La nova posició central de la Xina en l’estructura de poder del sistema internacional i la seva actuació cada vegada més assertiva –reflex d’una autoconfiança més gran en els assumptes globals– posa en el punt de mira dels seus rivals polítics i econòmics qualsevol moviment que pugui alterar la competició estratègica que es lliura en diferents escenaris i àmbits de les relacions internacionals. Aquesta mirada es torna desconfiada quan les actuacions xineses afecten als Estats Units, el seu principal competidor estratègic.
Xina, potència energètica, líder en energies renovables
L’àmbit energètic no escapa a aquesta norma. Des del 2009, la Xina és el consumidor mundial més gran d’energia, la qual cosa ha tingut repercussions geopolítiques no exemptes de tensions. La qüestió energètica va indissociablement unida a altres qüestions transversals que la condicionen i a les que condiciona, encara que no s’hi faci referència explícita: el creixement econòmic xinès, la rivalitat amb els Estats Units, i l’impacte sobre el medi ambient. I de la intersecció entre energia i medi ambient en sorgeix la gran paradoxa: la Xina és alhora el productor i consumidor mundial més gran de carbó (energia altament contaminant) i alhora el productor més gran i el més vast mercat d’energies renovables i de tecnologies associades a les renovables [1]1 — Ball, J. (2020) “The climate of chinese checks: Easing global warning by greening chinese infraestructure investment”. Nova York: Brookings Institution. Disponible en línia. .
La demanda energètica de la Xina ha crescut exponencialment com a conseqüència de l’expansió de la seva producció i això ha generat importants transformacions en els mercats energètics mundials. En primer lloc, la Xina ha anat ocupant posicions claus a l’Orient Mitjà, l’Àfrica i l’Amèrica Llatina mentre els Estats Units, en haver assolit l’autosuficiència en petroli, s’anaven retirant. En aquest sentit, els moviments de la Xina al mapa energètic han anat transformant l’ordre geopolític, els jocs d’aliances i les relacions d’interdependència. A Orient mitjà, per exemple, la relació s’ha estès més enllà de l’àmbit comercial i empreses xineses i àrabs participen conjuntament en projectes industrials del sector. En segon lloc, l’exploració de nous jaciments gasístics i petrolífers ha accentuat la conflictivitat territorial de zones com el Mar de la Xina oriental (conflicte sinojaponès per les illes Diayú/Senkaku) i el Mar de la Xina meridional (conflicte per les illes Spratly i Paracel entre la Xina i tots els països riberencs). Aquest últim conflicte està associat també al control de les vies marítimes per les quals transiten les importacions asiàtiques d’energia provinent del Golf Pèrsic. En tercer lloc, més recentment, el poder energètic xinès s’ha estès a l’àmbit de les energies renovables, sumant un nou element de fricció a la competició estratègica: la Xina competeix amb les empreses mundials més grans (actualment és el país amb més nombre de patents al sector de les renovables, amb un 30% davant del 18% nord-americà i del 14% de la Unió Europea i el Japó) [2]2 — IRENA (2019) “A New World. The Geopolitics of the Energy Transformation”, IRENA: Abu Dabi. Disponible en línia. ; el seu mercat supera el del conjunt de la Unió Europea (UE) i duplica la potència renovable dels Estats Units.
Alguns exemples del progressiu i temut augment del poder energètic xinès tenen a veure amb que les empreses xineses s’hagin fet un nínxol de mercat construint instal·lacions fotovoltaiques en zones remotes de l’Àfrica o instal·lacions eòliques a l’Amèrica Llatina; que la Xina treballi conjuntament amb Rússia en el desenvolupament d’energia eòlica a l’Àrtic i en la construcció de les centrals nuclears de Tianwán i Xudabao i, en solitari, al Pakistan, o que els grans grups empresarials xinesos estiguin “colonitzant” el mercat energètic mundial en adquirir empreses d’enginyeria del sector.
