La Xina, una superpotència fràgil a la recerca de la seva missió

“Allà hi ha un gegant adormit. Que dormi! Perquè quan es desperti, el món tremolarà”. Aquesta cita, atribuïda a Napoleó Bonaparte, mostra com durant segles s’ha percebut el potencial de la Xina per convertir-se en una gran potència. En les darreres dècades, la República Popular de la Xina (RPX) ha guanyat influència.

Militarment, els Estats Units són molt més poderosos que la Xina, però la Xina s’està posant al dia i s’ha convertit en el país asiàtic més competent. La despesa militar dels Estats Units potser encara és més del doble que la de la Xina. Fa 20 anys, però, la proporció era de 5:1 [1]1 — SIPRI, “SIPRI Military Expenditure Database”. Disponible en línia. .

Econòmicament, l’ascens de la Xina és encara més impressionant. En disset dels darrers vint anys, la República Popular de la Xina ha estat, d’entre les economies més importants –incloses les dels Estats Units, la Unió Europea (UE), l’Índia, Rússia i el Japó– la que més ràpidament ha crescut. Per càpita, el PIB de la Xina continua per sota del de Rússia i només suposa una petita part del que generen els EUA, el Japó i la UE [2]2 — Banc Mundial, “Indicadors de Desenvolupament mundial”. Disponible en línia. . Tot i així, es preveu que la República Popular de la Xina es converteixi en l’economia més gran del futur pròxim.

A gran part del món desenvolupat, l’ascens de la Xina al poder internacional es percep de manera bastant escèptica. Les opinions desfavorables sobre la República Popular de la Xina superen les positives per un gran marge a països com el Japó (86%), Suècia (85%), Austràlia (81%), Corea del Sud (75%), Dinamarca (75%), el Regne Unit (74% ), els Països Baixos (73%), els EUA (73%), el Canadà (73%), Alemanya (71%), Bèlgica (71%), França (70%), Espanya (63%) i Itàlia (62 %). D’aquests 14 països, el 78% no confia o no confia gaire en el president xinès Xi Jinping i només el 19% indica que té força o molta confiança en el líder xinès [3]3 — Laura Silver et al. (2020), “Unfavorable Views of China Reach Historic Highs in Many Countries”. Pew Research Center. Disponible en línia. . Una anàlisi més detallada de l’opinió pública a tot Europa mostra que les percepcions negatives de la República Popular de la Xina predominen a gairebé tots els països europeus. Quan se’ls pregunta sobre polítiques específiques, només es percep com a positiu el comerç amb aquest país, mentre que les inversions xineses, la Iniciativa del Cinturó i Ruta de la Seda de la Xina, el potencial militar xinès, l’impacte de la Xina en el medi ambient i l’efecte que té en la democràcia d’altres països es perceben negativament en la majoria, si no en tots els països europeus [4]4 — Richard Q. Turcsányi et al. (2020). European Public Opinion on China in the Age of COVID-19. Differences and Common Ground across the Continent, Olomouc: Palacky University. . En resum, la Xina continua tenint poc poder suau i les persones a Europa i altres països es mostren escèptiques pel que fa al creixent paper mundial d’aquest país.

És possible que la Xina (encara) no sigui el país més influent del món, però l’augment de la seva influència és innegable i sorgeix la pregunta de com el gegant farà tremolar el món. Està justificat, l’escepticisme dels europeus?

Revisionista, d’statu quo o d’un nou tipus: quina mena de potència és la Xina?

