Conèixer i entendre la visió de la República Popular de la Xina no significa donar suport, tolerar o justificar aquesta visió. No defenso la tecnocràcia autoritària de la Xina com a substitut de la democràcia representativa. Tampoc defenso la democràcia liberal representativa com el model definitiu quan el terme liberal defensa els interessos d’una minoria minúscula a costa d’una majoria immensa. Crec que els dos models estan en crisi. El que avui està passant a Hong Kong podria ser un indicador important de la dificultat de fusionar els dos models.
Paradigmes canviants en l’ordre mundial
La política de “reforma i obertura” que Deng Xiaoping va iniciar el 1978 va provocar un ascens extraordinari de la Xina com a superpotència geoeconòmica. El poder geoeconòmic tendeix a convertir-se en poder geopolític. “Occident” considera la Xina una economia “emergent”; no obstant això, en termes històrics, la Xina està tornant a emergir. Està recuperant la posició preeminent que tenia en l’economia mundial abans de patir l’agressió de l’imperialisme occidental al segle XIX. Una de les prioritats principals del “Somni de la Xina” proposat per Xi Jinping és “ser centrals” en les qüestions mundials. Això implica el “model xinès” del desenvolupament econòmic i la modernització i l’enfortiment del poder militar xinès.
El mur de Berlín va caure el 1989. Dos anys després, l’URSS va desaparèixer. Francis Fukuyama va celebrar notòriament el final d’un ordre mundial bipolar basat en la ideologia: la victòria hegeliana, inevitable i definitiva, de la democràcia liberal i l’economia de lliure mercat sobre les autocràcies i les economies planificades en un món organitzat pels estats nació de Westfàlia [1]1 — Fukuyama, F. (1989), “El final de la història?”, The National Interest, 16: p. 3-18. . Però la història no s’havia acabat i Fukuyama se’n va desdir, ara, adverteix de la fragilitat de la democràcia liberal. La Xina encara era un gegant que es despertava lentament, atordit pels esdeveniments que hi van tenir lloc el 1989. Joseph Stiglitz ha advertit que la pèrdua simultània de confiança en el neoliberalisme i en la democràcia no és casual, ja que les triomfants polítiques neoliberalistes que van considerar que la caiguda del mur era una victòria minen la democràcia des de fa 40 anys. Han provocat l’aparició de moviments populistes i neonacionalistes que responen contra els danys causats pels mercats globals lliures que concentren la riquesa a mans d’uns pocs a costa de molts [2]2 — Stiglitz, J. (2011), “Of the 1%, by the 1%, for the 1%”, Vanity Fair; Stiglitz, J. (2019), “La fi del neoliberalisme i el renaixement de la història”, The World’s Opinion Page. .
S’ha produït un canvi de poder geoeconòmic i simultàniament s’està produint un canvi de poder geopolític, però els paradigmes que governen la teoria política euroamericana no han canviat. “Occident” corre el risc de patir la síndrome de la línia Maginot per preparar defenses obsoletes de sistemes i paradigmes polítics basats en els estats nació de Westfàlia per a un ordre mundial supranacional post-Bretton Woods que ha traslladat “la resta” a un territori desconegut. El G7 ha cedit rellevància al G20. El dinàmic creixement econòmic dels països BRICS i MINT i la importància creixent d’Àfrica estan substituint l’hegemonia econòmica de les antigues metròpolis. La cooperació Sud-Sud contraresta les relacions asimètriques Nord-Sud. S’acaben cinc-cents anys de domini “occidental”. Ara, la major part de la població i el comerç mundial es concentren a Àsia.
