En els últims anys han anat apareixent una sèrie de discursos i de reflexions entorn de la masculinitat. Històricament la masculinitat ha estat una cosa valorada, una cosa positiva, una cosa relacionada amb el poder i, sobretot, una cosa relacionada amb els homes. El feminisme va ser potser el primer moviment que va fer una crítica dels valors associats a la masculinitat en tant que valors patriarcals, opressius i violents, que limitaven a més les possibilitats dels homes a un tipus de conducta, a un rol de gènere estereotipat i vigilat. Aquesta crítica del feminisme va obrir la porta a que es qüestionés la masculinitat com un valor positiu en si mateix, o fins i tot a que s’inaugurés una reflexió sobre què era exactament la masculinitat.
En aquest sentit, un dels desplaçaments més interessants de la identificació entre la masculinitat i els homes el va fer Jack Halberstam amb el seu famós llibre Masculinitat femenina [1]1 — Halberstam, J., (2008) Masculinidad femenina. Madrid: EGALES, Traducció de Javier Sáez del Álamo. l’any 1998. En aquest llibre, Halberstam mostra que al llarg de la història hi ha hagut moltes dones que han viscut amb una identitat masculina, amb una estètica i una actitud vital masculines, fet que posa en qüestió que la masculinitat sigui una cosa pròpia dels homes; no és que aquestes dones “imitessin els homes”, sinó que els trets i gestos de la masculinitat els poden adoptar per igual homes i dones. D’altra banda, hi ha homes que no els assumeixen, i que no són masculins (la boja, la marieta amb ploma, el transvestit, etc.).
Masculinitat queer: l’esborrament dels homes?
Aquest desplaçament és interessant perquè ens enfronta a una gran pregunta: si la masculinitat no és “allò propi dels homes”, com definir-la? D’altra banda, si no podem definir la masculinitat, com definim què és “un home”? Aquestes paradoxes són explorades en profunditat per altres teòriques queer com Judith Butler, que explica que no és tan senzill definir el que és ser home o el que és ser dona en termes essencialistes, biològics o “naturals” [2]2 — Butler, J., (2007), El género en disputa. Barcelona: Paidós. . El mateix passa amb la masculinitat i la feminitat: si aquests rols es generen per mitjà d’una repetició de gestos, actituds o estètiques que s’encarnen en els cossos sense una essència prèvia —és a dir, de forma performativa— per la mera repetició ritualitzada d’aquests actes, queden desnaturalitzats o desessencialitzats conceptes com “home”, “dona”, o “masculí” i “femení” (fet que en cap cas, per cert, no equival a dir que “les dones no existeixen”, com solen afirmar algunes persones que ataquen la teoria queer).
Estaríem davant d’una espècie d’explicació circular: si busquem al diccionari les paraules “home”, “masculí” o “virilitat” apareixen referències mútues i circulars entre els homes i la masculinitat sense que mai es defineixi què és cada cosa. Fins i tot si ho intentem definir com a oposició a les dones veiem que tampoc no funciona, perquè hi ha moltes dones masculines, com explica Halberstam. Aquesta masculinitat de les dones ens mostra que no hi ha un vincle directe ni natural entre la masculinitat i els homes.
Hi ha una enorme promoció de la masculinitat vinculada al consum i al capitalisme; si la masculinitat és massa “estreta”, el capitalisme no té cap problema en obrir-la i reformular-la per vendre més productes
És precisament aquesta falta d’un vincle essencial entre ambdues coses el que fa que els homes haguem d’estar contínuament reafirmant la nostra identitat masculina, exhibint els rols de la masculinitat amb aquests gestos de mascle, certes estètiques “virils”, amb aquest rebuig de la ploma, de les dones, de les marietes, assumint tots els productes de la indústria de la masculinitat que es venen en programes de televisió, moda, cultura, etc. Reforçant, en definitiva, la idea del mascle com a quelcom positiu. Hi ha una enorme promoció de la masculinitat vinculada al consum i al capitalisme [3]3 — Milani, T. M., “Is the Rectum a Gold Mine? Queer Theory, Consumer Masculinities and Capital Pleasures”, al llibre Baker P. i Balirano G. (ed.), (2018) Queering masculinities in language and culture. Basingstoke: Palgrave McMillan. . Si la masculinitat és massa “estreta”, el capitalisme no té cap problema en obrir-la. Des de fa unes dècades s’ha reformulat la masculinitat, s’ha fet més oberta per vendre més productes: la metrosexualitat s’inventa per animar els homes heteros a comprar cremes de bellesa, perfums, roba atrevida, a pintar-se les ungles i a anar a perruqueries, però això sí, sense ser confosos amb marietes.
