La Xina i els conflictes a l’Orient Mitjà

L’interès de la República Popular de la Xina a l’Orient Mitjà i el Nord de l’Àfrica sembla anar en augment en l’última dècada. Les dades són reveladores. Des de l’anunci el 2013 del programa insígnia de cooperació i inversió xinesa a l’exterior, la Belt and Road Initiative (BRI) —coneguda en català com a la iniciativa de la Ruta de la Seda—, les relacions econòmiques entre la Xina i l’Orient Mitjà viuen un moment molt dolç. La Xina ja és el soci comercial més gran de fins a deu països àrabs i l’Iran, multiplicant per cinc els intercanvis comercials amb el conjunt de la regió entre 2004 i 2017 (superant en els últims anys els 200 mil milions de dòlars de valor). A més, s’espera que la iniciativa de la Ruta de la Seda faci millorar encara més aquestes xifres, gràcies a una inversió estimada als països que participen de fins a 10 bilions de dòlars en la pròxima dècada [1]1 — Per a dades més actualitzades sobre les relacions comercials i inversions entre la Xina i els Estats de l’Orient Mitjà i el Nord d’Àfrica, vegeu: ChinaMed (2021). ChinaMed Data. Disponible en línia. . Aquesta realitat socioeconòmica ve acompanyada de la creació de diferents espais institucionalitzats per al diàleg i la cooperació, entre els quals destaquen el Fòrum de Cooperació Xina-Estats Àrabs (amb les seves rondes de trobades ministerials d’alt nivell), el Diàleg Estratègic entre la Xina i el Consell de Cooperació del Golf, el Banc Asiàtic d’Inversió en Infraestructures (amb participació transregional), o la Conferència sobre Interaccions i Mesures de Construcció de Confiança a Àsia (amb fins a deu membres de la regió).

Un dels elements centrals que caracteritzen l’ordre regional a l’Orient Mitjà i el Nord de l’Àfrica és la persistència d’una pluralitat de conflictes encavalcats i d’amenaces a la pau i seguretat globals que, sens dubte, es manifesten al terreny econòmic. En tant que les relacions comercials i polítiques entre Xina i la regió són cada vegada més intenses, es podria preguntar quina és la seva actitud davant aquests conflictes. Quin nivell d’interès i implicació hi té? Hi ha característiques transversals i generalitzables en la resposta de Beijing davant aquestes amenaces a la pau i seguretat internacionals?

Els conflictes regionals enfront dels geopolítics

El primer pas per respondre a aquestes preguntes és examinar l’aproximació de la República Popular de la Xina als conflictes fora de les seves fronteres en general. Beijing acostuma a diferenciar entre dos tipus de conflictes internacionals. En primer lloc, trobem els conflictes geopolítics que confronten directament i diametralment a algunes de les superpotències internacionals. Aquest tipus de confrontació tindria en el centre una disputa vinculada amb els canvis en la distribució de poder a nivell global per la qual potències emergents entrarien en conflicte amb aquelles en declivi, a fi de plantejar una revisió o una refundació de l’ordre internacional del moment. A més, els conflictes es podrien manifestar en diversos escenaris de forma simultània, tenint efectes sobre diferents regions del globus i afectant profundament l’estabilitat general de tot el sistema internacional. Es referirien a situacions com la “trampa de Tucídides” proposada per Graham Allison —i que precisament vaticina un conflicte entre uns Estats Units en declivi i una Xina en emergència—, abordades des de la disciplina de les Relacions Internacionals mitjançant els conceptes de guerres sistèmiques o hegemòniques popularitzats per Robert Gilpin [2]2 — Allison, G. (2017) Destined for War: Can America and China Escape Thucydides’ Trap?. Boston: Houghton Mifflin Harcourt. Gilpin, R. (1981) War and change in world politics. Cambridge: Cambridge Universtiy Press. .

