Els grans grups de comunicació: desafiaments per al control democràtic dels mitjans

Digitalització, globalització i liberalització han estat –i encara són– els principals vectors de transformació dels sistemes comunicatius dels darrers anys. Hem passat –estem en procés– d’un sistema caracteritzat per la comunicació de masses (unidireccional, a un públic massiu) a un altre sobre el qual encara no hi ha consens en la denominació: de comunicació individualitzada, personalitzada, d’autocomunicació de masses (segons Manuel Castells), híbrid (segons Andrew Chadwick), etc. En qualsevol cas, una de les característiques d’aquest sistema o ecosistema és la concentració de la propietat en un grau molt elevat i creixent.

La convergència tecnològica –que s’ha anat produint des de mitjan del segle XX i s’ha accelerat i aprofundit el segle XXI amb l’arribada a l’audiovisual– s’ha desenvolupat juntament amb un procés de liberalització creixent que ha afectat pràcticament tots els sectors. Així, a títol d’exemple, la telefonia, després de pràcticament un segle de funcionar i entendre’s com a xarxa fixa de veu sense canvis substancials, surt dels anys 1980 transformada: a la telefonia fixa –en recessió– s’hi suma la mòbil –inicialment analògica–; tot seguit, és objecte d’una política de liberalització progressiva, que passa primer per l’entrada –amb limitacions– de nous actors en el que fins llavors havia estat un monopoli (públic a Europa; privat als Estats Units) i, a continuació, per la privatització de les operadores públiques. Aquesta “nova” telefonia convergeix primer amb internet i, des del segle XXI, amb l’audiovisual. Aquest fenomen de convergència i liberalització es dona de manera generalitzada i successiva.

El resultat és que uns pocs, molt pocs, grans grups –megagrups o gegants mediàtics– dominen l’àmbit i el mercat de la comunicació a escala mundial. Segons les fonts que s’utilitzin, pot haver-hi alguna (petita) variació en quins són els megagrups més importants. Aquí hi influeix la manera com les fonts entenen la “comunicació”: mentre que algunes ho interpreten en sentit restringit en referència a mitjans de comunicació, per a d’altres les tecnològiques en formen part clarament, perquè no són “només” plataformes o infraestructures de circulació. Aquest segon és el punt de vista que s’adopta en aquest text, entenent –en primer lloc– que les tecnològiques han entrat també en l’àmbit dels continguts i/o de la manera d’organitzar-los, pel cap baix, per la via dels algoritmes.

Els megagrups de comunicació

La taula 1 recull els 20 principals grans megagrups de comunicació l’any 2020, segons les dades de l’Institut für Medien und Kommunikationspolitik de Colònia. És una de les fonts possibles. La revista Forbes, per exemple, en la llista anual de les principals empreses del món, també identifica les més importants de l’àmbit mediàtic [1]1 — Bisnoff, Jason (2021) The World’s Largest Media Companies 2021: Comcast and Charter Lead As Streaming Disruption Looms, Forbes, [disponible en línia]. .

En general, tot i la diversitat de fonts, en els megagrups que formen part dels rànquings hi ha unes característiques compartides:

• Es tracta de megagrups de comunicació que operen a escala mundial. Per les seves magnituds econòmiques i de negoci, superen els recursos de molts països. Així, per exemple, AT&T, en el seu informe anual per als inversors corresponent a l’any 2020, va declarar uns ingressos de 171.760 milions de dòlars, que molt majoritàriament (138.850 milions de dòlars, un 79% aproximadament) procedien de l’àrea de negoci que anomena comunicacions (que inclou mobilitat, vídeo, banda ampla i business wireline). En segon lloc hi situa el segment WarnerMedia, amb un 17%; on entre d’altres hi ha Turner, HBO o Warner. La tercera posició és per “Amèrica Llatina”, que representa un 3% aproximadament dels ingressos. Per al mateix any 2020, Alphabet Inc va declarar uns ingressos de 182.527 milions de dòlars, cosa que va representar un augment del 13% en comparació amb el 2019, segons recull en el seu informe anual. D’acord amb el mateix informe de l’any 2020, prop de la meitat dels ingressos provenien dels Estats Units (47%) –l’única zona amb nom propi a l’informe–; un 30% d’Europa, l’Orient Mitjà, i l’Àfrica (la divisió geogràfica identificada com a EMEA, per les sigles en anglès Europe, Middle East, Africa); el 18% de la zona Àsia-Pacífic (APAC) i el 5% de la resta d’Amèrica (Other Americas). Com es pot veure a partir d’aquests dos exemples, la concepció del món d’aquests grups respon a les seves estratègies comercials i econòmiques –Estats Units a banda– i no està orientada ni a estats concrets ni a agrupacions d’estats (com, per exemple, la Unió Europea).
  