Les reflexions contemporànies sobre la masculinitat apareixen en els estudis culturals, la teoria queer, el feminisme, la sociologia, la psicoanàlisi, els textos sobre violència masclista, l’art, etc. Tot això va donar lloc al desenvolupament dels anomenats Men’s Studies a les universitats dels EUA des dels anys 70 [4]4 — L’any 2005 es va celebrar un dels primers congressos sobre masculinitat a Catalunya (Barcelona, MACBA); les ponències van ser publicades al llibre Armengol, J.M. (ed.) (2006), Masculinitats per al segle XXI, Barcelona, CEDIC. Més informació en línia. fins a l’actualitat. Però en la majoria dels llibres sobre masculinitat se’ns cola per la porta del darrere el mateix pressupòsit: la masculinitat està relacionada sempre amb els homes. És a dir, tots aquests estudis analitzen com els homes podrien viure d’una altra manera, comportar-se d’una altra manera, canviar els seus rols, viure la seva sexualitat d’una altra forma, evitar la masculinitat tòxica (n’hi hauria una altra de bona, no tòxica), etc. Tot això es diu ‘masculinitats alternatives’, o “crítiques”, o “dissidents”, però en realitat se segueix sostenint la identificació entre la masculinitat i els homes. Per això el desplaçament tan interessant que planteja Halberstam ens deixa davant d’un lloc buit [5]5 — Desenvolupo aquesta idea de la masculinitat com a lloc buit al meu article “Masculinidades y cambio social”, Viento Sur, 2 de juliol de 2016. Disponible en línia. . És a dir, si la masculinitat és una cosa independent dels homes, com ens demostren les vides i les identitats de les dones masculines, veiem que no hi ha cap manera de definir què és la masculinitat, i per aquesta mateixa raó, tampoc no hi ha cap manera de definir el que és un home.
A finals dels anys 90 el fotògraf i activista trans Del Lagrace Volcano va fer un experiment molt interessant: filmant les escenes amb una càmera de vídeo, va anar abordant diferents homes pels carrers de Londres per fer-los una pregunta aparentment senzilla: “Per a vostè què és ser un home? Com definiria un home?” Els entrevistats es quedaven en una espècie de tràngol, perplexos, incapaços de respondre. Alguns intentaven superar la prova amb algunes frases balbucients, no molt convençuts del que deien: “Bé, doncs… algú que té penis i testicles”. Volcano els responia: “Bé, hi ha homes trans que no tenen penis ni testicles… i hi ha homes cis a qui els han extirpat aquests òrgans, i tots ells són homes”. Davant d’aquesta resposta, la majoria dels entrevistats sortia corrents. Els valents que es quedaven intentaven continuar el debat: “Potser algú amb certs trets, força física, barba, veu greu, molt borrissol corporal… però no estic segur, hi ha dones que són així també i homes que no tenen res d’això.…”. Com es pot veure, la cosa no era tan senzilla.
Llavors la masculinitat són els testicles, el penis, alts nivells de testosterona, produir esperma, una barba poblada, uns cromosomes XY [6]6 — Sobre els matisos i la complexitat dels cromosomes XX i XY en relació amb els sexes, veure l’article de Gemma Marfany “¿Machos sin cromosoma Y?” Investigación y ciencia, 2 de febrer de 2016. Disponible en línia. Sobre la categoria de “sexe” en la biologia actual com no binari, veure Fausto-Sterling, A., (2006), Cuerpos sexuados, Barcelona: Melusina. , certs gestos, és al cos?, És una cosa mental, és performatiu, és construït, és social, és cultural, és una cosa que s’exerceix, com el poder [7]7 — Sobre la masculinitat i el poder, vegeu Parrini, R., “Sexualidad entre hombres encarcelados: los orígenes sacrificiales de la identidad masculina”, al llibre Sánchez-Palencia, C., i Hidalgo J. C. (2001), Masculino plural: construcciones de la masculinidad, Lleida: Ed. Universitat de Lleida, p. 91. ? La teoria queer farà un “esborrament dels homes” si continua fent aquestes preguntes tan rares?
