Desafiaments a la democràcia. Quins són els reptes i oportunitats de la regió euromediterrània?

Michel Wieviorka, Tamirace Fakhoury

Quins són els desafiaments a la democràcia en el marc de la regió euromediterrània? Quins reptes i oportunitats comparteixen els països de les dues ribes? El reconegut sociòleg francès Michel Wieviorka, president de la Fundació Maison des Sciences de l’Homme i director d’estudis de l’École des Hautes Études en Sciences Sociales de París, va reflexionar el passat dilluns 9 de novembre sobre aquesta i altres qüestions en una conversa amb la politòloga Tamirace Fakhoury, professora associada de Ciències Polítiques i Afers Internacionals a la Universitat Americana Libanesa (LAU), directora de l’Institut de Justícia Social i Resolució de Conflictes i coordinadora del dossier d’IDEES, “Una nova visió per a la Mediterrània“, publicat pel Centre d’Estudis de Temes Contemporanis (CETC) en col·laboració amb l’Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed).

L’acte formava part del cicle de diàlegs i conferències que han impulsat conjuntament les dues entitats, CETC i IEMed, amb l’objectiu de reflexionar sobre el futur de la regió Mediterrània, coincidint amb la commemoració del 25è aniversari de la Conferència Intergovernamental Euromediterrània, que va marcar l’inici de l’anomenat Procés de Barcelona.

Crisi democràtica

El director general de l’IEMed, Josep Ferré, va ser l’encarregat d’obrir el diàleg i va assegurar que «ens trobem en una situació en què hi ha múltiples tensions a la societat». Segons Ferré, «estem lluny d’aconseguir les fites que van guiar l’esperit de la cooperació euromediterrània fa 25 anys». Per la seva banda, el Director General d’Afers Europeus i Mediterranis de la Generalitat de Catalunya, Alfonso González, va assenyalar que hi ha una «crisi democràtica» compartida al nord i al sud de la regió, i que la cooperació euromediterrània és el marc necessari per tal d’aconseguir canvis i avançar en la transició democràtica en el context dels règims autoritaris que hi ha a la Mediterrània. En aquest sentit, va destacar que cal impulsar iniciatives i eines que promoguin el diàleg. «Les noves associacions euromediterrànies són una prioritat per promoure polítiques actives que fomentin el diàleg i la democràcia», va assegurar.

El factor de la pandèmia també va marcar la reflexió. Josep Ferré va assenyalar que, a més d’impedir una commemoració normal del 25è aniversari del partenariat Euromediterrani, la COVID-19 és un fenomen que amplia les desigualtats existents i tensiona les societats en diferents aspectes; precisament, les desigualtats són una de les principals fractures que el Procés de Barcelona es va marcar com a objectiu a resoldre. Lluny d’assolir les fites marcades en aquella ocasió, Ferré va destacar que en els darrers 25 anys hem sigut testimonis de com la cooperació i l’entesa han deixat pas a una prioritat securitària que ha impregnat tots els prismes de les relacions entre els estats mediterranis. Aquesta qüestió va estar present en molts dels aspectes del debat.

Brots verds a l’Hivern Àrab

«Les revoltes populars de les dues onades de la Primavera Àrab (2011 i 2019) aspiraven a reconfigurar el pacte social existent per fer-lo més igualitari i democràtic», va assenyalar Tamirace Fakhoury. Ara bé, què vol dir democratitzar un estat? Per a Fakhoury, no n’hi ha prou amb el derrocament del govern existent i la convocatòria d’eleccions, i és per això que va proposar «fugir d’interpretacions binàries» per posar el focus, per exemple, en l’aparició de sindicats i organitzacions de la societat civil sense afiliació sectària o religiosa. «Les revoltes al món àrab no sempre han pogut substituir els governs autoritaris ancorats durant dècades; però aquestes revoltes també ens han demostrat que no n’hi ha prou en derrocar el règim: l’autèntic repte és fer una transformació social i econòmica un cop el règim ha caigut. Les eleccions no són necessàriament l’inici de la democratització», va subratllar la politòloga.