De la intersecció entre energia i medi ambient en sorgeix la gran paradoxa: la Xina és el productor i consumidor mundial més gran de carbó i, alhora, el productor més important d’energies renovables i de tecnologies associades a les renovables
Però a més d’una potència energètica, la Xina és el gegant financer global de l’energia. El 2017, les inversions dels seus dos bancs públics (Banc Xinès de Desenvolupament i Banc Xinès d’Exportacions-Importacions) van igualar les de tots els bancs multilaterals liderats per Occident. Les seves inversions en energies renovables, tanmateix, són una part molt petita del total, ja que la majoria de les inversions energètiques són en combustibles fòssils, encara. La raó és òbvia: finança països amb economies en expansió els governs de les quals, centrats en el creixement, no prioritzen l’energia renovable [3]3 — Liu, C. i Urpelainen, J. (2021) “Why the United States should compete with China on global clean energy finance”, Nova York: Brookings Institution. Disponible en línia. . No obstant això, recordem, domina les tecnologies de fabricació de plaques solars, turbines eòliques i bateries elèctriques, i el seu pes a la producció total ha contribuït a l’abaratiment dels preus al sector.
Transformacions en el panorama energètic xinès: seguretat, sostenibilitat i eficiència
Des dels anys noranta, però amb més intensitat des d’inicis del segle XXI, la Xina està immersa en un procés de transició energètica que l’ha portat a reorientar la seva política energètica, ara moguda per un triple objectiu: garantir la seva seguretat energètica, millorar la seva eficiència energètica i evolucionar cap a la sostenibilitat del seu sistema energètic.
La inseguretat energètica era un llast que l’economia xinesa desitjava deixar anar des que el creixement exponencial de la seva producció va disparar la demanda energètica interna i el 1993 el va convertir d’exportador en importador d’energia. Fa anys que la Xina intenta assolir l’autosuficiència en hidrocarburs i garantir-se els subministraments energètics a preus raonables. Bona part de la seva estratègia expansiva al món ha estat motivada per la inseguretat energètica i per la necessitat associada de diversificar les fonts d’aprovisionament. Així, si fins a l’any 2000 els seus subministraments de petroli provenien majoritàriament del Golf, a partir del 2001 van començar a guanyar importància els provinents de l’Àfrica i l’Amèrica Llatina. La seva estratègia inversora i comercial conqueria mercats, sí, però tan o més important era que li garantia l’accés a recursos energètics. Un altre pilar en què s’ha basat la transició energètica de la Xina ha estat el de la construcció d’infraestructures de connexió.
La “Nova Ruta de la Seda” (Belt and Road Initiative), llançada el 2013 –una iniciativa per unir Àsia Oriental amb Europa a través d’una àmplia xarxa d’autopistes, vies marítimes i ferroviàries, gasoductes i passos fronterers que inclou la creació de quinze zones econòmiques especials– pretén, de manera general, expandir la seva influència política i econòmica a nivell mundial, ampliar l’ús internacional del renmimbi i coadjuvar a garantir la seva seguretat energètica. D’una banda, persegueix contrarestar políticament i econòmicament l’estratègia americana del “pivot to Asia” augmentant les oportunitats xineses d’inversió, conquerint nous mercats, enfortint el creixement econòmic i impulsant el consum intern. D’altra banda, pretén garantir a llarg termini el seu subministrament energètic des d’Àsia Central i l’Orient Mitjà, a través de rutes que no puguin ser interrompudes per l’exèrcit nord-americà [4]4 — Chatzky, A. i McBride, J. (2020) “China’s Massive Belt and Road Initiative”, Nova York: Council on Foreign Relations. Disponible en línia. . Serveix, doncs, al triple objectiu de guanyar espai geopolític, consolidar el seu nou model de creixement i garantir la seguretat energètica.
