L’aposta decidida per l’impuls de la universitat i la recerca ha estat una de les constants inalterades del lideratge xinès de les últimes quatre dècades. En tot moment ha estat un procés amb una forta inversió estatal i amb unes directrius de planificació centralitzades i amb estratègies molt ambicioses, plantejades i desplegades a llarg termini.
L’aposta inicial per la reconstrucció i l’expansió del sistema universitari (1977-1995)
Quan Deng Xiaoping arriba al poder, després de la mort de Mao Zedong (1976) i de la derrota de la Banda dels Quatre, ho fa promovent el principi de “buscar la veritat a través dels fets” (实事求是), com a pedra angular del “socialisme amb característiques xineses”. Es tracta d’una citació del jove Mao Zedong de 1938 que paradoxalment havia de servir per legitimar la tasca de desmaoïtzació: de desmantellament sistemàtic del llegat polític dels últims anys de la vida del Gran Timoner, sense arribar a despenjar-ne retrat de la plaça de Tiananmen. El pragmatisme i el saber objectiu havien de deixar enrere els dogmatismes ideològics i els fantasieigs desaforats del comunisme fonamentalista de la Revolució Cultural.
A partir de llavors la ciència, la tecnologia i el coneixement es van posar al centre del nou esforç modernitzador. Quedaven enrere els temps convulsos d’una Revolució Cultural que havia comportat el tancament literal de tots els centres educatius i de les universitats durant més d’una dècada. Amb el restabliment l’any 1977 del gaokao (高考), l’examen de selectivitat, i amb la reobertura de les universitats i altres centres de formació mitjana i superior s’iniciava a finals dels anys setanta un període de dues dècades on l’èmfasi es va posar en la reconstrucció d’un sistema universitari que havia quedat devastat per les successives purgues als professors i, de forma encara més punyent, pels anys de tancament. Es buscava abans que res el creixement i la multiplicació del sistema, per tal de superar les enormes precarietats de partida, i per així poder absorbir la demanda d’accés creixent d’estudiants a la universitat. Es tractava de recuperar el temps perdut.
Es van reobrir les antigues universitats. Algunes com la Universitat de Pequín havien estat creades pels poders estrangers que semicolonitzaven la Xina a finals del segle XIX i principis del segle XX. Totes havien estat reformulades a partir del model universitari soviètic als anys cinquanta. A diferència d’altres sectors, la lenta però decisiva irrupció a la Xina dels capitals estrangers i de la propietat privada no afectava l’ensenyament superior, de propietat i gestió pública.
La projecció internacional del sistema universitari xinès no era en aquell moment prioritària, però sí ho era la sortida dels joves xinesos a estudiar a universitats de prestigi. Es van becar cada any milers d’estudiants xinesos per estudiar en universitats estrangeres, especialment nord-americanes. Aquest gest d’obertura va tenir un impacte important, en aconseguir índex molt elevats de retorn.
A finals dels anys setanta s’iniciava un període de dues dècades on l’èmfasi es va posar en la reconstrucció d’un sistema universitari que havia quedat devastat per les successives purgues als professors i, de forma encara més punyent, pels anys de tancament
Amb aquest impuls inicial a l’educació superior universitària de la dècada de 1980 i principis dels anys 1990, es reconnectava amb els valors culturalistes seculars de tradició confuciana. L’estudi i el coneixement eren (i són) considerats com la forma superior d’ascens i perfeccionament social i individual. La tradició meritocràtica xinesa havia convertit la figura del lletrat en el governant i el garant de la reproducció del poder a través de la demostració avaluada d’uns coneixements. Les oposicions als diferents rangs de la governació constitueixen un dels “invents” xinesos més globalment fèrtils i profitosos. Les acadèmies imperials conduïen institucionalment aquest procés d’aprenentatge superior. L’etapa reformista que obria Deng Xiaoping a finals de la dècada de 1970 venia a actualitzar aquesta tendència culturalista secular.
