La masculinitat no és només cosa d’homes

La masculinitat és un fenomen històric, què definim com a masculí i què no és construït socialment, canviant, inestable i plural. Com tot esdeveniment històric és complex i implica a tota la societat. La masculinitat és en un valor social que no té a veure només amb els homes. Els que són educats com a tals la viuen en pròpia pell, de forma íntima, és evident, però no són els únics que hi participen ni que defineixen exclusivament què és allò viril.

La masculinitat contemporània es comença a configurar a principis del segle XIX. Com ha explicat Xavier Andreu [1]1 — Andreu, X. 2016. “Tambores de guerra y lágrimas de emoción. Nación y masculinidad en el primer republicanisme” a Bosch, A; Saz, I. Izquierdas y derechas ante el espejo: culturas políticas en conflicto, 2016, p. 91-118. , durant les revolucions liberals es construeix un nou model d’organització política, però també una nova societat on, entre d’altres coses, s’anirà consolidant un ideal nou de masculinitat. És el ciutadà que defensa la nació amb les armes, lluita per la llibertat, és valorós i està disposat a sacrificar-se per aquest ideal, la submissió és una tret feminitzant. Així la defensa de la llibertat contra l’absolutisme equival a l’afirmació de la virilitat. Malgrat que aquesta militarització de la masculinitat aprofundia en la divisió entre els sexes, en aquest context moltes dones van participar també en la lluita revolucionària. Es van adherir a la causa i van adquirir així qualitats virils. Van esdevenir també models per als homes, els exhortaven a lluitar.

Veiem, doncs, que la masculinitat no s’ha construït històricament en el buit, sinó en una estreta interacció amb altres valors socials —com la defensa de la llibertat davant de l’absolutisme en aquest cas— que no pertanyen només als homes, sinó que impliquen a la societat en el seu conjunt. Així, en aquest context concret, quan s’equipara la virilitat a la defensa de la llibertat, quan la submissió a un poder autocràtic es converteix en un element emasculador, la virilitat apel·la a homes i dones, a tota la societat. Per això no ens ha d’estranyar que les dones participessin dels valors que estructuraven la virilitat i el liberalisme de forma interrelacionada i que finalment agafessin també les armes.

Durant les revolucions liberals, però també en molts altres contextos, tothom, homes i dones, comparteixen les emocions que susciten els herois i les seves grans causes. Anys més tard, Espanya s’havia embarcat en una guerra contra l’Imperi Marroquí. Es va convertir en un conflicte d’afirmació nacional, que va esdevenir força popular, fins i tot les classes més humils van participar d’aquesta exaltació patriòtica. En aquest context, la figura del soldat heroic que de nou defensa la nació i la llibertat davant un suposat autocratisme dels marroquins és una figura cèlebre. El retorn de les tropes de l’Àfrica es va celebrar a Barcelona amb desfilades i rebudes de caràcter eminentment popular. Van suposar una aclamació de la victòria, però també una afirmació dels valors masculins soldadescs. Les emocions que generava la pàtria, la victòria i la masculinitat eren viscudes al mateix temps i eren compartides. Les llàgrimes de dones i homes que s’emocionaven en veure els soldats retornats eren les mateixes llàgrimes. És més, les dones es dolien de no ser homes i no poder anar a lluitar. En la crònica de Ferrer Ferrándiz, una de les dones es lamentava amargament, “Ay si fuera general” [2]2 — Ferrer Ferrándiz, A (1860): A l’Àfrica minyons, Los catalans en África, Minyons ja hi som. Barcelona: Impr. de la Publicitat de Antoni Flotats, p. 49 , quan observava els soldats que venien de la guerra. Compartia una mateixa emoció pels valors nacionals i virils i per això mateix se sentia frustrada per no poder participar-hi de forma directa. De la mateixa manera, el tòpic de la dona vídua que ha perdut el seu marit a la guerra i desitja substituir-lo, venjar-lo i anar ella mateixa a lluitar és molt reproduït a la literatura bèl·lica i s’ha descrit en diferents contextos.