En contraposició als primers, i molt més interessants per a la temàtica d’aquest article, la Xina es refereix als conflictes regionals com aquells que es donen entre actors que no són les superpotències internacionals i l’impacte dels quals no és d’abast global. S’inclourien en aquesta categoria els conflictes civils intra-estatals. Encara que, de forma eventual, poden tenir efectes extraregionals, aquests no acostumen a depassar l’espai regional. Els conflictes regionals no responen a xocs d’interessos geopolítics entre les parts. Ni tan sols a les justificacions realistes sobre la recerca de la supervivència, a través de l’acumulació de recursos de poder, enmig d’un context de competició natural ineludible. La conceptualització que la Xina fa d’aquest tipus de conflictes està ancorada en una concepció essencialista dels actors que hi participen i de la incompatibilitat d’interessos que els expliquen. Es posa el focus en les incompatibilitats ètniques, religioses, sectàries, identitàries o culturals per explicar el perquè de la disputa i la violència. Així, s’acostuma a deixar de banda qualsevol problema polític o socioeconòmic a la base del conflicte, injuriant-lo com a superficial o sobrevingut, i reduint les seves causes a xocs entre identitats primàries, assenyalades generalment com l’arrel veritable de l’antagonisme. No es lluita ni per territori, ni per recursos, ni per poder sinó que al si del conflicte es troba una divergència sobre maneres de ser, un xoc cultural entre grups socioculturals diferents.

Partint d’aquesta conceptualització del problema, la Xina entén que la solució passa per la recerca d’harmonia entre actors, intentant superar les incompatibilitats identitàries amb l’objectiu d’assolir l’estabilitat i el progrés comú. En aquesta despolitització de l’essència del conflicte, la seva resolució ha de venir de la mà d’una acomodació progressiva de les diferències identitàries i culturals. I aquí les superpotències globals tenen molt a dir. Com veurem més endavant, els conflictes regionals poden i han de ser superats mitjançant la posada en pràctica d’acords entre els principals pols de poder. Se sobreentén que, si existeix una voluntat comuna entre elles, la capacitat coral de les superpotències pot compel·lir als contendents a superar les seves diferències i posar fi al conflicte.

La centralitat del principi de no ingerència

El primer vector a què fer atenció per entendre l’actitud de la Xina davant els conflictes a l’Orient Mitjà és la seva defensa del principi de no ingerència.

La política exterior xinesa, fins ara, ha estat parcialment marcada per la coneguda com a “teoria de l’ascens pacífic”. Aquesta teoria no només integraria un principi general de prudència que portaria a la Xina a evitar una confrontació directa amb qualsevol altra superpotència del sistema internacional. També inclouria una observança estricta del principi de no ingerència, molt en especial pel que ha a la seva vessant política. Segons el discurs oficialista, la República Popular ha de distanciar-se dels comportaments intervencionistes propis dels imperis colonials europeus dels últims dos segles i dels Estats Units de a partir del 1945, dels quals es considera una víctima més. Perviu així una defensa dels principis de coexistència pacífica establerts en la Conferència de Bandung del 1955 partint d’una història d’opressió compartida entre la Xina i els països del Tercer Món.

Així doncs, tant els responsables del Ministeri de Relacions Exteriors com els de Zhongnanhai —la presidència de la República Popular— assenyalen recurrentment en les seves intervencions públiques que els Estats de l’Orient Mitjà són amics i aliats tradicionals que coneixen millor que ningú la realitat social, econòmica i política de la seva pròpia regió [3]3 — Per a una anàlisi detallada de l’autor sobre la narrativa utilitzada pels màxims responsables de la República Popular de la Xina per referir-se a l’Orient Mitjà i la seva realitat política, vegeu: Quero, J. (2017) Chinese official geopolitical cartographies and discursive constructions of the Mediterranean: Discourse analysis of official narratives and comparison with the EU. A: Ehteshami, A. Huber, D. i Parciello, C. (eds.) The Mediterranean Reset: Geopolitics in a New Age. Chichester: Global Policy, pp. 60-82. . Per tant, qualsevol relació amb ells ha d’estar basada en la voluntat compartida de preservar la sobirania estatal i la integritat territorial, així com la defensa de la dignitat nacional de tots i el respecte absolut als seus sistemes socials. Dit altrament, la Xina posa al centre de les seves relacions amb els actors regionals l’interès comú per respectar de forma rigorosa el principi de no ingerència diferenciant-se així, des de la seva òptica, de les potències occidentals.

