La Xina davant d’un món en crisi

A finals de la dècada dels setanta del segle passat, la Xina era un país devastat per la revolució cultural, molt poc industrialitzat i la seva aportació al PIB mundial era inferior al 2%. El 1979 sota el ferm i hàbil lideratge de Deng Xiaoping, s’inicia el procés de reformes que va permetre desplegar les polítiques d’obertura i liberalització de la seva economia, a la vegada que es consolidava el poder del Partit Comunista xinès després de la mort de Mao Zedong. Un procés de transformació interna que va comportar deixar enrere una economia centralitzada i planificada, per passar a ser una economia de mercat que s’obria al món. Al mateix temps, l’anomenat país del centre va viure un procés de transició demogràfica: d’una societat rural a una societat urbana però fortament tutelada pel règim de partit únic. Quatre dècades més tard, la Xina s’aproxima a gairebé el 20% del PIB global a un ritme sostingut de creixement de vora del 10% de mitjana anual, en el que és considerat el creixement continuat més ràpid de la història en l’economia d’un país, segons el Banc Mundial.

Un desenvolupament econòmic imparable que es va consolidar amb el canvi de mil·lenni i en el marc de l’obertura del comerç mundial imposada per la globalització neoliberal i que la Xina, paradoxalment o no, ha acabat liderant. Una força econòmica que ha anat creixent en paral·lel a la seva capacitat d’influència i poder, fins a esdevenir la superpotència que és avui. Una evolució progressiva en l’esfera internacional al compàs del seu procés d’obertura. De la dinàmica de divisió de blocs de la Guerra Freda i l’aïllament autàrquic, a una participació pragmàtica i prudent en el sistema multilateral que s’ha anat desplegant a mesura que anava adquirint compromisos més amplis amb la comunitat internacional. En els darrers anys, i accelerat també pels efectes de la pandèmia, la Xina s’ha convertit definitivament en una potència que ambiciona sense complexes la cerca d’un nou estatus global que es correspongui amb al seu pes econòmic. Un poder econòmic i geopolític que la situa al capdavant en la competició pel lideratge global, que ja en les últimes dècades s’havia anat traslladant de l’Atlàntic al Pacífic. Una nova hegemonia que sorgeix a recer del declivi dels EUA i la política de retirada gradual de l’escena internacional dels darrers anys i que ha caracteritzat, de manera especial, el mandat del President Trump.

Les principals institucions i publicacions internacionals de recerca i anàlisi centren avui els seus estudis en el protagonisme creixent de la Xina en tots els camps. Quin sentit té, doncs, que des de la Revista IDEES vulguem dedicar-hi un dossier monogràfic l’any 2021?

La resposta és evident: la capacitat d’entendre el món d’avui passa inevitablement per interpretar i preveure el que succeirà a la Xina, no només des de l’àmbit de les relacions internacionals, sinó en totes les dimensions d’anàlisi. Entendre el que passa la Xina i quin impacte tindrà el seu poder a nivell global és, per tant, un tema clau també per a Catalunya. La hipòtesi de fons que recorre alguns dels continguts d’aquesta publicació, és que la Xina, com a nova superpotència, podria estar en vies de consolidar una nova dinàmica internacional a la mida del seu poder hegemònic. Una idea que difereix d’altres lectures i anàlisis, que plantejarien el lideratge xinès en el marc d’un món multipolar en el que prevaldria la cooperació entre diferents centres de poder. La qüestió doncs, seria preguntar-se: ¿si els objectius de la Xina són els de transformar i modelar l’ordre global per controlar les relacions internacionals al servei dels seus interessos?

La Xina: una superpotència hegemònica?

