La Xina des d’aquí

Com a conseqüència de l’augment del poder de la Xina i la seva creixent presència a l’agenda europea i espanyola, la seva consideració com a objecte d’estudi per part de think tanks i/o centres d’investigació ha experimentat un relatiu auge en les últimes dècades. Encara que amb alts i baixos i potser a un ritme inferior al desitjat, podríem dir que, observant l’evolució en aquest aspecte en els últims 40-50 anys, és perceptible un canvi de tendència general: dels estudis centrats en àmbits tradicionals com la llengua, la literatura, l’art, la filosofia o la història s’ha fet el salt a les ciències socials en sentit ampli, amb especial projecció per a l’economia o la política, però també l’antropologia o la sociologia. Del clàssic al contemporani, sense minva l’un de l’altre, aquest canvi ha estat protagonitzat per noves generacions d’estudiosos de la Xina i, en aquesta addició, tant universitats com think tanks han exercit un important paper.

Els estudis sinològics a Espanya parteixen, a la baixa, d’un marge diferencial significatiu en relació amb altres països nostre entorn (França, Regne Unit, Alemanya…). En primer lloc, hem de considerar el fet que la trajectòria hispànica en general en l’estudi dels temes internacionals i en l’habilitació d’espais de reflexió de certa consistència i amb vocació de continuïtat és molt recent. Durant les dècades del franquisme, i fins i tot més enllà, es va viure en bona mesura d’esquenes a l’exterior. En segon lloc, en relació amb la Xina, hi ha una primera gran barrera d’entrada en forma d’un idioma ben diferent de les llengües occidentals, la qual cosa actua, en no poques ocasions, com un element dissuasiu pel seu alt nivell d’exigència. Finalment, deixant de banda els contactes que formen parteix d’un patrimoni històric comú i irrenunciable (cas de Diego de Pantoja, per exemple, en els segles XVI-XVII), tret de la breu presència a Taiwan (16 anys al segle XVII), no disposem al món xinès d’una projecció que sí han tingut països pròxims (com Portugal a través de Macau o Regne Unit a través de Hong Kong) i que els ha permès mantenir al llarg del temps una relació més activa en la que el mutu coneixement s’ha desenvolupat al mateix temps que altres àmbits [1]1 — Martínez, Jesús Manuel (2014). El descubrimiento de China. Madrid: Catarata. .

La investigació espanyola en sinologia es distribueix principalment en universitats i institucions d’investigació, ubicades al marc contextual dels estudis d’idioma i cultura asiàtics, juntament amb els estudis japonesos i coreans. Igualment, en altres departaments de ciències socials centrats en assumptes econòmics i comercials, també prolifera l’atenció als estudis de la Xina. Entre els think tanks podríem diferenciar entre els generalistes i els especialitzats.

Casa Àsia com a referent d’una nova etapa

Amb l’inici del segle XXI, la fundació del consorci Casa Àsia a instàncies del Ministeri d’Afers Estrangers i amb el suport d’altres institucions (autonòmiques, locals, empreses, etc.) fungí com a catalitzador de moltes propostes en relació amb la Xina que obtenien així un punt referencial de trobada de gran importància. Casa Àsia, amb una vocació oberta a aquell continent, però també conscient de la necessitat de desenvolupar un esforç intern d’integració, va representar un punt de suport essencial per facilitar l’expansió dels estudis sinològics i oferir-los un contrapunt a la dispersió. A través de Dialnet podem constatar el salt registrat a partir dels anys noranta i, sobretot, amb el nou segle, en la producció de publicacions relatives a la Xina [4]4 — Li Qiuyang i Ramírez, Raúl (2019). “Coming Through the History: the Revival and Challenge of Spanish Sinology”. León: Sinologia Hispánica 9, 2, pp. 1-30. .

