Té història la masculinitat? Tot allò social té història, i la masculinitat és un fenomen social que té, com la feminitat, una història llarga i sorprenent. De fet, sorprèn per la seva mutabilitat als qui creuen en el seu caràcter estable i natural. Ser home al segle XV era una cosa molt diferent al que és ser home avui dia. Però la història de la masculinitat sorprèn també els qui som conscients del seu caràcter construït, especialment per la persistència d’alguns dels seus atributs més característics. Abans i ara, la masculinitat ha anat d’alguna manera unida a l’exercici del domini i del poder, i això exigeix unes formes que tossudament es repeteixen en diferents contextos. Amb tot, contemplat des del present, el més sorprenent resulta potser com ha canviat al llarg del temps la relació entre la masculinitat i el seu suport corporal. Dit d’una altra manera, la història ens ensenya com i quant ha variat la fortalesa del vincle que uneix la biologia i el gènere. En aquest article parlaré, per tant, d’història, masculinitats i cossos.

Les masculinitats al món del sexe únic

El coneixement crític de la masculinitat va sorgir, en bona mesura, de la mà del feminisme. Com sabem, el pensament feminista del segle passat va desafiar una visió dels éssers humans que encadenava a les dones al compliment d’un suposat destí biològic. Afirmar el caràcter social i construït dels models de gènere va ser una empresa d’enormes conseqüències que va afectar, per descomptat, la feminitat, però també a la masculinitat. Aquella masculinitat pretesament unida a la naturalesa dels homes era, en realitat, un conjunt de valors socials que, de la mateixa manera que havien estat creats, podien canviar i acompanyar el naixement d’una societat diferent i més justa. El projecte feminista de transformar els gèneres no va resultar ser un repte senzill en una societat que havia convertit la feminitat i la masculinitat en essències immutables. Una societat moderna que creia en l’existència de dos sexes essencial, natural, i radicalment diferents i complementaris. Tanmateix, no sempre havia estat així.

El trànsit a la modernitat va provocar profundes ruptures en la manera d’entendre el món i els éssers humans. Autors com Thomas Laqueur han explorat amb especial lucidesa els canvis que es van produir en les visions de gènere durant aquest moment crucial de la nostra història. La seva proposta no pretén ser un relat universal que enfosqueixi les diferències entre unes societats i unes altres, sinó servir per identificar les grans tendències que ajudin a entendre aquests canvis transcendentals. El punt de partida per a aquests canvis, heretat del passat, hauria estat una visió jeràrquica i radicalment misògina que podria denominar-se com d’“un únic sexe”. Com es podia esperar, aquest sexe únic, el masculí, adquiria la seva expressió més elevada en els homes i tenia la seva versió defectuosa, imperfecta, en les dones.

Des d’aquest punt de vista tots els éssers humans havien de ser jutjats d’acord amb un únic codi de virtut, una sèrie de valors considerats universalment positius i alhora típicament masculins: coratge, força, pietat, lleialtat, continència, custodia del secret… Existia així una única cadena de perfectibilitat humana. Un sant i una santa, per exemple, com han posat en relleu historiadores com Bakarne Altonaga, havien de respondre a un mateix cànon de perfecció [1]1 — Altonaga, B. (2021) Cuerpos en tránsito. Los significados del género en la crisis del Antiguo Régimen en el País Vasco. Granada: Comares. . Des d’aquest punt de vista, la masculinitat era l’expressió més acabada de l’humà. I la feminitat no era l’altre inferior, sinó, simplement, l’inferior. No és estrany que el feminisme d’aquestes societats no modernes centrés els seus esforços en lluitar contra la misogínia i en demostrar que les dones podien ser també éssers humans dotats de dignitat i exemples de virtut.

En aquelles societats, a més, la masculinitat —i la feminitat— mantenien una relació amb els cossos que dista molt de la que seria dominant més tard. En contextos que privilegiaven el costat espiritual dels éssers humans i en què la ciència no era la instància des de la qual es dictava la veritat, com ho faria després, els cossos eren fenòmens més mal·leables, més inestables. Com ha sabut explicar Francisco Vázquez García, la naturalesa no era en aquestes societats un àmbit purament biològic regit per lleis pròpies. Es tractava d’un ordre moral que expressava la voluntat divina. El sexe era fonamentalment un rang social, una condició, i el cos tenia un caràcter més fluid i obert [2]2 — Vázquez García, F. (2018) La invención del sujeto homosexual, a M. C. Bianciotti, M. N. González-Martínez i D. C. Fernández-Matos (eds.), En todos los colores. Cartografías del género y las sexualidades en Hispanoamérica. Barranquilla: Ediciones Universidad Simón Bolívar, 18-19. . Això no ens ha de portar a pensar que es tractava d’un univers tolerant amb la diferència o permissiu amb les vulneracions de l’ordre de gènere. Res més lluny, les regles i els càstigs eren clars i severs. Però tant les regles com els càstigs per violar aquestes normes responien a lògiques diferents que presideixen les nostres visions de gènere avui dia.