Aquesta és segurament una de les incògnites més rellevants a l’hora d’analitzar la geopolítica dels propers anys. Bona part de les anàlisis actuals responen sovint des dels biaixos propis, en la defensa d’uns determinats interessos i cosmovisió, i no tant des d’una visió més objectiva sobre els escenaris plausibles de futur. Tanmateix, aquells que auguren una Xina expansionista, ressalten els indicis de la seva voracitat en les decisions i estratègies polítiques impulsades des de Pequín en aquesta darrera etapa. Així, molts observadors occidentals albiren una nova Guerra Freda amb la Xina com a protagonista, repetint els esquemes del segle XX, però amb uns altres protagonistes i que convertiria el món en un lloc més inestable i insegur i amb uns instruments multilaterals de contenció afeblits per uns i altres. Alguns autors, van més enllà i s’atreveixen a pronosticar el rol que la Xina podria adoptar en un futur no massa llunyà, basant-se en determinats patrons identificats al llarg dels períodes en què la Xina representava una gran potencia a escala mundial. Així, alguns relats històrics parlen de com els antics emperadors xinesos valoraven la pau i l’estabilitat en la seva relació amb els països veïns i defugien l’ús de la força. Segons Michael Schuman, però, aquesta imatge pacífica és contradictòria amb el fet que les dinasties xineses estaven en guerra constant i utilitzaven la força o la coacció quan algú qüestionava l’ordre i el poder xinès. Tanmateix, l’enorme creixement econòmic de les darreres dècades és segurament el millor indicador a l’hora de predir quin paper vol jugar la Xina en el futur. Si resseguim el fil de la història, es confirma que durant molts segles i fins a la primera Revolució Industrial, la Xina fou un dels països més rics del món. Com ha estudiat Angus Maddison, a inicis del segle XIX, i abans que perdés el tren d’aquesta revolució, la Xina representava a la vora del 30% del PIB mundial, superant la contribució d’Europa i els EUA junts. Segurament doncs, aquesta és una de les fites previsibles a assolir per a l’economia xinesa i que poden definir l’estratègia a seguir per part del partit comunista xinès.

Des d’aquestes premisses, les anàlisis dels principals think tanks americans assenyalen, ja des de fa temps, a la Xina com el gran rival sistèmic dels EUA, aprofundint en una lògica binària que simplifica i redueix la complexitat global a les amenaces per a la seva hegemonia. En aquest sentit, la política de seguretat i defensa estatunidenca s’ha reorientat i identifica a la Xina com el possible enemic a batre, i gran part de la política econòmica i comercial està centrada en la competició amb el gegant asiàtic. A la vegada, però, la coalició política que va impulsar Biden a la victòria en les eleccions del passat novembre, resta dividida sobre quina estratègia implementar i com respondre a l’amenaça que representa la Xina pels interessos nord-americans. Una part dels analistes demòcrates s’oposen a la idea d’un “enfrontament total” i descarten buscar el desacoblament econòmic amb la Xina que propugnava l’administració Trump, amb l’expectativa de trobar espais de cooperació.

D’altra banda, aquelles visions menys negatives sobre l’ascens de la Xina ressalten aspectes més complaents de la seva política o assenyalen els enormes desafiaments i els límits existents per transformar l’ordre global, si es confirmés que aquest és l’objectiu ocult de l’agenda xinesa. Les Noves Rutes de la Seda, que sovint es presenten com una projecció de la voluntat expansionista de la Xina, són justificades per les mirades que insisteixen en un relat basat en la lògica de cooperació regional i un model de governança multipolar alternatiu, amb l’objectiu de reequilibrar l’ordre internacional. Aquesta perspectiva representa explícitament una visió xinesa, però a la vegada inspirada en l’anàlisi comparat i les tesis de Negri i Hardt sobre la globalització. En darrer terme, l’auge de la Xina suposa un nou enfocament i la utilització de marcs conceptuals i cognitius alternatius per repensar el món de manera diferent. En aquest context, s’hauria d’interpretar el discurs oficial de Xi Jinping centrat en crear una “comunitat de futur compartit”, compromesa amb el desenvolupament sostenible i unes relacions internacionals pacífiques. Tot i així, des de la consolidació del seu lideratge i una vegada eliminades les limitacions temporals per mantenir-se al capdavant del país com a President de la República Popular i de la Comissió Militar Central, acumulant un poder incontestable i inqüestionable, s’ha anat produint un punt d’inflexió en la imatge que es projecta. Els darrers anys la diplomàcia xinesa ja no s’expressa des de la prudència i el pragmatisme que la definia i tampoc defuig els conflictes, sinó que els afronta amb veu assertiva i determinació. A la vegada, mostra sense complexes el seu poder militar creixent, que s’ha multiplicat de manera molt considerable en la darrera dècada, segons diverses fonts.