  

• El pes principal és dels Estats Units; el Japó hi figura amb un sol grup (Sony), però de manera sostinguda al llarg dels anys; Europa ha anat perdent posicions i ja no apareix entre els deu primers megagrups –on, tradicionalment, hi havia hagut Bertelsmann, més tard substituït per Altice–. En canvi, la Xina ha anat guanyant significació, amb un grup ja situat entre els deu primers i un altre a punt d’entrar-hi.
  
  

• Els negocis d’origen dels megagrups eren, fonamentalment, els mitjans de comunicació (en minoria); les telecomunicacions (enteses bàsicament com a infraestructures) i el que a falta d’un terme millor anomenem tecnològiques. En aquest sentit, podem interpretar que aquests megagrups són el resultat de la convergència entre els sectors dels mitjans de comunicació, les telecomunicacions i les tecnològiques.
  
  

• La major part d’aquests grups (a la taula 1, onze de vint) han nascut entre els anys 1990 i els anys 2000. Es tracta, per tant, d’empreses de creació relativament recent que han tingut un desenvolupament molt ràpid, lligat a la digitalització.
  
  

Taula 1: Els principals megagrups de comunicació 2019-2020

Dificultats per al control democràtic

Una primera dificultat per al control democràtic va lligada a la concentració empresarial, que comporta una reducció dels emissors i, en conseqüència, és un risc per al pluralisme, fet que s’analitza específicament en dos articles d’aquest monogràfic [2]2 — Crusafon, Carmina (2022). Mitjans de comunicació i democràcia: la perspectiva de la Unió Europea, Revista IDEES [disponible en línia]. Brogi, Elda (2022). Riscos per al pluralisme dels mitjans en un entorn digital a Europa, Revista IDEES [disponible en línia]. .

De manera més general, les característiques d’aquests grans megagrups són difícils d’encaixar amb el control democràtic dels mitjans de comunicació que, en l’època de la comunicació de masses, s’ha dut a terme sobre la base dels estats, ja fos a escala interna –cadascun sobre el seu territori– o pactant algunes qüestions a escala internacional, com ara el Conveni Europeu dels Drets Humans, amb el reconeixement del dret a la llibertat d’expressió o, en aspectes relacionats amb l’espectre radioelèctric, l’atribució de les diverses bandes –decidir quin ús és dona a cadascuna– i la distribució de freqüències.

Capacitat de lobby

A més d’aquesta dimensió bàsicament estatal del control democràtic, els recursos econòmics d’aquests megagrups depassen els de diversos estats. Segons el Corporate European Observatory & Lobby Control, a finals de 2020, Apple, Microsoft, Amazon i Google, i Facebook el juny del 2021, van assolir una capitalització de mercat d’un trilió de dòlars [3]3 — Corporate European Observatory & Lobby Control (2021) The Lobby Network: Big Tech’s Web of Influence in the EU. Brussel·les-Colònia. Pàgina 8 [disponible en línia]. .

Les companyies tecnològiques, a més, tenen i exerceixen una gran capacitat de lobby. Als Estats Units, per exemple, els primers tres mesos de 2021 Google [Alphabet] va dedicar 2,7 milions de dòlars a fer lobby a escala federal –un 49% més que el mateix període de l’any anterior–; Amazon, 4,8 milions, el rècord d’aquesta companyia [4]4 — Banares, Ilya (2021) Google, Amazon Spent Millions Lobbying While Facing Bipartisan Scrutiny, Bloomberg, [disponible en línia]. .