La creació d’una elit nacional universitària (1995-2017)
A mitjans de la dècada de 1990, durant el mandat de Jiang Zemin i Zhu Rongji, es produeix un canvi estratègic substancial que s’orienta clarament cap a l’estratificació jerarquitzada, deixant enrere el tracte i el finançament més o menys igualitari per a tots els centres universitaris. Es decideix llavors afavorir i diferenciar clarament l’elit d’unes poques universitats de recerca, capaç de competir en poques dècades a nivell internacional.
El context polític i econòmic d’aquest gir en les polítiques universitàries és el de la Xina de finals dels anys noranta. És en aquells anys que la Xina aposta sense dubtes per l’acceleració del creixement econòmic basat en la inversió estrangera i la deslocalització de la indústria internacional (que duia de pas la transferència de tecnologia). Es creix llavors a un ritme de dos dígits anuals. És en aquells anys que es confirma en el seu ordenament constitucional l’aposta explícita per l’aparent oxímoron del socialisme de mercat. Els detractors xinesos de la nova esquerra van qualificar-lo de capitalisme d’estat, de comunisme neoliberal o de leninisme de mercat.
En les fases reformistes inicials dels 80 i primers 90, el gradualisme i l’experimentació amb els mercats a través d’un mètode de prova-error en àmbits i sectors molt específics i acotats marcaven el desenvolupament econòmic i institucional xinès. Però tot s’accelera de forma decidida a partir de 1993, un cop Deng Xiaoping va haver eliminat tota ombra de dissidència política (després de la repressió sagnant i expeditiva de les protestes de Tiannamen de 1989) i quan també va haver deixat fora de combat la influència de la vella guàrdia, reticent als canvis econòmics i socials. La Xina es troba als anys noranta en ple procés d’adaptació per l’entrada a l’Organització Mundial del Comerç (que es va produir el desembre de l’any 2001). Es troba també en procés de consolidació del mercats financers i de la ràpida extensió territorial i sectorial de la inversió privada interna i externa.
La Xina esdevé escenari principal de la globalització. Es converteix en la fàbrica el món. El gran creixement econòmic es produeix en aquell moments gràcies a una mà d’obra barata i incommensurable, disposada a treballar molt per molt poc en una indústria exportadora, deslocalitzada i de manufactura. Tot i que el creixement es trobava encara llavors lligat a una dimensió quantitativa, en aquell context el lideratge xinès va plantejar un horitzó de futur que necessàriament havia de ser molt diferent: lligat a llarg termini a l’augment del valor afegit, de la productivitat, de la innovació, del disseny, de la tecnologia pròpia, de l’eficiència energètica, de la projecció internacional… En aquest horitzó, la universitat i la recerca hi havia de jugar un paper fonamental.
La Xina es trobava també a finals de la dècada de 1990 en ple procés de reconversió de la vella indústria pesant, forjada als anys cinquanta segons els models soviètics. Alhora començava a aplicar criteris de rendibilitat i productivitat als grans conglomerats productius i administratius estatals de tots els sectors. Fins llavors no s’havia desmantellat ni reformat pràcticament res de la vella economia socialista (amb l’excepció de les comunes rurals). Fins a mitjans de la dècada de 1990 no hi havia hagut ni privatitzacions, ni reformes en els sectors estatals, tot just la descentralització en la gestió. És just en aquest context de reformes estructurals en tots els sectors institucionals i econòmics públics de finals de la dècada de 1990, que es formulen a la Xina els primers plans de reestructuració del sistema universitari que determinen el curs i la projecció de futur de la universitat xinesa actual [1]1 — Ma, W. (2007). The Flagship University and China’s Economic Reform. A P. G. Altbach & J. Balán (Eds.), World Class Worldwide: Transforming Research Universities in Asia and Latin America (pp. 31-53). Baltimore: The John Hopkins University Press. .
L’any 1995 començava aquest gir estratègic amb el Projecte 211. El nom del projecte prové d’una abreviatura de l’eslògan “En preparació per al segle XXI, gestionant amb èxit 100 universitats” (面向 21世纪 , 办好 100 所 高校 ). Es tractava de concentrar en 100 universitats (que al final van acabar sent 116, el 6% del sistema universitari xinès) els esforços d’aportació pressupostària i de reforma interna, amb la intenció d’elevar la qualitat de la docència, els estàndards de recerca, l’accés a una internet d’alta qualitat i les sinèrgies per al desenvolupament socioeconòmic. Hi podien ser incloses en la mesura que havien superat els requisits científics, tècnics i de recursos humans. Durant la primera fase del Projecte 211, dels anys 1996 al 2000, es van distribuir aproximadament 2.200 milions de dòlars. En la segona fase es van arribar als 700 milions de dòlars.