L’efecte accelerador de la pandèmia

D’altra banda, l’impacte brutal de la pandèmia en el món ha alterat les dinàmiques econòmiques i geopolítiques i ha accentuat la presència de la Xina a nivell global amb l’anomenada diplomàcia de les mascaretes i les vacunes. A nivell macro, la Xina va ser l’única de les grans economies mundials en registrar creixement en el PIB l’any 2020 amb un 2,3% respecte de l’any anterior. Mentre els EUA es contreien un 3,5% i l’eurozona un 6,6%. Una diferència de gairebé 10 punts que no s’havia vist des dels pitjors moments de la crisi financera del 2008. Les dades del primer trimestre del 2021 però confirmen una certa tendència a un retorn global al creixement, amb xifres del 8,4% per a la Xina, el 6,4% per als EUA i del 4,4% per a la zona Euro. Xina però va enfilar més ràpidament el camí de la represa econòmica i amb unes economies occidentals més afeblides, es podria reactivar una guerra comercial, aquest cop de dimensions globals. A la vegada, aquesta posició de superioritat econòmica podria arribar a comportar que les principals empreses xineses que estan en una situació de domini en el mercat, tinguin la capacitat per reformular institucions, normes i acords comercials i imposar també la seva hegemonia.

D’altra banda, si el creixement de la Xina segueix superant el dels països occidentals en dos o tres punts percentuals anuals, segons Branko Milanovic durant la pròxima dècada molts xinesos de classe mitjana seran més rics que els seus homòlegs de classe mitjana a Occident, la qual cosa suposarà que per primera vegada, els occidentals amb ingressos mitjans deixaran de formar part de l’elit mundial. Un canvi de paradigma que resseguint les tesis de Marx i Gramsci, anticipa conseqüències sobretot en la cultura hegemònica i la ideologia dominant. Entrant així en el debat sobre la importància que el pes de la ideologia i els valors adquireixen en termes estratègics i els efectes que tenen la seva promoció més enllà de les fronteres i que permeten incrementar o estabilitzar la influència. Mentre la Xina ho fa des de l’autoritarisme i Occident des de la democràcia liberal, aquesta asimetria moral podria donar una aparent avantatge competitiva a Occident. Les diferències entre, d’una banda, un règim autoritari que vulnera de manera sistemàtica els drets humans, limita la llibertat d’expressió, reprimeix de manera implacable la oposició democràtica a Hong Kong i persegueix el pluralisme polític i, de l’altra, els sistemes que defensen els valors democràtics, podria ser un dels aspectes determinants alhora d’establir aliances internacionals més sòlides. Tanmateix, les múltiples crisis de les democràcies liberals, associades a les desigualtats, la desafecció i pèrdua de legitimitat dels sistemes representatius, l’auge dels nacional-populismes i la inoperància del sistema mutilateral per resoldre els grans reptes globals, afebleixen també el relat d’Occident.

Un dels efectes de la pandèmia del coronavirus ha estat precisament, la batalla dialèctica entorn la creació de meta-relats i el debat sobre com han reaccionat els diferents sistemes polítics en el món davant una crisi d’aquesta magnitud. Una discussió sobre quins països, sistemes o models han estat els més eficients per combatre el virus, reduir el nombre de morts, aturar el contagi o reactivar l’economia. Així, hem presenciat com el govern xinès ha fet un ús propagandístic de la seva política contra la Covid-19, exportant la idea que el virus s’ha aturat per la bona gestió i el model autoritari liderat pel Partit Comunista xinès. Una gestió basada en una governança centralitzada i un ferri control social, sense contestació possible i amb resultats immediats, malgrat la poca transparència i la dubtosa fiabilitat de les dades. Un relat que anava orientat a posar el dit a la nafra dels països occidentals, més lents a l’hora de gestionar els estats d’alarma i excepció i amb evidents contradiccions i dilemes entre els valors de seguretat i llibertat.

