La Xina als llibres: principals publicacions al llarg de l’Edat Moderna

Les publicacions sobre la Xina que van inundar Europa al llarg de l’edat moderna van oferir una imatge bastant completa del país, que al seu torn es va veure complementada amb els objectes que arribaven d’Orient, entre els quals hi havia porcellana, pintures, objectes musicals, seda i llibres xinesos. I són precisament els llibres, en concret els escrits sobre la Xina per espanyols, el que ens interessa en aquest treball, que proposa un breu recorregut per algunes de les principals publicacions al llarg de la història.

La Xina al segle XVI

El primer gran text sobre la Xina a l’edat moderna i, sense cap dubte, una de les aportacions més rellevants quant a la configuració de la imatge europea de la Xina va ser el llibre de l’agustí Juan González de Mendoza, la Història de les coses més notables, ritus i costums del gran regne de la Xina, publicat a Roma el 1585 per encàrrec del Papa. L’èxit de la Història va ser rotund: abans de finalitzar el segle XVI hi va haver 46 edicions —11 de les quals a Espanya— i va ser traduït a 7 llengües [1]1 — Lach, D. (1965). Asia in the making of Europe, vol. I, book II. Chicago & London: University of Chicago Press, 744. .

I el cert és que Mendoza mai no va trepitjar la Xina. Encara que el 1580 Felip II l’havia elegit per encapçalar una ambaixada a la Xina, mai no va arribar a realitzar-se i la delegació, amb Mendoza al capdavant, únicament va viatjar fins a Mèxic. A la seva tornada a Europa i després de l’encàrrec papal, Mendoza va articular la primera gran síntesi sobre la Xina a partir de les fonts disponibles, a que va tenir un accés privilegiat. D’una banda, coneixia les informacions dels portuguesos —instal·lats des del 1557 a Macau—, i encara que Mendoza no va utilitzar el llibre del dominic portuguès Gaspar da Cruz, Tratado das cousas da China (Évora, 1569), coneixia bé el Discurs de la navegació (Sevilla, 1577) de Bernardino de Escalante, que és una glossa del llibre del portuguès. De l’altra, va manejar les relacions sobre la Xina dels castellans instal·lats a Manila des del 1571. A més, va recollir informació durant la seva estada a Mèxic, on ja hi havia xinesos, i a Roma. Mendoza descriu la Xina amb absoluta admiració: la riquesa i productivitat del regne —en el qual s’obtenia el màxim profit de la terra i l’abundància de recursos naturals permetia, a més, tenir-lo tot a preus baratíssims—, o l’existència d’un sistema polític el governant del qual era la màxima expressió de l’ètica i la cortesia en són bons exemples. Mendoza també descriu budistes i taoistes, i encara que identifica el culte als avantpassats i la importància de l’estudi dels clàssics, no esmenta ni Confuci ni al confucianisme, l’aparició del qual a Europa estarà vinculada als textos dels jesuïtes [2]2 — Folch, D. (2021). “La selección de González de Mendoza: lo que ensalzó, retocó o suprimió”. A: Barlés, E. (coord). Ex Oriente.  Saragossa: PUZ (a la premsa). .

El segle XVII: la transició Ming-Qing

Al segle XVII, l’interès per la Xina va continuar vigent i, amb alguna excepció, el gruix de les publicacions va venir de la mà de les ordres religioses. El 1601 es van publicar la Història de les missions del jesuïta Luis de Guzmán, la Història de l’arxipèlag filipí i regnes de la gran Xina del franciscà Marcelo de Ribadeneira i es va iniciar la impressió de la Història general dels fets dels castellans d’Antonio de Herrera i Tordesillas, cronista de les corts de Felip II i Felip III. Dos anys més tard, es va publicar la Història de l’Índia Oriental de fra Antonio San Román i el 1609 la Conquesta de les illes Malucas de Bartolomé de Argensola. El 1614 el Viatge del món de Pedro Ordóñez Ceballos —traduït al cap de poc temps a l’holandès, francès i llatí, i parcialment a l’anglès— i a continuació, el 1621 i 1625 respectivament, l’Epitome historial del regne de la Xina de Francisco Herrera Maldonado i el Viatge a la Xina del jesuïta Adriano de las Cortes, que a més incloïa algunes il·lustracions elaborades a Manila per un dibuixant xinès [4]4 — Busquets, A. (2010). “Un siglo de noticias españolas sobre China”. Granada: UGR. Disponible en línia. .