Taula 2: Grans tecnològiques: recursos destinats al lobby a la Unió Europea

Posició	Corporació	Import (€)
1	Google [Alphabet]	5.750.000
2	Facebook	5.550.000
3	Microsoft	5.250.000
4	Apple	3.500.000
5	Huawei	3.000.000
6	Amazon	2.750.000
7	Intel	1.750.000
8	QUALCOMM	1.750.000
9	IBM	1.750.000
10	Vodafone	1.750.000

I l’objectiu d’aquesta acció de lobby, segons l’informe, sembla que és “assegurar-se que hi hagi tan poca regulació dura com sigui possible –per exemple, la que tracta qüestions sobre privacitat, desinformació i distorsió de mercat– per mantenir els seus marges de benefici i el model de negoci. Si no es poden bloquejar les noves normes, llavors aspiren almenys a aigualir-les. Els darrers anys, les empreses han començat a adherir-se a la regulació en públic, però continuen empenyent per mantenir-se darrere de portes tancades. Hi ha algunes diferències entre el que volen les diverses tecnològiques en termes de política de la Unió Europea, però el desig de mantenir-se ‘sense càrregues’ per a les regulacions que es necessiten urgentment és compartit per la majoria de les grans plataformes” [6]6 — Corporate European Observatory & Lobby Control (2021) The Lobby Network: Big Tech’s Web of Influence in the EU. Brussel·les-Colònia. Pàgina 7 [disponible en línia]. .

Serveis de plataformes i serveis de mitjans socials

Una dificultat específica per al control democràtic se centra en les empreses tecnològiques que argumenten que no són mitjans de comunicació ni tampoc, segons el seu punt de vista, intervenen en els continguts. Per tant, consideren que no se’ls han d’aplicar mesures de regulació.

En aquest àmbit, i en relació amb l’audiovisual, entre el període 1989-1997 i els anys 2007 i 2018 la Unió Europea ha modificat el seu plantejament. El 1989 va aprovar una Directiva sobre Televisió sense fronteres que era d’aplicació per a la televisió i que establia una sèrie de mesures en relació amb la protecció de les persones menors d’edat, la promoció de les obres audiovisuals europees i els límits quantitatius i qualitatius de la publicitat televisiva. El 1997 es van adaptar algunes de les previsions, però aquesta orientació es va mantenir fins l’any 2007, en què es va aprovar una versió modernitzada de la directiva, el nom de la qual va passar a ser Directiva de Serveis de Comunicació audiovisual. A partir d’aquell moment, les previsions eren d’aplicació per a la televisió lineal (visionat simultani a partir d’un horari d’emissió) i els serveis a demanda (visionat en el moment que decideix la persona usuària d’uns continguts organitzats a partir d’un catàleg).

La revisió i actualització que se’n fa el 2018 incorpora, a més d’aquests dos tipus de consums, els “serveis d’intercanvi de vídeos a través de plataforma” o “plataforma d’intercanvi de vídeos” i, quan tenen com a funcionalitat essencial una oferta de vídeos i programes generats pels usuaris, “els serveis de mitjans socials”. Aquests hauran de vetllar per la protecció dels menors i del públic en general en relació amb alguns continguts com ara la incitació a l’odi o, en el cas dels menors, allò que pugui perjudicar el seu desenvolupament físic, mental o moral; també amb determinats aspectes de les comunicacions comercials. Les denominacions de les tecnològiques i de les xarxes socials posen l’èmfasi en el fet que es tracta de serveis i no només d’una infraestructura de distribució. Per dir-ho de manera gràfica, al costat de la televisió unidireccional, el 2007 s’hi inclouen serveis tipus Netflix o Filmin, i el 2018 serveis com YouTube o Facebook.

L’argument d’aquest canvi de plantejament es que, de fet, l’abast dels serveis d’intercanvi de vídeos a través de plataforma i els de mitjans socials cada vegada és més gran, ofereixen uns tipus de continguts que també busquen entretenir, informar i educar, “competeixen per la mateixa audiència i ingressos que els serveis de comunicació audiovisual” i “tenen un impacte considerable, ja que ofereixen als usuaris la possibilitat de conformar les opinions d’altres usuaris i influir-hi” (considerant el punt número 4 de la Directiva de Serveis de Comunicació Audiovisual de 2018).