El pensament feminista del segle passat va desafiar una visió dels éssers humans que encadenava a les dones al compliment d’un suposat destí biològic. La masculinitat pretesament unida a la naturalesa dels homes era, en realitat, un conjunt de valors socials que, de la mateixa manera que havien estat creats, podien canviar i acompanyar el naixement d’una societat diferent i més justa

D’aquesta manera, fa segles, era concebible que els cossos experimentessin transformacions en un sentit de millora —que des d’una perspectiva misògina era sempre el del pas d’allò femení a allò masculí— per un esforç físic extrem, per un canvi en l’equilibri dels humors o per pujades ràpides de temperatura, fenòmens que provocarien l’extrusió dels òrgans sexuals masculins que la dona allotjava al seu interior [3]3 — Burshatin, I. (1999) Written on the Body Slave or Hermaphrodite in Sixteen-Century Spain, a J. Blackmore i G. S. Hutcheson eds., Queer Iberia Sexualities, Cultures, and Crossings from the Middle Ages to the Renaissance. Nova York: Duke University Press, 447. . D’altra banda, la percepció del fet de ser home o dona tendia a ser més performativa que merament biològica. Aquesta percepció, que tenia més a veure amb el fer que amb l’ésser, estava darrere de narracions com les de Christine de Pizan (1364-1430) quan va escriure, un parell d’anys abans de la seva transcendental obra La ciutat de les dames (1405), sobre la seva pròpia metamorfosi de dona a home. Després d’haver quedat vídua als vint-i-cinc anys, i havent de tirar endavant la seva família, Christine de Pizan es va veure obligada a guanyar-se la vida en un món d’homes com a escriptora professional. Va adonar-se’n, llavors, que, si les dones eren dèbils, ella s’havia de convertir en un home per sobreviure. Va superar els seus temors, i la Fortuna li va ensenyar l’ofici d’home. Es va sentir més fort que abans, el seu cos més rude i àgil, la seva veu més profunda: “Tu que m’escoltes, continuo sent un home: he estat un home durant més de tretze anys”, va escriure [4]4 — Pizan, C. (1995 [1403]). Le Livre de la Mutation de Fortune a J. C. Polet (dir.), Patrimoine littéraire européen, anthologie de langue française, Vol. 6. Brussel·les: De Boeck, 136-137. . Christine de Pizan ens parlava així d’una manera de ser home que resulta estranya a les visions dominants en l’actualitat. Podem afirmar que, en un context en què la diferència entre naturalesa i cultura era tan diferent a l’actual, la percepció del gènere, la diferència sexual i la masculinitat eren també alguna cosa molt diferent.

Les masculinitats en temps moderns

Les societats modernes van inaugurar així noves maneres d’entendre la/les masculinitat/s. No és que la desigualtat i el principi jeràrquic desapareguessin de les relacions de gènere, res més lluny de la realitat. Les societats modernes tenen el seu fonament tant en el principi teòric de la igualtat com en l’exercici pràctic de la desigualtat. Però, certament, les regles del joc van canviar. Les visions del que hem denominat “un únic sexe”, sense arribar a desaparèixer, van anar perdent vigència. I van donar pas a una visió de gènere basada en dues naturaleses complementàries i incomparables, cada una amb les seves virtuts i defectes. Dos mons aliens entre si. En el marc d’aquest nou paradigma es va negar la possibilitat de comparar les dones amb els homes prenent com a referència un codi comú de valors i facultats: “La dona val més com a dona i menys com a home —va afirmar Jean-Jacques Rousseau—; per tot arreu on fa valer els seus drets, treu avantatge; per tot arreu on pretén usurpar-nos-els, queda per sota nostre” [5]5 — Rousseau, J. J. (2001 [1762]) Emilio, o de la educación. Madrid: Alianza Editorial, 543. . Es van construir llavors les denominades naturaleses femenina i masculina: l’home era actiu, fort i racional; la dona, passiva, dèbil i emocional. Les virtuts d’un sexe serien els defectes de l’altre. Eren els sexes essencialment diferents i incommensurables de què parlava Thomas Laqueur [6]6 — Laqueur, T. (1994) La construcción del sexo. Cuerpo y género desde los griegos hasta Freud. Madrid: Crítica. . En realitat, aquells dos mons, cada un amb el seu propi codi i les seves pròpies lleis, ni superiors ni inferiors, entre si, eren una perversa fantasia que amagava i apuntalava unes relacions de poder ja inconfessables des de la defensa teòrica dels drets universals.