Tot sembla indicar, que la Xina d’avui és, sobretot, una societat fortament dominada per l’estructura de poder del Partit Comunista, on sembla que preval més la disciplina, el control social i la fidelitat al lideratge de Xi Jinping, que no pas l’adhesió als postulats comunistes o a una pretesa puresa ideològica. L’abast de les seves aspiracions es recolzen més en la força del seu dinamisme econòmic i industrial, l’autoritarisme centralitzat i la tecnologia de la intel·ligència artificial, que no pas en el paper d’un poder normatiu i difusor d’idees polítiques.

Observar la Xina

Quan l’any 1979, Jean-François Lyotard va publicar La condició postmoderna, definia el nostre temps com aquell en el que es produeix la fi dels grans relats atorgadors de legitimitat. En l’estudi de les relacions internacionals, això es podria interpretar com la fi d’un món dominat per uns pols de poder hegemònics, que acompanyen la seva força econòmica i política de les conviccions d’una ideològia. La dinàmica actual de les relacions internacionals doncs, no sembla que s’orienti cap a la imposició de consensos sobre grans relats compartits, sinó més aviat, envers la competició o cooperació entre estats, sobre la base dels seus interessos nacionals i estratègics. En aquest escenari de fragmentació, el model autoritari que li ha permès assolir i consolidar la seva fortalesa econòmica i industrial, el lideratge en energies renovables i els avenços tecnològics de la mà de la intel·ligència artificial, ofereix a Xi Jinping la temptació d’exportar el seu model i relat, incorporant el seu concepte de veritat a les relacions que estableixi amb els seus socis. En aquesta constel·lació complexa, global i oberta, el futur de la Xina depèn de com pugui recombinar amb èxit tots aquests aspectes del seu model. Per ara, no sembla que es conformi amb restaurar la seva condició anterior al segle XIX com a potència dominant d’Àsia Oriental o fins i tot en ser la primera potència econòmica d’un món multipolar. A mesura que es consolidi la seva hegemonia, semblaria doncs, que el món s’encamina cap a dos sistemes normatius: l’ordre liberal i occidental i un ordre autoritari amb Xina al capdavant.

Ara bé, ¿és aquesta la veritable aspiració de la Xina? ¿O ens trobem davant de la substitució de l’ordre liberal per un de nou encapçalat pel gegant asiàtic? ¿O potser ens encaminem cap a un relleu en el lideratge global, amb un recanvi dels Estats Units per la Xina, que acabarà per transformar i enfortir l’ordre liberal? Totes aquestes preguntes tenen un paper clau en el complex exercici de comprensió de la Xina actual. També són part dels motius que impulsen aquest número monogràfic de la revista IDEES. Ara bé, ¿hem d’esperar encara diversos anys, com suggereixen algunes hipòtesis, per saber realment quins són els objectius de la Xina i què està disposada a fer? ¿O podem assumir que la Xina és ja una superpotència consolidada, que té clares les seves preferències i estem en disposició de valorar què fa i com impacta la seva actuació sobre l’ordre i les relacions internacionals contemporànies? Aquest número d’IDEES s’alinea amb la segona interpretació i, a través de les veus d’un divers ventall d’especialistes, vol identificar algunes de les claus per comprendre millor com és i com està canviant la Xina d’avui i quin és el seu paper en el món. Per això, a més de prendre com a punt de partida les idees desenvolupades en els paràgrafs anteriors, els treballs posen l’accent en dues qüestions essencials que busquen fomentar també la reflexió i la crítica dels lectors. La primera fa referència, no només al caràcter polièdric de la realitat xinesa, sinó a les múltiples realitats xineses que conviuen en l’actualitat. Cada article aborda una temàtica particular, però tots s’endinsen en les tensions, les contradiccions, els reptes i les potencialitats que dibuixen o acompanyen el caràcter i la imatge de la Xina. La segona fa referència a l’impacte (transformador o no) que està tenint sobre aquestes posicions, la crisi econòmica i sanitària provocada per la pandèmia de Covid-19. Sovint, el món acadèmic sent la temptació de proclamar la fi d’una etapa i l’inici d’un nou temps. Els treballs d’aquest monogràfic defugen aquest impuls i, des del reconeixement de les continuïtats i les divergències, s’aproximen a cadascuna de les temàtiques amb la pretensió d’explicar i comprendre millor la fascinant complexitat de la Xina.