L’algoritme com a repte per al control democràtic

En les seves operacions, els grans megagrups de comunicació utilitzen algoritmes per “filtrar, categoritzar, triar, classificar i promoure informació” [8]8 — Hunt, Robert; McKelvey, Fenwick (2019) Algorithmic Regulation in Media and Cultural Policy: A Frameword to Evaluate Barriers to Accountability, Journal of Information Policy, vol.9, pàgines 307-335. . Mitjançant els algoritmes, organitzen el contingut i en prioritzen i/o recomanen algun. Això ha donat lloc al que s’ha anomenat responsabilitat algorítmica (algorithmic accountability) entesa com una innovació reguladora per explicar els algoritmes com a instruments de política cultural.

En aquesta línia, s’ha assenyalat que “els algoritmes automatitzen la política mediàtica i cultural”, tot fent explícit que “malgrat que les plataformes o les tecnològiques puguin no acceptar aquesta afirmació (almenys quan compareixen davant dels reguladors), existeix un consens creixent a la literatura” [9]9 — Hunt, Robert; McKelvey, Fenwick (2019) Algorithmic Regulation in Media and Cultural Policy: A Frameword to Evaluate Barriers to Accountability, Journal of Information Policy, vol.9, pàgina 310. .

Els estudis fets ens aquesta línia identifiquen tres marcs de governança de la regulació algorítmica en relació a la política cultural i mediàtica [10]10 — Hunt, Robert; McKelvey, Fenwick (2019) Algorithmic Regulation in Media and Cultural Policy: A Frameword to Evaluate Barriers to Accountability, Journal of Information Policy, vol.9, pàgines 327-330. :

• El proteccionisme cultural: associat a “l’accessibilitat de contingut cultural i com la recomanació algorítmica i de cerca afecta l’accés a la cultura local”.
  
  

• La participació en l’economia digital global: els algoritmes se situen “com a elements centrals per a l’economia i altres sistemes democràtics crítics que requereixen més responsabilitat (accountability) per protegir els drets humans i assegurar el mercat lliure i just, així com l’èxit de les indústries domèstiques”.
  
  

• La preocupació pels biaixos polítics, a favor o en contra.
  
  

Desinformació en línia

La digitalització ha facilitat la multiplicació de fonts i d’emissors (institucionals, individuals, identificats, anònims…) i la circulació d’informació verificada i no verificada entorn de les qüestions de debat públic. Una de les preocupacions dels països democràtics ha estat la incidència d’aquest tipus de continguts en els processos electorals, en particular, i en el debat i la comunicació política més en general. En aquesta línia, l’any 2015 la Unió Europea va posar els fonaments d’una iniciativa inicialment orientada a actuar en relació amb aquest fenomen conceptualitzat llavors com a fake news. Com a resultat d’aquest procés, el 2018 s’aprova un Pla d’acció per fer front al que a partir d’aleshores identifica com a desinformació. En aquell moment, l’horitzó inicial eren les eleccions europees previstes per al 2019. La desinformació es defineix com la informació que és verificablement falsa o equívoca, creada, presentada i difosa per al guany econòmic o per enganyar intencionadament al públic.

El pla d’acció demanava a plataformes d’intercanvi de vídeos, xarxes socials i motors de cerca que voluntàriament s’adherissin a un codi de bones pràctiques: Facebook, Google, Twitter, Mozilla (octubre de 2018), Microsoft (maig de 2019) i Tik Tok (juny de 2020) ja l’han signat. La Unió Europea va optar per l’autoregulació voluntària, tot i que preveu que, un cop aprovada la Llei de Serveis Digitals, una versió reforçada d’aquest codi es transformi en un instrument de co-regulació.

