El 25 d’abril del 1975, Portugal va ser testimoni d’un punt d’inflexió històric en celebrar les primeres eleccions amb sufragi universal. L’electorat va participar en la selecció de l’Assemblea Constituent, a la qual se li va fer l’únic encàrrec de redactar una nova constitució democràtica. Aquestes eleccions, sovint descrites com a eleccions fundacionals, van servir de pedra angular a la democràcia portuguesa, i els resultats obtinguts van contradir les expectatives, en part, potser, a causa de les estratègies emprades durant la campanya.

Durant aquest període crucial, mobilitzar els votants i influir en la seva elecció va comportar uns reptes únics. En primer lloc, la majoria dels partits polítics que es presentaven a les eleccions no feia gaire que s’havien creat i no tenien suport sòlid de la base. Tret del Partit Comunista Portuguès (PCP), fundat el 1921, els catorze partits que es presentaven a les eleccions eren de creació molt recent i havien sorgit d’un procés força tortuós de legalització i registre. A l’esquerra, la llista inclou el Partit Socialista (PS), creat el 1973, així com el Moviment Democràtic Portuguès (MDP, del 1969), la Lliga Comunista Internacionalista (LCI, del 1973), la Unió Popular Democràtica (UDP, del 1974), el Front Socialista Popular (FSP, del 1974), el Partit d’Unitat Popular (PUP, del 1974), el Front Electoral Comunista (marxistes-leninistes) (FEC m-l, del 1975) i el Moviment d’Esquerra Socialista (MES, del 1975). La resta de partits, no alineats a l’esquerra, es van crear l’any 1974: el Partit Popular Democràtic (PPD, rebatejat com a Partit Socialdemòcrata, PSD, el 1976), el Centre Democràtic i Social (CDS) i el Partit Popular Monàrquic (PPM). [1]1 — En aquestes eleccions també hi van participar dos partits més, establerts a Macau: l’ADIM i el CDM. El primer va poder elegir un representant.

En segon lloc, la majoria dels ciutadans no havien votat mai, a causa de gairebé cinc dècades de govern autoritari (1926-1974) i d’una primera experiència semidemocràtica (1910-1926) caracteritzada per drets de vot restrictius, especialment per a les dones. L’any 1973, segons una enquesta feta per a la primera edició del setmanari Expresso, el 63% dels adults portuguesos no havien votat mai. De fet, mentre que a les eleccions del 1973 (les últimes que es van celebrar sota la dictadura) l’electorat era d’aproximadament dos milions de ciutadans, el 1975 van tenir dret de vot més de sis milions de ciutadans. D’altra banda, a mitjan anys setanta, un de cada quatre ciutadans portuguesos no sabia llegir ni escriure, un panorama que va fer témer manca de sofisticació política i vulnerabilitat davant la demagògia i la propaganda.

Finalment, el sistema electoral posat en marxa el 1975 —que no s’havia posat a prova— va afegir incertesa a l’equació. La tria d’un sistema de representació proporcional amb llistes tancades i bloquejades, diversos districtes electorals reduïts i la fórmula D’Hondt va ser considerada com un bon compromís per part de les forces polítiques que van participar en el procés de disseny del sistema electoral, però el cert és que cap d’aquestes forces tenia un coneixement precís del seu potencial electoral i de fins a quin punt les regles electorals les perjudicarien o afavoririen.

Malgrat tots aquests reptes, les eleccions del 1975 van ser testimoni d’una participació de votants sense precedents (al voltant del 92%), alimentada per un desig fervent de participació activa en la política nacional després de dècades d’autoritarisme. Si bé la mobilització popular espontània explica en part aquesta participació sense precedents, hi ha altres aspectes que també mereixen atenció, com ara la implicació activa, tant dels partits polítics com de l’exèrcit, a l’hora de mobilitzar l’electorat i d’influir en l’opció que triés. Un altre resultat especialment interessant d’aquestes eleccions va ser que tant el PS com el PPD van ser els màxims guanyadors de la votació, mentre que el PCP, considerat un fort opositor pel seu nivell de penetració territorial i el control que tenia sobre les cooperatives i les granges col·lectives del sud, va obtenir un suport electoral modest.

Parlar de política enmig d’una revolució? La campanya electoral dels partits el 1975

Com s’ha dit anteriorment, la incertesa que planava sobre el potencial electoral dels principals partits va marcar tot el període previ a les eleccions de l’abril del 1975. Efectivament, les enquestes de l’any 1974 mostraven alts percentatges d’indecisos (50%-70%), i l’enquesta publicada a Espanya la vigília de les eleccions (que apuntava a una victòria del PS i situava el PPD en segona posició i el PCP en una sorprenent tercera posició), encara donava més d’un 70% d’indecisos. [2]2 — Lisi, M.; Freire, A. (2015). “Os anos de transição: as eleições para a Assembleia Constituinte”. A: Lisi, M. (ed.). As Eleições Legislativas no Portugal Democrático (1975-2015). Lisboa: Assembleia da República, p. 45-63.