Tot i que nombroses i exhaustives anàlisis acadèmiques han estudiat la política exterior de la Xina i els seus efectes en l’ordre global, el paper de la República Popular de la Xina en l’escena mundial continua sent controvertit. Les descripcions de la política exterior xinesa van des d’“agressiva” i “assertiva” fins a “constructiva” i “cooperativa”, i fins i tot “responsable” [5]5 — Aaron L. Friedberg, “The Sources of Chinese Conduct. Explaining Beijing’s Assertiveness”, The Washington Quarterly, 37: 4, 2014, p. 133-150; Alastair Iain Johnston, “How New and Assertive Is China’s New Assertiveness?”, International Security, 37: 4, 2013, p. 7-48; Camilla T.N. Sørensen, “That Is Not Intervention; That Is Interference with Chinese Characteristics: New Concepts, Distinctions and Approaches Developing in the Chinese Debate and Foreign and Security Policy Practice”, China Quarterly 239: 2019, p. 594-316; Feng Zhu i Peng Lu, “Be Strong and Be Good. Continuity and Change in China’s International Strategy under Xi Jinping”, China Quarterly of Internaitonal Strategic Studies, 1: 1, 2015, p. 19-34. .

Per exemple, al Fòrum Econòmic Mundial del 2017, el president de la Xina, Xi Jinping, va ser notícia pel seu compromís amb el multilateralisme, la normativa internacional, i el comerç i les inversions liberals: “Hem de continuar compromesos amb el desenvolupament del lliure comerç i la inversió mundials, promoure la liberalització i la facilitació del comerç i la inversió a través de l’obertura i dient no al proteccionisme. […] Hauríem d’adherir-nos al multilateralisme per defensar l’autoritat i l’eficàcia de les institucions multilaterals. Hauríem d’acatar les normes i complir el que prometem. No hauríem de triar ni ajustar les normes com ens interessi” [6]6 — Discurs del president de la Xina, Xi Jinping, al Fòrum Econòmic Mundial de Davos: “President Xi’s Speech to Davos in Full”, World Economic Forum. Disponible en línia. .

Alguns observadors occidentals van celebrar la declaració de Xi i la van considerar un senyal que la Xina s’havia convertit en el “defensor de la globalització” [7]7 — Ambrose Evans-Pritchard, “China’s Xi Jinping Seizes Davos Stage to Proclaim Himself Defender of Globalisation”, The Telegraph. Disponible en línia. i de l’ordre econòmic liberal [8]8 — Bessma Momani, “Xi Jinping’s Davos Speech Showed the World Has Turned Upside Down”, Newsweek, disponible en línia. Charles Riley, “Davos Marks the Emergence of a Confident, Strong China”, CNN, disponible en línia. . Els escèptics van replicar dient que les paraules de Xi només eren xerrameca. Van assenyalar que la Xina continua sent una de les economies més proteccionistes del món, i que només es compromet metafòricament amb aquells aspectes de l’ordre existent que li proporcionen beneficis [9]9 — Thomas Kellogg, “Xi’s Davos Speech: Is China the New Champion for the Liberal International Order?”, The Diplomat, disponible en línia. The Economist, “Xi Jinping Portrays China as a Rock of Stability”, disponible en línia. .

Això reflecteix perfectament una discussió més àmplia entre els experts en relacions internacionals (RI) que consideren la Xina una potència revisionista o d’statu quo en l’escena mundial. Per a alguns, la República Popular de la Xina pretén, essencialment, remodelar el món segons els seus interessos. Per a ells, el conflicte amb Occident, i amb els EUA en particular, és inevitable [10]10 — John J. Mearsheimer, “La falsa promesa de las instituciones”, International Security, 19: 3, 1994/95, p. 5-49; John J. Mearsheimer, “Bound to Fail. The Rise and Fall of the Liberal International Order”, International Security 43: 4, 2019, p. 7-50. . Per a aquests experts, les institucions internacionals difícilment poden “frenar” la Xina. Els canvis recents en el poder relatiu i les oportunitats que n’han resultat són darrere de la nova actitud assertiva de la Xina i dels intents d’aquest país de reduir les limitacions que exerceixen en el seu poder les institucions internacionals [11]11 — “The Sources of Chinese Conduct. Explaining Beijing’s Assertiveness”, The Washington Quarterly, 37: 4, 2014, p. 133-150; Aaron L. Friedberg, “Globalisation and Chinese Grand Strategy”, Survival, 60: 1, 2018, p. 7-40; Aaron L. Friedberg, “The Signs Were There”, Foreign Affairs, 97: 4, 2018, p. 186-188. .