Però és a la segona meitat del segle XVII quan es publiquen les dues obres castellanes més rellevants sobre la Xina d’aquest segle: la Història de la conquesta de la Xina pel Tàrtar del bisbe Juan de Palafox i Mendoza i els Tractats històrics, polítics ètics i religiosos de la monarquia de la Xina del dominic Domingo Fernández de Navarrete.

La Història de Palafox, publicada pòstumament el 1670, va brindar una nova temàtica a la naixent sinologia amb la incorporació de la conquesta manxú de la Xina, el primer esdeveniment xinès amb repercussió més enllà de la Xina. Encara que la conquesta manxú i el canvi dinàstic Ming-Qing es va conèixer a Europa fonamentalment a través de les informacions que van proporcionar els jesuïtes —tant els que van quedar atrapats en les lluites civils del país que van acompanyar la caiguda dels Ming com els que van dedicar al tema una narració coherent, com és el cas de Martino Martini i el seu De Bello Tartarico (1655)—, també és necessari tenir en compte la Història de Palafox.

Malgrat que mai no va estar a la Xina, el bisbe de Puebla de los Ángeles va obtenir informació dels xinesos que vivien a Mèxic i també de les relacions manuscrites i impreses que arribaven, entre les quals destaca una relació manuscrita de 1647, segons ell mateix afirma. El bisbe, avesat a l’anàlisi de múltiples conflictes a Mèxic i a la península ibèrica, en la seva extensa Història relata els esdeveniments que van tenir lloc a la Xina entre 1640 i 1647, focalitzant-se en els fets ocorreguts a la cort imperial Ming, l’avenç dels manxús a la Xina i la resistència Ming a les províncies del sud, aportant notícies fonamentalment sobre l’ascens de la família de comerciants i pirates Zheng, liderada en aquell moment per Zheng Zhilong, el poder econòmic i militar del qual va arribar a ser igual o fins i tot superior al del mateix emperador. A més, a les últimes cent pàgines ofereix un retrat extremadament amable i fins i tot idealitzat del poble manxú. Ni l’ateisme dels manxús —que disculpa pel bon tracte donat els missioners cristians—, ni els vicis que els atribueix —com la crueltat en les guerres o el gust per la sang i carn humanes—, ni tampoc alguns altres vicis que els disculpa —afirma que ni són tan sensuals ni tan donats als vicis de la carn com els xinesos i en absolut avesats al pecat nefand, l’homosexualitat— enterboleixen un àpex la imatge altament positiva dels manxús, que sense cap dubte desperten a Palafox moltes més simpaties que els xinesos.

Però és sobretot amb la publicació el 1676 dels Tractats de Navarrete quan la Xina recupera a Espanya la centralitat en una obra. Els Tractats, articulats a partir de set tractats a tall de llibres independents, van ser pensats com a manual de referència per a futurs missioners i com a preàmbul del seu altre llibre, les Controvèrsies, focalitzat en qüestions religioses. Els Tractats ofereixen una àmplia síntesi dels principals aspectes sobre l’imperi xinès i demostren un coneixement profund de la Xina, fruit de la seva estada al país durant més d’una dècada. Navarrete utilitza un ampli ventall de fonts, tant europees com xineses, amb què reforça el seu text o rebat allò escrit per d’altres. Entre les fonts destaquen algunes de les principals publicacions dels jesuïtes —Ricci-Trigault, Colin, Semedo, Kircher, Colin o Martino Martini—, el manuscrit del dominic Vittorio Riccio —al que segueix essencialment per les notícies relatives a la conquesta manxú de la Xina—, i un variat conjunt de materials xinesos, entre els quals hi ha alguns clàssics confucians, llibres amb estampes impreses, memorials, històries xineses, diccionaris, algun mapa i alguns llibres sobre la llengua xinesa.