Aquesta situació va ser motiu de preocupació per als partits en relació amb la feina vinculada a la campanya electoral, si bé s’observen diferències rellevants quant a la professionalització i a la intensitat. [3]3 — Santana Pereira, J.; Ribeiro, V. (2021). “Do princípio da incerteza à vitória dos moderados: as campanhas dos partidos para as eleições fundadoras de 25 de abril de 1975”. A: Raimundo, F.; Cancela, J. (ed.). As Eleições de 1975: Eleições Fundadoras da Democracia Portuguesa. Lisboa: Assembleia da República, p. 129-151. La campanya del PS va ser considerada la més professional i amb més diners invertits. En canvi, els membres del PPD van fer una campanya marcada per la descentralització (i certa falta de coordinació), en part per la malaltia del seu líder, Francisco Sá Carneiro. Tal com s’esperava, la feina de mobilització del PCP va ser notable: el partit va organitzar 3.041 concentracions i mítings electorals, la qual cosa el va convertir en el partit més actiu i en un dels pocs (juntament amb l’MDP, el PPD, el PPM i el PS) que va fer aquesta mena d’activitats a totes les circumscripcions electorals de Portugal. Com a contrast, la campanya del CDS va ser en bona part mediàtica. De fet, el partit es va basar en una campanya radiofònica i televisiva en detriment de concentracions i mítings explicatius, que es consideraven arriscats, pel fet de ser una de les principals víctimes dels excessos dels militants d’extrema esquerra. [4]4 — Paris, A.; Marchi, R.; Raimundo, F. (2019). Breve História do CDS-Partido Popular. Lisboa: Público/100 Folhas. Pel que fa a la resta de partits, que van resultar ser força menys rellevants en termes electorals, el panorama era notablement divers quant a accions, recursos i finançament de la campanya. [5]5 — Santana Pereira, J.; Ribeiro, V. (2021). “Do princípio da incerteza à vitória dos moderados: as campanhas dos partidos para as eleições fundadoras de 25 de abril de 1975”.

Però què deien aquests partits? Per començar, la idea de defensar la llibertat era, curiosament, un element que diferenciava el PS i altres forces moderades de la resta de partits polítics. El PS utilitzava el lema “Construir um país livre” (Construir un país lliure) i promovia l’eslògan “Socialisme sí, dictadura no”, amb l’objectiu de beneficiar-se del sentiment anticomunista sorgit en alguns segments de la societat portuguesa. El PPD destacava als seus cartells que estava “Em luta por um Portugal livre” (En lluita per un Portugal lliure). Pel que fa al CDS, en una campanya televisiva Adelino Amaro da Costa va presentar el seu partit com el defensor d’una “societat lliure i justa (…) per a tots i cadascun dels portuguesos”. [6]6 — Traducció dels autors. Vegeu Lisi, M.; Freire, A. (2015). “Os anos de transição: as eleições para a Assembleia Constituinte”. Per tal de combatre les acusacions d’impulsos totalitaris dels partits moderats, el PCP també apel·lava al valor de la llibertat: “Dá mais força à tua liberdade” (Dona més força a la teva llibertat) i va adoptar missatges més neutrals que els altres partits d’extrema esquerra. Aquesta tendència es reflecteix, per exemple, en els termes utilitzats durant el període de la campanya electoral oficial: així com les quatre paraules més utilitzades pel PCP eren democràcia, economia, poble i llibertat, en el cas dels altres set partits d’extrema esquerra, les paraules més habituals provenien del lèxic marxista (burgesia, poble, lluita, treballadors, capitalisme, nacionalització, revolució, classe). [7]7 — Santana Pereira, J.; Ribeiro, V. (2021). “Do princípio da incerteza à vitória dos moderados: as campanhas dos partidos para as eleições fundadoras de 25 de abril de 1975”. Vegeu també Gaspar, J.; Vitorino, N. (1976). As Eleições de 25 de Abril: Geografia e Imagem dos Partidos. Lisboa: Livros Horizonte.