Paral·lelament, la sexualització dels espais públic i privat es va radicalitzar, garantint així el monopoli masculí de la vida pública i de la política. Des de la nova lògica, a elles els serien negats aquests espais i aquests drets no perquè eren inferiors, sinó perquè eren diferents, i el respecte a la seva naturalesa exigia la seva dedicació a les tasques femenines. Per a elles quedava reservat l’àmbit domèstic. Els nous discursos de gènere van venir a oferir una sortida a la contradicció que suposava la negació a les dones dels drets polítics i civils, en una mena de renegociació dels termes del “contracte sexual” [7]7 — Concepte desenvolupat a finals dels anys vuitanta per Carole Pateman en el seu interessant i compromès estudi sobre els límits del liberalisme des d’una perspectiva de gènere. Pateman, C. (1995) El contrato sexual. Barcelona: Editorial Anthropos. . Mentrestant, la ciència va adquirir una autoritat inqüestionable a l’hora d’establir les fronteres entre els sexes. El cos es va convertir en una instància inapel·lable i les lleis naturals, a través dels seus intèrprets, biòlegs, metges i científics en general, es van proposar de governar també el món social. En nom de la ciència es van dictar els mandats naturals i, per tant, sagrats, i la missió natural de les dones era la maternitat. La masculinitat, amb tota la seva pluralitat i les seves jerarquies internes, va quedar també indefectiblement unida a un cos i a una realitat biològica, ambdós suposadament immutables.

Sens dubte, no estem davant d’un procés uniforme i lineal; més aviat al contrari, es tracta d’una història complexa. El trànsit a la modernitat no va ser organitzat a toc de trompeta. Però algunes tendències de canvi van ser consistents i van resultar decisives per al tema que ens ocupa. Interessa particularment el fet que la naturalització i extrema biologització de la masculinitat creessin la fantasia que la virilitat era una essència immutable i adherida a uns cossos amb determinades característiques. La naturalització de la masculinitat va ocultar així el rastre de la relació de poder en què estava inscrita. Desafiar aquesta visió per mostrar el caràcter cultural i construït de les masculinitats és un projecte encara inacabat.

La naturalització de la masculinitat va ocultar el rastre de la relació de poder en què estava inscrita. Desafiar aquesta visió per mostrar el caràcter cultural i construït de les masculinitats és un projecte encara inacabat

La història ha contribuït i continua contribuint de forma destacada en aquesta tasca crítica, mostrant que el significat de ser un home ha canviat amb el temps i d’un context a l’altre. En aquest sentit, resulta especialment il·lustratiu comprovar com atributs que, en un context, són associats a la masculinitat, passen en altres moments a identificar-se amb la feminitat —i viceversa. Per exemple, tal com han demostrat María Sierra, Darina Martykánová i Víctor M. Núñez García per al cas espanyol, és interessant comprovar com la viril passió dels turmentats romàntics, fins i tot la dels científics romàntics, va ser feminitzada segons va avançar el segle XIX, un segle que, diguem, va racionalitzar i va netejar d’emocions la masculinitat [8]8 — Veure: Martykánová, D. i Núñez-García, V. M. (2020) Ciencia, patria y honor: los médicos e ingenieros y la masculinidad romántica en España (1820-1860), Studia histórica. Historia contemporánea 38: 45-75.   Sierra, M. (2012) Política, romanticismo y masculinidad. Tassara (1817-1875). Historia y Política 27: 203-226. . O com l’altiva exquisitat dels homes de les classes aristocràtiques de l’Antic Règim es va convertir en femenina artificiositat en el procés de construcció de la masculinitat burgesa. O com el valor de la castedat, una virtut moral universal en les societats de cosmovisió religiosa, va passar a ser, juntament amb el pudor, un atribut imprescindible de la dona honesta vuitcentista. O, en definitiva, com el mateix terme ‘virtut’, derivat de viril i associat a la valentia del guerrer, es va anar apropant, amb el temps, a l’univers femení, fins a arribar a fondre’s amb ell.