A principis del segle XX, s’escrivien novel·les curtes per entregues, es compraven als quioscs i eren molt populars. Les de temes bèl·lics eren especialment apreciades. En aquestes novel·les es descrivia i per tant s’afirmava i es definia de nou la masculinitat. L’home que havia d’evitar la debilitat, ser heroi, determinat, valent, sacrificat. Les dones no quedaven excloses d’aquest procés. La dona abnegada que estimava, acompanyava i admirava aquest home era sovint el personatge principal d’aquestes novel·les. Ara bé, aquesta dona no estimava qualsevol home, només l’home que complia adequadament amb la masculinitat. L’estimava, no pas per les seves qualitats singulars, sinó en la mesura que excel·lia en la performance d’una virilitat aconseguida. Perquè sinó les dones, en ficcions literàries i fílmiques, no s’enamoren mai de l’amic de l’heroi (el Sancho Panza del Quixot, contra-model que ressalta la masculinitat reeixida del protagonista), sovint més interessant i accessible que ell? S’enamoren de la “masculinitat” no de l’“home”. En aquesta literatura popular, la mirada femenina, aquest amor i reconeixement que ofereixen les dones a aquesta virilitat normativa ajuda a la seva afirmació i reproducció. Més recentment Halberstam ha explicat també al seu llibre Masculinidad femenina [4]4 — J. Halberstam. Masculinidad femenina. Madrid: Egales, 2008. , diferents formes com les dones han encarnat la masculinitat en els segles XIX i XX, des de les dones que vivien com a homes o aquelles a les que, a principis del segle XX, s’anomenava “invertides”, que vivien amb les seves esposes.

Així doncs, tenim nombrosos exemples de com les dones han personificat els valors virils, hi han aspirat, s’han emocionat contemplant-los i han estimat a aquells que els encarnaven. Al llarg de la història les dones han viscut la masculinitat en pròpia pell i l’han construïda activament. Pot ser profitós, per tant, desvincular la masculinitat del cos dels homes i entendre-la com un valor social que tots i totes compartim.

Valors masculins més enllà de la diferència entre els sexes

Ara bé, quan diem que la masculinitat és un valor social compartit no ens referim només a que les dones apareguin a vegades com a masculines i participin de valors virils, sinó que la masculinitat es relaciona amb altres fenòmens socials i identitaris que aparentment no tenen res a veure amb el gènere, valors com la nació o l’estat es signifiquen a través d’imatges i valors propis de l’homenia.

Per exemple, en el període àlgid de l’imperialisme o durant les guerres mundials es parlava de nacions fortes i dèbils, de nacions que havien de ser independents, determinades, valeroses, triomfants. No és això una retòrica que parla de la nació a través dels valors de la masculinitat? A través d’imatges d’homes i dels valors virils es fa visible un fenomen abstracte, del que no tenim una experiència directa i concreta, com és la nació. S’ha d’encarnar per tal que resulti familiar a les persones i s’hi puguin identificar. Sovint les nacions s’han representat a través d’imatges femenines, són conegudes les imatges de dones que presenten la República o la nació, però també és habitual pensar les nacions en termes masculins. Tanmateix aquesta connotació de gènere passa desapercebuda a vegades, perquè històricament s’ha construït allò masculí com allò universal i no marcat en termes de gènere.

Ara bé, si ho analitzem amb detall i des de la perspectiva de gènere, podem concloure que, històricament, sovint s’ha imaginat i s’ha parlat de les nacions en termes masculins. La nació adquireix atributs personals i concretament virils, quan ha de ser forta, determinada, independent i autosuficient, tenir valor i resistir. De manera similar, aquesta retòrica subtilment viril es reprodueix en d’altres contextos socials. Sovint, per exemple, la comunicació política se sustenta també en valors que, malgrat presentar-se com a neutres, són banalment masculins. Una masculinitat soldadesca edulcorada, que ha depurat els seus elements més agressius, ressona quan el debat polític és una batalla, quan imposar les pròpies opinions es fa imprescindible per demostrar autoritat, quan el reconeixement dels dubtes, de la interdependència, de la vulnerabilitat i de les raons de l’altre es fa impossible perquè s’equipara a la debilitat o quan l’acumulació de poder és un mèrit.

Ja des del segle XIX un altre model masculí s’obria pas juntament amb el militar: el gentleman, l’home científic modern, eficaç, l’home civilitzat per excel·lència. Intel·ligent i racional, era capaç de dominar la ciència moderna. En bona mesura definit en contraposició als “bàrbars” i “endarrerits” homes colonitzats, indis o africans, incapaços de pensament científic, de capacitat de treball i organització racional. Certament la ciència ha estat fonamental per superar la pandèmia, és una evidència, però més enllà de l’eficàcia pràctica, els valors lligats a aquesta masculinitat racional i continguda també ens han servit per gestionar i significar la situació de crisi que hem viscut. De nou aquests valors, que tots i totes hem compartit, no són neutres a nivell de gènere, sinó específicament masculins.

Així doncs més enllà de considerar les dones que han exercit, admirat, estimat o participat de la masculinitat com una curiositat o una anècdota, podem assumir que la masculinitat ha estat un valor social que ha impregnat i ha estructurat històricament la nostra societat. No és estrany perquè la virilitat es construeix en la contemporaneïtat en relació a d’altres vectors socials dels quals és gairebé indestriable, com la nació, l’imperi, l’estat, la divisió de classe. En aquest sentit, Tosh defineix dues maneres d’interpretar el concepte de masculinitat hegemònica: la minimalista, que tractaria d’analitzar la identitat masculina i com els homes s’adhereixen o no a les normes de gènere, i la maximalista, que es refereix a l’anàlisi de la construcció de la masculinitat no només en oposició a la feminitat, i en relació a la identitat, sinó en estreta imbricació amb la jerarquia de classe, la nació i altres formes de poder social.