Una intervenció militar no convencional: mobilitzar els votants contra la influència de la dreta

L’any 1975, els militars tenien dues preocupacions principals respecte a aquestes primeres eleccions democràtiques al país. En primer lloc, creien que els ciutadans portuguesos no estaven preparats per participar en les eleccions, ja que no tenien consciència de la brutalitat del règim autoritari i els seus efectes en el mal funcionament de l’economia del país. En segon lloc, els feia por que a moltes zones rurals i pobles petits les personalitats locals influïssin en la gent portant-la cap a partits de dreta, la qual cosa podria obrir el camí per a un potencial retorn a l’autoritarisme de dretes.

Per fer front a aquests problemes, els militars van posar en marxa una campanya destinada a instruir la població, l’anomenada “campanya de dinamització cultural i acció cívica”, dirigida per una nova divisió creada per l’MFA dins de les forces armades, coneguda com la Cinquena Divisió. Centrada en la comunicació, les relacions públiques i l’acció psicològica, va ser el braç ideològic, propagandístic, d’anàlisi sociològica i de dinamització cultural dels militars. La Cinquena Divisió controlava diverses redaccions (sobretot a partir de l’11 de març del 1975), com la televisió pública RTP, les emissores de ràdio Emissora Nacional i Rádio Clube Português, i els diaris Diário de Notícias i O Século. Curiosament, es deia que estava més al servei dels interessos del PCP i del primer ministre Vasco Gonçalves que no pas dels del mateix Consell de la Revolució. Tot i que se l’acusava d’aquest biaix d’esquerres, els investigadors no han demostrat connexions formals entre els principals membres de la Cinquena Divisió i el PCP. [9]9 — Vegeu: Ribeiro, V. (2014). “Os primeiros passos da comunicação política democrática em Portugal: a 5ª Divisão do MFA como motor da propaganda revolucionária no PREC”. História. Revista da FLUC Porto, vol. VI, núm. 4, p. 79-91   Veiga, I. (2014). “A 5ª Divisão do Estado-Maior-General das Forças Armadas no processo revolucionário português. Modelos, apoios e antagonismos”. Ler História 67, p. 155-168. Disponible en línia.

Les tasques de dinamització cultural van començar mesos abans de la campanya electoral de l’abril del 1975, però van rebre un impuls significatiu durant el període electoral, sobretot quant a registre i mobilització de votants. Les activitats de dinamització tenien components tant culturals com polítics, tots dos entrellaçats i difícils de destriar. El treball pioner de l’antropòleg Vespeira de Almeida ofereix una valuosa informació sobre la dimensió cultural de la campanya. [10]10 — Almeida, S. V. (2007). A ruralidade no processo de transição para a democracia em Portugal. Campanhas de Dinamização Cultural e Acção Cívica no Movimento das Forças Armadas (1974-75). Tesi doctoral d’Antropologia, ISCTE-IUL, Lisboa. Entre l’octubre del 1974 i l’11 de març del 1975, les campanyes van ser itinerants i els militars no es quedaven gaire temps a les parròquies que visitaven. Al començament, es van centrar a analitzar prospectivament les zones amb més necessitats i reaccions favorables de la població. A partir de l’11 de març del 1975, els militars van incorporar activitats culturals de cinema, teatre i música amb la finalitat de promoure el debat sobre la realitat social i millorar les infraestructures bàsiques a tot el país. Per tal d’aconseguir aquests objectius es va col·laborar amb artistes de l’espectre polític d’esquerres i amb especialistes en camps rellevants.

Al seu torn, el component polític estava en consonància amb la directiva emesa per l’Estat Major de les Forces Armades l’octubre de 1974, la qual incidia en el compromís polític i el debat públic sobre els camins futurs de la nació, sota el guiatge del programa de l’MFA. [11]11 — Begonha, M. (2015). 5ª Divisão MFA. Revolução e Cultura. Lisboa: Edições Colibri. Durant la roda de premsa amb què es presentaven les campanyes, es manifestava obertament la necessitat d’adoptar una “visió antifeixista” i al llarg de les campanyes es parlava contínuament dels beneficis de construir una “societat socialista”. Hi ha nombrosos exemples de la intenció d’anar més enllà de la mobilització i influir en el comportament de vot de la gent. Per exemple, una declaració feta en una de les sessions públiques organitzades al nord del país el gener de 1975 deia:

“Que tothom escolti tots els partits. Qui no sàpiga llegir, que demani als altres que li llegeixin els seus manifestos, perquè, evidentment, si aquesta Revolució es fa per al poble, és incomprensible que el poble voti partits que no defensen els seus interessos. La gent ha d’estar atenta; no ha de permetre que la tornin a enganyar. Els empresaris no han de manipular els seus empleats ni obligar-los a votar un determinat partit, ni amenaçar-los amb l’acomiadament si no fan això o allò. Els portuguesos no són reaccionaris [conservadors]. Els portuguesos han de fer servir el cap, han de pensar, han de veure el que més els convé. Per tant, no han de seguir les converses, ni les dels rics, ni les dels que veuen clarament que si s’expressa amb claredat la voluntat del poble, poden perdre els privilegis que han acumulat durant tots aquests anys. Aquesta Revolució és posar fi als privilegis. És restituir al poble les seves llibertats, és oferir al poble la seva dignitat com a homes…”[12]12 — Traducció dels autors. A: Begonha, M. (2015). 5ª Divisão MFA. Revolução e Cultura, p. 26.