Altres observadors repliquen que la Xina s’ha anat integrant gradualment en les institucions internacionals existents i que s’ha beneficiat de l’ordre establert. Segons el seu parer, la Xina intenta guanyar més influència en les institucions existents sense qüestionar els seus principis de governança liberal, i fins i tot recollint els mateixos principis en les institucions que ha creat recentment [12]12 — Gilford John Ikenberry, “The Rise of China and the Future of the West”, Foreign Affairs, 78: 1, 2008, pp. 23-37; Gilford John Ikenberry, “Why the Liberal World Order Will Survive”, Ethics and International Affairs, 32: 1, 2018, p. 17-29; Gilford John Ikenberry i Darren J. Lim, China’s Emerging Institutional Statecraft. The Asian Infrastructure Investment Bank and the Prospects for Counter-hegemony, Washington DC: Brookings, 2017. . Pot ser que la República Popular de la Xina no doni suport a totes les institucions internacionals i als seus principis, però generalment dona suport a l’statu quo. Per exemple, la Xina no és partidària de promoure la democràcia ni s’esforça a traçar normes internacionals, ja que ni “adopta” les normes ni les “trenca” [13]13 — Alastair Iain Johnston, Social States: China in International Institutions 1980-2000, Princeton: Princeton University Press, 2008; Alastair Iain Johnston, “China in a World of Orders,” International Security, 44: 2, 2019, p. 9-60; Alastair Iain Johnston, “The Failures of the ‘Failure of Engagement’ with China”, The Washington Quarterly, 42: 2, 2019, p. 99-114; Andrew J. Nathan, “China’s Rise and International Regimes. Does China Seek to Overthrow Global Norms?”. A: Robert S. Ross i Jo Inge Bekkevold (eds.), China in the Era of Xi Jinping. Domestic and Froeign Policy Challenges, Washington DC: Georgetown University Press, 2016, p. 265-195. .

La contradictòria política exterior de la Xina

Els líders xinesos afirmen que la sobirania estatal és la base de la política exterior del país i la seva visió per al futur ordre internacional. A la pràctica, però, la política exterior de la República Popular de la Xina és tan contradictòria com les seves interpretacions acadèmiques.

La República Popular de la Xina, per exemple, va tractar el conflicte territorial al mar de la Xina Meridional de manera assertiva, però ho va combinar amb una voluntat limitada de cooperació. D’una banda, la República Popular de la Xina ignora la jurisdicció del Tribunal Permanent d’Arbitratge de la Haia [17]17 — Tom Phillips, “China Attacks International Court After South China Sea Ruling”, The Guardian. Disponible en línia. , i construeix atols artificials i aposta personal i equipament militar en penyals deshabitats [18]18 — Enrico Fels i Truong-Minh Vu (eds.), Power Politics in Asia’s Contested Waters. Territorial Disputes in the South China Sea, London: Springer, 2016; Minnie Chan, “China to Build Up Atoll in Contested South China Sea, Source Says”, South China Morning Post. Disponible en línia. . De l’altra, la Xina ha acordat “directrius” i ha signat un marc per a un esperat codi de conducta sobre la disputa del mar de la Xina Meridional i no ha rebutjat totalment la jurisdicció de la Convenció de les Nacions Unides sobre el Dret del Mar (CNUDM) [19]19 — Michael Martina, “RPT-China, ASEAN Set ‘Guidelines’ on Sea Row, But No Deal Expected”, Reuters, disponible en línia. Ching Chang, “Examining the Flaws of a South China Sea Code of Conduct”, The Diplomat, disponible en línia. BBC, “Chinese jets intercept US aircraft over East China Sea, US says”, disponible en línia. . En altres regions, el compromís constructiu de la Xina és més clar, com en el seu paper en el Procés d’Istanbul a l’Afganistan, el procés de pau del Sudan del Sud i l’acord nuclear de l’Iran, així com en el seu compromís i contribucions a les Nacions Unides i la seva tasca en la preservació de la pau.