Coincidint en la mateixa línia, Michel Wieviorka va insistir sobre aquesta qüestió: per a un historiador o un politòleg, la Primavera Àrab no va ser un procés que assolís els seus objectius. A ulls del sociòleg, però, els significants i les transformacions simbòliques introduïdes per aquestes revoltes al debat públic insuflen aire i amplien l’abast dels moviments contestataris al Nord d’Àfrica i el Pròxim Orient. «Els moviments pro-democratització són universalistes en el sentit que es basen en valors com la igualtat i els drets democràtics», va afirmar Wieviorka.

El sociòleg també va destacar que és important veure com es tradueixen les protestes en l’escenari polític i institucional. «Els moviments de les primaveres àrabs van desenvolupar-se en països on el sistema de partits i la representació política era pràcticament inexistent. Però és poc freqüent que aquests moviments desemboquin en un partit. La pregunta és: poden crear nous actors polítics?».

L’afebliment de la governança global

La Mediterrània és una de les regions més fortament castigades per les migracions forçades; bé siguin per motius bèl·lics, econòmics o climàtics. En els darrers anys, les polítiques de cooperació euromediterrànies en aquest àmbit s’han limitat a l’assoliment d’acords de contenció dels fluxos entre la Unió Europea i tercers països i en l’enfortiment de l’Europa fortalesa. A banda de la responsabilitat que suposa per a aquests tercers països, Wieviorka va argumentar que «els acords situen a la UE en una posició geopolítica feble envers estats com Turquia». Alhora, des del punt de vista de Fakhoury, també «menyscaben les costures d’una governança multilateral global» que s’ha mostrat incapaç de respondre al repte de les migracions i ens allunya de les polítiques basades en la responsabilitat compartida.

Desecuritzar el debat sobre polítiques migratòries

A banda de la crisi de governança, la mirada securitària que es fa des de la Unió Europea del fenomen migratori va intrínsecament lligada al caràcter marcadament emocional que adquireixen aquestes qüestions al debat polític públic. «Massa sovint, en nom d’una probabilitat molt reduïda de presència de terroristes entre els migrants, es qüestiona tota política migratòria i s’evita un debat racional sobre els costos i beneficis de la immigració», va alertar Wieviorka. En aquest sentit, el sociòleg va destacar especialment el factor demogràfic, és a dir, la necessitat d’immigració que tenen molts països europeus per l’envelliment de les seves poblacions, i també va denunciar com la qüestió del diàleg intercultural es deixa sempre de banda quan es parla de la gestió de les migracions.

Qui s’ha beneficiat clarament del fet de mantenir els debats sobre política migratòria en el marc dels prejudicis i les emocions ha estat la ultradreta europea. És per això que Fakhoury es preguntava com podem revertir aquest debat. I és que, malgrat la gran quantitat d’estudis i dades que certifiquen l’impacte beneficiós de la immigració per a les societats receptores, els prejudicis, les pors i l’amenaça a una idea tancada d’identitat monopolitzen massa sovint els debats públics. «Com podem revertir aquesta tendència i treballar en polítiques migratòries més humanes a la regió euromediterrània, des de la solidaritat?», es preguntava Fakhoury.

Les pandèmies: nova frontera a securitzar

L’adveniment de la pandèmia de la COVID-19 ha permès ampliar el concepte de seguretat humana també a les crisis sanitàries. «Les mesures de seguretat contra el virus són antigues, responen a amenaces de seguretat antigues, i totes van en la línia de la repressió i de la supressió de drets», deia Wieviorka. I Tamirace Fakhoury hi afegia que, precisament, aquestes mesures «han restringit encara més les llibertats als refugiats i a altres comunitats vulnerables, que no poden confinar-se; per a aquests col·lectius, les mesures contra la pandèmia limiten encara més les seves possibilitats de futur».

Ara bé, Wieviorka i Fakhoury van coincidir en assenyalar que la bona notícia és que la pandèmia no hauria impedit que avancin els moviments socials de gènere, antiracistes o ecologies, entre d’altres, que van despertar les revoltes de la Primavera Àrab. Al contrari: tal i com també es va discutir en l’anterior debat del cicle, “Les desigualtats mediterrànies: repte del segle XXI”, l’aire democratitzador que les revoltes van insuflar a la regió estaria germinant a recer de la pandèmia.