L’any 1998, tres anys més tard, es posava en marxa el Projecte 985, que feia referència a la data del seu anunci, en un discurs del líder Jiang Zemin en l’acte de celebració del centenari de la Universitat de Pequín, el maig de l’any 1998. Aquest projecte es superposava al Projecte 211. S’accentuava la voluntat de promoure i finançar encara més excepcionalment un grup encara més elitista i reduït d’universitats per convertir-les en centres de primera classe mundial de cara al segle XXI. El projecte implicava que tant el govern central com els governs provincials i locals assignessin grans quantitats de finançament per tal de construir-hi nous centres de recerca, millorar les instal·lacions, celebrar conferències internacionals, atraure professors de renom mundial i acadèmics visitants i per ajudar els professors xinesos a assistir a conferències a l’estranger. Un total de 39 universitats han estat incloses en els programes especials de finançament i millora del Projecte 985. La majoria d’aquestes 39 universitats del Projecte 985 es classifiquen entre les 500 millors universitats del món segons diferents rànquings mundials.
Dins d’aquest programa, els esforços més grans es van concentrar especialment en una selecció encara més elitista de només nou universitats. L’any 2009 es va formalitzar institucionalment en la Lliga C9 (九校联盟), que es considerava i presentava com l’equivalent xinès de la Ivy League dels EUA. Durant els dos primer anys del programa (1999-2001) s’havien invertit uns 1.200 milions de dòlars només per promoure aquestes nou universitats de primer nivell. Entre 2004-2007 les universitats del C9 van rebre la meitat del total dels 2.800 milions de dòlars de finançament per al conjunt de les 39 universitats incloses en el Programa 985. Sis de les nous universitats que formen aquest grup exclusiu del C9 ( Universitat Tsinghua, Universitat de Pequín, Universitat de Zhejiang, Universitat Shanghai Jiaotong, Universitat de Ciència i Tecnologia de la Xina i Universitat Fudan) es troben entre les 100 primeres en els principals rànquings universitaris mundials. Les altres tres hi són a prop.
Aquestes estratègies de concentració dels esforços de finançament i reforma en un segment de centres universitaris molt reduït, amb filtres d’entrada molt exigents (superiors als que presenten les universitats més preuades del món anglosaxó), orientades a situar aquestes universitats en un rang de màxima qualitat internacional van generar algunes veus discrepants en els àmbits que expressaven (amb sordina) el malestar dels centres exclosos de la festa: la gran majoria, el 94% centres universitaris indefectiblement abocats a una funció sectorial o regional, a una funció més docent que investigadora. Es va criticar que la bretxa que s’obria entre el poc més d’un centenar d’universitats incloses en els Projectes 211, 985 i C9 i el gran gruix del més de dos mil centres que no formen part del programa era del tot contrària als principis d’igualtat propis d’un estat socialista com el xinès. Es va criticar que sufocava la competència, reduint al mínim l’autonomia universitària. En concentrar-se els ajuts de recerca en uns pocs centres, s’hi van detectar costos d’oportunitat: els diners no es gastaven necessàriament en els projectes més mereixedors dels ajuts.
Durant l’última dècada, la Xina de Xi Jinping ha fet un gir autoritari (si no totalitari) que ha reduït de forma significativa la transparència, la llibertat d’expressió i de càtedra, especialment en els camps de les ciències socials i les humanitats
Tot i que aquestes veus critiques no han pogut tenir gaire ressò, han pogut potser influir en alguns dels canvis dels darrers anys, juntament amb la percepció que l’enorme pressió accelerada per publicar i generar patents ha comportat una inflació de fakes i papers irrellevants i mancats de qualitat, escassament citats o sense una producció efectiva de coneixement. Durant l’última dècada, la Xina de Xi Jinping ha fet un gir autoritari (si no totalitari) que ha reduït de forma significativa la transparència, la llibertat d’expressió i de càtedra, especialment en els camps de les ciències socials i les humanitats. Aquest és un dels grans handicaps que llastra el futur de la universitat xinesa. S’han produït acomiadaments fulminants d’uns quants professors de gran prestigi pel seu desacord amb el curs polític. Que l’any 2019 la Universitat de Fudan (com ja han fet altres universitats xineses) eliminés del seus lemes constitutius les referències a la llibertat de pensament i la cerca de la veritat, substituint-los per la lleialtat al Partit i el Patriotisme, deixa ben clar per on van els trets [2]2 — David Y. F. Ho (2014) Why Aren’t There More World-Class Universities in China? Global Asia. 9, (4) 96-99. .