L’eficiència energètica és una altra de les assignatures pendents en les quals les autoritats xineses han centrat la seva atenció en l’última dècada. Entre 2010 i 2019, la Xina ha fet grans esforços per millorar l’eficiència del seu sistema energètic. L’Agència Internacional de l’Energia calcula que sense aquestes millores el seu consum energètic hauria estat un 25% superior. L’eficiència va assolint-se amb polítiques de reforma del consum i de fre a l’ús no raonable de l’energia a través de plans nacionals d’estalvi d’aigua, millora del mecanisme de formació del preu dels recursos i promoció de la separació de residus. La reducció del consum també és parcialment deutora de la transició que ha iniciat el país cap a una economia de serveis i cap a una producció d’alta gamma, intel·ligent i ecològica [5]5 — “Aspectes destacats del Comunicat de la cinquena sessió plenària del Comitè Central del PCCh”. Observatori de la política xinesa, 30 d’octubre de 2020. Disponible en línia. .
Però potser, el desafiament energètic xinès més gran era, i continua sent, el de reduir la contaminació i evolucionar cap a sistemes energètics sostenibles. La Xina, com ja s’ha dit, és el consumidor d’energia més gran a nivell mundial (el 22% del consum mundial el 2018) i ha estat tradicionalment un gran consumidor d’energies fòssils, altament contaminants (el 2018 va ser el responsable del 29% de les emissions de carboni). Malgrat que el pes del carbó en el conjunt del consum energètic xinès va passar del 68,5% el 2012 al 57,7% el 2018, fins i tot avui, una de cada quatre tones de carbó utilitzades al món és cremada per produir electricitat a la Xina, que continua sent el productor mundial més gran (3.970 milions de tones el 2019) [6]6 — Zhang, F. (2020) “China ahead of the schedule in non-fossil fuel goal-white paper”, Singapur: ICIS. Disponible en línia. . Paradoxalment, en pocs anys s’ha situat en la pole position de les energies renovables [7]7 — Amin, A. (2019) “Renewable Energy: Will China Be the Superpower?”, Newsweek, 24 de juny. IRENA, op. cit. Disponible en línia. .
La Xina s’ha convertit en el principal exportador i instal·lador de panells solars, turbines eòliques i vehicles elèctrics. El 2016, per primera vegada, la seva inversió en energia renovable va ser superior a la inversió en gas i petroli. El 2017, les seves inversions van suposar el 45% de les inversions mundials en energies renovables. S’estima que el 2021 superarà la Unió Europea en instal·lacions fotovoltaiques. Gradualment, s’està convertint en un dels líders de l’anomenada “nova era energètica” que reduirà la influència dels exportadors de combustibles fòssils i, amb això, perfilarà noves geografies del comerç energètic en les quals la connectivitat (xarxes i infraestructures de xarxes) restarà centralitat a les actuals grans vies marítimes de transport energètic (estrets d’Ormuz i Malacca, principalment). El 2019, la Xina ja havia superat l’objectiu d’aconseguir que el 15% de la seva energia fos renovable el 2020. Ara, l’objectiu és arribar al 20% el 2030.
La Xina s’ha convertit en el principal exportador i instal·lador de panells solars, turbines eòliques i vehicles elèctrics. El 2016, per primer cop, la seva inversió en energia renovable va superar la inversió en gas i petroli
La transició energètica, sens dubte, genera guanyadors i perdedors i, per tant, tensions entre les indústries d’energies renovables i les tradicionals a l’interior del país [8]8 — A la Xina, el lobby de l’energia tradicional està controlat pel govern, mentre que el de la nova energia està impulsat per companyies privades creades en els últims deu anys. Ball, J. op. cit. , així com entre els països productors i exportadors de totes dues. Amb un bon posicionament al món de les renovables, la Xina obtindria més seguretat energètica i, per tant, més llibertat de definició de les seves prioritats estratègiques. En aquest context, els Estats Units desconfien de la fórmula xinesa “tots guanyem” (win-win) i són moltes les veus provinents de tot l’espectre polític nord-americà que critiquen la paradoxal situació xinesa com a líder de les renovables i alhora gran contaminant. No obstant això, cal recordar que, malgrat tot, la Xina és el país que més està contribuint a la descarbonització del planeta.