Un altre element que hem de tenir present és la promoció de la “triangulació”, és a dir, la idea que Espanya, en funció de la seva llengua i presència a Amèrica Llatina, podia exercir un paper significatiu en la dinamització de les relacions entre la Xina i aquell subcontinent [5]5 — Ríos, X (2013). Las relaciones hispano-chinas, Historia y Futuro. Madrid: Catarata. . Així mateix, hauríem de tenir en compte la creixent presència de la Xina a Espanya a través de les seves empreses i els seus ciutadans, amb un perfil cada cop més canviant i ambiciós, però també a través d’iniciatives com els instituts Confuci o la ubicació a Madrid d’un dels seus comptats Centres Culturals implantats a tot el món. Finalment, la freqüència dels contactes a nivell bilateral es va incrementar, establint-se relacions i programes de col·laboració que van anar teixint una espessa xarxa de vincles, personals i institucionals, incloent els més amplis segments. Una assignatura pendent és l’escassa implicació de la comunitat xinesa resident en Espanya, molt poc integrada fins i tot als estudis sinològics.

Tanmateix, aquesta dinàmica va durar poc. D’una part, la crisi financera de 2008 va imposar restriccions importants que van afectar els ambiciosos projectes en marxa, de manera que Casa Àsia va haver de moderar la seva condició de referent. D’una altra, la Xina i Amèrica Llatina deixaven clar que no necessitaven mediadors per impulsar els seus vincles; consegüentment, més enllà d’ocasions puntuals, Espanya quedaria al marge, potser relegada al camp de la llengua o la cultura, però sense implicacions d’ordre estratègic relacionades amb el “poder dur”. Això va implicar que el desplegament projectat es quedés a mig camí, refredant-se les expectatives i generant no poca frustració. Tot i així, just és reconèixer que en el transcurs de l’esmentat esforç es va generar una important millora del capital humà, que es va verificar en una millor qualitat i diversitat del treball i en la presència de nombrosos investigadors espanyols en diferents universitats de la Xina i d’altres països vinculats als estudis sinològics. Aquest magma acadèmic representa avui dia un capital humà gens menyspreable que, igual com ha ocorregut en molts sectors de la investigació que arrelen fora, esperen el seu moment per adscriure’s a projectes locals de certa envergadura i ambició. Altrament, correm el risc de perdre qualsevol possibilitat de retorn significatiu.

El context dels últims anys no només ha influït del costat hispà. Certament, la crisi va provocar un reflux que es va traduir tant en la moderació dels projectes com en la falta de recursos per continuar treballant en la persistent i necessària tasca de retallar l’aïllament, fomentar el treball en equip i compartir espais per estimular una cultura interna de cooperació. No obstant això, també a la Xina s’han complicat les coses en els últims temps, especialment del 2012 en endavant, amb l’arribada de Xi Jinping, i l’adopció de més restriccions en aquell país que dificulten el treball acadèmic i la investigació. Això afecta especialment els àmbits relacionats amb la política. Aquesta circumstància també influeix en la pèrdua d’atractiu dels estudis xinesos per a les noves generacions, lluny del boom de principis de segle. L’apreciable blindatge al país i les tensions ideològiques Orient-Occident té conseqüències inocultables en aquest aspecte influint en la pèrdua d’atractiu en alguns col·lectius que en conseqüència dirigeixen les seves preferències a altres països de la regió (Japó, per exemple).

La Xina als think tank espanyols

Els think tanks, entesos com a entitats compromeses amb la investigació i l’anàlisi d’assumptes que afecten els interessos generals de la societat, gaudeixen de predicament recent a Espanya. Poden ser independents o no, en funció del seu origen i finançament, ja sigui atenent a interessos empresarials o polítics. La independència és, sens dubte, un factor que beneficia l’autoritat de la seva activitat i aquesta és una característica que topa sovint amb l’afany legitimador d’uns patrocinadors que no sempre comprenen la transcendència d’aquest principi. A Espanya, entre aquells que gaudeixen de més projecció es pot citar el Reial Institut Elcano, el CIDOB o FAES, però n’hi ha molts d’altres: des de l’Institut Espanyol d’Estudis Estratègics o l’INCIPE (Institut de Qüestions Internacionals i Política Exterior), vinculats al Ministeri de Defensa, a l’Institut Complutense d’Estudis Internacionals, o IECAH (Institut d’Estudis sobre Conflictes i Acció Humanitària), etc. La dimensió divulgativa és una constant en tots ells i, en no pocs casos, pesa més que la pròpiament investigadora. Sigui com fos, en una mesura o una altra, la Xina, com a gran protagonista internacional, està sempre present, en paral·lel a altres temàtiques més “properes” com la relació amb l’Amèrica Llatina, la Mediterrània o assumptes com les migracions, el canvi climàtic, l’estudi de les crisis internacionals, etc. Els principals think tanks espanyols han escalat posicions en els rànquings anuals que realitza la Universitat de Pennsilvània, als Estats Units, encara que queda molt camí per recórrer abans no s’assoleixi un nivell més gran d’homologació amb el nostre entorn.

