| I | D | E | E | S |
Segueix-nos 
|
ESP ENG |
En l’estudi de la Lògica, les paradoxes ocupen un lloc molt destacat. Es tracta d’actes de parla en què resulta impossible establir la seva veritat o validesa. La més famosa és la paradoxa del mentider, la primera formulació de la qual pot trobar-se en l’Evangeli de Sant Pau: el cretenc Epimènides va afirmar que tots els cretencs eren uns mentiders. Si Epimènides va dir la veritat, se’n deriva que ell mateix era un mentider, i per tant hauríem de concloure que la seva afirmació era falsa. Però si és fals el que va dir Epimènides, es confirma la seva tesi…
Catalunya i Espanya afronten un escenari de conflicte que, a mesura que passa el temps, és cada cop més irresoluble degut a la seva cronificació històrica i el seu enquistament actual. La responsabilitat d’aquesta situació té com a principals causants de la paràlisi i del frontisme els actors que gestionen a nivell polític el relat de la confrontació. D’una banda, els partits polítics que des del secessionisme i el constitucionalisme tensen els debats i afavoreixen el desencontre. De l’altra, les institucions, que rebutgen desenvolupar marcs deliberatius que contribueixin eficaçment, des de la lleialtat cooperativa que fonamenta la convivència democràtica, a…
La tardor del 2017 i tot el que ha vingut després es fan difícil d’analitzar si no es parteix d’una premissa bàsica: els partits que actualment governen a Catalunya no saben com fer la independència perquè mai no han cregut del tot que la independència fos possible. No és que no la vulguin, és que els sembla massa difícil. El seguit de despropòsits que es van desencadenar després de l’1 d’octubre ―i en els quals entraré al llarg d’aquest article― també tenen a veure amb això i caldria deslligar-ho de les acusacions de “traïdors” i “hiperventilats” que sovint s’han etzibat…
«La posteritat no podrà creure que,després de que s’hagués fet la llum,haguem hagut de viure de nouenmig de tan densa foscor»Castellio, De arte dubitandi (1562) Brúixola i retrovisor, camí llarg i passa curta, cal retrospectiva i perspectiva –i un radical arrelament al present– per acabar d’entendre tot el que ens passa des de la perspectiva del retrocés accelerat, global i local, contra els drets civils, socials i polítics. Una regressió palmària, desigual i arbitrària, aguditzada en les darreres dues dècades arreu del món i, en els darrers tres anys, desfermada contra la societat catalana i espanyola molt desigualment –alguns rebent-la,…
En Jim Morrison tenia raó: “la gent és estranya quan tu ets un estrany”. I les coses encara es tornen més estranyes quan, de cop i volta, un desconegut es materialitza davant teu i et diu que una cosa terrible s’està acostant. La manera més raonable de tractar amb un ximple com aquest és somriure amb compassió, fer veure que te l’escoltes i després dir educadament: “gràcies i adéu”. I només quan ja ha marxat pots posar els ulls en blanc i deixar anar una rialleta. Segurament, això és el que va passar el 2019 quan vaig acabar la gira…
Des de que el dret és dret, individus malintencionats n’han fet un ús, diguem-ne, torçat o retorçat amb l’objectiu d’aprofitar-se’n il·legítimament. El punt no és tant que alguna gent s’aprofiti del dret en benefici propi, cosa que pot ser legítima, sinó més aviat que hi ha gent que l’utilitza per a finalitats que no són les previstes pel propi sistema jurídic, i que poden ser fins i tot contràries a les mateixes, pervertint institucions existents, o creant-ne de noves que poden entrar en conflicte amb els principis generals del sistema. Aquest, com dic, no és un fenomen nou. Introducció: el…
A principis de la dècada de 1990, mentre Francis Fukuyama (1992) predia la fi de la Història i la victòria definitiva de les democràcies liberals, Yasemin Soysal (1994) anunciava la fi de la ciutadania com a categoria excloent. Segons Soysal, la centralitat dels drets humans com a principi universal, tant en la legalitat nacional i internacional com en els discursos populars i científics, acabaria forçant l’extensió dels drets de ciutadania als no ciutadans i, per tant, diluiria la dicotomia convencional entre nacionals i estrangers. És així com Soysal augurava noves formes de «ciutadania postnacional», on el reconeixement deixava d’estar ancorat…
Un anglès pregunta a un altre com anar a cert lloc i obté la següent resposta: “jo si fos vostè no sortiria des d’aquí”. Recordo aquest acudit cada vegada que escolto propostes polítiques per a un determinat problema que semblen dir alguna cosa semblant, donant a entendre que es podria prendre com a punt de partida una realitat diferent de la que tenim, ens agradi o no. Amb solucions inadequades per a problemes mal diagnosticats no s’arriba enlloc, almenys no al lloc desitjat. Sabem relativament bé ―encara que no sempre ho aconseguim― com equilibrar les diferències pel que fa al…
