Catalunya-Espanya: condicions per a un diàleg social i polític

El Centre d’Estudis de Temes Contemporanis (CETC) va llançar el mes de juliol una nova iniciativa per promoure la reflexió i l’anàlisi entorn el conflicte polític entre Catalunya i Espanya. En el marc de la revista IDEES, al llarg dels darrers mesos s’han publicat articles d’autores i autors de perfils molt diversos, que s’enquadren en tres dimensions: el debat dins l’independentisme, el debat a Catalunya i el debat al conjunt de l’Estat. Així mateix, a finals d’any s’incorporarà la visió de persones expertes des de l’àmbit europeu. En aquest context, el CETC també ha contribuït a impulsar la taula rodona “Catalunya-Espanya: Condicions per a un diàleg social i polític”, que es va celebrar el dimecres 14 d’octubre en format virtual. Aquest debat era la darrera sessió del cicle de conferències “Polarització i diàleg en societats democràtiques”.

La sessió, organitzada conjuntament per l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP), el CIDOB, la Fundación Cultura de Paz i el Club de Roma, va ser moderada per Kristian Herbolzheimer, director de l’ICIP. Hi van participar Esther Vera, directora del diari ARA; Daniel Innerarity, catedràtic de Filosofia Política; Ignacio Sánchez-Cuenca, politòleg i sociòleg; i Santiago Muñoz Machado, jurista i director de la RAE. La taula rodona es va poder seguir en directe pel canal de Youtube de l’ICIP. A continuació, fem una breu síntesi del debat entre els ponents.

Contra la polarització, diàleg

Kristian Herbolzheimer va inaugurar la sessió remarcant “la necessitat de normalitzar el diàleg davant la creixent polarització i complexitat de les societats liberals”. El director de l’ICIP va assegurar que cal “aprofundir en les condicions per a un diàleg social i polític fructífer” i explorar “les solucions que hi ha sobre la taula”. Tot i presentar els ponents com a perfils molt diversos i amb posicionaments no coincidents, Herbolzheimer va afirmar que compartien “la inquietud per trobar sortides a la situació actual i el compromís personal per aportar propostes”.

El catedràtic de Filosofia Política de la Universitat del País Basc, Daniel Innerarity, va iniciar la seva intervenció sostenint que “no hi haurà un diàleg de coincidències”, però que arribats a la situació actual d’atzucac cal transformar el conflicte per fer-ne una definició que no predetermini la solució. Al seu parer, cal superar les discussions que “es limiten a apel·lar al marc constitucional, a una confrontació Espanya-Catalunya o al referèndum d’autodeterminació”; és a dir, que ambdues parts han de cedir. “Em sorprèn la rotunditat amb la qual uns i altres afirmen com a evidències coses que no ho són”, va afegir.

Per la seva banda, el catedràtic de dret constitucional, Santiago Muñoz Machado, va fer una radiografia de l’evolució del conflicte i va assegurar que estem davant d’un moment d’una “gravetat política i jurídica extrema”, idea amb la qual va coincidir Ignacio Sánchez-Cuenca, que va descriure la situació actual com “un fracàs col·lectiu”. “Les democràcies liberals comparables a Espanya han tingut crisis similars, però les han resolt d’una manera diferent. Davant d’una crisi territorial com la que hem viscut, Espanya és una excepció. Hem de deixar de repetir el mateix patró”, va subratllar. El darrer diagnòstic el va fer Esther Vera, que va apuntar a “un esgotament del model constitucional” i a la incapacitat de fer una anàlisi en comú per adequar l’arquitectura territorial a les necessitats econòmiques i socials de Catalunya. “Una part importantíssima de la societat catalana ha quedat fora del paraigües constitucional. El problema de fons és la incapacitat de diàleg i la interpretació del pacte com una derrota o una capitulació”, va afirmar.

La qüestió del ‘demos’

A continuació, els ponents van discutir les condicions per al diàleg i van fer emergir la problemàtica del demos. Innerarity va proposar que tan independentistes com unionistes haurien de veure “el demos com quelcom qüestionable, revisable i porós” i no pensar “les identitats polítiques pròpies com a irrefutables”. “El poble no pot decidir fins que algú no decideix qui és el poble”, va destacar. En aquesta línia es va expressar també Sánchez-Cuenca: “cal reconèixer que tenim un problema de demos que no té manual d’instruccions i no està previst a la Constitució del 78. Per tant, cal que sigui resolt amb el diàleg polític i amb cessions d’ambdues parts”. Esther Vera, per la seva banda, va afirmar que “es parla més del problema que de les solucions perquè és més fàcil instal·lar-se en la indignació que treballar per a un pacte”, i va assegurar que per avançar en el diàleg cal “reconeixement mutu i confiança en la paraula de l’altre”.