Més enllà del complexíssim tema del finançament en un país amb escassa tradició de compromís en aquest àmbit, ja sigui des dels àmbits públic o privat, la primera barrera a vèncer és l’escàs interès cívic per aquestes qüestions, a excepció dels moments de crisi aguda que desperten l’atenció de l’opinió pública. En qualsevol cas, l’entrellaçament de les qüestions locals i globals, la nostra inserció en el marc europeu, la compressió que qualsevol crisi del tipus que sigui i on sigui acaba repercutint en nosaltres, va diluint a poc a poc aquest desinterès. El fet que els mitjans de comunicació recorrin en aquests contextos a especialistes per explicar les claus i expectatives contribueix a dimensionar adequadament el paper dels think tanks i a realçar i dignificar la seva tasca. Per tant, es podria pensar que la tendència és incremental. Així hauria de ser si a Espanya s’aspira a desenvolupar una agenda exterior pròpia i a perfilar millor el paper que vol jugar en l’ordre europeu i internacional.

En relació amb la Xina, fins ara, en un context d’estabilitat política general a ulls del gran públic, l’economia ha prevalgut en l’aproximació, amb excepcionalitats en funció de moments concrets com el que hem viscut a Hong Kong recentment. No ajuda tampoc el fet que el coneixement de la Xina en els mitjans de comunicació sigui encara feble, la qual cosa explica la reiterada freqüència amb què es manifesten errors com una casa en qüestions elementals (especialment irritant en relació amb l’ús incorrecte dels patronímics, per exemple). Això fa necessari que per la seva influència en l’opinió pública es millori la comunicació –i la formació- respecte d’un país que està cridat a exercir un paper clau al present segle.

Entre els grans centres de referència, la producció a propòsit de la Xina és limitada i en ocasions es ressent lògicament de la falta de constància en els recursos humans atribuïts. En el cas del CIDOB, per exemple, amb bona trajectòria en aquest aspecte, té en les universitats catalanes com la UPF, la UOC o la UAB a aliats naturals i objectius. Per la seva part, FAES, ocasionalment para atenció a la Xina, a més d’iniciar la publicació, que es pretén regular, d’un informe periòdic que recull notícies i materials d’interès. La Fundació Alternativas, ha menguat la seva atenció, que intenta recuperar. A l’Elcano, per contra, l’atenció a la Xina és afirmada, tant en el terreny polític com en l’econòmic, i amb un especial interès en l’anàlisi de l’impacte a Espanya i en el traçat de respostes per part de l’Administració i els actors compromesos en aquesta relació [6]6 — Esteban, Mario (2018). Relaciones España-China. Madrid: Real Instituto Elcano. . En el marc investigador de la capital, les simbiosis amb les universitats tenen projecció en l’UAM, l’UCM o l’URJC.

Entre les universitats que més han contribuït al desenvolupament de la investigació i divulgació a propòsit de la Xina es pot citar la UAB, amb un departament específic que data dels anys 80. Igualment, l’UAM i el seu Centre d’Estudis d’Àsia Oriental, fundat el 1992. O la UPF i la UOC, amb importants iniciatives formatives al nou segle. Universitats com Granada o Salamanca s’han destacat en els estudis de llengua xinesa i en el foment dels estudis asiàtics. També les universitats de Sevilla o Màlaga han ideat cursos específics, com l’URJC, l’UCM, revelant una oferta que s’ha vist negativament afectada en més d’un cas pel reflux derivat de la crisis [7]7 — Ollé, M. (2013). “Bases para un impulso educativo y científico común”, a Ríos, Xulio (coord.), Las relaciones hispano-chinas: historia y futuro. Madrid: Catarata, pp. 176-193. .

A Galícia, mereix menció destacada l’IGADI que juntament amb Casa Àsia va impulsar l’Observatori de la Política Xinesa, avui una referència en l’estudi d’aquest país, amb una anàlisi constant de la seva evolució i prestant una singular atenció a un dels seus problemes clau: Taiwan.