La qüestió catalana és coetània de l’Espanya contemporània. En sorgir l’estat liberal i la industrialització, el problema catalán ja va tensar les costures de les dues repúbliques i de la monarquia, i va estar en l’origen de les dues dictadures del segle XX, condicionant l’agenda política espanyola del primer terç del segle passat. En el que portem de segle XXI, aquest contenciós atàvic ha mutat: s’ha evidenciat amb l’emergència d’un moviment independentista que pretén posar fi a la conllevancia en un context de crisis econòmiques periòdiques i de deriva de les institucions de l’Estat que està soscavant els fonaments d’un…
Tornar a escriure sobre les relacions Espanya-Catalunya a petició dels editors d’IDEES no és per a mi un exercici senzill. Durant gairebé cinquanta anys he redactat moltes pàgines sobre la qüestió. Algunes publicades i altres inèdites, amb pretensió d’anàlisi acadèmica, d’estratègia política o de comentari periodístic de circumstàncies. Dubto que pugui aportar gran cosa si el que es busca és originalitat o novetat. El que faig aquí és resumir algunes consideracions sobre la inestable vinculació de Catalunya amb Espanya i la seva problemàtica evolució futura. Per a molts, podran sonar com a observacions òbvies, repetitives i poc originals. Però és…
“En el futur, no hi haurà secrets”, afirma el corresponsal de seguretat de la BBC, Gordon Corera. “En el futur, tots nosaltres serem espies i ens espiaran a tots”. La visió de Corera és utòpica o distòpica? Quan considerem el recorregut lent per part de demòcrates i filòsofs cap un govern transparent des de la Il·lustració fins a l’actualitat, no podem ignorar el panòptic: la ‘presó perfecta’ imaginada pel filòsof anglès Jeremy Bentham, que creia que el poder havia de ser visible i no verificable. Bentham pensava que amb una vigilància constant es reformaria la moral, es preservaria la salut…
El discurs de l’odi sembla acaparar tot el debat de la llibertat d’expressió des que va començar al segle XXI. Fins llavors, la principal preocupació havia estat com garantir el dret davant els intents de censura. Darrerament, es manifestava amb especial virulència sota la forma de prohibició de la pornografia o la immoralitat i els estudiosos de la llibertat d’expressió s’esforçaven en garantir la llibertat artística i augmentar les manifestacions permeses de crítica cap al poder. No obstant això, amb el canvi de segle sembla sorgir una ona restrictiva i, de sobte, la major preocupació social no és tant ampliar…
Som, me dius,la polseguera d’altres temps:fetes així, de ponentada,ben de garbí, de batre a l’era,de tela fosca de la nit.De Maria Cabrera Callís. Fragment de “Nit mallorquina”. Dins La ciutat cansada. Quan diem cultura i diem Mediterrània el primer que ens ve a l’esperit és un plat a taula, un setrill curull d’oli d’oliva, un pa llescat, ametlles, figues i una copa de vi. I gent, família o amics, compartint hores de taula i conversa. També sentirem música, probablement al carrer, a la plaça, i serà música amb molta corda i percussió. Sentirem veus, del cante jondo andalús a les…
És difícil pensar que el 25è aniversari de la Conferència Ministerial Euromediterrània de Barcelona rellançarà la cooperació euromediterrània. En un context internacional i regional complex, han sorgit nous reptes que semblen impedir l’acció coordinada entre països, institucions i actors regionals. No obstant això, aquesta celebració podria ser una oportunitat per aprofundir en l’actual marc de cooperació regional i fer-lo més adequat als reptes actuals de les societats mediterrànies. En aquest sentit, l’interès estratègic del govern de la Generalitat per aquest esdeveniment és més que evident: Barcelona acull la seu de la secretaria de la Unió per la Mediterrània, organització intergovernamental…
Quan l’any 1995 es va celebrar a Barcelona la Conferència Intergovernamental Euromediterrània s’iniciava un procés que tenia com a objectiu la promoció de mecanismes de diàleg i cooperació entre les dues ribes a través de l’Associació Euromediterrània. El 1995 s’obria una oportunitat per avançar en un progrés econòmic compartit, i també fou percebut per moltes societats com un espai per guanyar espais de llibertat. La declaració de Barcelona representa el simbolisme d’un projecte europeu reeixit i modern amb el perfil d’una mediterraneïtat dinàmica i oberta. D’aquella conferència en van sortir un conjunt de propostes i acords ambiciosos, però no fou…