Conclusions

La digitalització i la liberalització econòmica són els principals motors de transformació dels sistemes comunicatius dels darrers anys i han tingut com a conseqüència destacada la creació d’uns grans megagrups de comunicació. Les dificultats principals per al control democràtic que s’han identificat són:

• El poder econòmic d’aquests grups i la seva capacitat d’incidència en la definició de les polítiques de control democràtic. Els interessos econòmics i de guanys d’aquests grups els han portat a defensar, primer, la no intervenció i, després, la mínima intervenció possible. I a això hi destinen una quantitat important de recursos econòmics (lobby), fet que és un indici de la importància que hi atorguen. Davant de situacions o casos excepcionals, com la COVID-19, aquests grups s’adhereixen a formes de regulació, preferentment d’autoregulació.
  
  

• Amb tot, en l’àmbit de l’audiovisual, la Unió Europea ha considerat que aquests grans grups, tant si provenen del negoci dels mitjans de comunicació en origen com si ho fan del món tecnològic, proporcionen continguts d’entreteniment, d’informació i educatius; competeixen per un mateix mercat (audiències, per exemple) i arriben a un públic molt ampli. També són serveis i el que varia és el cognom: uns són mitjans audiovisuals (els de televisió lineal i de vídeo a demanda) i els altres es basen en plataformes d’intercanvi de vídeos i mitjans socials. Com a serveis, han de ser objecte d’una regulació semblant, encara que amb diferències: en el grau més alt hi ha d’haver la televisió; en el més baix, els serveis de mitjans socials: només aquells que tenen com a funcionalitat essencial l’oferta de vídeos o programes generats pels usuaris.
  
  

• L’algoritme, com a nucli del negoci lligat a la digitalització i, per tant, gens susceptible de transparència, apareix com un actor amb una gran incidència en les polítiques de mitjans i de comunicació, i es dibuixa com un nou repte regulador.

• Referències

  1 —

  Bisnoff, Jason (2021) The World’s Largest Media Companies 2021: Comcast and Charter Lead As Streaming Disruption Looms, Forbes, [disponible en línia].

  2 —

  Crusafon, Carmina (2022). Mitjans de comunicació i democràcia: la perspectiva de la Unió Europea, Revista IDEES [disponible en línia].

  Brogi, Elda (2022). Riscos per al pluralisme dels mitjans en un entorn digital a Europa, Revista IDEES [disponible en línia].

  3 —

  Corporate European Observatory & Lobby Control (2021) The Lobby Network: Big Tech’s Web of Influence in the EU. Brussel·les-Colònia. Pàgina 8 [disponible en línia].

  4 —

  Banares, Ilya (2021) Google, Amazon Spent Millions Lobbying While Facing Bipartisan Scrutiny, Bloomberg, [disponible en línia].

  5 —

  Corporate European Observatory & Lobby Control (2021) The Lobby Network: Big Tech’s Web of Influence in the EU. Brussel·les-Colònia. Pàgina 6 [disponible en línia].

  6 —

  Corporate European Observatory & Lobby Control (2021) The Lobby Network: Big Tech’s Web of Influence in the EU. Brussel·les-Colònia. Pàgina 7 [disponible en línia].

  7 —

  Observatori Europeu de l’Audiovisual (2021) Mapping of national rules applicable to video-sharing platforms: Illegal and harmful content online. Estrasburg: OEA, [disponible en línia].

  8 —

  Hunt, Robert; McKelvey, Fenwick (2019) Algorithmic Regulation in Media and Cultural Policy: A Frameword to Evaluate Barriers to Accountability, Journal of Information Policy, vol.9, pàgines 307-335.

  9 —

  Hunt, Robert; McKelvey, Fenwick (2019) Algorithmic Regulation in Media and Cultural Policy: A Frameword to Evaluate Barriers to Accountability, Journal of Information Policy, vol.9, pàgina 310.

  10 —

  Hunt, Robert; McKelvey, Fenwick (2019) Algorithmic Regulation in Media and Cultural Policy: A Frameword to Evaluate Barriers to Accountability, Journal of Information Policy, vol.9, pàgines 327-330.

  11 —

  Corominas, Maria i Martori, Aida (en premsa) “COVID-19 i comunicació a Catalunya: Accentuació de tendències”, a Domingo, Andreu; Barceló, Mercè (coords.) Impacte social de la COVID-19: una mirada multidisciplinar, Barcelona, Secció de Filosofia i Ciències Socials, Institut d’Estudis Catalans.