquen El descrèdit de la història (1993) i Ferran Soldevila i els fonaments de la historiografia catalana contemporània (1995).