El principi de no ingerència s’aplica igualment a l’actitud xinesa davant els conflictes de la regió. Els eventuals esforços per treballar per a la seva resolució han de ser poc intrusius i respectant la independència dels implicats. Els actors locals o regionals són els protagonistes i, segons la seva opinió, cal respectar un principi d’apropiació segons el qual són aquests els que han de decidir per si mateixos quins són els mecanismes òptims per a la solució del conflicte. Això no negaria el potencial de les superpotències globals per fer avançar determinades solucions que entenen com a òptimes. Però, en contra dels paladins del regime change, l’acció mediadora o pacificadora de les superpotències hauria de superar sempre l’estricte filtre de la no ingerència i no excedir qualsevol límit que imposin les parts sobre la base de la seva pròpia sobirania. Els esdeveniments que van portar a la invasió nord-americana de l’Iraq el 2003 i, molt especialment, la intervenció de l’OTAN a Líbia el 2011 —la missió d’evacuació de gairebé 30,000 ciutadans xinesos i les pèrdues materials produïdes perviu en la memòria de molts a Beijing— marquen el rebuig envers de l’intervencionisme de les superpotències. Especialment, en aquells casos en que no hi ha un ampli consens entre elles sobre què és convenient fer.

La Xina com a superpotència responsable

El segon vector que explica el comportament de la Xina davant els diferents conflictes a l’Orient Mitjà és la seva voluntat de presentar-se al món com una superpotència responsable.

L’acció exterior xinesa entén el sistema internacional com a concert entre les nacions més poderoses. La lectura que fa Beijing de la realitat mundial contemporània és la de trobar-se en un sistema caracteritzat, en essència, per la capacitat i la responsabilitat privilegiades de les superpotències. Aquesta concepció troba la seva màxima expressió en el funcionament del Consell de Seguretat de Nacions Unides on, superat en aparença el principi d’igualtat sobirana, els membres permanents disposen de privilegis i prebendes a l’hora de gestionar alguns dels assumptes centrals de l’agenda internacional. Els mecanismes de governança global no serien els d’una democràcia entre iguals. Segons aquesta visió, el món el 2021 s’assemblaria més a l’Europa del segle XIX, on el concert sorgit del Congrés de Viena de 1815 va instaurar el sistema metternich basat en la responsabilitat dels Estats més poderosos de garantir la pau i l’estabilitat mitjançant l’equilibri de poder.

Així, la República Popular entén els conflictes a l’Orient Mitjà com una oportunitat per presentar-se com una potència d’abast global, compromesa amb el manteniment de la pau i seguretat internacionals. Busca així mateix reconeixement entre els que entén com els seus pars: reivindica davant de la resta de les superpotències la seva condició d’igual si es demostra com un actor implicat, amb capacitats de gestió i resolució semblants a les de per exemple Estats Units o França. Detesta l’intervencionisme i l’unilateralisme de les superpotències occidentals i, quan s’hi troba, es proposa forçar un multilateralisme entre els més poderosos que li permeti no ser obviada en les grans decisions de transcendència global.

Aquesta reivindicació està íntimament lligada a la imatge que la República Popular té de si mateixa i la lectura oficial que fa de la seva història. El conegut com a “segle de la humiliació”, que va des de la Primera Guerra de l’Opi (1839-1842) fins a la victòria del Partit Comunista davant el bàndol nacionalista del Kuomintang de Chiang Kai-shek a la Guerra Civil (1915-1949), passant per la transcendental ocupació japonesa durant la Segona Guerra Mundial, impregna l’acció exterior xinesa d’un esperit reivindicatiu.

L’actitud davant la proliferació nuclear iraniana com a exemple paradigmàtic

El desenvolupament d’un programa nuclear iranià ha estat un dels assumptes centrals de l’agenda internacional en les últimes dues dècades. La comunitat internacional ha entès com a potencial amenaça per a la pau i seguretat la proliferació nuclear a l’Orient Mitjà que podria inaugurar-se en cas que l’Iran aconseguís l’arma atòmica. Per als líders polítics xinesos, tal com han expressat en infinitat d’ocasions des de l’inici de les converses a Lausana el 2015, el problema principal seria la falta de confiança mútua entre la República Islàmica, d’una banda, i les superpotències occidentals, de l’altra. Segons aquesta visió, l’Iran perseguiria aquesta tecnologia en sentir-se insegura davant una possible intervenció internacional que volgués posar fi al règim de la República Islàmica; i les superpotències, amb els Estats Units al capdavant, desconfiarien del comportament d’un actor contestatari amb l’ordre global i obertament contrari a l’existència d’Israel.