Els efectes de la pandèmia sobre la política energètica xinesa
Els importants efectes que la pandèmia de la COVID-19 ha generat sobre tots els àmbits de les relacions internacionals també s’han projectat sobre el mercat energètic. La paralització total del transport i el descens dràstic de l’activitat industrial han tingut un impacte important sobre l’oferta i la demanda. En conjunt, la demanda energètica global es va reduir el 2020 un 5% respecte de la del 2019, afectant principalment la demanda i consum de carbó i petroli, la qual cosa, al seu torn, va suposar un descens del 7% de les emissions de CO2 [9]9 — World Energy Outlook 2020, IEA: París.
. Però la reducció de la demanda energètica i la crisi econòmica post COVID-19 també ha tingut efectes sobre les renovables: la Xina continua sent el líder mundial en producció d’energia eòlica i solar, però el seu creixement va més lent que en els últims anys, tant en termes de la capacitat de les instal·lacions, com en termes de construcció de noves instal·lacions, a causa d’una política de subvencions menys generosa [10]10 — L’energia eòlica i solar va suposar el 9% de tota l’electricitat generada per la Xina el 2019, la qual cosa va representar un augment d’un 1% respecte a l’any anterior, però tot i així el volum va ser menor al produït el 2015.
Hore, A. (2020), “Trends and Contradictions in China’s Renewable Energy Policy”, Nova York: Columbia/SIPA, Center on Global Energy Policy. Disponible en línia.
. A més, des de la pandèmia, el govern ha aprovat la construcció de noves plantes tèrmiques de carbó i s’ha imposat un mutisme governamental sobre els nivells de contaminació i sobre l’avenç del canvi climàtic.
Ara com ara, és aviat per determinar si serà una mera frenada derivada de l’alentiment econòmic post COVID-19 o una reinversió de la tendència dels últims anys. Tanmateix, els indicis extrets dels esborranys del 14è Pla quinquennal (2021-2025) per al desenvolupament econòmic i social, que ha de ser aprovat el març del 2021, no són gaire esperançadors. A nivell discursiu, la Xina no abandona la transició energètica: el 14è Pla inclou la protecció mediambiental i la lluita contra el canvi climàtic com un dels tres grans eixos sobre els quals pivota el pla de desenvolupament econòmic i social. En aquest sentit, el pla és continuista i segueix la línia del discurs de Xi Jinping davant de l’Assemblea General de Nacions Unides (setembre del 2020): la Xina pretén assolir el pic d’emissions de carboni el 2020 i assolir la neutralitat el 2060 [11]11 — Andrea Rincón, “China se compromete en la ONU a alcanzar la neutralidad de carbono en 2060”. Article publicat a France 24 el dia 23 de setembre de 2020. Disponible en línia. .
No obstant això, les referències a les polítiques energètiques deixen entreveure certes contradiccions entre els plantejaments de les reformes a llarg termini, orientades al mercat, i els de les planificacions administratives a curt termini. Les primeres continuen prioritzant el desenvolupament de l’energia renovable i proposen l’obertura del sector a més actors, però les segones deixen la planificació i la determinació dels objectius en mans dels funcionaris estatals, de les empreses de xarxa i de les empreses tradicionals. Aquestes contradiccions entre els dos lobbies energètics xinesos poden frenar els canvis i afavorir el continuisme als mercats energètics xinesos. El 14è Pla es fa eco de la tendència antiglobalitzadora representada pels països que practiquen l’unilateralisme i el proteccionisme (referència encoberta als Estats Units). I, paradoxalment, el país comunista més gran del planeta es presenta com un país més liberal que els Estats Units, multilateralista i defensor de la liberalització capitalista [12]12 — King & Wood Mallessons (2021), “China’s 14th Five-Year Plan: a blueprint for growth in complex times”, Lexology, 9 de febrer de 2021. Disponible en línia. .