El contingut d’aquestes sessions públiques era variat, però hi ha molts exemples com l’anterior entre les 2.500 sessions celebrades entre 1974 i 1975 a Portugal, així com a les Açores i a Madeira.

A mesura que passava el temps i creixia la por de no poder influir en el comportament de vot, els militars també van acabar defensant el vot en blanc. Això es desprèn d’un exemple en una nota de premsa, en què asseguren obertament que “el vot en blanc no és un delicte ni una traïció; votant en blanc, fem una elecció, expressem lliurement el que pensem i sentim, complim el nostre deure com a patriotes sense violar la nostra consciència ni apuntant aquesta arma contra nosaltres mateixos”. [13]13 — Traducció dels autors de la declaració de la Cinquena Divisió de l’MFA citada a Abreu, D. (1975). Eleições em Abril: Diário de Campanha. Lisboa: Liber, p. 402-403.

Impactes: participació, suport electoral als moderats i vot en blanc

En els apartats anteriors, hem mostrat com d’intenses van ser les activitats de campanya, tant dels partits polítics com dels militars. Però quin efecte van tenir, realment? Pel que fa a les activitats dels partits, en eleccions fundacionals com les celebrades el 25 d’abril del 1975 a Portugal, es consideren especialment probables efectes com ara la persuasió, la conversió i la influència en la percepció de l’statu quo (els anomenats efectes cognitius). La majoria dels partits que es presentaven a les eleccions s’havien creat i legalitzat feia molt poc, per la qual cosa, amb la probable excepció del PCP, les identitats de partit i les actituds polítiques envers els actors del nou règim no estaven prou cristal·litzades. La mobilització també va ser fonamental per a la majoria dels partits, en un context d’enorme incertesa sobre el seu pes relatiu en termes electorals. [14]14 — Vegeu: Santana Pereira, J.; Ribeiro, V. (2021). “Do princípio da incerteza à vitória dos moderados: as campanhas dos partidos para as eleições fundadoras de 25 de abril de 1975”   Lisi, M.; Freire, A. (2015). “Os anos de transição: as eleições para a Assembleia Constituinte”

Aparentment, les accions de mobilització van funcionar bé. De fet, aquestes eleccions fundacionals es van caracteritzar per uns nivells de participació extremament elevats (va votar més del 90% dels ciutadans empadronats). Aquest fet es pot entendre sens dubte com una victòria de l’estratègia de mobilització adoptada per algunes forces polítiques i alhora com a suport popular inequívoc a l’eina de les eleccions lliures com la manera de legitimar el poder polític. [15]15 — Lisi, M.; Freire, A. (2015). “Os anos de transição: as eleições para a Assembleia Constituinte”. Pel que fa a l’elecció dels votants, després d’una campanya en què els principals competidors per assolir l’objectiu final del socialisme van ser les opcions moderades i les revolucionàries, els resultats electorals van demostrar que els votants es van posicionar majoritàriament al costat dels moderats, dels que defensaven una democràcia liberal occidental (PS, PPD i CDS, que va aconseguir prop del 72% dels vots). Curiosament, l’avantatge que oferia el PCP per la seva antiguitat, estructura organitzativa, marc militant i capacitat de mobilització [16]16 — Vegeu, per exemple, Lisi, M. (2007). “O PCP e o processo de mobilização entre 1974 e 1976”. Análise Social, vol. XLII, núm. 182, p. 181-205. en comparació amb la resta de partits no es va traduir en una victòria electoral; de fet, aquest partit només va obtenir un 12,5% dels vots.

Per últim, té un interès especial la constatació que els partits d’esquerres es van beneficiar d’aquestes campanyes, amb un augment del 5% de vots per a aquests partits a les zones on es van celebrar sessions. El que sorprèn no és que els partits d’esquerres es beneficiessin de les campanyes, sinó la manca d’impacte sobre el PCP. El partit que més es va beneficiar d’aquestes campanyes va ser el PS, que va veure augmentar els seus vots en un 4%. De fet, no és impossible que la gent percebés la idea dels avantatges d’una “societat socialista” com una crida a votar el PS.