La solució des de l’òptica xinesa seria, per tant, doble. D’una banda, posant èmfasi en els principis de la coexistència pacífica, l’Iran hauria d’exercir la seva llibertat sobirana i desenvolupar qualsevol tecnologia que li plagui sempre que aquesta no suposi una amenaça per a la resta. Aquesta idea es manifesta en una defensa a ultrança del dret de Teheran a desenvolupar tecnologia nuclear amb finalitats civils i una posició ferma de salvaguarda de les obligacions i drets contemplats al Tractat de No Proliferació Nuclear de 1970. D’altra banda, les superpotències globals, en un exercici de responsabilitat, haurien de ser les que assumissin el lideratge en la gestió de la problemàtica i la recerca de solucions. El Pla d’Acció Integral Conjunt (JCPOA, per les seves sigles en anglès) firmat el 2015 entre el P5+1 —els cinc membres permanents del Consell de Seguretat de l’ONU més la Unió Europea— i l’Iran seria el millor exemple d’allò que desitjaria la Xina com a model de solució dels conflictes regionals.

Des de la retirada dels Estats Units del JCPOA, el maig del 2018, la Xina ha posat èmfasi en la necessitat que les superpotències es comportin de forma responsable i respectin els acords assolits. Planteja la necessitat de que Washington torni a l’acord, condemna els seus esforços per forçar la resta a reobrir la negociació i es tanca en banda a modificar les responsabilitats de les parts convingudes de forma conjunta. Per tant, es repeteix una condemna a l’unilateralisme nord-americà que s’entén com a nociu per al conjunt, contrari als interessos coralment definits, i contrari en definitiva a que sigui el concert de les superpotències el que prengui decisions col·lectives sobre els assumptes més importants de l’agenda internacional.

Reflexions finals: és sostenible aquesta actitud?

Dues preguntes queden l’aire. La primera és fins a quin punt l’actitud xinesa davant els conflictes a la regió té alguna cosa a dir sobre situacions com les actuals guerres a Síria o el Iemen. En general, la Xina té moltes dificultats per tenir alguna cosa a dir quan la realitat dels conflictes no encaixa amb el seu prisma analític aquí descrit. Aquest és el cas, en especial, quan existeixen diferències profundes entre la resta de les superpotències globals: en aquelles circumstàncies en que les superpotències no tenen interessos compatibles és impossible articular mecanismes de gestió com els que proposa la Xina. Davant d’això, només queda una retracció a la defensa de la sobirania estatal de les parts que de poc contribueix a la resolució dels conflictes armats actuals. Això força Beijing en massa ocasions a un silenci incòmode per a un actor que es presenta com a potència global responsable.

• Referències

  1 —

  Per a dades més actualitzades sobre les relacions comercials i inversions entre la Xina i els Estats de l’Orient Mitjà i el Nord d’Àfrica, vegeu: ChinaMed (2021). ChinaMed Data. Disponible en línia.

  2 —

  Allison, G. (2017) Destined for War: Can America and China Escape Thucydides’ Trap?. Boston: Houghton Mifflin Harcourt. Gilpin, R. (1981) War and change in world politics. Cambridge: Cambridge Universtiy Press.

  3 —

  Per a una anàlisi detallada de l’autor sobre la narrativa utilitzada pels màxims responsables de la República Popular de la Xina per referir-se a l’Orient Mitjà i la seva realitat política, vegeu: Quero, J. (2017) Chinese official geopolitical cartographies and discursive constructions of the Mediterranean: Discourse analysis of official narratives and comparison with the EU. A: Ehteshami, A. Huber, D. i Parciello, C. (eds.) The Mediterranean Reset: Geopolitics in a New Age. Chichester: Global Policy, pp. 60-82.