En aquest context de contracció globalitzadora, el Pla proposa els altres dos grans eixos del nou patró de creixement: un desenvolupament sustentat pel consum intern per fer front a la debilitació del cicle econòmic internacional i l’autosuficiència tecnològica. El nou patró de desenvolupament es basa en la reorientació de la producció cap a sectors industrials avançats (tecnologia 5G, Big Data, intel·ligència artificial, internet de les coses, circuits integrats…), nous tipus de negocis (vehicles elèctrics, comerç electrònic, sistemes de pagament…) i nous models de negoci (Business to Consumer, Business to Business…). En el Pla, la seguretat és presentada com el requisit previ al desenvolupament i el desenvolupament com la garantia de la seguretat. Podria inferir-se’n que la greu crisi comercial amb els Estats Units, unida a la crisi derivada de la pandèmia, sembla haver prioritzat de nou la seguretat i relegat la protecció mediambiental.
Fins i tot, cal considerar que la resposta xinesa a la crisi econòmica generada per la COVID-19 fins al moment ha estat substancialment diferent de la soferta durant la crisi financera del 2008, quan el govern va destinar quatre trilions de renminbis a projectes de construcció que van disparar el consum d’energia. En aquesta ocasió, no hi ha hagut incentius d’estímul a la construcció, però, d’altra banda, les inversions en infraestructures d’alt contingut en carboni continuen a escala massiva i, el febrer del 2020, Beijing va reduir les restriccions a les inversions en energia produïda per carbó, potser com una mesura per contrarestar els efectes de la recessió econòmica postpandèmia.
En un context de contracció globalitzadora, el 14è Pla quinquennal proposa un nou patró de creixement basat en l’autosuficiència tecnològica i un desenvolupament sustentat pel consum intern
Tampoc no hi ha inversions en energies renovables: l’últim Informe de Treball del Govern xinès (equivalent a l’Informe sobre l’estat de la Nació del govern espanyol) no dona cap informació sobre estímuls econòmics per a infraestructures de baixes emissions [13]13 — Gosens, J. i Jotzo, F. (2020) “China’s post-COVID-19 stimulus: No Green New Deal in sight”, Environmental Innovation and Societal Transitions, volum 36: p. 250-254. Disponible en línia. . La crisi econòmica post COVID-19 també ha augmentat les dificultats financeres del sector de plaques fotovoltaiques, que s’han sumat a les derivades de les contínues reduccions de les subvencions governamentals al sector. Amb tot, discursivament, es continua defensant que s’assoliran els objectius de París per a 2030.
Una rivalitat, múltiples escenaris
Les transformacions en l’estructura del poder mundial, encara que siguin pacífiques, no són benvingudes per aquells països que es veuen obligats a cedir espai. Especialment, si les relacions de poder s’interpreten com un joc de suma nul·la en el qual, necessàriament, un perd el que l’altre guanya i queda descartada tota possibilitat de guanys compartits. Malgrat els diferents plantejaments sobre la seva relació amb la Xina pels quals han passat les Administracions dels Estats Units (Xina com a enemic, com rival, com soci estratègic…) sembla haver acabat imposant-se la consideració de la Xina com a amenaça, més que la de la Xina com a oportunitat. Són temps difícils. Els Estats Units i la Xina s’enfronten en la mal anomenada “guerra comercial”, es posicionen al Mar de la Xina meridional, competeixen en l’espai, etc. A tots aquests escenaris tensen i destensen les seves relacions, conscients que la seva interdependència no els permet tensar la corda fins al punt de ruptura.
L’energia és un àmbit més del tauler en el qual es lliura el joc de poder mundial entre els Estats Units i la Xina. Però més enllà d’aquesta relació bilateral, la Xina és un jugador energètic global: un gran consumidor, un gran productor i un gegant financer; un gran contaminant i un líder de les renovables. Encara que l’escenari és incert, el que sí que sabem és que, atès el seu pes com a consumidor d’energia i el seu lideratge al sector de les renovables, l’acció o inacció de la Xina influirà en les transicions energètiques globals de què depèn el futur mediambiental del planeta. Encara que està per demostrar si la pandèmia ha interromput o simplement alentit la transició energètica a la Xina, de les declaracions dels seus líders i dels esborranys del nou Pla quinquennal sembla derivar-se’n que aquest país ha apostat fermament per un nou model de creixement econòmic, menys intensiu en energia i en combustibles fòssils, energèticament més sostenible i eficient, basat en tecnologies avançades. I ho ha fet perquè és clau per a la continuïtat del seu creixement i la consolidació de la seva expansió internacional. Per això, sembla plausible esperar que després de la reactivació econòmica post COVID-19 vingui la reactivació de la transició energètica.
