Escriptures transfrontereres

L’octubre del 2018, en un vol Alger-Barcelona i després d’una bona conversa en una barreja de francès i anglès amb puntualitzacions en àrab, la Neila, una periodista tunisenca, em va regalar un exemplar de Nejma. El record d’aquell moment encara m’acompanya, perquè el present de la Neila em segueix ajudant a comprendre el present de la Mediterrània des de la qual entenc el meu lloc al món i que veig transformar-se constantment. Enlaire, suspeses al mig de la mar, vam parlar de literatura i art, d’identitats, d’intercanvis i barreges, de violències i de trobades.

El número 10 de la revista literària Nejma —que pren el nom de la protagonista de la novel·la homònima de Kateb Yacine— està dedicat a Algèria. Nejma es publica des del 2010 a Tànger i en la seva desena entrega busca explorar les “mirades creuades” entre els dos països més poblats del Magrib per il·luminar un espai “constituït de literatura, d’història, de teatre, de música, de trobades”, i també de “tensions lingüístiques” [1]1 — Aoulad, L. (2018) Éditorial. Nejma: revue littéraire 10: 5-6 (p. 6). Totes les traduccions al català són meves. . Amb aquestes ulleres, els textos recollits a la publicació, en francès i en àrab, propicien una concepció de la literatura com l’eina que permet fer palès el ric teixit artístic d’aquest espai, i també explorar-ne les friccions, les jerarquies. Des d’aquesta visió, els límits es difuminen i les categoritzacions deixen de ser rígides; es problematitzen les fronteres perquè l’hibridisme és fundacional.

El Mediterrani ha estat i és concebut també com a límit-frontera que serveix, d’una banda, de llavor d’una identitat mediterrània difícil de definir i, de l’altra, de barrera excloent, marcada per lògiques (post)colonials. A la novel·la L’Art de perdre, d’Alice Zeniter, el personatge de l’Annie és una pied-noir que creix a la Cabília. A l’escola aprèn “que la Mediterrània travessa França com el Sena travessa París” [2]2 — Zeniter, A. (2017) L’Art de perdre. Paris: Flammarion/Albin Michel (p. 76). , una idea que subratlla el pes simbòlic de la colònia algeriana per a la historiografia francesa. A través de tres generacions d’una família harki, Zeniter retrata les complexitats lingüístiques, històriques i socioculturals de la relació França-Algèria i ens porta a entendre la necessitat de pensar-la més enllà de simplificacions i binarismes.

El títol de l’obra és, de fet, el vers-columna del poema “One Art”, d’Elizabeth Bishop, poema que Zeniter incorpora a la seva novel·la recitat en traducció per uns dels personatges mentre està en moviment. Com és constant en altres plomes de les literatures mediterrànies, Zeniter es nodreix de múltiples veus i les fa dialogar en els seus textos, encara que pertanyin a diferents geografies i es comuniquin amb fonemes d’idiomes diversos. Els versos de Bishop ens conviden a ressignificar la pèrdua per incorporar-la com a font de resiliència. I també ens fan preguntes, dirigides a copsar què perdem quan ens desplacem, simbòlicament, físicament. Les experiències de dol de Bishop estan molt lligades als seus viatges i a les seves estades a països diferents dels Estats Units, on va néixer; a Brasil va cultivar el seu multilingüisme gràcies en bona mesura a la traducció.

Bishop va inscriure la seva escriptura i la seva subjectivitat al nord i al sud del continent americà. Del seus desplaçaments es desprèn que la idea de moviment sacseja també les concepcions de “nord” i “sud” i les relacions de poder que impliquen. En el mateix continent, un dels límits que millor exemplifica les desigualtats associades a aquest binomi és la frontera entre els Estats Units i Mèxic. Des del “nord”, sorgeix en les dècades de 1960 i 1970 el moviment de drets civils de la comunitat chicana, el qual tenia com a objectiu desmantellar l’entrecreuament de racisme, classisme i colonialisme a què estava subjecte. La categorització “chicanx” apel·la directament als conceptes de creuament i de barreja; se situa al marge, a la frontera. Qui s’entén com a chicanx reivindica el terme per apropiar-se de la càrrega fronterera que implica i dotar-lo de significats transformadors. La frontera no ha de ser necessàriament marca d’exclusió, element limitador. Pot pensar-se com a lloc d’empoderament. L’interstici en què es troba el subjecte chicà és una posició privilegiada per entendre l’hibridisme ontològic a què fèiem referència més amunt.

