El repte digital d’Europa

Per les seves profundes implicacions socials, econòmiques i polítiques, la transició digital constitueix un dels reptes principals del segle XXI. Per aquesta raó, la Comissió Europea l’ha inclòs en les seves prioritats polítiques, que s’han traduït en iniciatives legislatives i polítiques concretes en àmbits com la connectivitat, la intel·ligència artificial, les dades, la ciberseguretat i les plataformes digitals. Atès que les decisions d’Europa tenen un impacte directe en la vida ciutadana i el sector empresarial, i que les polítiques digitals ocupen un lloc destacat en l’agenda política actual, val la pena plantejar-se algunes preguntes: quin és el paper real de la UE en la transició digital? Quins són els reptes principals als quals s’enfronta la UE en aquest àmbit? Com podem valorar les iniciatives que s’han presentat fins ara? Quines són les implicacions geopolítiques de les accions europees?

Per debatre aquestes qüestions, el Centre d’Estudis de Temes Contemporanis i la Delegació del Govern de la Generalitat de Catalunya davant la Unió Europea van organitzar el 16 de novembre una sessió virtual amb experts sobre l’àmbit digital procedents d’algunes de les principals institucions de recerca europees. Les persones que van participar en aquest debat, moderat pel periodista Jack Parrock, van ser Lewin Schmitt, investigador predoctoral de l’Institut Barcelona d’Estudis Internacionals (IBEI); Andrea G. Rodríguez, investigadora del Barcelona Centre for International Affairs (CIDOB); Andreas Aktoudianakis, analista de política digital de la UE de l’European Policy Centre (EPC), i Martina Anzini, experta en mercat digital de la UE del European Institute of Public Administration (EIPA). En les seves intervencions, no solament van abordar les polítiques públiques necessàries per fer possible la transformació digital del nostre continent, sinó també la regulació d’aquells aspectes més sensibles per a la ciutadania i les empreses europees.

La sessió va començar amb una ponència institucional a càrrec de la directora general de Nació Digital i Agenda Urbana, Maria Galindo, que va explicar les prioritats digitals i les accions que s’han dut a terme a Catalunya, a la qual es va referir com “la terra dels revolucionaris digitals”. Segons la directora general, les prioritats catalanes en l’àmbit digital són, en primer lloc, la digitalització del Govern i de l’administració, com l’ensenyament i la sanitat, que s’han accelerat a causa de la pandèmia. En segon lloc, l’empoderament dels ciutadans, que inclou la salvaguarda dels drets digitals i la promoció de la llengua catalana i la cultura catalanes en línia. Tercer, el desplegament d’infraestructures digitals per garantir la connectivitat, reequilibrar el territori, crear ocupació i atraure talent internacional. Quart, el desenvolupament de l’economia digital mitjançant la creació de talent i el foment de la innovació. Cinquè, la dotació de ciberseguretat a la ciutadania, les empreses i els organismes públics per garantir la confiança en la transició digital. En la seva intervenció, també va destacar la necessitat d’utilitzar tecnologies digitals per abordar altres prioritats clau com el canvi climàtic.

Estat actual de l’ecosistema tecnològic europeu

Després d’aquesta introducció, la primera part del debat va començar amb les observacions inicials dels experts convidats. El primer que va intervenir va ser Lewin Schmitt, que va parlar de l’estat actual de l’ecosistema tecnològic europeu. A més de referir-se a Barcelona com una de les ciutats més ben situades en aquest àmbit, va expressar la seva satisfacció amb la bona feina feta a Europa en relació amb les empreses emergents i el capital de risc. Tanmateix, va assenyalar que el 90% del capital de risc es destina a empreses emergents amb equips que només estan formats per homes, la qual cosa posa de manifest la bretxa de gènere existent en aquest àmbit. Pel que fa a la intel·ligència artificial, va reconèixer el paper de la Comissió Europea, que ha presentat recentment la Llei d’intel·ligència artificial, la primera proposta legislativa del món que regula aquesta tecnologia. Malgrat la rellevància d’aquesta iniciativa, va advertir que, tot i que la negociació encara és en curs, les aplicacions militars, com els robots assassins, queden fora de l’abast del text legal; a més, va expressar la seva preocupació pel fet que el resultat final no fos l’ideal. “Probablement, hi haurà algun tipus de compensacions o compromisos que potser no constitueixen l’escenari ideal, sinó una barreja d’interessos”, va assenyalar.