• Referències i notes

  1 —

  En aquestes eleccions també hi van participar dos partits més, establerts a Macau: l’ADIM i el CDM. El primer va poder elegir un representant.

  2 —

  Lisi, M.; Freire, A. (2015). “Os anos de transição: as eleições para a Assembleia Constituinte”. A: Lisi, M. (ed.). As Eleições Legislativas no Portugal Democrático (1975-2015). Lisboa: Assembleia da República, p. 45-63.

  3 —

  Santana Pereira, J.; Ribeiro, V. (2021). “Do princípio da incerteza à vitória dos moderados: as campanhas dos partidos para as eleições fundadoras de 25 de abril de 1975”. A: Raimundo, F.; Cancela, J. (ed.). As Eleições de 1975: Eleições Fundadoras da Democracia Portuguesa. Lisboa: Assembleia da República, p. 129-151.

  4 —

  Paris, A.; Marchi, R.; Raimundo, F. (2019). Breve História do CDS-Partido Popular. Lisboa: Público/100 Folhas.

  5 —

  Santana Pereira, J.; Ribeiro, V. (2021). “Do princípio da incerteza à vitória dos moderados: as campanhas dos partidos para as eleições fundadoras de 25 de abril de 1975”.

  6 —

  Traducció dels autors. Vegeu Lisi, M.; Freire, A. (2015). “Os anos de transição: as eleições para a Assembleia Constituinte”.

  7 —

  Santana Pereira, J.; Ribeiro, V. (2021). “Do princípio da incerteza à vitória dos moderados: as campanhas dos partidos para as eleições fundadoras de 25 de abril de 1975”. Vegeu també Gaspar, J.; Vitorino, N. (1976). As Eleições de 25 de Abril: Geografia e Imagem dos Partidos. Lisboa: Livros Horizonte.

  8 —

  Santana Pereira, J.; Ribeiro, V. (2021). “Do princípio da incerteza à vitória dos moderados: as campanhas dos partidos para as eleições fundadoras de 25 de abril de 1975”.

  9 —

  Vegeu:

  • Ribeiro, V. (2014). “Os primeiros passos da comunicação política democrática em Portugal: a 5ª Divisão do MFA como motor da propaganda revolucionária no PREC”. História. Revista da FLUC Porto, vol. VI, núm. 4, p. 79-91

   

  • Veiga, I. (2014). “A 5ª Divisão do Estado-Maior-General das Forças Armadas no processo revolucionário português. Modelos, apoios e antagonismos”. Ler História 67, p. 155-168. Disponible en línia.
  10 —

  Almeida, S. V. (2007). A ruralidade no processo de transição para a democracia em Portugal. Campanhas de Dinamização Cultural e Acção Cívica no Movimento das Forças Armadas (1974-75). Tesi doctoral d’Antropologia, ISCTE-IUL, Lisboa.

  11 —

  Begonha, M. (2015). 5ª Divisão MFA. Revolução e Cultura. Lisboa: Edições Colibri.

  12 —

  Traducció dels autors. A: Begonha, M. (2015). 5ª Divisão MFA. Revolução e Cultura, p. 26.

  13 —

  Traducció dels autors de la declaració de la Cinquena Divisió de l’MFA citada a Abreu, D. (1975). Eleições em Abril: Diário de Campanha. Lisboa: Liber, p. 402-403.

  14 —

  Vegeu:

  • Santana Pereira, J.; Ribeiro, V. (2021). “Do princípio da incerteza à vitória dos moderados: as campanhas dos partidos para as eleições fundadoras de 25 de abril de 1975”

   

  • Lisi, M.; Freire, A. (2015). “Os anos de transição: as eleições para a Assembleia Constituinte”
  15 —

  Lisi, M.; Freire, A. (2015). “Os anos de transição: as eleições para a Assembleia Constituinte”.

  16 —

  Vegeu, per exemple, Lisi, M. (2007). “O PCP e o processo de mobilização entre 1974 e 1976”. Análise Social, vol. XLII, núm. 182, p. 181-205.

  17 —

  Goldey, D. B. (1983). “Elections and the Consolidation of Portuguese Democracy: 1974-1983”. Electoral Studies, vol. 2, núm. 3, p. 229-40.

  18 —

  Raimundo, F. et al. (2021). “Combater o obscurantismo, mobilizar para o voto. As campanhas de Dinamização Cultural e as eleições de 1975”. A: Raimundo F., Cancela J. (ed.). As Eleições de 1975: Eleições Fundadoras da Democracia Portuguesa. Lisboa: Assembleia da República, p. 129-151.