Els ossos: la masculinitat entra al món gai
És aquesta falta d’una essència masculina la que fa que els homes hagin d’estar contínuament reforçant o representant la masculinitat per mitjà de diferents parafernàlies. Un exemple de representació d’una masculinitat excessiva o presumptament natural la trobem a la subcultura dels ossos [8]8 — Per a una anàlisi més detallada de la subcultura bear, veure Sáez, J., “Las políticas del sida y la cultura bear desde una perspectiva interseccional”, al llibre Platero L. (ed.) (2012) Intersecciones, cuerpos y sexualidades en la encrucijada, Barcelona: Bellaterra. . Aquesta comunitat, que neix a finals dels anys 80 al si de la comunitat gai, suposa una valoració de certs trets de la masculinitat: la barba, el borrissol corporal, la corpulència física, la maduresa. Fins aquella època la comunitat gai es representava bàsicament per mitjà d’homes prims o atlètics, depilats i joves, que era la imatge que promovia també el mercat dirigit a promoure el consum gai. Els cossos gruixuts, majors o vellosos eren discriminats dins de la comunitat gai, i alhora la comunitat heterosexual construïa el seu imaginari del que és un “home gai” identificant-lo amb el cos efeminat, amb la boja, la ploma, el marieta.
El gai era una espècie d’extraterrestre cridaner, transvestit, vestit de rosa, decorador d’interiors, perruquer, identificat amb allò femení i molt allunyat dels codis de l’heterosexualtitat i del seu màxim exponent: la masculinitat. Amb l’arribada de la subcultura bear es va produir un interessant desplaçament d’aquesta identificació entre el gai i l’efeminat. És a dir, ara els heterosexuals descobrien una cosa molt inquietant, que homes d’aspecte molt masculí, de cossos forts, vellosos, amb barbes poblades, de qualsevol tipus de professió (carnissers, camioners, paletes, lampistes, etc.) podien ser també gais. El gai quedava proper, massa proper, a l’heterosexualtitat. Encara que això va ser subversiu en el seu moment, amb els anys va suposar també una reinstauració d’aquesta masculinitat tradicional dins de la subcultura bear. És a dir, una part de la comunitat va recuperar els aspectes més masclistes i plumòfobos de la tradició patriarcal, menyspreant els homes efeminats i a les marietes amb ploma.
Si la masculinitat no és “allò propi dels homes”, com la definim? D’altra banda, si no podem definir la masculinitat, com definim què és “un home”? És la falta d’una essència masculina la que fa que els homes hagin d’estar contínuament reforçant o representant la masculinitat
L’intent de la masculinitat de presentar-se com a una cosa natural es mostra clarament en una paradoxa que apareixia a la revista Bear Magazine (una coneguda revista de la cultura dels ossos). El subtítol de la revista era ‘Masculinitat sense ornaments’, donant a entendre que els ossos eren uns tipus masculins en si mateixos, naturals, que no necessitaven complements ni suplements. Però, curiosament, l’interior de la revista estava plena d’‘ornaments’, és a dir, d’anuncis de pantalons texans, camises de quadres, tirants, gorres, botes de muntanya, cinturons… és a dir, un munt d’ornaments que eren precisament els que construïen la masculinitat (bear), incloent també pintes i olis per a barba, i tota una línia de cosmètics per ser l’“home de veritat”. Aquest home tan presumptament “natural” i salvatge [9]9 — Sobre els usos “d’allò salvatge” i la seva relació amb la masculinitat, veure Halberstam, J., (2020) Criaturas salvajes. Madrid: EGALES. Traducció de Javier Sáez del Álamo. , que se suposava tot just sortit d’una cabana en un bosc canadenc, en realitat era fabricat per tots aquests objectes i gestos (o per l’absència de gestos: l’home rígid, sec, que mai no balla també és masculí); era la seva ‘incorporació’ (la seva encarnació al cos) el que et convertia en algú masculí, en aquest cas, en un ós.
Freud o el subjecte perdut als banys
Des d’una perspectiva diferent, la psicoanàlisi ja havia assenyalat aquestes impossibilitats. El que descobreix Freud és tremendament subversiu: hi ha una impossibilitat en l’ordre simbòlic, és a dir, per al subjecte, de definir el que és un home i el que és una dona; els subjectes estan perduts davant d’aquesta impossibilitat. Encara que aparentment ‘home’ i ‘dona’ són dos llocs, són llocs que no poden mai escriure’s, són llocs sobre els quals no hi ha un saber. És una aparent oposició sense essència (l’aparença d’essència ve de la seva oposició, però que hi hagi dos elements ‘oposats’ no ens diu res de què és cada element, com els dibuixos que volen simbolitzar ‘home’ i ‘dona’ a les portes dels banys: un home és una pipa? una dona és una faldilla?), de manera que per a la psicoanàlisi només hi ha subjectes, i tots estan perduts en la seva relació amb el sexe. Aquesta impossibilitat es mostra precisament amb l’aparició de l’inconscient i amb el malestar que identifica Freud en tots els éssers parlants pel que fa a la seva sexualitat, hi ha una cosa que ‘no funciona’.