-
Referències
1 —Ball, J. (2020) “The climate of chinese checks: Easing global warning by greening chinese infraestructure investment”. Nova York: Brookings Institution. Disponible en línia.
2 —IRENA (2019) “A New World. The Geopolitics of the Energy Transformation”, IRENA: Abu Dabi. Disponible en línia.
3 —Liu, C. i Urpelainen, J. (2021) “Why the United States should compete with China on global clean energy finance”, Nova York: Brookings Institution. Disponible en línia.
4 —Chatzky, A. i McBride, J. (2020) “China’s Massive Belt and Road Initiative”, Nova York: Council on Foreign Relations. Disponible en línia.
5 —“Aspectes destacats del Comunicat de la cinquena sessió plenària del Comitè Central del PCCh”. Observatori de la política xinesa, 30 d’octubre de 2020. Disponible en línia.
6 —Zhang, F. (2020) “China ahead of the schedule in non-fossil fuel goal-white paper”, Singapur: ICIS. Disponible en línia.
7 —Amin, A. (2019) “Renewable Energy: Will China Be the Superpower?”, Newsweek, 24 de juny. IRENA, op. cit. Disponible en línia.
8 —A la Xina, el lobby de l’energia tradicional està controlat pel govern, mentre que el de la nova energia està impulsat per companyies privades creades en els últims deu anys. Ball, J. op. cit.
9 —World Energy Outlook 2020, IEA: París.
10 —L’energia eòlica i solar va suposar el 9% de tota l’electricitat generada per la Xina el 2019, la qual cosa va representar un augment d’un 1% respecte a l’any anterior, però tot i així el volum va ser menor al produït el 2015.
Hore, A. (2020), “Trends and Contradictions in China’s Renewable Energy Policy”, Nova York: Columbia/SIPA, Center on Global Energy Policy. Disponible en línia.11 —Andrea Rincón, “China se compromete en la ONU a alcanzar la neutralidad de carbono en 2060”. Article publicat a France 24 el dia 23 de setembre de 2020. Disponible en línia.
12 —King & Wood Mallessons (2021), “China’s 14th Five-Year Plan: a blueprint for growth in complex times”, Lexology, 9 de febrer de 2021. Disponible en línia.
13 —Gosens, J. i Jotzo, F. (2020) “China’s post-COVID-19 stimulus: No Green New Deal in sight”, Environmental Innovation and Societal Transitions, volum 36: p. 250-254. Disponible en línia.
Caterina Garcia
Caterina Garcia Segura és Catedràtica de Relacions Internacionals de la Universitat Pompeu Fabra. Presidenta de l'Associació Espanyola de Professors de Dret Internacional i Relacions Internacionals, és coordinadora del Grup de Recerca consolidat en Dret Internacional Públic i Relacions Internacionals. Forma part del Consell científic de l'IBEI i del consell assessor de Casa Àsia, així com del consell de redacció de diverses revistes com la Revista Espanyola de Dret Internacional o la revista Tempo Exterior. També és integrant de diversos comitès avaluadors de l'activitat investigadora. Els seus principals temes d'interès i línies de recerca són la teoria de les Relacions Internacionals, els actors internacionals no governamentals, l'evolució de l'ordre internacional, la creació de normes internacionals i les transformacions de la seguretat i els estudis d'àrea, especialment en la regió d'Àsia oriental. És autora de diversos articles i llibres, entre els quals Las crisis políticas y económicas: nuevos escenarios internacionales (2014) i The Goepolitics of Energy in East Asia: Regional and Global Implications of Security and Governance (2018).