Un altre exemple de política exterior contradictòria és com la República Popular de la Xina aborda els assumptes de la Cort Penal Internacional (CPI). Per exemple, la Xina va rebutjar la jurisdicció de la CPI en no signar l’Estatut de Roma del tribunal. No obstant, aquest rebuig a la CPI no ha impedit que la Xina accepti la jurisdicció del tribunal sobre Darfur, al Sudan, el 2005 i a Líbia, el 2011.

Una contradicció similar caracteritza la manera com la Xina tracta les institucions de Bretton Woods. D’una banda, la República Popular de la Xina ha reconegut l’estatus del Fons Monetari Internacional i del Banc Mundial insistint en què s’augmenti el seu poder de vot en aquestes institucions. D’altra banda, la creació del Banc Asiàtic d’Inversió en Infraestructures (el qual ha adoptat molts dels preceptes del Banc Mundial) [20]20 — Chris Humphrey, “Developmental Revolution or Bretton Woods Revisited? The Prospects of the BRICS New Development Bank and the Asian Infrastructure Investment Bank”, ODI Working Paper 418, Londres: Overseas Development Institute, 2015; Natalie G. Lichtenstein, A Comparative Guide to the Asian Infrastructure Investment Bank, Oxford: Oxford University Press, 2019. ha minat l’eficiència de les institucions de Bretton Woods simplement presentant una alternativa dominada per la Xina [21]21 — Simon Reich, “China’s New Investment Bank Challenges US Influence on Global Economics”, The Conversation. Disponible en línia. .

Per tant, la falta de consens acadèmic sobre com descriure el tractament de la Xina de les regles i les institucions que sustenten l’ordre internacional no és resultat de diferències teòriques, sinó d’una política exterior xinesa contradictòria.

Per què la política exterior de la Xina és contradictòria?

Com explico en detall en un llibre que es publicarà pròximament [22]22 — Tim Nicholas Rühlig, Understanding China’s Foreign Policy Contradictions, Oxford: Oxford University Press, pròxima publicació. , la contradicció de la política exterior i el tractament per part de la Xina de l’ordre internacional existent és en gran part resultat de problemes i vulnerabilitats internes d’aquest país. Des de la revolució del 1949, el país està governat pel Partit Comunista Xinès (PCX). Al principi, la legitimitat del partit es basava en la ideologia comunista. Però, des que el país va adoptar la política de “reforma i obertura”, a partir del 1978, el desenvolupament econòmic i el consegüent augment de la prosperitat i la reducció de la pobresa han substituït el comunisme com la font de legitimació principal del partit. En els darrers anys, però, les taxes de creixement han estat més baixes que les de la dècada anterior, denominada per la Xina “nova normalitat”. Això fa que els líders del partit es preocupin per l’estabilitat del règim. Conseqüentment, el Partit Comunista Xinès està reforçant i fomentant un tercer puntal de la seva legitimitat, concretament l’orgull nacional.

Sorprenentment, però, ni la prosperitat econòmica ni l’orgull nacional com a fonts de legitimitat condueixen a una política clara. Mentre que alguns intenten mantenir el creixement econòmic mitjançant més proteccionisme, altres líders xinesos s’esforcen a contribuir i mantenir una economia internacional oberta que va resultar positiva per al desenvolupament xinès en el passat. Així mateix, l’orgull nacional pot conduir a un nacionalisme agressiu o traduir-se en una gran potència responsable que busca obtenir prestigi internacional i que aprecia les institucions internacionals i la seva fiabilitat.

Aquestes interpretacions diferents de les fonts principals de legitimitat del Partit Comunista Xinès apunten al fet que la Xina és menys monolítica del que podria semblar des d’una perspectiva aliena. Tot i que a la Xina la presa de decisions sembla una caixa negra difícil d’entendre des de l’exterior, la recerca acadèmica demostra de manera convincent que la presa de decisions en matèria de política interior i exterior d’aquest país està més fragmentada i descentralitzada del que es podria pensar [23]23 — Linda Jakobson and Dean Knox, “New Foreign Policy Actors in China”, SIPRI Policy Paper 26, Stockholm, SIPRI, 2010; David Shambaugh (ed.), The Modern Chinese State, Cambridge: Cambridge University Press, 2000; David Shambaugh, “China’s Long March to Global Power”. A: China & the World, David Shambaugh (ed.), Nova York: Oxford University Press, 2020, p. 3-21; Suisheng Zhao, “China’s Foreign Policy Making Process. Players and Institutions”, A: China & the World, David Shambaugh (ed.), Nova York: Oxford University Press, 2020, pp. 85-110. .