Qualsevol anàlisi del canvi emergent en el poder geopolític que correspongui al canvi de poder geoeconòmic i demogràfic requeriria uns paradigmes adequats, però aquests nous paradigmes encara es troben en procés d’aparició [3]3 — Golden, S. (2018), “New paradigms for the new silk road”, a: Mendes, C. (ed.), China’s New Silk Road: An Emerging World Order, Londres: Routledge, p. 7-20. . Han de competir amb models teòrics consolidats i desenvolupats per i per a “Occident”. Els paradigmes poden generar models amb rigidesa institucional, a més, si el paradigma emprat és defectuós, una estratègia basada en aquest paradigma també ho serà. Un paradigma que consideri rival un altre país establirà una competició de suma nul·la i determinarà una estratègia de confrontació i conflicte, i potser els provocarà. En canvi, un paradigma que consideri soci un altre país establirà una cooperació de win-win i determinarà una estratègia basada en relacions harmòniques que potser garanteixi aquesta harmonia.
S’ha produït un canvi de poder geoeconòmic i simultàniament s’està produint un canvi de poder geopolític, però els paradigmes de la teoria política euroamericana no han canviat
L’últim informe de tendències globals del Consell Nacional d’Intel·ligència dels Estats Units descriu la naturalesa canviant de l’ordre mundial com una varietat cada vegada més diversa d’estats, organitzacions i individus empoderats que configuraran la geopolítica. Conclou que el panorama global emergent representa el final d’una era dominada pels Estats Units, i que qualsevol intent nord-americà d’imposar ordre fracassaria. L’informe reconeix l’obsolescència de la guerra freda i dels paradigmes de Westfàlia, i intenta imaginar nous models per a un ordre mundial canviant [4]4 — Consell Nacional d’Intel·ligència (2017): Global Trends: Paradox of Progress. Disponible en línia. .
Els desafiaments geopolítics als quals s’enfronta la Xina
En l’àmbit internacional, hi ha una sèrie de factors que podrien desestabilitzar el partit-estat: en l’àmbit econòmic, obstacles a la regionalització, escassetat de recursos (matèries primeres, energia, transport), accés als mercats (proteccionisme, transport, pirateria), crisis financeres (per exemple, la del 1997, el 2008, de la SARS o de la Covid-19), pertorbacions en el mercat capitalista mundial, guerres comercials, sancions, obstacles a la iniciativa del Cinturó i Ruta de la Seda, interrupcions en les cadenes de subministrament i de distribució, o incertesa en l’economia internacional. La degradació ambiental transfronterera i el canvi climàtic global estan provocant desastres naturals i pandèmies. També hi ha amenaces a la seguretat (Taiwan, escuts de defensa antimíssils, la presència militar dels EUA a Àsia i el Pacífic, la consolidació de l’Organització de Cooperació de Xangai, el mar de la Xina meridional, conflictes a l’Orient Mitjà), així com conflictes ètnics transfronterers, terrorisme internacional, crim organitzat internacional, proliferació d’armes de destrucció massiva, interferències externes desestabilitzadores, la responsabilitat geopolítica que correspon al seu poder geoeconòmic o el foment de la governança mundial.
La regionalització de l’Àsia oriental i el sud-est asiàtic és una estratègia d’autodefensa de gran interès per a la Xina en una economia global. Qualsevol obstacle a la regionalització, com ara la reticència del Japó o la interferència dels Estats Units, podria amenaçar aquest procés. Donald Trump va sabotejar la influència dels Estats Units en un procés de regionalització Àsia-Pacífic que excloïa la Xina retirant-ne els EUA. Ara, la nova Associació Econòmica Integral Regional (RCEP, segons la sigla en anglès) no inclou els EUA. La seva escassetat de recursos naturals, essencials per a la industrialització, obliga la Xina a competir per aquests en un mercat internacional cada vegada més car. Qualsevol obstacle perquè la Xina accedeixi a matèries primeres o fonts d’energia comportaria riscos. Passa el mateix amb l’accés restringit als mercats a causa de polítiques proteccionistes o interferències en el transport (és per aquest motiu, que la Xina participa activament en el control de la pirateria i perquè la preocupa la presència de la Setena Flota nord-americana a les aigües per on han de navegar els vaixells de càrrega xinesos). La degradació ambiental no té fronteres, igual que els efectes del canvi climàtic, els desastres naturals i les pandèmies.