L’elecció de les autores i autors d’aquest recull, reflecteix la necessitat de combinar diferents punts de vista i focus d’atenció. Així, a més de buscar un raonable equilibri de gènere i de procedències geogràfiques, incloent un percentatge significatiu d’especialistes d’origen xinès, aquest dossier reuneix experts de diferents disciplines i amb diferents visions que van des de les més complaents a les més crítiques amb la Xina. Tal diversitat és buscada deliberadament: si, després de llegir els treballs seleccionats, el lector pot extreure alguns aprenentatges valuosos i continua tenint alguns dubtes que el portin a voler indagar més, haurem acomplert els objectius que ens proposàvem amb aquest monogràfic. Per facilitar la reflexió, però, s’ha optat per agrupar els articles al voltant de sis eixos o blocs complementaris. El primer es centra en els processos polítics, culturals i socioeconòmics que travessa la Xina en el moment actual i que estan contribuint a la seva redefinició com a Estat modern o “postmodern”. En aquests processos tenen un paper destacat el lideratge de Xi Jinping, el nou paper de les ciutats xineses i la reconstrucció d’un nou sentiment identitari nacional xinès. El segon bloc analitza els interessos, preferències, anhels i temors de país davant la crisi de l’ordre internacional liberal i, en particular, davant alguns dels seus components fonamentals com el dret internacional o les organitzacions internacionals. El tercer s’aproxima a la Xina en la seva condició de superpotència econòmica, explorant en concret les seves estratègies comercials i també l’ajuda al desenvolupament. Aquest eix inclou també una necessària reflexió sobre l’impacte del creixement econòmic del gegant asiàtic sobre la distribució domèstica de la riquesa i l’augment de les desigualtats. El quart bloc posa l’accent en la triple condició de la Xina com a superpotència energètica, mediambiental i acadèmica. Encara que aparentment puguin caminar en paral·lel, les prioritats i les accions de país en cadascuna d’aquestes tres dimensions mantenen una relació dialèctica entre si, que dóna lloc a tensions i sinergies interessants. El cinquè eix, s’endinsa en alguns escenaris preferents de la superpotència xinesa, així com en la que per molts, és considerada l’estratègia estrella de la seva política exterior: la iniciativa de la franja i la ruta. Aquests escenaris comprenen els mars de la Xina meridional i septentrional, la regió de l’Orient Mitjà o els països de l’Amèrica Llatina. Finalment, el sisè bloc, s’endinsa en les diferents visions, prioritats i els esforços dels principals think tanks i centres de recerca espanyols i europeus, que en les últimes dues dècades no només han dirigit la seva mirada cap a la Xina, sinó que han fet del seu dinamisme i el seu canviant paper internacional, una de les seves prioritats de recerca.

Com venim oferint des d’IDEES, amb aquest número monogràfic que hem treballat conjuntament amb l’Institut Barcelona d’Estudis Internacionals (IBEI) us proposem una anàlisi en profunditat, des de diferents angles i mirades, sobre la realitat xinesa. No podíem pretendre donar una resposta unívoca o definitiva als debats sobre la transformació i consolidació de la Xina com a superpotència i sobre quin serà el seu rol en els grans temes clau de l’agenda global, però segurament els continguts d’aquest dossier obren una finestra que permet veure de manera més precisa el present i el futur d’una superpotència que no només serà, sinó que ja és, una realitat.