Diàleg: Nacional-populisme i mitjans de comunicació; els casos de Turquia, Estats Units i Hongria

Ece Temelkuran, Jordi Vaquer, Reece Peck, Adam Majó

Quines són les causes rere l’auge global del nacional-populisme? Com hi contribueixen els mitjans de comunicació? Quins patrons comuns podem establir entre els diferents líders i formacions que s’emmarquen dins de l’anomenada tercera onada autoritària? El Centre d’Estudis Contemporanis (CETC), juntament amb l’Oficina de Drets Civils i Polítics, va organitzar dijous 28 de gener una taula rodona virtual amb la participació d’experts internacionals per analitzar en profunditat els casos de Viktor Orbán a Hongria, Donald Trump als Estats Units i Recep Tayyip Erdoğan a Turquia, en un moment en què pràcticament no queda cap democràcia al món on algun partit o líder polític de caire nacional-populista no estigui impugnant el règim democràtic existent.

A la conversa, moderada pel director de l’Oficina de Drets Civils i Polítics, Adam Majó, hi van participar el nord-americà Reece Peck, investigador i professor associat del College of Staten Island de la City University de Nova York, autor del llibre Fox Populism: Branding Conservatism as Working Class (2019); Ece Temelkuran, periodista, columnista i escriptora turca, autora del llibre How to Lose a Country: The 7 Steps from Democracy to Dictatorship (2019), i Jordi Vaquer, analista, director de Prospectiva i Anàlisi Global a l’Open Society Foundation i codirector de l’Open Society Initiative per Europa. La conversa formava part del número especial de la revista IDEES ‘En defensa de la democràcia: els drets civils i polítics amenaçats al segle XXI‘ i es va poder seguir en directe a través del canal de YouTube del Departament d’Acció Exterior, Relacions Institucionals i Transparència.

El director del CETC, Pere Almeda, va ser l’encarregat de presentar el debat. En la seva intervenció, va destacar que l’auge de l’autoritarisme, els anomenats strong men i els moviments nacional-populistes han afectat la dinàmica de la democràcia, han modificat i polaritzat els debats públics i han tingut un gran impacte geopolític a tot el món. “Hi ha diverses causes que expliquen la desconfiança i l’erosió de la democràcia: les creixents desigualtats que fracturen les nostres societats i la concentració de tots els recursos de poder en petites elits tecnològiques i financeres en són dos dels principals motius”, va afirmar.

El director del CETC també va esmentar que els disturbis del mes de gener al Capitoli dels Estats Units podrien representar un “punt d’inflexió” en l’evolució del nacional-populisme i l’autoritarisme a tot el món, ja que han posat al descobert les formes amb les quals el populisme conservador ha aprofitat estratègicament els mitjans de comunicació de masses, “afectant la dinàmica de la democràcia i polaritzant el debat públic”. Una qüestió complexa, enterbolida per la circulació de notícies falses a través de mitjans digitals i les xarxes socials, eines que l’extrema dreta utilitza com a arma per “comprometre el diàleg democràtic”. Abans de donar pas als ponents, el moderador del debat, Adam Majó, va subratllar la importància d’establir paral·lelismes matisats entre l’auge global del nacional-populisme i les activitats d’aquest tipus de formacions i moviments en els nostres parlaments i mitjans de comunicació, a Catalunya i a Espanya.

Redefinició del concepte de classe social

L’investigador Reece Peck va obrir el debat amb una primera intervenció en la qual va desgranar l'”estil populista que FOX News ha conreat en el periodisme nord-americà”, més enllà dels valors conservadors de la cadena nord-americana. Peck va descriure com els mitjans conservadors han explotat una tendència de polarització política que havia prevalgut als Estats Units des de finals del segle XX. “L’administració de Nixon va refinar un tipus de populisme conservador i va canviar tot el guió”, construint la identitat de classe com una identitat cultural que explota les divisions basades en els gustos més que en els ingressos”. “Els conservadors han reconfigurat el significat del concepte de classe social als Estats Units”, va advertir Peck. “El nou moviment populista conservador defineix la classe social des d’una perspectiva cultural”, tapant així les realitats econòmiques per promoure la seva pròpia agenda que afavoreix les persones amb rendes més altes.