En l’àmbit de la seguretat, la Xina sent la necessitat imperiosa de defensar la seva sobirania i la seva integritat territorial. Els “tractats desiguals” de l’època imperialista, que a la Xina es coneix com “el segle de la humiliació”, van imposar l’extraterritorialitat i van retirar la sobirania de l’imperi xinès. Els estats nació que van justificar les seves incursions a la Xina basant-se en la seva pròpia sobirania no van reconèixer la sobirania d’aquest país. Per fer front a aquests antics agressors en igualtat de condicions, la Xina ha de demostrar la seva capacitat per consolidar i defensar la seva integritat territorial, cosa que implica la recuperació dels territoris expropiats per l’imperialisme (Taiwan) i la repressió dels moviments separatistes (Tibet, Xinjiang).
La Xina veu una altra amenaça en la presència militar dels Estats Units a la regió d’Àsia-Pacífic (la Setena Flota, l’escut antimíssils que exclou la Xina, el suport encobert a Taiwan, les bases al Japó i Corea del Sud, els exercicis militars conjunts) i a l’Àsia central, cosa que també podria interferir en el comerç de la Xina, el transport de matèries primeres i fonts d’energia o en la iniciativa del Cinturó i Ruta de la Seda. Per aquest motiu, la Xina promou consolidar l’Organització de Cooperació de Xangai (OCX) com a contrapès a les estratègies dels Estats Units i de l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN) i com un factor que fomenti la multipolaritat geopolítica.
La regionalització de l’Àsia oriental i el sud-est asiàtic és una estratègia d’autodefensa de gran interès per a la Xina en una economia global. Qualsevol obstacle a la regionalització, com ara la reticència del Japó o la interferència dels Estats Units, podria amenaçar aquest procés
La Xina comparteix fronteres i grups ètnics amb diversos països on les tendències transnacionals propaguen el perill dels moviments separatistes més enllà de les seves fronteres, un fenomen paral·lel als perills del terrorisme internacional, la proliferació d’armes i d’armes de destrucció massiva, i el crim organitzat internacional. En diversos àmbits, els assessors xinesos perceben la possibilitat de desestabilitzar les interferències alimentades per potències estrangeres, tot i que temen que les demandes de l’ONU, els EUA o la UE perquè la Xina assumeixi una responsabilitat en la política internacional proporcional al seu pes econòmic en l’àmbit mundial puguin obligar aquest país a acceptar que s’interfereixi en els afers interns dels estats sobirans. Si la Xina accepta la possibilitat que es produeixi aquesta interferència, també podria patir-la en el cas d’una possible intervenció a Taiwan o Hong Kong. A més, si la Xina participa en polítiques d’intervenció internacional, podria exposar-se a patir pèrdues en les forces armades i a represàlies terroristes.
El fracàs dels marcs convencionals
Els intents fallits basats en la política exterior convencional, alhora fonamentada en la seguretat, per fer front al terrorisme no estatal a l’Orient Mitjà i el nord d’Àfrica són un símptoma més de l’obsolescència dels paradigmes convencionals. També ho són les tendències cap a la regionalització econòmica i el regionalisme polític que sorgeixen com a resposta a la incapacitat de l’estat nació individual a l’hora de controlar la dinàmica d’una economia de mercat supranacional, tot i que la pandèmia de Covid-19 ha fet reviure abordar de manera nacionalista un problema internacional. La proliferació d’organitzacions internacionals a l’estil de Bretton Woods, les quals legislen de manera supranacional, són un símptoma més de l’obsolescència de l’ordre mundial de Westfàlia. Les tàctiques basades en la nostàlgia per les estratègies de la guerra freda que afavorien “Occident” tendeixen a considerar la Xina com un rival inevitable en un conflicte inevitable. Això podria convertir-se en una profecia autocomplerta. També ho podria ser un pragmatisme posterior a la guerra freda que consideri la Xina com un soci en un nou ordre mundial que inclogui “la resta”. Passa el mateix quan els estrategs xinesos tracen el seu rumb a través d’una economia de mercat capitalista globalitzada en què “la resta” ha començat a acumular capital a costa, o gràcies a, la decadència d’“Occident”.