Navarrete inclou també la traducció de textos xinesos —el Mingxin Baojian, que tradueix com a Mirall preciós de l’ànima i algunes sentències confucianes—, alhora que rescata i tradueix el tractat del jesuïta italià Longobard De Confucio ejusque doctrina tractatus, prohibit pels jesuïtes. Això va situar Fernández de Navarrete de ple en mig de la querella dels ritus, l’enfrontament entre jesuïtes i mendicants per la consideració que havien de tenir els ritus xinesos i que va assolir llavors un dels moments més àlgids de la disputa [5]5 — El tractat de Longobardo, que va causar una profunda impressió a Leibniz, va exposar per primera vegada en un idioma occidental els conceptes filosòfics més prevalents a la Xina, i va recollir les opinions dels estudiosos de l’època, fossin o no cristians. Gernet, J. (1982). Chine et christianisme. Action et réaction. París: Gallimard, 19. . A més, el dominic inclou l’opinió que li mereixen algunes de les publicacions dels jesuïtes: la Descripció de les Filipines de Letona, la Història dels Jesuïtes a les Filipines de Francisco Colin o De Bello Tartarico sobre la conquesta manxú de Martino Martini.

La imatge de la Xina que projecta Navarrete és positiva fins al punt que, en més d’una ocasió, presenta la civilització xinesa com a model a seguir a Europa —anticipant-se així al que succeirà amb la Il·lustració—, encara que en el seu relat no deixa de banda crues descripcions sobre alguns dels costums dels xinesos, com que maten nenes nounades ofegant-les.

Inicialment, la publicació dels Tractats va tenir una bona acollida: es van fer traduccions a l’italià, anglès, alemany i francès que van veure la llum entre finals del segle XVII i la primera meitat del segle XVIII. A més, els Tractats van apropar la Xina a alguns fisiòcrates com Quesnay o a filòsofs com Voltaire, que el 1769 va afirmar que la Xina era més coneguda que algunes províncies de la mateixa Europa [6]6 — Cummins, J.S. (1959). “Fray Domingo Navarrete: A source for Quesnay”. Bulletin of Hispanic studies. Vol. 36, nº 1, 37-51; Cummins, J.S. (1962). The Travels and Controversies of Friar Domingo Navarrete. Cambridge: Hakluyt Society, ci. . Tanmateix, el fet que l’obra estigués vinculada a l’Espanya inquisitorial, el clímax al qual va arribar la querella dels ritus —en els debats dels quals el dominic va tenir un paper fonamental—, els diversos escrits anònims condemnant-la i el fet que s’escapava de les notícies aportades pel corpus jesuític, que en aquell moment dominava l’àmbit cultural europeu, van ser alguns dels factors que en van menyscabar l’impacte.

Dels llibres a la porcellana: les chinoiseries del XVIII

Al segle XVIII, l’interès i les publicacions espanyoles sobre la Xina van decaure per complet i pràcticament van desaparèixer, coincidint a més amb l’expulsió de tots els missioners de la Xina el 1709 —únicament tornarien uns quants dominics a finals de segle, instal·lant-se a Fujian, a la costa sud del país—. A Europa, en canvi, les notícies sobre la Xina van continuar despertant interès, van motivar l’enviament de diverses ambaixades i la Il·lustració va encimbellar la figura de Confuci com filosofo racionalista [8]8 — A més, prefigurava el Confuci secularitzat dels modernistes xinesos de principis del XX. Cheng, A. “Confucius revisité: textes anciens, nouveaux discours”. Histoire intellectuelle de la Chine. Disponible en línia. .