Una història amb molt futur

La història de les masculinitats com saber específic té una curta història, però ha donat ja importants fruits amb un fort potencial alliberador. També per a les dones. Sotmetre a anàlisi la masculinitat enriqueix la pròpia història de les dones perquè incideix en el caràcter relacional del gènere i desestabilitza la pretesa naturalesa immutable de la diferència sexual. Interessa així mateix perquè desafia la visió dels homes com a subjecte per excel·lència, universal i neutre, davant les dones, que serien les úniques determinades per la seva condició sexual. L’estudi històric de les masculinitats resulta ser un bon aliat de la història de les dones, perquè ajuda també a conèixer millor la seva posició en el passat. Així, la forma com s’entén socialment la paternitat, la feina, el deure matrimonial, l’honor, l’ús de l’espai públic, o el paper que s’atorga a la violència en la definició de la masculinitat acceptable són qüestions decisives per a la vida de les dones. Ho van ser abans i continuen sent-ho.

Les primerenques demandes feministes en el terreny de la violència o de la investigació de la paternitat, per assenyalar dos exemples significatius, criden l’atenció sobre la rellevància d’aquestes qüestions per al benestar de les dones. N’hi ha prou amb recordar la formulació que Olympe de Gouges va fer de l’onzè punt de la seva Declaració dels drets de la dona i de la ciutadana el 1791. En aquella versió crítica de la Declaració dels drets de l’home, la proclama original de “Tot ciutadà pot parlar, escriure i publicar lliurement” es transformava en una demanda feminista de la paternitat responsable i un al·legat contra l’estigma social de les mares solteres: “La lliure comunicació dels pensaments i de les opinions és un dels drets més preciosos de la dona —va afirmar—, ja que aquesta llibertat assegura la legitimitat dels pares amb relació als fills. Tota ciutadana pot, doncs, dir lliurement, soc mare d’un fill que us pertany sense que un prejudici bàrbar la forci a dissimular la veritat”. D’aquesta manera, en definitiva, lluny de plantejar una disjuntiva que amenaci amb restar atenció al llargament ignorat passat de les dones, l’estudi de les masculinitats pot i ha de constituir-se en un bon aliat.

Sent això cert, no ho és menys que la història de les masculinitats és un saber metodològicament plural i que, des dels seus inicis als anys vuitanta, s’ha desenvolupat al si de corrents historiogràfics molt diversos: des d’una història política renovada, des de la història cultural, la història de la sexualitat o els estudis queer. Aquesta pluralitat no és casual. Si bé no és possible entendre la història de les masculinitats al marge del gènere, aquesta eina analítica no és capaç per si mateixa d’explicar tot allò relacionat amb el significat de ser home. De fet, estudiar les masculinitats implica submergir-se en una xarxa de relacions de poder de classe, nació, sexualitat, raça, religió, edat… que privilegia uns col·lectius masculins per davant d’altres.

L’estudi històric de les masculinitats subalternes, aquelles que se situen en una posició de marginalitat o rebuig respecte a les masculinitats normatives, ha generat una amplíssima bibliografia a nivell internacional. En el nostre àmbit acadèmic, han vist la llum importants contribucions relacionades amb temes tan rellevants com el naixement de l’homosexualitat i de la transsexualitat com categories identitàries, la construcció de la masculinitat obrera, la repressió de l’homosexualitat especialment en el franquisme i la transició, la masculinitat gitana, la relació entre masculinitat i modernitat, les masculinitats dels moviments nacionalistes, etc. Certament, són molts encara els temes que no han rebut l’atenció historiogràfica que mereixen. Amb tot, els estudis amb què comptem ja permeten comprendre, no en la teoria, sinó a través de l’experiència d’individus i grups humans concrets, que les masculinitats tenen història, moltes històries.