La política erràtica “America First” de Donald Trump i el neoaïllacionisme van debilitar l’autoritat moral dels EUA en els afers mundials. El seu flirteig amb governants autocràtics va subvertir els aliats democràtics liberals tradicionals. Les seves guerres comercials van invertir la tendència que menava cap a un mercat lliure mundial. El seu boicot a qualsevol intent de fer front a la crisi climàtica va posar en desacord els EUA amb la resta del món a l’hora de combatre la pitjor amenaça existencial a què ara s’enfronta l’ordre mundial. L’obsessió dels Estats Units per l’Orient Mitjà va facilitar que la Xina es convertís en una potència regional a Àsia i en la principal font d’inversió i ajuda a Àfrica i l’Amèrica Llatina, substituint els EUA i la UE. Queda per veure si i fins a quin punt la política exterior de l’administració de Joseph Biden revertirà les polítiques trumpistes i recuperarà terreny “perdut” o obrirà nous camins. També s’ha de veure si i fins a quin punt tornarà el trumpisme. Més en sintonia amb el món en general, Xi Jinping ara és el defensor més ferm del lliure comerç a escala mundial i de l’acció per combatre el canvi climàtic.
El desafiament a la democràcia liberal
Xi Jinping proposa un “model xinès” que faria que la Xina recuperés la posició preeminent de què gaudia al món abans de sucumbir a l’agressió que va patir per part d’Occident al segle XIX. Xi confia que la Xina es pugui convertir en l’“alternativa” al model neoliberal occidental en l’ordre mundial emergent que liderarà durant el segle XXI, una Pax Sinica. També ofereix una alternativa política a l’ordre democràtic liberal d’”Occident”. L’èxit del model de desenvolupament de la Xina resisteix al neoliberal Consens de Washington, i tant l’èxit del seu model com la resistència al consens fan que “la resta” percebi que la Xina té poder suau. Ara per ara, la Xina defensa un món divers i multipolar com a alternativa a l’hegemonia dels Estats Units i l’OTAN: un equilibri de poder entre grans blocs regionals que impedeixi que cap d’ells domini l’ordre mundial emergent.
La Xina té un conjunt propi de paradigmes que podrien impedir una avaluació més precisa de l’ordre mundial canviant. Irònicament, es creu sobretot en la prevalença del control polític revolucionari leninista d’un període de govern postrevolucionari. Wang Shaoguang argumenta que el “model xinès” ofereix quatre avantatges sobre els “jugadors amb veto” (partits polítics, lobbies, grups d’interès) de la democràcia liberal a l’hora de fomentar la igualtat social: un centre polític estable, una mentalitat basada en resolució de problemes, diversitat a l’hora d’implementar polítiques i capacitat de resposta a les necessitats del poble [5]5 — Wang, S. (2012): “Traditional Moral Politics and Contemporary Concepts of Governance”, Reading the Chinese Dream. Disponible en línia. . En un ordre mundial emergent amb una democràcia liberal polaritzada en crisi per no haver aconseguit garantir la igualtat, l’eficiència tecnocràtica de la Xina a l’hora de promoure la igualtat social, així com la defensa de la multipolaritat per part d’aquest país, poden guanyar terreny com a paradigmes alternatius competitius i posar en dubte la premissa que afirma que la democràcia representativa liberal necessàriament és l’últim pas en l’evolució de la governança de societats complexes a escala mundial.