Les Borderlands mediterrànies

Per copsar la complexitat que comporta aquesta manera de mirar el món, llegir Gloria Anzaldúa resulta esclaridor. El 1987 va publicar Borderlands/La Frontera, una obra que, des del passat, ens dóna claus per entendre el nostre present sincrètic i qüestionar també les concepcions lineals de la història. Està pensada, parlada i redactada en una llengua descrita com a “salvatge” perquè desafia les regles de l’acadèmia i tensiona els llegats (post)colonials a què estan connectats els i les chicanxs; una “border tongue” que posa en paral·lel l’anglès estàndard, l’espanyol, els argots de la classe obrera i el dialecte nord-mexicà de l’espanyol. Una llengua, per tant, heterogènia que tradueix les subjectivitats heterogènies del seus parlants. En aquest llenguatge, Anzaldúa es posiciona com a habitant d’un espai, el de les Borderlands, que “són presents sempre que dues o més cultures es freguen, quan gent de diferents races ocupa el mateix territori, quan les classes baixa, mitja i alta es toquen” [3]3 — Anzaldúa, G. (2007) Prefaci a la tercera edició. Borderlands/La Frontera: The New Mestiza (s. p.). . Les Borderlands no són un territori còmode, sinó un espai de contradiccions. Un espai de solapaments, de friccions i tensions, que obliga qui és conscient d’habitar-lo a interrogar-se constantment per posar en valor les interseccions que construeixen subjectivitats plurals.

A partir d’aquesta concepció, el Mediterrani pot entendre’s també com una frontera anzalduniana que facilita intercanvis culturals a banda i banda. Algunes veus acadèmiques s’hi han referit en aquests termes. El nostre mar ha estat descrit com el “Río Grande d’Europa” [4]4 — White, P. (1995) Geography, literature and migration. Writing Across Worlds: Literature and migration (Rusell King et al.). London; New York: Routledge, 1-19 (p. 8). i fins i tot com el “continent líquid” [5]5 — Tamalet Talbayev, E. (2017) The Transcontinental Maghreb: Francophone Literature across the Mediterranean. New York: Fordham University Press (p. 51). . Les Borderlands mediterrànies s’erigeixen a partir de totes les tradicions culturals, llengües, pràctiques artístiques i identitats que hi estan en circulació i en traducció permanent. Anzaldúa considera que la presa de consciència és un episodi crucial en el procés de fer-se càrrec de l’hibridisme propi d’aquest espai i de les subjectivitats múltiples que l’habiten. Al Mediterrani, l’escriptura ha esdevingut una eina que permet aquesta presa de consciència, tal com palesen els textos d’aquest recull.

Precisament perquè és espai de relat, descripció, anàlisi, projecció i qüestionament, perquè fuig de simplificacions, la literatura és una pràctica de pertinença múltiple. Permet les inscripcions de l’absència i de la pèrdua, del silenci, i fa possible la construcció d’imaginaris que s’edifiquen des de la barreja —de vegades sanadora; a voltes feridora. La Mediterrània també pot pensar-se, de fet, com a ferida. Una nafra que s’explica per les relacions de poder que travessen les regions que en són delimitades. A Borderlands, Anzaldúa va escriure que la frontera entre els Estats Units i Mèxic “es una herida abierta on el Tercer Món frega amb el primer i sagna. I abans que s’hi formi una crosta, torna a sagnar, la saba de dos mons que s’uneixen per formar un tercer país –una cultura de frontera” [6]6 — Anzaldúa, op. cit. (p. 25). . La ferida mediterrània és la marca de les lògiques migratòries, tacades pel racisme, el capitalisme i la precarietat, les quals determinen el valor dels cossos a les dues ribes mediterrànies en funció dels colors de pell, dels llocs de naixement, dels accents que els acompanyen. El gest escriptural permet fer cicatriu de totes les ferides simbòliques que neixen d’aquestes violències.

Multiplicar la Mediterrània

Encara des d’una Algèria que és també altres Mediterrànies, a Mersault, Contre-enquête, Kamel Daoud ressignifica i per tant reescriu L’Étranger d’Albert Camus. Hi parla directament, per fer-li preguntes i per subratllar els silencis que també la van escriure. A la novel·la de Camus, el cos ferit —i mort— pel protagonista no té nom. Mereix només una denominació que l’identifica com “l’arabe”. A la novel·la de Daoud, el cos mort es fa present i té nom, Moussa, i té història. A través de la figura del germà de la víctima “estrangera”, Daoud nomena i dóna existència no només a Moussa, sinó al que Moussa representa: les històries de qui mai no ha ocupat un lloc a la Història, entesa com a relat hegemònic. En aquest sentit, l’autor proposa també una nova manera de pensar la història perquè en trenca la linealitat. Una altra sacsejada a les temporalitats, a les jerarquies i als plantejaments eurocèntrics. Des del seu present, el narrador revela la història de vida del seu germà per projectar un passat més complet, més vertader.