Hem de portar la visió crítica al cor dels discursos normatius, des de la convicció que totes les identitats de gènere són fallides. El gènere és, sempre, una impostura, encara que es tracti d’una impostura capaç de fabricar, amb enorme eficàcia, fortes identitats i sòlides jerarquies socials

Ens quedaria pendent, més enllà d’ampliar aquest mapa divers de les masculinitats en el temps, el repte d’analitzar aquestes masculinitats a través de cossos diversos. Queda molt per indagar en la masculinitat desplegada a través d’aquells cossos anomenats dones i, també, a través de cossos innominables. No tinc cap dubte que la incorporació a la història de gènere d’altres gèneres és un pas fonamental per entendre les masculinitats en el passat i en el present. I aquesta incorporació, en si mateixa, portarà implícita una transformació de l’univers al qual s’incorpora. Però la tasca no acabarà tampoc aquí. Es fa necessari qüestionar la lògica de fons d’aquest pensament binari també en els contextos en els quals l’estabilitat i l’ordre semblen més ferris. S’imposa portar el qüestionament allà on la norma semblaria no tenir fissures ni patir contradiccions, buscant desestabilitzar allò que s’anomena a si mateix com a normalitat. Hem de portar aquesta visió crítica al cor dels discursos normatius, al cor d’unes identitats blindades per una certesa amb peus de fang. I això des de la convicció que totes les identitats de gènere són fallides. Que el gènere és, sempre, una impostura, encara que es tracti d’una impostura capaç de fabricar, amb enorme eficàcia, fortes identitats i sòlides jerarquies socials.

  • Referències

    1 —

    Altonaga, B. (2021) Cuerpos en tránsito. Los significados del género en la crisis del Antiguo Régimen en el País Vasco. Granada: Comares.

    2 —

    Vázquez García, F. (2018) La invención del sujeto homosexual, a M. C. Bianciotti, M. N. González-Martínez i D. C. Fernández-Matos (eds.), En todos los colores. Cartografías del género y las sexualidades en Hispanoamérica. Barranquilla: Ediciones Universidad Simón Bolívar, 18-19.

    3 —

    Burshatin, I. (1999) Written on the Body Slave or Hermaphrodite in Sixteen-Century Spain, a J. Blackmore i G. S. Hutcheson eds., Queer Iberia Sexualities, Cultures, and Crossings from the Middle Ages to the Renaissance. Nova York: Duke University Press, 447.

    4 —

    Pizan, C. (1995 [1403]). Le Livre de la Mutation de Fortune a J. C. Polet (dir.), Patrimoine littéraire européen, anthologie de langue française, Vol. 6. Brussel·les: De Boeck, 136-137.

    5 —

    Rousseau, J. J. (2001 [1762]) Emilio, o de la educación. Madrid: Alianza Editorial, 543.

    6 —

    Laqueur, T. (1994) La construcción del sexo. Cuerpo y género desde los griegos hasta Freud. Madrid: Crítica.

    7 —

    Concepte desenvolupat a finals dels anys vuitanta per Carole Pateman en el seu interessant i compromès estudi sobre els límits del liberalisme des d’una perspectiva de gènere. Pateman, C. (1995) El contrato sexual. Barcelona: Editorial Anthropos.

    8 —

    Veure:

    • Martykánová, D. i Núñez-García, V. M. (2020) Ciencia, patria y honor: los médicos e ingenieros y la masculinidad romántica en España (1820-1860), Studia histórica. Historia contemporánea 38: 45-75.

     

    • Sierra, M. (2012) Política, romanticismo y masculinidad. Tassara (1817-1875). Historia y Política 27: 203-226.

Nerea Aresti

Nerea Aresti és professora de la Universitat del País Basc (UPV). Doctora per la State University of New York i per la mateixa UPV, és especialista en història del gènere. En els últims anys ha centrat la seva investigació en la història de les masculinitats i del feminisme contemporani. És autora de Masculinidades en tela de juicio. Hombres y género en el primer tercio del siglo XX (2010) i Médicos, donjuanes y mujeres modernas. Los ideales de feminidad y masculinidad en el primer tercio del siglo XX (2001). El seu treball més recent porta per títol "A Fight for Real Men: Gender and Nation-Building during the Primo de Rivera Dictatorship (1923–1930)", publicat a l'European History Quarterly. El 2018 va rebre el premi de l'Associació d'Història Contemporània al millor article publicat l'any 2017 per l'obra “El gentleman y el bárbaro. Masculinidad y civilización en el nacionalismo vasco (1893-1937)” (Cuadernos de Historia Contemporánea). Aresti forma part del grup d'investigació “Experiència moderna” de l'UPV/EHU.