En la seva primera intervenció, Andrea G. Rodríguez, del CIDOB, va parlar d’altres iniciatives legislatives, com la Llei de serveis digitals (DSA), la Llei de mercats digitals (DMA) i la Directiva europea sobre seguretat, coneguda com a Directiva NIS, i va explicar com es complementen entre si. Segons ella, amb aquestes mesures, la UE intenta obrir els algoritmes, fer front a la difusió de desinformació, governar les plataformes i aconseguir que la tecnologia sigui fiable. Aquests esforços, va afegir, es basen en el mercat únic europeu que, tot i ser “un mercat comú, encara no és una unió política”. Per tant, va concloure, la majoria de les polítiques per promoure la transició digital en l’àmbit de la UE tindran com a objectiu impulsar la competitivitat de l’economia europea.

Andreas Aktoudianakis, analista de l’EPC, va subratllar que, per la complexitat i l’amplitud del tema, és útil emmarcar el debat dels reptes digitals europeus en el concepte d’autonomia estratègica d’Europa. Segons ell, participem en una cursa en què no volem ser el tercer actor després de la Xina i els Estats Units, una tendència que va començar amb el Brexit i l’elecció de Trump, quan Europa es va adonar que la pretesa “cooperació” s’havia convertit en una mena de “dependència”. Com a exemple, Aktoudianakis va destacar que el 92% de les dades europees s’emmagatzemen fora de la UE. En opinió seva, el que és fonamental és com adequar les propostes normatives esmentades a plans més amplis i explorar com es poden exportar i reproduir en altres països, com els Estats Units.

Martina Anzini, de l’EIPA, va plantejar la qüestió de la internet de les coses (IoT), que considera que representa un “canvi de paradigma”. Segons ella, el fet de tenir un nombre cada cop més gran d’objectes connectats entre si i a internet en una mena d’entorn intel·ligent és molt rellevant perquè seran les mateixes empreses (i no les plataformes digitals) les que produiran i emmagatzemaran les dades resultants. No obstant això, va assenyalar que hi ha diversos reptes que en podrien limitar l’impacte. En primer lloc, les dades estan sota el control ferm de les empreses que les generen i, a causa de la manca d’un règim normatiu clar, la majoria dubten a l’hora de compartir-les perquè tenen por de perdre’n el control. En aquest sentit, es va referir a la importància de la Llei europea de dades com un instrument per fer front a aquest repte. En segon lloc, va observar que les dades s’han d’emmagatzemar en algun indret i, actualment, només hi ha unes poques empreses estrangeres que dominen el sector del núvol.

Reptes digitals

En la segona part del debat es van tractar altres qüestions que conformen la transformació digital europea: el conflicte entre regulació i innovació; l’estat de les dades personals i la privacitat; les barreres en el mercat únic; el paper dels ens locals i regionals en la transició digital i els esdeveniments actuals (com ara l’escassetat de semiconductors i el Metaverso de Facebook anunciat recentment). Malgrat la diversitat dels temes tractats, les referències a la “geopolítica de les tecnologies digitals” i la “sobirania digital europea” van ser un tret comú de totes les intervencions.

En aquest context, Lewin Schmitt va descriure la “presa de consciència” europea pel que fa al grau de dependència digital i va aclarir que aquesta dependència és bidireccional, en el sentit que la UE també disposa de tecnologies en les quals és líder mundial (com ara la producció d’equips de microxips). Andreas Aktoudianakis va expressar alguns dubtes sobre la possibilitat d’assolir la independència dels Estats Units i la Xina, ja que la UE no pot arribar a la transformació digital per ella mateixa. A més, va posar en relleu la necessitat de no pensar en termes de “dependència” per se, sinó més aviat de “cooperació”. Com a exemple, es va referir als processos col·laboratius amb la Xina en objectius ecològics i amb els Estats Units en la creació d’estàndards tecnològics compatibles amb els valors democràtics. Martina Anzini va considerar que la IdC pot permetre que els objectes intel·ligents produeixin i recopilin dades al marge de les plataformes que actuen com a monopolis i del control estatal estranger.

Andrea G. Rodríguez va plantejar la qüestió de l’“autonomia estratègica oberta”, que implica centrar-se en aquells àmbits en els quals la UE es pot desenvolupar de manera autònoma i col·laborar amb altres actors en els camps en què no ho pot fer. També va advocar per la deslocalització d’alguns processos (o part d’aquests processos) que són essencials dins de les cadenes de subministrament europees per garantir la “seguretat del subministrament”. Per a Martina Anzini, és difícil parlar de sobirania i mantenir el mercat obert, i va afegir que els estats membres també estan subjectes al règim de l’Organització Mundial del Comerç i no poden excloure tercers actors tan fàcilment.

Malgrat la magnitud dels reptes descrits al llarg de la sessió i les diferents opinions sobre la capacitat de la UE per afrontar-los, hi va haver un consens clar entre els experts en el fet que les iniciatives actuals, com la DSA, la DMA i la Llei d’intel·ligència artificial són eines clau per construir aquesta sobirania digital i encaminar la Unió Europea cap a la transició digital.