“Aujourd’hui, maman est morte”. Així comença la celebrada novel·la de Camus. Daoud ens comunica la seva voluntat de contestar-la de bon principi: “Aujourd’hui, M’ma est encore vivante”, explica Haroun, germà de Moussa. La manera com Haroun es refereix a la seva mare és significativa perquè mostra com la literatura pot esdevenir aquesta eina que fa visible la barreja i el sincretisme, i permet posar en el mateix plànol diferents registres i llenguatges, elements culturals que s’inscriuen a múltiples espais. La novel·la de Daoud està escrita en francès, però és un francès “salvatge” com és el llenguatge de les Borderlands. Un francès dilatat, estirat, torçat que deixa entrar els sons i els girs de l’àrab i de l’amazic que recorren l’Algèria on viuen Haroun i la seva mare, encara que no estiguin necessàriament explicitats.

Mirades plurals per a una Mediterrània plural

Els textos que trobem en aquest recull són multisensorials; qui els escriu hi ha posat el cos. Un cos sensible a totes les experiències que el travessen, copsades amb tots els sentits. Experiències filtrades a través de l’escriptura, que solidifica i deixa empremta, i alhora arrelades al magma mediterrani, en transició constant. El que segueix són peces artístiques que ens apropen a la creativitat desbordada de la Mediterrània, desbordada perquè depassa vores i flancs. I són també peces de coneixement situat que ens aporten elements per aprofundir en el nostre aprenentatge sobre les relacions històriques que recorren aquest espai, per comprendre una mica millor la petjada d’esdeveniments que han determinat i encara determinen les identitats mediterrànies. Uns escrits que difuminen els binomis —els del jo i la col·lectivitat, els d’oralitat i escriptura—; unes reflexions que ens interpel·len perquè ens conviden a repensar la pròpia subjectivitat, i la vida en comú en els diferents territoris mediterranis.

El que ens proposen Asmaa Azaizeh, Ahmed Ghazali i Mohammad Bitari és la literatura com a espai de coneixement, com a mar de diàleg; una guspira que inflama prejudicis i també ens dóna escalf perquè ens aproximem a la Mediterrània, a les Mediterrànies, des de la seva diversitat primigènia.

Al final de L’Art de perdre, la Naïma torna a casa, a França, després d’un viatge algerià de descoberta. Hi arriba carregada de fotografies, de regals i de relats que ha arreplegat de totes les trobades al país de naixement del seu pare, i que en el tombant de segle ja no és el país on va lluitar el seu avi. És una Naïma transformada, que ha obert la porta a tot de codis i experiències que havien quedat al marge de la seva identitat, silenciades. Gràcies al seu viatge, la Naïma canvia la manera de mirar els territoris i les històries de l’altra banda del Mediterrani. Després de la seva cerca, constata: “la Mediterrània ha tornat a esdevenir un pont i no pas una frontera” [7]7 — Zeniter, op. cit. (p. 499). .

Que les lectures que segueixen ens afinin la mirada i ens omplin de preguntes.

• Referències

  1 —

  Aoulad, L. (2018) Éditorial. Nejma: revue littéraire 10: 5-6 (p. 6). Totes les traduccions al català són meves.

  2 —

  Zeniter, A. (2017) L’Art de perdre. Paris: Flammarion/Albin Michel (p. 76).

  3 —

  Anzaldúa, G. (2007) Prefaci a la tercera edició. Borderlands/La Frontera: The New Mestiza (s. p.).

  4 —

  White, P. (1995) Geography, literature and migration. Writing Across Worlds: Literature and migration (Rusell King et al.). London; New York: Routledge, 1-19 (p. 8).

  5 —

  Tamalet Talbayev, E. (2017) The Transcontinental Maghreb: Francophone Literature across the Mediterranean. New York: Fordham University Press (p. 51).

  6 —

  Anzaldúa, op. cit. (p. 25).

  7 —

  Zeniter, op. cit. (p. 499).