El “Somni de la Xina” fonamenta la “renovació” d’aquest país. En termes tradicionals xinesos, això significa consolidar la riquesa i el poder militar. La primera prioritat és que el Partit Comunista Xinès consolidi i mantingui el control del sistema polític. La segona és millorar el nivell de vida de les persones. La tercera és “ser centrals” en els afers mundials. Ser centrals implica el “model xinès” del desenvolupament econòmic i la modernització i l’enfortiment del poder militar xinès. La gran renovació de la nació xinesa s’ha reivindicat des de mitjans del segle xix, quan el poder econòmic i militar superior de les nacions imperialistes occidentals va derrotar successivament l’imperi xinès, cosa que va comportar una pèrdua de sobirania a la Xina. La derrota d’aquest país a mans de societats que havien definit la modernitat com l’acumulació de riquesa i poder va subvertir la cosmovisió tradicional xinesa, que basava el poder en la superioritat moral i cultural, cosa que va provocar una crisi d’introspecció i teorització que continua fins avui.
El 1820 la Xina representava més del 30% del PIB mundial, mentre que Europa occidental i els Estats Units junts no arribaven al 25%. El 1949 el PIB mundial de la Xina havia caigut a menys del 5%, mentre que els Estats Units i Europa Occidental l’havien doblat i havien superat el 50%. Avui, la Xina suposa el 16% del PIB mundial, mentre que la Unió Europea i els EUA encara en comparteixen aproximadament el 40%. La gran renovació de la nació xinesa que demana Xi és un impuls de caire fortament nacionalista per un creixement econòmic sostingut i la consolidació del poder geopolític a fi de restituir aquest país al seu lloc preeminent en l’ordre mundial.
El fet que la Xina i el model xinès puguin esdevenir l’alternativa per a la nova era és un símptoma de l’obsolescència del model existent, posterior a la Segona Guerra Mundial, basat en institucions supranacionals de tipus Bretton Woods dominades per Amèrica i Europa
El fet que la Xina i el model xinès puguin esdevenir l’alternativa per a la nova era és un símptoma de l’obsolescència del model existent, és a dir, el model posterior a la Segona Guerra Mundial basat en institucions supranacionals de tipus Bretton Woods dominades per Amèrica i Europa. El “Consens de Washington” va definir el model neoliberal occidental. El que Xi denomina model xinès s’ha anomenat “Consens de Pequín”. El sorgiment de la Xina com a superpotència econòmica ha coincidit amb el ràpid declivi de dues de les potències imperials que van dominar l’escena mundial des del segle XVIII. El vot a favor del Brexit al Regne Unit va reflectir una nostàlgia profunda, obsoleta i inútil per l’imperi britànic perdut i la Pax Britannica. La crida de Trump “Fem que Amèrica torni a ser gran” suposava, al mateix temps, admetre que els EUA ja no eren grans. L’elecció de Trump va reflectir una nostàlgia profunda, obsoleta i inútil per l’imperi americà perdut i la Pax Americana. Els dos casos representen un gir de 180º en l’estratègia geopolítica, lluny del lliure comerç i de la cooperació internacional, cap al proteccionisme i l’aïllacionisme.
La política “Amèrica primer” de Donald Trump i el neoaïllacionisme van debilitar l’autoritat moral dels Estats Units en l’escena mundial. Trump va suscitar que Angela Merkel advertís als líders de la UE que ja no podien confiar en els EUA. El rebuig al lliure comerç i a qualsevol intent de combatre el canvi climàtic van aïllar els EUA en el nou ordre mundial, tal com va fer el Brexit en el cas del Regne Unit. L’obsessió nord-americana per controlar l’Orient Mitjà va fer que els EUA deixessin de banda altres regions del món. Això va facilitar que la Xina es convertís en una potència regional a Àsia.