Els nous plans per consolidar universitats de primera classe mundial (2017-2050)
Sense trencar amb la filosofia de fons dels programes anteriors i responent en part a les deficiències detectades, l’any 2017 es van promoure dos nous plans paral·lels i complementaris que han introduït algunes variables molt rellevants, i que en part obren el joc competitiu a una part dels centres que abans havien estat sistemàticament exclosos del programes de priorització.
El pla Construcció d’Universitats de primera classe internacional i de disciplines de primera classe internacional 世界一流大学和一流学科建设, conegut habitualment com el Pla de la Doble Primera Classe (双一流) prioritza 42 universitats de primer nivell. En paral·lel, el pla identifica 465 disciplines de primera classe, és a dir àrees de coneixement disperses en un total de 95 universitats diferents. A banda de la novetat d’identificar no tan sols universitats sinó disciplines, el pla planteja exigents acreditacions periòdiques que poden fer perdre el rang. S’exigeix als governs provincials que reorganitzin el mapa universitari, amb fusions i jerarquitzacions locals. El pla s’adreça ara al conjunt del sistema per millorar-ne la qualitat. Segons el Times Higher Education World University Rankings 2019/20, la majoria de les 42 universitat de primer rang es troben ja entre les 500 millors universitats del món. I l’objectiu que es persegueix és que en una dècada hi siguin totes, i la majoria en posicions preeminents, entre els primers centenars. L’horitzó de 2050 aposta perquè la Xina desplaci clarament als EUA i Europa com a primeres potències universitàries. I no és una aposta retòrica ni procastinadora.
En funció del seu enorme pes econòmic i demogràfic, en termes quantitatius absoluts les xifres de la Xina sempre són imbatibles. La batalla que juga ara és la qualitativa. La Xina té ara el sistema d’educació superior més gran del món. Pel que fa al nombre d’estudiants, el 2019, la matriculació total als centres d’ensenyament superior regulars superava els 30 milions d’estudiants. Pel que fa a la internacionalització, l’any 2019 la Xina havia enviat més de 550.000 estudiants a l’estranger, convertida ja en la font més gran del món d’estudiants internacionals. En un sentit invers, l’any 2019 hi va haver 440.000 estudiants de 205 països que cursaven estudis a la Xina, cosa que va convertir la Xina en la destinació més gran d’Àsia per a estudis a l’estranger.
En aquest apartat de la internacionalització és especialment significatiu el Programa Mil Talents (千人 计划) que va ser introduït l’any 2008. El programa promou el retorn dels investigadors i professors xinesos consolidats a l’estranger. Ha estat molt efectiu en la captació temporal d’investigadors xinesos de la diàspora, que hi han fet estades temporals, però ha estat menys efectiu en aconseguir que es desvinculessin de les seves universitats estrangeres per establir-se de forma permanent a la Xina. En els últims anys aquest pla ha estat objecte de forta polèmica especialment als EUA, Canadà i Austràlia en considerar-se que encobria un procés d’espionatge científic, industrial i militar.
L’aprovació del catorzè pla quinquennal el març de 2021 ha reforçat i multiplicat l’aposta per la sobirania tecnològica i el desenvolupament científic com una necessitat imperiosa, en un context geoestratègic de competència (o guerra) tecnològica amb implicacions militars [3]3 — Mu-ming Poo. (2021) Innovation and reform: China’s 14th Five-Year Plan unfolds. National Science Review, 8, (1), nwaa294. Disponible en línia. . Així, per exemple, s’han implementat d’un any per l’altre 37 graus específicament centrats en la intel·ligència artificial [4]4 — Liao Shumin (2021). AI Is Among 37 Undergrad Majors Added by China’s Universities. Article publicat el 3 de març de 2021 al portal Yicai Global. Disponible en línia. .