Amb tot, el 1703 es va publicar a Canton pòstumament l’Art de la llengua mandarina del dominic Francisco Varo —pel franciscà Pedro de la Piñuela—, del qual es conserven dos manuscrits, un en castellà (1682) i un altre en llatí (1684). Varo, que va estudiar la llengua xinesa durant trenta anys, va escriure una gramàtica de la llengua guanhua, que era la lingua franca que utilitzaven els lletrats xinesos, els mercaders i els missioners estrangers, i que es va estendre a la Xina entre els segles XVI i XVIII [9]9 — Coblin. W.S. (2000). Francisco Varo’s Grammar of the Mandarin Language (1703). Philadephia: John Benjamins Publishing Co., xxii. . Aquesta publicació representa l’òpera magna de les gramàtiques i diccionaris que anys abans ja havien escrit els missioners espanyols, entre les primeres manifestacions del qual cabria citar l’Art i vocabulari de la llengua xinesa de Martín de Rada i l’Art de la llengua xinesa del dominic Juan Cobo —encara que cap d’elles no s’ha conservat [10]10 — Paternicò, L. M., When Europeans Began to Study Chinese, Leuven, Ferdinand Verbiest Institute, 2013, pp. 43-44. — i el manuscrit Art de la llengua chio chiu, compilat cap al 1620 probablement pel dominic Melchior de Mançano, amb caràcters xinesos i la seva transcripció a l’espanyol, sent una de les gramàtiques més antigues que s’ha conservat [11]11 — Hi ha un exemplar a la biblioteca de la Universitat de Barcelona. D. (1995). “Sinological materials in some Spanish libraries». Caley, J. & Ming, W. (eds.), Europe Studies China. London: Han-shan Tang Books, 149-160. Per a un major detall, veure Klöter, H. (2011). The Language of the Sangleys. A Chinese Vernacular in Missionary Sources of the Seventeenth Century, Leiden-Boston: Brill, 56-57. .

En aquest segle, la Xina passa a ser un tema completament exòtic i allunyat, un lloc perifèric del qual s’exporta, fonamentalment, porcellana. Al XVIII va seguir arribant molta porcellana xinesa en forma de vasos i figures fetes per encàrrec i decorades pels xinesos al gust dels europeus. A la col·lecció reial de Felip V hi havia una vaixella de porcellana xinesa coneguda com a “família rosa” —en la que destaquen recipients per al té, la xocolata i el cafè, tres dels aliments més valorats a les corts europees i la decoració de les quals és el collar del Toisó i de l’Ordre de l’Esperit Sant, coronat de corona reial [12]12 — Sánchez, M.L. (2003). “La vajilla de Felipe V”. Oriente en Palacio. Tesoros asiáticos en las colecciones reales españolas. Madrid: Patrimoni nacional, 203-209. —, i se sap que la seva segona dona, Isabel de Farnesio, es va dedicar al col·leccionisme d’una gran quantitat d’objectes de la Xina. Ja en època de Carles III es va fundar la Reial Fàbrica del Bon Retir a Madrid (1760), denominada popularment com “La China”, entre la producció de la qual destaca la Sala de Porcellana d’Aranjuez, un dels màxims exemples de la chinoiserie europea, les seves parets i sostres estaven recobertes per complet de porcellana, i estava atapeïda de motius del rococó francès. Carles III no només pretenia dotar a la cort espanyola de porcellana bona —sumant-se així al que altres corts europees ja havien fet—, sinó que buscava evitar l’excessiva despesa que suposava la porcellana estrangera, essencialment la xinesa [13]13 — García-Ormaechea, C. (2003). “La porcelana del Palacio Real”. Oriente en Palacio. Tesoros asiáticos en las colecciones reales españolas. Madrid: Patrimoni nacional, 226-239. . De fet, les corts europees les van adoptar tant per a la decoració d’interiors com per als mobles de les primeres chinoiseries, i l’ús de plafons de laca en la decoració va acabar sent un símbol inequívoc d’elegància i luxe.