A banda d’aquesta redefinició cultural del concepte de classe, Peck va assenyalar la recent aparició d’una gran quantitat de mitjans de comunicació diferents, que han canviat radicalment les regles del discurs polític, tornant-lo més atomitzat i, per tant, més centrat que mai en “apel·lar a les identitats de les persones i a provocar emocions”. Peck també va reflexionar sobre els canvis qualitatius experimentats pels grans mitjans de comunicació durant els últims 30 anys, qualificant Donald Trump com la “síntesi entre el populisme polític i els tabloides”. En aquest sentit, l’investigador nord-americà va assenyalar la ironia que suposa el fet que “un magnat immobiliari milionari com Trump sigui d’alguna manera el campió de la classe treballadora”.

Organitzar i mobilitzar la ignorància

En la seva intervenció, Ece Temelkuran va estar d’acord amb les opinions de Peck sobre el paper del periodisme sensacionalista en l’auge de la política nacional-populista, i va definir el populisme en termes molt simples: “el populisme vol dir organitzar i mobilitzar la banalitat i la ignorància de les masses per manipular-les, perquè prenguin decisions en contra dels seus propis interessos i en contra del bé de la humanitat”. Temelkuran va lamentar la pèrdua de l’entorn digital i especialment de les xarxes socials com a ‘cinquè poder’ per a les forces progressistes. Esmentant la Primavera Àrab a començaments de la dècada de 2010 com a exemple, l’escriptora turca va assenyalar que Twitter havia erosionat amb èxit la confiança popular en els gegants mediàtics tradicionals, provocant un “canvi en la balança moral dels mitjans” que contrarestava el “mite de l’objectivitat” amb què uns mitjans de masses falsament apolítics havien estat defensant els valors dels qui ja estaven en el poder.

Temelkuran va afirmar que “el populisme de dretes es va filtrar en l’escena política dominant mitjançant l’ús de les esquerdes morals que va deixar aquesta falsa objectivitat dels mitjans”, fet que va permetre que aquests partits es presentessin com a defensors dels desvalguts i tinguéssin “un escenari per representar-se a si mateixos”, fins que van assolir prou poder com per “convertir l’àgora de la comunicació política en una arena”. El menyspreu obert pels mitjans s’ha repetit arreu del món, va assenyalar Temelkuran; hi va coincidir Jordi Vaquer, que va observar el mateix patró a Hongria i als Estats Units.

Triangulació entre poder polític, poder econòmic i mitjans de comuniació

Per la seva banda, Vaquer es va centrar en els mitjans de comunicació hongaresos com a cas d’estudi per a l’aparició del populisme conservador. Durant la seva intervenció, en lloc de focalitzar-se en les estratègies d’ascens al poder d’Orbán, Vaquer va descriure com “un líder nacional-populista, un cop al poder, transforma l’espai mediàtic del seu país per eixamplar la seva autoritat”, descrivint una “triangulació tòxica entre el poder polític autoritari, el poder econòmic i els mitjans de comunicació”, que trenca la necessària separació de poders. En conseqüència, les institucions i els processos democràtics “ja no són un camp de joc anivellat”, va afirmar Vaquer. El nacionalisme i la propaganda de la por s’utilitzen indirectament com a armes per modelar l’opinió pública, acompanyades d’accions directes del govern (campanyes de propaganda, etc.) per influir en l’opinió pública a favor del partit en el poder. “Els pilars de la política mediàtica d’una democràcia il·liberal són l’erosió dels mitjans independents i la manipulació de l’atmosfera informativa”, va assegurar Vaquer.

En aquest sentit, el partit que està al govern utilitza també estratègies legals i administratives per controlar i erosionar la capacitat dels mitjans d’actuar com a quart poder, tant des de dins, controlant els periodistes, com des de fora, controlant el context laboral dels mitjans. Vaquer també va assenyalar la “manipulació del mercat i la censura tova” com a “formes de gestionar les expressions crítiques”. Segons ell, a Hongria això va culminar el novembre de l’any 2018, quan els oligarques hongaresos van fusionar els més de 500 mitjans de comunicació que controlaven en una única fundació acabada de crear: la Fundació Centreeuropea de Premsa i Mitjans, controlada per un aliat proper d’Orbán i, efectivament, “exempta de supervisió regulatòria”. “Els mitjans hongaresos que donen suport a Orban també han començat a comprar altres mitjans a l’estranger, a Eslovènia i Macedònia del Nord ”, va apuntar Vaquer. Si bé l’exemple hongarès és particularment revelador, “l’estat del finançament dels mitjans i els models de negoci dels mitjans de comunicació a tot arreu és realment terrible. Això significa que tots els països del món són molt susceptibles a aquest tipus de manipulació”, va concloure el director de Prospectiva i Anàlisi Global a l’Open Society Foundation.