Per tant, la contradictòria política exterior de la Xina és resultat de problemes i vulnerabilitats internes. Ja el 2017, Susan Shirk afirmava que els líders xinesos temien el malestar popular i l’opinió pública perquè podien posar en perill la supervivència del règim [24]24 — Susan Shirk (2007), China. Fragile Superpower, Oxford: Oxford University Press. . Shirk argumenta convincentment que, si bé els responsables polítics dels països occidentals només s’enfronten al risc de perdre poder, els delegats del partit i les seves famílies es preocupen per la possibilitat de perdre els seus mitjans de subsistència, i fins i tot la vida, si cau el règim. Més recentment, Thomas Christensen ha subratllat com una barreja tosca de confiança nacionalista i un sentiment nacional per la vulnerabilitat del règim està provocant que la política exterior xinesa sigui més complexa i contradictòria [25]25 — Thomas J. Christensen, “The Advantages of an Assertive China. Responding to Beijing’s Abrasive Diplomacy”, Foreign Affairs, 90: 2, 2011, p. 54-67; Thomas J. Christensen, The China Challenge. Shaping the Choices of a Rising Power, Nova York: W. W. Norton, 2015. .

Com l’ascens de la Xina està canviant l’ordre internacional

És possible que la Xina no tingui una visió global d’un ordre internacional alternatiu o una gran estratègia subjacent en la seva política exterior, però això no vol dir que no hagi de tenir cap impacte en el futur ordre internacional. La Xina és vulnerable, però no dèbil. Pensant en la seva pròpia flexibilitat, la Xina qüestiona les definicions universals del vocabulari fonamental de les relacions internacionals, que van des del significat de la democràcia fins als drets humans i el lliure comerç. La República Popular de la Xina s’esforça, a més, a sotmetre el dret internacional a la interpretació dels estats sobirans, cosa que debilita la vinculació jurídica de la normativa internacional.

En resum, l’ascens de la Xina al poder internacional no ve acompanyat d’un ordre alternatiu, sinó que en debilita l’actual. Atès que l’enfocament de la Xina està motivat en gran part per les seves vulnerabilitats internes, és difícil que tercers països, inclosos la Unió Europea i els seus estats membres, puguin influir en la trajectòria d’aquest país.

• Referències

  1 —

  SIPRI, “SIPRI Military Expenditure Database”. Disponible en línia.

  2 —

  Banc Mundial, “Indicadors de Desenvolupament mundial”. Disponible en línia.

  3 —

  Laura Silver et al. (2020), “Unfavorable Views of China Reach Historic Highs in Many Countries”. Pew Research Center. Disponible en línia.

  4 —

  Richard Q. Turcsányi et al. (2020). European Public Opinion on China in the Age of COVID-19. Differences and Common Ground across the Continent, Olomouc: Palacky University.

  5 —

  Aaron L. Friedberg, “The Sources of Chinese Conduct. Explaining Beijing’s Assertiveness”, The Washington Quarterly, 37: 4, 2014, p. 133-150; Alastair Iain Johnston, “How New and Assertive Is China’s New Assertiveness?”, International Security, 37: 4, 2013, p. 7-48; Camilla T.N. Sørensen, “That Is Not Intervention; That Is Interference with Chinese Characteristics: New Concepts, Distinctions and Approaches Developing in the Chinese Debate and Foreign and Security Policy Practice”, China Quarterly 239: 2019, p. 594-316; Feng Zhu i Peng Lu, “Be Strong and Be Good. Continuity and Change in China’s International Strategy under Xi Jinping”, China Quarterly of Internaitonal Strategic Studies, 1: 1, 2015, p. 19-34.