Existeixen, en paral·lel, mecanismes associatius com l’AEEAO (Associació Espanyola d’Estudis d’Àsia Oriental), o Càtedra Xinesa que aglutinen a investigadors i experts, així com a una àmplia comunitat de persones interessades en la Xina.

Quin paper ha jugat la Xina en tot això? Indubtablement, a la Xina li interessa promoure el coneixement sobre la seva pròpia identitat i cultura. Això enfortirà la comprensió mútua, habilitant ponts que milloren la comunicació a tots els nivells. A més, crea una massa d’experts que podrien ser influïts per les seves percepcions, lògica i interessos. És per això que destina recursos a aquest fi. Hanban, que gestiona la promoció internacional de la llengua xinesa, per exemple, va establir un Programa de Nova Sinologia amb l’objectiu d’atraure joves investigadors per aprofundir a la Xina en els seus estudis, realitzar treball de camp o doctorar-se. També moltes universitats xineses o la mateixa Acadèmia de Ciències Socials vehiculen iniciatives per aconseguir notorietat i influència. Tot això nodreix un corrent de contactes i d’intercanvis que retroalimenta el desenvolupament de la sinologia a Espanya.

Reptes a la vista

La investigació a Espanya a propòsit de la Xina s’enfronta a molts reptes. En termes generals, si Espanya vol influir més a nivell internacional necessita apostar per la millora del coneixement. Hi ha un ampli consens en aquest reconeixement, però en massa casos s’ha quedat en una retòrica sense gairebé conseqüències pràctiques. En el cas de la Xina, és particularment exigent atesa la seva singularitat i la seva projecció. La reiteració i suma de crisi en anys recents ha influït en cert retrocés i es requereix una voluntat política més compromesa per poder avançar.

En primer lloc, necessitem evitar un deteriorament més gran i consolidar els recursos i mecanismes existents habilitant mesures per garantir la qualitat i pluralitat de l’oferta. Segon, urgeix enfortir el lideratge oficial per recuperar amb ambició les capacitats de cooperació, delimitar els compartiments estancs, conjurar l’aïllament i facilitar el treball en equip. Tercer, conrear especificitats diferencials que ens signifiquin en la relació amb la Xina. Això té relació amb el procés de maduració d’una visió pròpia des del nostre univers cultural a propòsit de la Xina i que hem de relacionar amb el foment dels vincles amb el nostre espai geocultural, és a dir, Amèrica Llatina, on el desenvolupament dels estudis sinològics a molts països avança a bon ritme, millor fins i tot que al nostre, basant-se en la tradició referencial, entre d’altres, del Col·legi de Mèxic. Enfortir aquest contacte no és menys important que fer-ho amb l’espai europeu.

D’altra banda, un fet específic com l’organització de l’Estat partint de les autonomies, tantes vegades aquí vilipendiat com a font de tots els mals, pot esdevenir un factor d’interès en una Xina on el problema territorial constitueix un dels seus talons d’Aquil·les. Altres experiències poden aportar coneixement útil, la qual cosa redundarà en més gran rellevància i, conseqüentment, en l’acreixement de la visibilitat del nostre pensament estratègic.

• Referències

  1 —

  Martínez, Jesús Manuel (2014). El descubrimiento de China. Madrid: Catarata.

  2 —

  Zhang Kai (2013). Historia de las relaciones sino-españolas. Beijing: China Intercontinental Press.

  3 —

  Herrera Feligreras, Andrés (2014). España y China (1973-2005). Barcelona: Bellaterra.

  4 —

  Li Qiuyang i Ramírez, Raúl (2019). “Coming Through the History: the Revival and Challenge of Spanish Sinology”. León: Sinologia Hispánica 9, 2, pp. 1-30.

  5 —

  Ríos, X (2013). Las relaciones hispano-chinas, Historia y Futuro. Madrid: Catarata.

  6 —

  Esteban, Mario (2018). Relaciones España-China. Madrid: Real Instituto Elcano.

  7 —

  Ollé, M. (2013). “Bases para un impulso educativo y científico común”, a Ríos, Xulio (coord.), Las relaciones hispano-chinas: historia y futuro. Madrid: Catarata, pp. 176-193.