Vint-i-cinc anys després del Procés de Barcelona, s’han complert les promeses de la Unió pel Mediterrani? El consens acadèmic considera que l’intent de la UE de crear una unió d’aquest tipus ha tingut resultats mixtes . En un context de dimensions geopolítiques, històriques i culturals complexes, els estats i les societats mediterrànies han divergit més del que s’han apropat a les normes i polítiques proposades per la UE en àmbits com les transicions democràtiques i la gestió de les migracions . L’intent de la UE de difondre narratives de democràcia i democratització ha estat criticat per impulsar un enfocament “one…
El 16 de febrer de 2019, a Kherata, a l’est d’Algèria, es van organitzar marxes de protesta després de la decisió inconstitucional d’Abdelaziz Bouteflika de presentar-se per cinquena vegada al mandat presidencial. L’impuls va anar creixent fins que, el divendres 22 de febrer, centenars de milers de persones van baixar als carrers. Els algerians van manifestar-se a totes les ciutats, incloent-hi la capital Alger, on les protestes estaven prohibides des del 2001. A la simbòlica oficina central de correus d’Alger i a les places públiques de tot el país, joves, dones, nens i homes es van reunir pacíficament mentre recuperaven…
L’extensió aquosa del mar Mediterrani, també anomenat Mare Nostrum (el nostre mar) o Mare Internum (el mar interior) per tota la seva riba nord i Bahr Al Abyad Al-Mutawasit – el mar interior blanc (mitjà) – per tota la seva riba oriental i meridional ha servit, durant segles, més com a connector que com a separador. Aquesta gran massa d’aigua interior ha estat un conducte per al comerç marítim i l’intercanvi sociocultural i sovint, també, un espai d’escapada, exili i asil. Entre els segles XI i XIII, va veure com es posaven en marxa expedicions militars europees per ‘recuperar Terra…
La conca mediterrània és un ecosistema natural únic amb una riquesa cultural excepcional i una gran diversitat humana. És un lloc de canvi constant, configurat per activitats econòmiques i socials des de fa milers d’anys. No obstant això, la urbanització exponencial, els patrons d’hipermobilitat i l’expansió demogràfica estan afectant profundament el seu equilibri a un ritme sense precedents. La regió mediterrània també està experimentant un creixement econòmic incontrolat (almenys fins a l’aparició de la Covid-19), amb cadenes de valor de producció i consum insostenibles basades en estils de vida amb alt contingut de carboni i productes bàsics globalitzats. També està…
Un dels esdeveniments geopolítics més notables dels darrers anys és l’aparició visible, o més ben dit, el retorn de la multipolaritat al Mediterrani. La percepció d’un desinterès creixent per part dels Estats Units de configurar la dinàmica mediterrània i la incapacitat de la Unió Europea (UE) d’omplir-ne el buit han creat un espai que inevitablement ompliran altres potències. Tot i no tenir una estratègia mediterrània específica, Washington ha estat una important potència mediterrània durant més de dos-cents anys. Des del final de la guerra freda, els EUA han estat la potència militar dominant indiscutible de la zona. La fase unipolar…
M’ha estat assignada la tasca d’explorar la viabilitat política del repertori de solucions possibles al conflicte territorial. Em sembla obligat, però, i per raons de mètode, iniciar la perquisició retrocedint succintament a la fase de diagnòstic: la gènesi del problema. Òbviament, diagnòstics diferents proposaran teràpies diferents. Malauradament, i aquesta és la primera dificultat que ofereix aquest assumpte ferreny, ens equivocaríem en suposar que existeix un consens sobre les causes que ens han portat fins aquí. Només constatant la profunditat dels nostres desacords podem aspirar a un veritable i fecund acord. El debat sobre les causes: endogen versus exogen Intentem, doncs,…
A aquestes alçades sembla molt difícil ser original. El procés ha generat moltes publicacions, i els millors analistes polítics hi han dedicat les reflexions més afinades. No ha de sorprendre que sigui així, atès que, com s’ha repetit tantes vegades, ens trobem davant d’un problema essencialment polític. Aquest recordatori d’allò que és obvi és també, en el meu cas, una manera de justificar l’enfocament que aquí se segueix. La intenció és centrar-lo en la intersecció de dues perspectives d’anàlisi dels fets que constitueixen allò que coneixem com a “procés”: la legalitat i la legitimitat. La primera marca, amb les seves…
El conflicte territorial entre Catalunya i Espanya no s’ha generat per una reforma estatutària desballestada o per una competència de menys. Es tracta, més aviat, d’un conflicte històric derivat de la forma en què Catalunya passà a formar part d’Espanya: un origen bèl·lic amb vencedors i vençuts. Des d’una perspectiva jurídica, modèlics són, en aquest sentit, els Decrets de Nova Planta. Quin és el punt de partida del conflicte? El que correspongué a Catalunya li imposà un sistema polític nou tot suprimint les principals institucions polítiques pròpies. La Generalitat desapareixia, i les seves atribucions jurisdiccionals i governatives passaven a la…
