Lebo Mashile: malucs que han carregat pedres

Cos

Enllà de l’aigua i els ossos 
Enllà de la sang i l’alè
El cos és l’adreça física de l’ànima 
Som llum embolcallada de pell 
Criatures del sol creixent 
Al ventre de l’univers 
Cadascú de nosaltres és un estel cobert d’una forma humana 
Els nostres cossos són l’alta costura de Déu 
Tela carnosa que degota color i cultura 
Damunt d’una passarel·la còsmica 
 
Aquest cos és massa per a molts 
I no prou perquè tinguin raó 
Els qui decideixen que és la bellesa 
La televisió i les revistes no entenen la simetria entre el disseny i l’ús 
Una màquina creada magistralment perquè sigui testimoni de la nostra evolució 
Tot el que som  
Tot el que hem estat 
I tot el que serem algun dia 
Viu en un santuari de pell 
Cap pensament s’escapa del cos 
Cap emoció eludeix el cos 
És casa meva 
El meu transport 
El meu suport 
El meu amic 
De manera que quan el món hi renuncia per la bellesa 
Contesto, el paisatge del meu cos no pot ser vist amb els ulls. 
 
La meva pell se’m sap de memòria 
Quan ric el tro retruny convertint el dolor en cançó 
Pedres de lluna brillen al meu somriure 
I sé que necessito la foscor tant com cal per ser una estrella 
I quan ploro diluvis pels ulls 
Sense tocar mai el terra 
Les meves aigües desapareixen per unir-se a l’aire 
I sé que el meu cor és arreu 
les carreteres de la meva cara t’explicaran 
que he resistit tempestes de sorra 
i aturat l’ull de l’huracà 
amb la meva mirada 
Aquests braços han abraçat el vent 
Aquests malucs han carregat pedres 
Han donat a llum nova vida i beneït l’esguard dels seus espectadors 
Aquest cor és una roca 
Que es desfà en moure’s 
Es solidifica amb la pena 
Aquesta ment és una mina de pedres precioses 
Amb una brillantor que solca els oceans 
Perquè aquells que en siguin dignes els rentin a les lleres del seu riu 
La feina és el meu domini 
La bellesa és la meva herència 
La pell és el meu refugi 
Quan estimo dono tot el que tinc 
Quatre barrils d’aigua 
Tres llesques de foc 
Dues lliures de terra 
Unides per l’aire en una casa de pell 
 
Hi ha amor en rentar les experiències 
Hi ha amor en ofrenar libacions 
A l’altar d’un mateix 
Hi ha amor en aquestes mans 
Inhala bellesa 
Exhala disciplina 
Inhala sol 
Exhala Àfrica 
Inhala memòria 
Exhala tacte 
Inhala protecció  
Exhala amor  

Títol original: Body
(Traducció de Míriam Cano)

Vulves-volcà

“Som les nétes de les bruixes que no van cremar” 
 
1.
De quina substància indestructible és fet el cor d’una dona? 
El cor deu ser una vulva 
Sagnant 
Estirant-se 
Contraient-se 
Connectant 
Fèrtil  
Estèril 
Parint 
Morint amb cada orgasme, amant perdut i infant no nat 
La vida ens dona aquests cors 
Sense assegurança  
 
Al centre de posseir propietats hi ha posseir les dones 
Ni la terra ni el cel ni el mar 
Animal planta patent ni corona pot ser posseït 
Sense conquerir un cony  
Un cop hem fet amor i criatures 
Com les estacions fan pluges i collites 
Nosaltres, sense amo, veneràvem el vent les pedres la sang i les històries 
 
La respectabilitat i el perdó són conceptes que s’han venut als negres i a les dones 
Perquè així no qüestionem per què no tenim poder 
Amb la mateixa ferocitat amb què ens prenen el poder cada dia 
 
Hi ha una creu que et crema entre les cames 
Venen Jesús com un placebo 
Com si un revolucionari pogués recolzar esglésies de prepagament 
O les absurdes bajanades que es fan cada dia en nom de Déu  
Et mors a poc a poc fent-li la vida fàcil a allò que t’està matant. 
 