Probablement Freud mai no es va plantejar ser un subversiu activista contra el binarisme, i de fet molts dels seus textos estan marcats pel patriarcat de la seva època, però tanmateix va ser capaç d’assenyalar o apuntar a aquesta paradoxa, a aquesta impossibilitat segons la qual ja no es poden mantenir aquests mites heterosexuals de l’harmonia entre els sexes, de l’home de veritat, de la dona de veritat; tots els discursos de la comèdia heterosexual queden qüestionats per un desig múltiple, incontrolable, agitat (‘pervers polimorf’ com se’n deia del desig de les criatures), que va molt més enllà de la genitalitat i de la presumpta relació entre els sexes [10]10 — Per a una anàlisi en profunditat dels aspectes més subversius de l’obra de Freud i de Lacan, veure Sáez J., (2004), Teoría queer y psicoanálisis. Madrid: Síntesis. per aquesta impossibilitat de saber el que és ser home o dona.
La penetració anal i la masculinitat
Fa uns anys en Sejo Carrascosa i jo vam decidir emprendre un estudi [11]11 — Carrascosa, S., i Sáez J., (2010), Por el culo. Políticas anales. Madrid: EGALES. sobre el sexe anal entre homes i el menyspreu secular contra els homes que adoptaven una posició passiva o receptora. El nostre interès va sorgir en adonar-nos-en que gran part del discurs homòfob i de la violència contra les persones gais està plena de referències al sexe anal, és a dir, a ser penetrat com a una cosa negativa, horrible i degradant. Expressions com “l’han donat pel cul”, “que et donin pel cul”, “li han fotut doblegada”, “és una passiva”, etc., es troben a la base del menyspreu homòfob. Tanmateix, no quedava clar per què un acte tan simple i innocent com és ser penetrat per un orifici corporal desencadenava aquesta espècie de pànic o violència contra els homes que feien aquest tipus d’actes.
Per entendre aquest fenomen d’odi vam recórrer les concepcions del sexe anal en diverses èpoques i cultures. Per exemple, a la Grècia clàssica, encara que no es perseguia el sexe anal entre homes, sí que es considerava indigne que un home noble, de classe alta, es divertís en la posició passiva. En l’Edat Mitjana l’Església catòlica introdueix el concepte de sodomia per penalitzar aquest tipus de relacions sexuals com un acte propi d’infidels, assassinant en la seva bogeria religiosa milers de persones. En el segle XIX, les ciències humanes, la psicologia i la psiquiatria patologitzen el sexe anal amb un criteri mèdic de malaltia, vinculat a la perversió i a un ús indegut dels òrgans sexuals que configuren una identitat; es crea el concepte d’“homosexual” com una essència subjectiva, i emmalalteix, per mitjà d’aquesta pràctica sexual.
No sabem si la masculinitat és un concepte que s’hagi de recuperar o rehabilitar, defensant una masculinitat alternativa i menys tòxica, o si hauria de ser desactivat en la mesura que segueix vinculat al poder patriarcal i als seus privilegis
Vam descobrir que tot aquest recorregut estava travessat per un criteri de penetrabilitat o impenetrabilitat dels cossos, que al seu torn generava la mateixa noció de masculinitat i de feminitat. És a dir, el que defineix a un cos com a “masculí” és que sigui impenetrable, independentment de que aquest cos tingui òrgans sexuals femenins o masculins. I al seu torn el que defineix un cos femení és que es pugui penetrar. D’aquesta manera, per exemple, un home penetrat s’assimila al femení o a una dona. Això explica en part l’odi i la violència contra aquests homes passius, als que es considera que han traït la posició masculina o que han perdut la masculinitat per aquest fet de ser penetrats. Aquest estudi ens va donar una visió més complexa de la masculinitat com a una cosa separada de la genitalitat i de la identitat sexual, i més vinculada directament al cos com a penetrable o impenetrable.