Més enllà del prestigi global dels rànquings, a la universitat xinesa se li planteja un paper clau en aquest desenvolupament tècnico-científic estratègic. Per posar només un exemple, la universitat capdavantera del sistema universitari xinès, la Universitat Tsinghua, a banda de ser dalt de tot dels rànquings, de nodrir el govern de quadres i alts dirigents i de liderar la recerca en tots els àmbits del coneixement, ha generat un conglomerat d’empreses tecnològiques dedicades a la recerca de primer nivell en sectors estratègics: Tsinghua Holdings [5]5 — The China Files, contingut publicat a The Wire China. Disponible en línia. .
Més enllà del prestigi global dels rànquings, a la universitat xinesa se li planteja un paper clau en l’aposta per al desenvolupament tècnico-científic estratègic de la Xina. En només un any, s’han implementat 37 graus centrats en la intel·ligència artificial
Tsinghua Holdings té una influència immensa en la competitivitat científica i tecnològica de la Xina: incorpora un grup d’empreses, inclosa Tsinghua Unigroup, clau en la indústria dels semiconductors. A través d’aquestes filials, ha liderat alguns dels esforços més ambiciosos de Pequín per adquirir tecnologies a l’estranger i formar empreses conjuntes amb firmes com HP, Intel, Western Digital i Micron. La filial TusHoldings ha construït parcs científics i tecnològics als Estats Units, el Regne Unit, Corea del Sud, Rússia i Israel. La companyia de seguretat i informàtica Tsinghua Tongfang’s Nuctech treballa a 150 països, inclòs el subministrament d’equips de seguretat per als Jocs Olímpics de Rio, els ferrocarrils belgues i el departament duaner australià. També per aquesta banda, la Universitat Tsinghua marca el camí de projecció global que les altres universitats xineses es vol que segueixin.
-
Referències
1 —Ma, W. (2007). The Flagship University and China’s Economic Reform. A P. G. Altbach & J. Balán (Eds.), World Class Worldwide: Transforming Research Universities in Asia and Latin America (pp. 31-53). Baltimore: The John Hopkins University Press.
2 —David Y. F. Ho (2014) Why Aren’t There More World-Class Universities in China? Global Asia. 9, (4) 96-99.
3 —Mu-ming Poo. (2021) Innovation and reform: China’s 14th Five-Year Plan unfolds. National Science Review, 8, (1), nwaa294. Disponible en línia.
4 —Liao Shumin (2021). AI Is Among 37 Undergrad Majors Added by China’s Universities. Article publicat el 3 de març de 2021 al portal Yicai Global. Disponible en línia.
5 —The China Files, contingut publicat a The Wire China. Disponible en línia.
Manel Ollé
Manel Ollé és professor titular en història i cultura de la Xina moderna i contemporània al Departament d'Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i coordinador del Màster d'Estudis Xinesos de la mateixa universitat. Les seves principals línies de recerca se centren en la Xina marítima, les relacions i percepcions entre la Xina i Europa durant els segles XVI-XVII i la història de la diàspora xinesa al sud-est d'Àsia. És membre del grup d'estudis d'Àsia Pacífic del Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) i investigador visitant al National Research Centre of Overseas Sinology de la Universitat Beijing Foreign Studies (BFSU Beijing). Juntament amb Yu-chung Lee, és codirector del projecte "Southern European Historical Materials Concerning China in the 16th and 17th Centuries". És autor de diversos llibres, assajos i articles sobre la història xinesa, entre els quals La invención de China (2001), La Empresa de la China: de la armada invencible al Galeón de Manila (2002) o Made in China: el despertar social, político y cultural de China (2005). També ha traduït diverses obres: El sentit de la literatura, de Gao Xingjian (2004), Pedra i pinzell. Antologia de la poesia clàssica xinesa (2012) i Tao. Fragments del camí del vell savi xinès (2017).