Limitacions i retrocessos en aquest nou panorama de mitjans

A la part final del diàleg, Adam Majó va plantejar diverses preguntes als ponents, que havien arribat a través del xat en directe de YouTube. Adreçant-se a Reece Peck, Majó va preguntar-li si els mitjans conservadors alternatius representen una amenaça real per al debat democràtic als Estats Units. Si bé Peck va subratllar que “durant anys els conservadors han somiat en tenir el seu propi aparell mediàtic per transmetre narratives populistes i contrarestar allò que veuen com els mitjans liberals”, també va assegurar que no creia que els “lleials acèrrims a Trump” representessin una proporció prou gran de l’audiència republicana com perquè mitjans de comunicació com Newsmax puguin tenir una oportunitat d’èxit a llarg termini. “Les lleialtats de marca són difícils de trencar; són els monopolis mediàtics com Fox els que tenen el poder real per empènyer votants cap a l’extrema dreta”, va dir Peck. En relació amb les xarxes socials, l’investigador nord-americà va afegir que considera molt important “recuperar la retòrica”. “El tancament del compte de Twitter de Trump és un clar exemple que les empreses tecnològiques poden optar per no alimentar al mercat d’extrema dreta”.

I fins a quin punt poden creuar-se, l’antielitisme periodístic d’esquerres i el populisme de dretes? Segons Temelkuran, “no existeix un populisme d’esquerres que puguem assenyalar com una amenaça per a la nostra comprensió de la democràcia a nivell global”, com sí que passa amb les formacions i els moviments d’extrema dreta, que erosionen cada vegada més els mitjans i les institucions democràtiques. Aquesta realitat, va assegurar Temelkuran, és un procés emocionalment traumàtic per a molts, i per això va insisitir que “tenim l’obligació moral de prioritzar la limitació d’aquest avenç discursiu del populisme de dreta per protegir al periodisme i als periodistes”. En un missatge més positiu, la periodista turca també va apel·lar a canviar l’enfocament amb el qual sovint observem l’auge de l’autoritarisme: “no hem de tenir por de l’amenaça populista; cal tenir fe en la humanitat”.

Com poden els mitjans combatre el nacional-populisme?

Per últim, com poden els mitjans combatre el nacional-populisme? Amb quines estratègies? Jordi Vaquer va destacar la importància de centrar-se en “allò que fan els nacional-populistes, més que no pas en el que diuen”. I és que, sovint, aquest preocupant sensacionalisme mediàtic per part de les formacions nacional-populistes és una mera cortina de fum per a amagar les seves polítiques, molt reals i desiguals. Segons Vaquer, la clau és que els mitjans de comunicació independents tinguin un model de negoci sòlid, que no depengui d’un número limitat d’anunciants, fàcilment influenciables. En aquest sentit, si es vol saber on rau el poder real en qualsevol mitjà de comunicació, cal “seguir els diners”, va afirmar. “Els mitjans no són tot aparences, com els crítics tendeixen a repetir, sinó un joc real de poder”. El director de Prospectiva i Anàlisi Global a l’Open Society Foundation també va llançar un missatge a favor de la claderat en el llenguatge. “Cal anomenar a les coses pel seu nom: Viktor Orbán és un dictador. No sé si això és un consell per als mitjans, o un crit de socors”.

Reece Peck, tanmateix, no hi va estar d’acord: en l’última intervenció del debat, l’investigador va afirmar que, si bé la situació actual d’Orbán pot ser qualificada com a tal, la forma en què el seu partit va arribar al poder originalment va ser apel·lant a les masses populars a través de l’estil comú que fan servir tots els líders nacional-populistes. És per això que va remarcar la importància de no descuidar l’òptica i reconèixer les realitats econòmiques i socials que amaga la tercera onada autoritària. “L’esquerra té una incapacitat crònica per entendre la cultura popular i posar-la al centre de la seva política. La dreta, en aquest sentit, va poder crear un producte de notícies que era més convincent en lloc de l’estil sense emocions que va dominar els mitjans des dels anys 80″, va concloure.