Conclusió
Com hem vist, la masculinitat és un concepte molt difícil —sinó impossible— de definir. Està travessat per diferents relacions de poder, relacions de classe, de raça [12]12 — No entrem en aquest article en la complexa relació entre masculinitat i racialització. Per aprofundir en aquest tema, veure Riley Snorton, C. (2019), Negra por los cuatro costados. Una historia racial de la identidad trans. Barcelona, Bellaterra. Traducció de Javier Sáez del Álamo. , de gènere, i el que és més important, no sabem si és un concepte que s’hagi de rescatar, recuperar, rehabilitar, defensant una masculinitat menys tòxica, intentant que sigui alternativa, o si, en la mesura que segueix vinculada al poder patriarcal i a això que anomenem “homes” i als seus privilegis, hauria de ser desactivat com a concepte, i abandonat com a identificació subjectiva o sexual. Deixem aquesta pregunta oberta per reflexionar-hi quan fem polítiques feministes, i també perquè els mateixos homes reflexionem sobre els nostres privilegis i sobre el fet que som responsables de mantenir la masculinitat com a una cosa positiva i desitjable, malgrat els seus efectes devastadors.
-
Referències
1 —Halberstam, J., (2008) Masculinidad femenina. Madrid: EGALES, Traducció de Javier Sáez del Álamo.
2 —Butler, J., (2007), El género en disputa. Barcelona: Paidós.
3 —Milani, T. M., “Is the Rectum a Gold Mine? Queer Theory, Consumer Masculinities and Capital Pleasures”, al llibre Baker P. i Balirano G. (ed.), (2018) Queering masculinities in language and culture. Basingstoke: Palgrave McMillan.
4 —L’any 2005 es va celebrar un dels primers congressos sobre masculinitat a Catalunya (Barcelona, MACBA); les ponències van ser publicades al llibre Armengol, J.M. (ed.) (2006), Masculinitats per al segle XXI, Barcelona, CEDIC. Més informació en línia.
5 —Desenvolupo aquesta idea de la masculinitat com a lloc buit al meu article “Masculinidades y cambio social”, Viento Sur, 2 de juliol de 2016. Disponible en línia.
6 —Sobre els matisos i la complexitat dels cromosomes XX i XY en relació amb els sexes, veure l’article de Gemma Marfany “¿Machos sin cromosoma Y?” Investigación y ciencia, 2 de febrer de 2016. Disponible en línia. Sobre la categoria de “sexe” en la biologia actual com no binari, veure Fausto-Sterling, A., (2006), Cuerpos sexuados, Barcelona: Melusina.
7 —Sobre la masculinitat i el poder, vegeu Parrini, R., “Sexualidad entre hombres encarcelados: los orígenes sacrificiales de la identidad masculina”, al llibre Sánchez-Palencia, C., i Hidalgo J. C. (2001), Masculino plural: construcciones de la masculinidad, Lleida: Ed. Universitat de Lleida, p. 91.
8 —Per a una anàlisi més detallada de la subcultura bear, veure Sáez, J., “Las políticas del sida y la cultura bear desde una perspectiva interseccional”, al llibre Platero L. (ed.) (2012) Intersecciones, cuerpos y sexualidades en la encrucijada, Barcelona: Bellaterra.
9 —Sobre els usos “d’allò salvatge” i la seva relació amb la masculinitat, veure Halberstam, J., (2020) Criaturas salvajes. Madrid: EGALES. Traducció de Javier Sáez del Álamo.
10 —Per a una anàlisi en profunditat dels aspectes més subversius de l’obra de Freud i de Lacan, veure Sáez J., (2004), Teoría queer y psicoanálisis. Madrid: Síntesis.
11 —Carrascosa, S., i Sáez J., (2010), Por el culo. Políticas anales. Madrid: EGALES.
12 —No entrem en aquest article en la complexa relació entre masculinitat i racialització. Per aprofundir en aquest tema, veure Riley Snorton, C. (2019), Negra por los cuatro costados. Una historia racial de la identidad trans. Barcelona, Bellaterra. Traducció de Javier Sáez del Álamo.
Javier Sáez
Javier Sáez és sociòleg i traductor. Ha publicat diversos llibres sobre teoria queer i sobre la relació d'aquesta teoria amb la psicoanàlisi i el racisme. Des de fa més de 30 anys es dedica a la defensa dels drets del col·lectiu LGTBIQ des d'una perspectiva crítica i interseccional. Ha traduït nombrosos llibres d'autores feministes i queer, com Sara Ahmed, Jack Halberstam, Monique Wittig o Judith Butler, entre d'altres. El seu últim llibre, editat amb Fefa Vila, porta per títol Libro de Buen ∀mor. Sexualidades raras y políticas extrañas (2019). Ha treballat a la Unitat Administradora del Fons Social Europeu i al Consell d'Europa (Estrasburg). Actualment treballa a la Fundació Secretariat Gitano, en activitats relacionades amb la defensa de drets del Poble Gitano i la lluita contra l'antigitanisme.