L’afirmació de l’existència d’un problema Catalunya-Espanya té, almenys, dues interpretacions possibles. Es pot entendre en un sentit feble, circumstancial, com succeeix quan s’exposen una sèrie d’assumptes controvertits: finançament, comunicacions, respecte a la identitat, etc. Al meu parer, cap dels arguments exposats per part dels que parlen d’un “problema” en aquest sentit resulten vàlids o prou vàlids com per no formar part de les discrepàncies normals abordables en una comunitat democràtica. En tot cas, no ho discutiré aquí. L’altra interpretació, forta, essencial, sosté que el problema és el fet mateix de l’existència de Catalunya dins d’Espanya, no desitjada per molts catalans.…
Des de l’any 2012, la dinàmica del procés sobiranista s’ha traduït en la configuració de dos blocs diferenciats al Parlament de Catalunya: el que formen els partits independentistes (Junts per Catalunya, ERC i la CUP) i els dels partits contraris a la independència (Ciutadans, PSC i el PP). Entremig dels dos espais hi ha Catalunya en Comú, partidaris del dret a decidir però amb sensibilitats diverses pel que fa a la independència. La política catalana dels últims deu anys ha girat de forma pràcticament exclusiva sobre la dinàmica dels blocs. L’aliança de govern entre ERC i JxCAT (amb el concurs…
El moviment polític que aspira a la construcció d’un Estat propi per a Catalunya ha aconseguit situar la seva proposta al centre del debat. L’aspiració de l’exercici del dret a l’autodeterminació per a bastir de baix a dalt la República Catalana ha estat capaç d’aglutinar cada cop més suports i més diversos. L’independentisme s’ha situat com un procés irreversible: l’aposta pel diàleg, la denúncia de la repressió i la reivindicació d’una solució que passi per les urnes, són ara grans consensos de país. Com podria l’independentisme continuar avançant per assolir el seu objectiu? Aquest article pretén ser una contribució constructiva…
Tenim, a data d’avui, més teories que diagnòstics sobre el procés català. És paradoxal, però suposo que té una explicació senzilla: ningú dels que exercien responsabilitats de lideratge volen o poden explicar els angles morts més importants d’una convulsa aventura col·lectiva l’impacte de la qual ha alterat substancialment l’agenda política a Catalunya i a Espanya. Si es repassen les entrevistes que han concedit i els llibres que han escrit diversos dels polítics independentistes que avui són a la presó i a l’exili, és fa palès que tots tendeixen a eludir les qüestions més delicades, en benefici de relats que combinen,…
Afrontar un tema complex, i la crisi secessionista catalana certament ho és, no necessàriament implica estar en disposició d’oferir una solució. L’assessor o l’advocat de torn ha de donar una solució jurídica quan se li planteja la consulta, el jurista no sempre està en condicions de poder fer-ho. Per això, la humilitat intel·lectual i el realisme semblen actituds adequades per abordar els problemes socials i perquè les reflexions no quedin en recomanacions tan brillants com ineficaces o en meres construccions ideològiques. Ens sembla que més important que oferir propostes constitucionals és valorar les que han estat plantejades a la llum…
La democràcia en perill Les transicions polítiques a Portugal, Espanya i Grècia durant els anys setanta marcaren l’inici de l’anomenada tercera onada de democratització que va caracteritzar el món en les darreres dècades del segle XX. Durant els anys vuitanta aquesta onada va continuar a Llatinoamèrica, Filipines o Corea del Sud. Als norantes, la caiguda del mur de Berlín i el col·lapse de la Unió Soviètica foren els detonants de l’extensió de la democràcia a l’Europa de l’Est. Amb l’enderrocament de l’apartheid, la democràcia arribà també a la Sud-Àfrica de Nelson Mandela que va servir de referent per a molts…
El racisme és una forma d’exclusió, segregació, discriminació i agressió per motiu d’origen ètnic o nacional, pel color de pell, creences religioses i pràctiques culturals. No és només una ideologia, sinó que es tracta d’una pràctica sistemàtica i rutinària que té com a finalitat mantenir una estructura de poder. Introducció Racisme i negació de drets El racisme es manifesta en les relacions institucionals i també en les relacions quotidianes, es produeix i es reprodueix constantment. És estructural, amb arrels profundes en un passat d’esclavitud, espoli, usurpació, dominació i explotació en el context de la modernitat colonial . El racisme es…