La reaparició textual de la Xina als segles XIX i XX

És a la segona meitat del segle XIX quan la Xina reapareix en els textos espanyols, fonamentalment d’alguns viatgers i diplomàtics, que es faran ressò de la convulsa situació interna que travessava el país amb múltiples rebel·lions, i el conflicte exterior amb les potències estrangeres que es va concretar en les guerres de l’opi (1839-1842 i 1856-1860). Les contribucions de Juan Mencarini a la revista Vida marítima: Revista de navegació i comerç, la Ressenya històrica del Gran Imperi de la Xina (1857) de Luis Prudencio Álvarez i Tejero i L’intèrpret xinès (1861) de José de Aguilar —una col·lecció de frases en xinès, amb la seva transliteració i traducció al castellà, pensada per a futurs comerciants—, o les Impressions d’un viatge a la Xina (1876) d’Adolfo Mentaberry en són alguns exemples.

Però sens dubte, durant aquest període les notícies vindran fonamentalment de la mà de Sinibald de Mas (1808-1868), que entre els nombrosos escrits que va deixar destaquen L’Angleterre et le Céleste Empire (1857), L’Angleterre, la Chine et l’Inde (1858) i La Chine et les puissances chrétiennes (1861), tots en francès segurament per l’escàs interès que hi havia a Espanya per la Xina en aquells moments. Sinibald de Mas, considerat com el primer diplomàtic espanyol a la Xina, ofereix un lúcid retrat de la Xina del segle XIX parant atenció tant a la història i cultura del país, com als principals esdeveniments interns —amb informació de primera mà de la rebel·lió dels Taiping (1850-1864)— i al paper de les potències europees. Encara que admira el passat de la Xina, responsabilitza la dinastia manxú de la crisi del país, fet que justifica el domini colonial europeu [14]14 — Permanyer, A. (2006). “Sinibaldo de Mas, un observador español de la realidad china del siglo XIX”. San Ginés, P. (ed.). La investigación sobre Asia Pacífico en España. Granada: UGR. Disponible en línia. . Després de diversos intents fallits, Sinibald de Mas va aconseguir firmar el primer tractat que regulava les relacions diplomàtiques entre Espanya i la Xina (1864), encàrrec que havia rebut del Ministeri d’Estat espanyol, encara que de ben poc va servir per l’escassa presència d’espanyols a la Xina.

Quant als religiosos, destaquen els llibres de dos agustins —Pàgines de l’última revolució xinesa (1914) d’Agustín Melcón, testimoni del pas de l’imperi manxú a la República Xinesa, i El comerç a l’Extrem Orient (1918) de Gaudencio Castrillo—, i alguns diccionaris com el Diccionari sinoespanyol del dialecte d’Amoy (1937) del dominic Francisco o el Diccionari manual Castellanoxinès, sinoespanyol (1933) del jesuïta Luis María Nieto [16]16 — Borao, J. E. (2017). Las miradas entre España y China. Un siglo de relaciones entre los dos países (1864-1973). Madrid: Miraguano, 135 i 186. .

A més, la Xina va començar a filtrar-se a Espanya mitjançant altres canals: van començar a arribar col·leccions de fotografies —com les de Mencarini o les conservades als arxius de les ordres religioses—, i va guanyar presència a les obres literàries. El 1925, Apel·les Mestres va publicar una breu antologia titulada Poesia xinesa, que representa la primera aproximació catalana a la lírica oriental; tres anys després, Marià Manent va publicar L’aire daurat; i al 1935 Josep Carner el seu Lluna i llanterna. Ja a la segona meitat del XX, Manent tornaria de nou a la Xina amb la publicació de Com un núvol lleuger. Més interpretacions de lírica xinesa (1967). Els tres poetes catalans van oferir al públic més de tres-cents poemes xinesos a partir de les traduccions angleses i franceses [17]17 — Folch. D. (2010). “Una aproximació lenta: Catalunya i el món xinès”. Barcelona: Direcció General de Difusió Corporativa, Generalitat de Catalunya. .

La guerra civil espanyola va tenir lloc uns quants anys abans a la guerra civil xinesa, i les simpaties i reconeixement de Franco pel règim de Taiwan van allunyar l’Espanya franquista de tot el que feia i publicava la Xina de Mao. El que sí que es va continuar publicant van ser els relats i textos ja existents de les ordres religioses i les editorials catòliques de les ordres religioses van ser molt actives publicant els materials que ja tenien —com l’edició de Mendoza de 1944—, encara que tot això va quedar molt al marge del corrent cultural del país. I no va ser fins després de l’acabament del franquisme quan van començar a aparèixer estudis universitaris relacionats amb la Xina, i quan hi va haver un creixent volum de publicacions sobre la Xina.

