Rondalla de la matança

En un poblet de les muntanyes 

a les escorrialles espirituals d’Europa 

cada hivern s’hi fa la matança 

quan el fred ve i tot ho tomba 

és un poblet ben a la seva 

se senten d’allà dalt la gent 

ni de Porto ni de Ginebra  

ni de Madrid o del Conflent 

ni saben quins temes es tracten 

al parlament europeu  

els cau molt lluny la mandanga 

aquella sense cap ni peus 

no saben que hi campa l’ultra-dreta 

no saben que el Brexit hi topa 

no saben que ni que ho sabessin  

no hi podrien fer res  

       governs 

i pobles 

          desaparellats  

com mitjons són l’Europa d’ara 

sempre a contrapeu i a remolc 

dels desastres  

       el desgavell 

però de la tele no s’escapen 

al vespre després d’ensulfatar 

i tancar les bèsties rematen 

la jornada des del sofà 

i miren qualsevol dels programes 

si fa no fa tots són iguals 

a cada canal s’escridassen 

i el cristo és descomunal 

no fan gaire cas als estels 

la terra i l’univers els tracten 

de tu a tu  

no es miren el cel 

embadalits  

perquè no els fa falta 

quina pretensió creure que la terra 

era el centre de tot plegat  

   com ara 

és de carallots pensar que només  

al nostre planeta tot té sentit 

i sensibilitat  

     que la resta és 

un cosmos absurd immens i buit 

són quatre gats ben avinguts 

tres mafiosos vuit mestresses 

uns quants vellets i els nouvinguts 

els de Barcelona sense esma 

de tornar el diumenge a ciutat 

resen secretament que nevi  

i el poblet quedi ben colgat  

    botifarra negra a la brasa  
    i vi de la vinya del costat 

    un arròs amb el que culls de l’hort 
    un grapat de mongetes alls tendres  
    i mig conill un tall de cansalada  
    que et regala el pagès amic  

    un enciam mai tocat per l’aigua 

   — meravella només igualada 

    per peix mai no tocat pel gel— 
    el foc que s’enfila com un dimoni  
    i escalfa la caseta enfredorida  
    allà dalt tot són luxes  