Les inversions xineses a l’estranger han provocat que la Xina s’hagi convertit en una important font d’ajuda a Àfrica i l’Amèrica Llatina, substituint els EUA i la UE. L’intent nord-americà d’evitar que els seus aliats a l’OTAN s’unissin al nou Banc Asiàtic d’Inversió en Infraestructures (AIIB, segons la sigla en anglès), promogut per la Xina, va ser un fracàs deplorable. L’AIIB s’ha convertit en una alternativa al Banc Mundial i al Fons Monetari Internacional (FMI) i, per tant, ha debilitat el control que poden exercir Europa i els EUA sobre els països en vies de desenvolupament. La Xina fomenta la cooperació Sud-Sud en organitzacions internacionals a costa de les relacions asimètriques Nord-Sud. La “iniciativa del Cinturó i Ruta de la Seda” de la Xina per construir infraestructures de transport al continent euroasiàtic i l’oceà Índic transformarà les economies dels països participants, especialment a l’Àsia central, tot i que haurà d’enfrontar-se a problemes regionals i a l’oposició nord-americana. També canviarà l’equilibri de poder del territori Àfrica-Euràsia, ja que reemplaçarà el paper de la Setena Flota de la Marina dels Estats Units com l’àrbitre del poder marítim dur a la regió.
Avui, com en el passat, la Xina ha optat pel comerç com a mitjà per mantenir un ordre mundial pacífic i estable, en lloc de l’expansionisme i el domini militar. La Xina ofereix una situació de win-win en la nova era que Xi ha proclamat. Ofereix la creació d’una interdependència econòmica basada en la igualtat, el respecte i el benefici mutus. En aquesta situació la Xina surt guanyat, però també ho fan els seus socis. La Comunitat d’Intel·ligència dels Estats Units ha reconegut que la capacitat nord-americana d’imposar la seva voluntat al món o de mantenir el seu domini tant a l’hemisferi oriental com occidental ha disminuït i reclama noves estratègies per protegir els interessos dels Estats Units en un món que ja no dominen. És possible que els líders de l’OTAN no estiguin escoltant. Els preocupen els resultats electorals a curt termini, un problema que no impedeix que Xi Jinping lideri la llarga marxa de la Xina cap al cor de l’escena mundial.
-
Referències
1 —Fukuyama, F. (1989), “El final de la història?”, The National Interest, 16: p. 3-18.
2 —Stiglitz, J. (2011), “Of the 1%, by the 1%, for the 1%”, Vanity Fair; Stiglitz, J. (2019), “La fi del neoliberalisme i el renaixement de la història”, The World’s Opinion Page.
3 —Golden, S. (2018), “New paradigms for the new silk road”, a: Mendes, C. (ed.), China’s New Silk Road: An Emerging World Order, Londres: Routledge, p. 7-20.
4 —Consell Nacional d’Intel·ligència (2017): Global Trends: Paradox of Progress. Disponible en línia.
5 —Wang, S. (2012): “Traditional Moral Politics and Contemporary Concepts of Governance”, Reading the Chinese Dream. Disponible en línia.
Seán Golden
Seán Golden és professor titular d'Estudis d'Àsia Oriental a la Universitat Autònoma de Barcelona, professor associat a l'IBEI i investigador associat principal al CIDOB. És Doctor en Literatura per la Universitat de Connecticut. Ha impartit docència en universitats d'Estats Units i la Xina, i ha sigut professor visitant a Hong Kong, Xina i Venècia. Les seves línies de recerca inclouen els estudis culturals comparatius, la construcció del discurs polític a la Xina i el desenvolupament d'una escola xinesa de teoria de les relacions internacionals. És ex director del Centre d'Estudis d'Investigació d'Àsia Oriental (CERAO), membre del Consell Assessor de l'ASEF Higher Education Programme (ASEF) i integrant de la Junta Executiva de la xarxa EastAsiaNet (European Research School Network for Contemporary Asian Studies). També forma part del Grup de Recerca InterAsia de la UAB. Ha editat, coeditat i traduït nombroses obres de poesia xinesa, clàssica i contemporània, així com diverses publicacions sobre estudis xinesos. És autor del llibre China en perspectiva. Análisis e interpretaciones (2012).