Des d’aquesta perspectiva més àmplia s’analitza com la masculinitat hegemònica ajuda a mantenir relacions de poder, sobretot, relatives a l’opressió de les dones, però també d’altres formes de jerarquització social. Per exemple, com determinats models de masculinitat contribueixen al manteniment de determinades relacions de classe o determinades jerarquies nacionals [5]5 — Tosh, J. 2004. «Hegemonic Masculinity and the History of Gender». A: Tosh, J.; Dudink, S.; Hagemann, K. (ed.). Masculinities in Politics and War: Gendering Modern History. Manchester; New York: Manchester University Press; Palgrave Macmillan. . Així, l’estudi de la masculinitat ajuda a entendre els models de gènere, però també la construcció de la ciutadania, el sorgiment de l’estat de benestar o la nació [6]6 — Horne, J., 2005. «Introduction». A: Tosh, J. Manliness and Masculinities in Nineteenth-century Britain: Essays on Gender, Family, and Empire. New York: Pearson Education. . D’aquesta manera, desvincular la masculinitat del cos dels homes ens permet una anàlisi complexa de com el gènere estructura la nostra societat en aspectes que aparentment no tenen a veure amb la diferència entre els sexes.

Ens podem imaginar una retòrica que parli de nacions interdependents i que necessiten de les altres, de líders dèbils que no ho poden tot sols, que necessiten ajuda i col·laboració? O, per exemple, tornant a la pandèmia, el reconeixement del patiment pel dolor físic i la malaltia, l’ansietat, la por, el dol per la mort de familiars o amics va tenir relativament poc lloc en el discurs públic sobretot a l’inici de la pandèmia, essent l’experiència fonamental de moltes persones en aquell context i avui encara. La validació pública i compartida d’aquest dolor hagués estat balsàmica per als que van veure’s més directament afectats. Ara bé, aquesta vulnerabilitat no està en el repertori dels valors masculins que estructuren la nostra societat. Tampoc la cura hi té un lloc preeminent, malgrat ha estat un element fonamental de la gestió de la pandèmia. La necessitat de ser protegits, cuidats i cuidades i la clara dependència que tenim dels altres tampoc forma part del catàleg de l’homenia tradicional, la qual cosa no deixa de tenir conseqüències molt pràctiques: el poc valor social que té la cura es tradueix en remuneracions baixes per a qui s’hi dedica malgrat ser una necessitat social bàsica.

En la seva definició del concepte de masculinitat hegemònica, Connell va definir el gènere com un sistema, com una xara de relacions de poder, no només com una identitat adherida als individus. Així, hem d’entendre la masculinitat no com una forma d’identitat per a les persones que viuen com a homes, sinó com una xarxa que organitza la nostra societat, que privilegia alguns valors sobre els altres independentment de qui els exerceixi i que estructura la nostra societat banalment, de forma implícita. Certament en aquesta anàlisi de la masculinitat com a valor social compartit no podem oblidar què suposa en termes de relacions de poder. En aquest sentit, aquesta perspectiva ens pots ajudar a comprendre per què la masculinitat tradicional és tant robusta i s’afirma amb tanta eficiència: és banalment reproduïda quan parlem d’homes i dones, però també quan parlem de nacions, de política, de pandèmies.

• Referències

  1 —

  Andreu, X. 2016. “Tambores de guerra y lágrimas de emoción. Nación y masculinidad en el primer republicanisme” a Bosch, A; Saz, I. Izquierdas y derechas ante el espejo: culturas políticas en conflicto, 2016, p. 91-118.

  2 —

  Ferrer Ferrándiz, A (1860): A l’Àfrica minyons, Los catalans en África, Minyons ja hi som. Barcelona: Impr. de la Publicitat de Antoni Flotats, p. 49

  3 —

  Aresti, Nerea, 2014. “De heroínas viriles a madres de la patria”. Historia y Política, 31, Madrid, gener-juny, p. 281-308.

  4 —

  J. Halberstam. Masculinidad femenina. Madrid: Egales, 2008.

  5 —

  Tosh, J. 2004. «Hegemonic Masculinity and the History of Gender». A: Tosh, J.; Dudink, S.; Hagemann, K. (ed.). Masculinities in Politics and War: Gendering Modern History. Manchester; New York: Manchester University Press; Palgrave Macmillan.

  6 —

  Horne, J., 2005. «Introduction». A: Tosh, J. Manliness and Masculinities in Nineteenth-century Britain: Essays on Gender, Family, and Empire. New York: Pearson Education.