Des d’una visió més jurídica, Santiago Muñoz Machado va instar a observar la política comparada. “Organitzar un estat complex no és cap misteri, cal observar les experiències d’altres països al llarg de la història”. El catedràtic en dret constitucional va enumerar tot el ventall de propostes que han sorgit en els últims anys, entre les quals canviar l’estat autonòmic per un model federal o confederal, reformar la constitució per millorar la gestió territorial, explorar la via de la república catalana independent amb un encaix dins d’una nova federació europea o reformar l’Estatut al mateix temps que s’inicia la reforma de la Constitució. Segons Muñoz Machado, malgrat ser propostes constructives, cap d’elles s’ha debatut a fons.

En aquest sentit, Sánchez-Cuenca va assegurar que “qualsevol proposta és una pèrdua de temps si independentistes i unionistes es dediquen mútuament paraules com ‘colpistes’ o ‘feixistes’ al Congrés dels Diputats”. Des del seu punt de vista, “ara a l’Estat espanyol li correspon fer una oferta constitucional a Catalunya”, ja que considera que “una part de la ciutadania catalana podria tornar a sentir-se còmoda a Espanya si l’Estat posés sobre la taula una oferta de reforma constitucional”, però també va assegurar que “no hi ha masses incentius polítics per fer-ho”. Tot i això, el politòleg va advertir que “el sistema polític espanyol ha d’entendre que, si la negociació constitucional fracassa, no hi haurà més remei que intentar resoldre la qüestió mitjançant una consulta”.

Superar les línies vermelles

Innerarity es va mostrar partidari d’explorar les propostes de Sánchez-Cuenca, però va lamentar que a Espanya hi ha múltiples actors amb capacitat de veto i bloqueig. El filòsof basc també va criticar la manca de voluntat política i la competició partidista. “Dins de cada bloc hi ha una rivalitat ferotge. Hi ha un problema més greu de comunicació amb els propis que amb els adversaris”. Així, va assegurar que “quan un partit polític fa un mínim gest d’apropament, el nucli dur s’hi oposa fermament i fa recular la formació en aquella proposta”. Per a Innerarity, “el país no està dividit entre unionistes i sobiranistes, sinó entre gent que pretén arreglar el problema i gent que vol viure’n i parasitar-ne, sigui a Madrid, a Barcelona o a qualsevol lloc”.

Esther Vera, per la seva banda, va negar que es tracti d’una “qüestió de seducció”, sinó de pragmatisme polític: la periodista va afirmar que hi ha hagut una “ruptura irreversible” de molts catalans amb l’Estat espanyol a causa de la repressió i l’empresonament dels líders independentistes. Per aquest motiu, va reivindicar que cal tractar la qüestió amb valentia, com un problema polític, “exigint que no s’abordi judicialment”. “S’ha de negociar, i el punt de partida haurien de ser les línies vermelles que s’han d’aixecar de manera immediata”. Santiago Muñoz Machado va afegir que “la pilota està a la teulada de l’estat espanyol, que ha de fer una proposta atractiva”; i, en contra de l’opinió de Vera, va afirmar que creu que sí que es pot convèncer a una part dels catalans que han optat per l’independentisme de mantenir-se a l’estat espanyol amb un sistema d’autogovern millorat.

La situació dels líders presos, el major escull per al diàleg

En la part final de la conversa, Daniel Innerarity va apel·lar a l’empatia i va assegurar que “cal entendre quines dificultats hi ha per negociar i fer un exercici de reciprocitat, de reconèixer les dificultats mútuament”. D’una banda, va assenyalar que tenir empresonats durant tres anys als líders catalans és “una ferida que genera una enorme desconfiança; fan falta gestos en aquesta direcció”. De l’altra, al seu parer Catalunya també ha d’oferir gestos a l’Estat. Sánchez-Cuenca va coincidir amb aquesta visió, i va sostenir que “a curt termini, qui prengui el lideratge se socarrarà políticament, però a mig termini pot capitalitzar la solució a un problema que semblava intractable. Cal arriscar-se a donar els primers passos tot i una opinió mediàtica contrària”.

Esther Vera va encetar l’apartat de conclusions posant en valor “l’èxit de l’opinió pública catalana, que s’ha mantingut moderada tot i l’ús de la violència per part de l’Estat espanyol”. Segons la directora del diari ARA, “el més important ara és desinflamar i dialogar, però sobretot solucionar la situació dels presos independentistes”. Ignacio Sánchez-Cuenca, en la mateixa línia, va posar èmfasi que “el caràcter pacífic del moviment secessionista ha sigut clau”, i també va situar com a punt de partida la solució a la situació d’empresonament dels presos polítics.

Per últim, Santiago Muñoz Machado va instar a les parts interessades del conflicte a “definir prèviament els conceptes de la mesa de negociació, com els efectes jurídics d’una consulta, l’opció de ‘federalitzar’ el territori, etc”. Des d’una altra perspectiva, Innerarity va tancar la taula rodona recomanant que cada bloc hauria de potenciar indirectament quins interlocutors volen de l’altre bàndol. “Cal generar un joc de suma positiva, de guany mutu, en una aliança de les parts moderades que neutralitzin els immobilistes”.