mai passa 

l’alemanya Stefi  

ja és una més amb tanta empenta 

com els ancestres vilatans 

ella ha aixecat tota soleta 

corral hivernacle i tres infants  

diuen que són fills del pastor  

en Josep un noi molt trempat 

i potser sí o potser no 

l’Stefi narinant 

ara acull d’Alemanya dos minyons 

dels que en diuen problemàtics 

els cuida i s’amanseixen 

fa miracles de balneari 
l’aire dels cims  

       obliden penes 

i amb treballs també les pantalles 

se’ls desenganxen dels dits 

com els traumes i els abusos 

que havien patit de petits 

tresquen amb el ramat per prats 

i comes  

        s’empaiten i s’abandonen 

l’Agustina i en Marcelino 

institució viva del poble 

els conviden a la piscina 

i és permanent el bateig  

en l’alegria  

el xipolleig 

d’un altra vida possible 

però si poden s’escapen 

fugen a Berlin fent dit 

quin sidral  

es foten de tot 

follen pels descosits  

   roben  

dormen al carrer fins que tornen 

al poblet també hi ha un poeta 

el cervell li va a mil per hora 

té terra als versos i mai frena 

enfonya síl·labes com qui planta 

trumfes i li’n surten poemes 

que han caçat mots entre les arrels 

per obagues i avencs  

     paraules com 

grapal  

carrigal 

 agaliu  

la llengua a la punta dels dits 

i els ulls inquiets salten del llibre 

Kill all the normies al paisatge 

de El cor quiet al Montmagastre 

del Carner tot reble que vibra 

als fatxes que es posen de moda 

pertot i tothom els fa nosa 

amb el llapis pren quatre notes 

del que li dicten les abelles 

brunzidores  

   fan de l’om núvol  

sorollós i de l’umeboshi encanteri 

els lladrucs els tractors la serra 

elèctrica els esquellots la piuladissa 

els crits de la mainada veïna 

diuen que aquí si t’hi fixes bé  

pots arribar a sentir com neix el vent 

tot li entra per la porta oberta 

del poema perquè  

sí 

 això no està escrit en prosa 

sí  

 així també es pot pensar 

comptant síl·labes fent rimar 

deixant que passi el que no toca 

sí  

 això és un poema rimat          visca el reble i jugar amb la llengua 

visca el vers entortolligat  

i rumiar rebregant la llengua 

si aquest poema es tradueix 

visca l’esforç del traductor 

benvingut el que hi afegeix 

perquè els versos tinguin color 

perquè s’hi trobi un nou sentit 

que l’escriptura es multipliqui  

que hi fiqui l’atzar cullerada 

que es defugi el pensament típic 

que el nou poema sigui casa 

nova que d’aquests versos surtin 

fruits estranys verins melmelades 

d’àvies rares campi qui pugui  

de llengua empeltada escampada 

alliberada i renascuda 

si hem de pertànyer a una cultura 

que sigui un mar de llengües i afectes 

diferentes fora malures 

de puresa i vides perfectes 

el poeta no ve a la matança 

però alguns arriben el dia abans 

l’endemà quan és fosc encara 

i la son impedeix al gall cantar 

el poblet encén llums i posa 

la cafetera al foc  

desperta 

qui fa el ronso  

lleganyes fora 

tres bots i cap a la nit freda 

seguint el rastre del propi baf 

una premonició umbilical  

com la de Donnie Darko  

s’encaminen a ca l’Stefi 

és tradició que ve de lluny 

matar al porc plegats a la plaça 

fa cinc-cents anys que es fa en públic  

des de la reconquesta  

des de l’expulsió dels jueus 

per demostrar qui és cristià vell 

el porc que segrega 

el porc frontera animal 

el porc nostre santificat a cada plat   

des de llavors 

        abans no  

abans era una carn més 

sense significat 

no era símbol 

només bèstia 

també per comprovar  

les habilitats i les pors  

dels nouvinguts de la família 

qui s’arronsa al netejar budells 

qui saliva amb el perol bullent 

qui s’esgarrifa amb els esgüells 

qui lliga sobrassada amb les dents 

a Amèrica no hi havia porca des de la Gomera el 1493 

Cristòfol Colom va dur-ne vuit  

van menjar-se llangardaixos 

pinyes mandioca nous i ocells 

van multiplicar-se rapidíssim 

i amb la grip que covaven 

van matar un milió i mig d’indis  

L’Stefi té l’acorador a la mà 

l’Stefi sap molt bé com fer-s’ho 

guanyats el poble i els barons 

ara comanda la matança 

i endreça a tothom a les tasques 

el porc resisteix s’ho veu a venir 

l’han d’agafar fort entre sis 

l’acorador no falla el tall 

la sang borbolleja directa  

a la galleda negra  

     a doll  

li passen el bufador pertot 

la pell cremada omple el garatge 

de ferum de socarrim bestial 

de seguida es comença a escorxar  

tot mata el fred ningú para quiet  

els petits al camp amb la mànega 

buiden la tripa   

a dins els grans 

espellen tallen i separen 

primer cap peus i espinada  

fora budells  

       el cor i el fetge 

penjats de la pròpia mantellina 

després filet costellam llom 

espatlles i ventresca 

del cap galtes orelles i morro 

cuixes i espatlles desossades 

es guarda el greix per l’embotit 

i per fer llard 

aleshores 

picar les carns barrejar-les 

«de genollons 

amb les dues mans  

i fins que el cul suï», que deia  

en Mesquida a Llefre de tu 

salpebrar-les  

especiar-les 

embotir-les  

penjar-les 

i de pet a la taula parada 

a celebrar l’esllomada 

després de la matança 

se celebra la matança 

després de la matança 

ningú pregunta 

què queda del porc? 

tothom s’atipa feliç 

després de la història 

ningú pregunta 

què queda del món? 

s’hi viu i ja està 

després de la guerra 

ningú pregunta 

què queda del país? 

es malda per sobreviure 

després d’Europa 

ningú pregunta 

què queda d’Europa? 

tothom està distret 

la resposta sempre serà tot i res 

tot s’aprofita i res no es perd 

tot canvia de forma i de nom 

on no hi ha sang  

no s’hi fan botifarres 

la carn serà carn  

i la courem amb el propi greix  

ens fotrem un bon tiberi 

per celebrar el que sigui 

victòria o ensulsiada 

el que queda o el que hem perdut 

potser ens farem vegetarians 

potser acabaran les matances 

els porcs camparan lliures  

i deixaran de ser frontera  

potser Europa perdrà el seu nom 

escorxada per passar l’hivern 

potser el sobreviurem amb l’embotit 

de la matança 

amb la carn seca 

de l’esperança 

amb el cos tirat 

endavant per equilibrar  

la balança de les penes passades 

i de les cultures marcides 

quan ens haurem polit el rebost 

quan del passat no en quedin ni les engrunes 

quan tota la nostra carn sigui memòria  

o quan la desmemòria ho destroni tot 

quan un continent pugui tornar a ser només  

terra fèrtil  

     recer    

  i possibilitat 

podrem començar una nova rondalla