• Referències

  1 —

  Lach, D. (1965). Asia in the making of Europe, vol. I, book II. Chicago & London: University of Chicago Press, 744.

  2 —

  Folch, D. (2021). “La selección de González de Mendoza: lo que ensalzó, retocó o suprimió”. A: Barlés, E. (coord). Ex Oriente.  Saragossa: PUZ (a la premsa).

  3 —

  Krahe, C. (2017). “La globalización de la porcelana Ming”. A: El patrimonio intangible del arte chino. Maestros de la creación, Madrid: CCACO, 144-151.

  4 —

  Busquets, A. (2010). “Un siglo de noticias españolas sobre China”. Granada: UGR. Disponible en línia.

  5 —

  El tractat de Longobardo, que va causar una profunda impressió a Leibniz, va exposar per primera vegada en un idioma occidental els conceptes filosòfics més prevalents a la Xina, i va recollir les opinions dels estudiosos de l’època, fossin o no cristians. Gernet, J. (1982). Chine et christianisme. Action et réaction. París: Gallimard, 19.

  6 —

  Cummins, J.S. (1959). “Fray Domingo Navarrete: A source for Quesnay”. Bulletin of Hispanic studies. Vol. 36, nº 1, 37-51; Cummins, J.S. (1962). The Travels and Controversies of Friar Domingo Navarrete. Cambridge: Hakluyt Society, ci.

  7 —

  Krahe, C. (2016). Chinese porcelain in Habsburg Spain. Madrid: Centro de Estudios Europa Hispánica, 55.

  8 —

  A més, prefigurava el Confuci secularitzat dels modernistes xinesos de principis del XX. Cheng, A. “Confucius revisité: textes anciens, nouveaux discours”. Histoire intellectuelle de la Chine. Disponible en línia.

  9 —

  Coblin. W.S. (2000). Francisco Varo’s Grammar of the Mandarin Language (1703). Philadephia: John Benjamins Publishing Co., xxii.

  10 —

  Paternicò, L. M., When Europeans Began to Study Chinese, Leuven, Ferdinand Verbiest Institute, 2013, pp. 43-44.

  11 —

  Hi ha un exemplar a la biblioteca de la Universitat de Barcelona. D. (1995). “Sinological materials in some Spanish libraries». Caley, J. & Ming, W. (eds.), Europe Studies China. London: Han-shan Tang Books, 149-160. Per a un major detall, veure Klöter, H. (2011). The Language of the Sangleys. A Chinese Vernacular in Missionary Sources of the Seventeenth Century, Leiden-Boston: Brill, 56-57.

  12 —

  Sánchez, M.L. (2003). “La vajilla de Felipe V”. Oriente en Palacio. Tesoros asiáticos en las colecciones reales españolas. Madrid: Patrimoni nacional, 203-209.

  13 —

  García-Ormaechea, C. (2003). “La porcelana del Palacio Real”. Oriente en Palacio. Tesoros asiáticos en las colecciones reales españolas. Madrid: Patrimoni nacional, 226-239.

  14 —

  Permanyer, A. (2006). “Sinibaldo de Mas, un observador español de la realidad china del siglo XIX”. San Ginés, P. (ed.). La investigación sobre Asia Pacífico en España. Granada: UGR. Disponible en línia.

  15 —

  Ginés, M. (2013). El col·leccionisme entre Catalunya i la Xina (1876-1895). Universitat de Barcelona: Tesi doctoral, 28.

  16 —

  Borao, J. E. (2017). Las miradas entre España y China. Un siglo de relaciones entre los dos países (1864-1973). Madrid: Miraguano, 135 i 186.

  17 —

  Folch. D. (2010). “Una aproximació lenta: Catalunya i el món xinès”. Barcelona: Direcció General de Difusió Corporativa, Generalitat de Catalunya.