2. 
Aquesta no és la maternitat de llaços blaus i roses i joguines flonges 
Això no és un anunci amb dones que es preocupen més del detergent que de què fan amb els seus diners 
Això no és una exaltació de les marones asexuals que només han vist cigales en la foscor que no les criden de dia 
No sóc una infermera una criada una professora quasi-espiritual tres 
quarts de mico amb dolços instints maternals que et confortarà lentament vers veritats que no vols acceptar 
Quant de temps t’has estat follant la teva mare 
Per un costat i per l’altre 
Per dalt i per baix  
Els mites expliquen a les nenes 
A través de nines que mai no ploren  
I Barbies que crien sense genitals 
Vaig esperar que el Príncep Blau em vingués a salvar tant de temps que em vaig oblidar de ser el meu propi heroi 
 
Criaré els meus fills perquè creguin en els oposats 
Si t’estimes a tu mateix els altres t’odiaran 
Si pots viure en el seu món t’estàs morint 
Si persegueixes la seva aprovació  t’odiaràs 
Si et pega 
Si et fa mal 
Si et destrossa el cor contra la paret 
És perquè no entén la relació entre la sang i les conseqüències 
No és feina teva ensenyar-li 
Ningú aplaudeix els màrtirs 
Construiran un santuari damunt del teu dolor i diran que ho van fer en el teu nom 
Millor torna’t boja 
Perquè aquest món en 3-D és simplement un asil pels que diuen la veritat.  

Títol original: Vulva Volcanoes 
(Traducció de Míriam Cano)

El buit

Què els passa als nois negres 
Que es perden 
Podem dir que es perden 
O simplement que han marxat 
Què els passa als nois 
Que s’amaguen a les seves ments 
Que corren a través de les fronteres 
Que viuen en dimensions 
Que haurien d’haver romàs  
A l’úter 
Què els passa als nois 
Que no són volguts 
 
Què els passa als nois  
Que aprenen a morir dins la seva pell 
El dia que saben el que els seus pares van fer a les seves mares 
El que les mares s’han fet a elles mateixes 
De què estan fets 
El dolor com un cub de Rúbic 
Canviant de cara però no de forma 
 
Ensenyar els nois a resar a déu 
Cada cop que tenen un moment difícil  
fa nois que es faran explotar  
per verges al cel  
ensenyar els nois a mentir a les nois 
fa nois que faran explotar noies 
fa de la terra un cel infernal  
 
Gaia és una dona violada pels seus propis fills 
Cada dia 
El seu cony és el centre dels huracans 
No l’Ull 
Creus i ossos 
Al fons del mar 
Hi ha gent  
que anomenem estrangers 
quan els escollits s’endinsen al mar 
troben els seus  
preparats per ensenyar-los 
 
Refuses  
la teva identitat com aigua  
els professors emergeixen  
reclamen els teus carrers com oceans  
renten les teves ciutats amb foc  
les mines deixen de menstruar 
el cel no alliberarà les seves marees 
ens despertem  
dins del mateix dia  
la llarga mort passa una baga 
la llum divina del matí és un espectacle i prou  
amb un patrocinador  
que paga perquè el sol surti cada dia  
si aquell negre treballa gratis 
doncs que es foti  
perquè jo no puc 
qui alimentarà les criatures 
i els cadàvers que en tenen cura 
com un home  
el sol apareix, exigeix aplaudiments 
i deixa que tothom bregui amb la nit  
 
Vam deixar de tocar la brutícia 
Van començar a tocar-me a mi  
Diuen que deixi anar la meva història 
Però abans cal saber què hi és, aquí  
A la sang i al cos 
Al menjar 
Al mar 
A la deessa que lliura una guerra dins meu  
A l’asana cargolat  
Al fons de la vergonya 
Als ocells que gemeguen donant cançons als seus noms  
Als cabells embrollats 
A la salvatgia indòmita 
A la pau que és enllà del plaer 
Al caire del mar  

Títol original: The Void 
(Traducció de Míriam Cano)