  6 —

  Discurs del president de la Xina, Xi Jinping, al Fòrum Econòmic Mundial de Davos: “President Xi’s Speech to Davos in Full”, World Economic Forum. Disponible en línia.

  7 —

  Ambrose Evans-Pritchard, “China’s Xi Jinping Seizes Davos Stage to Proclaim Himself Defender of Globalisation”, The Telegraph. Disponible en línia.

  8 —

  Bessma Momani, “Xi Jinping’s Davos Speech Showed the World Has Turned Upside Down”, Newsweek, disponible en línia. Charles Riley, “Davos Marks the Emergence of a Confident, Strong China”, CNN, disponible en línia.

  9 —

  Thomas Kellogg, “Xi’s Davos Speech: Is China the New Champion for the Liberal International Order?”, The Diplomat, disponible en línia. The Economist, “Xi Jinping Portrays China as a Rock of Stability”, disponible en línia.

  10 —

  John J. Mearsheimer, “La falsa promesa de las instituciones”, International Security, 19: 3, 1994/95, p. 5-49; John J. Mearsheimer, “Bound to Fail. The Rise and Fall of the Liberal International Order”, International Security 43: 4, 2019, p. 7-50.

  11 —

  “The Sources of Chinese Conduct. Explaining Beijing’s Assertiveness”, The Washington Quarterly, 37: 4, 2014, p. 133-150; Aaron L. Friedberg, “Globalisation and Chinese Grand Strategy”, Survival, 60: 1, 2018, p. 7-40; Aaron L. Friedberg, “The Signs Were There”, Foreign Affairs, 97: 4, 2018, p. 186-188.

  12 —

  Gilford John Ikenberry, “The Rise of China and the Future of the West”, Foreign Affairs, 78: 1, 2008, pp. 23-37; Gilford John Ikenberry, “Why the Liberal World Order Will Survive”, Ethics and International Affairs, 32: 1, 2018, p. 17-29; Gilford John Ikenberry i Darren J. Lim, China’s Emerging Institutional Statecraft. The Asian Infrastructure Investment Bank and the Prospects for Counter-hegemony, Washington DC: Brookings, 2017.

  13 —

  Alastair Iain Johnston, Social States: China in International Institutions 1980-2000, Princeton: Princeton University Press, 2008; Alastair Iain Johnston, “China in a World of Orders,” International Security, 44: 2, 2019, p. 9-60; Alastair Iain Johnston, “The Failures of the ‘Failure of Engagement’ with China”, The Washington Quarterly, 42: 2, 2019, p. 99-114; Andrew J. Nathan, “China’s Rise and International Regimes. Does China Seek to Overthrow Global Norms?”. A: Robert S. Ross i Jo Inge Bekkevold (eds.), China in the Era of Xi Jinping. Domestic and Froeign Policy Challenges, Washington DC: Georgetown University Press, 2016, p. 265-195.

  14 —

  Christian A. Hess, “Keeping the Past Alive. The Use of History in China’s Foreign Relations”. A: Shaun Breslin (ed.), Handbook of China’s International Relations, Londres: Routledge, 2010, p. 47-54; Christopher A. Ford, The Mind of Empire. China’s History and Modern Foreign Relations, Lexington: The University Press of Kentucky, 2010; Nele Noesselt, “Is There a “Chinese School” of IR?”, GIGA Working Papers 188, Hamburg: GIGA, 2012; Martin Jacques, When China Rules the World. The End of the Western World and the Birth of a New Global Order, Nova York: The Penguin Press, 2009; Weiwei Zhang, La ola china. El ascenso de un estado civilización, China Intercontinental Press, 2017.

  15 —

  Yaqing Qin, “Chinese Culture and Its Implications for Foreign Policy-making”, China International Studies 2011, p. 45-65; Yaqing Qin, “Rule, Rules, and Relations: Towards a Synthetic Approach to Governance”, The Chinese Journal of International Politics 4: 2, 2011, p. 117-145; Yaqing Qin, A Relational Theory of World Politics, Cambridge: Cambridge University Press, 2018.

  16 —

  Tingyang Zhao, “Rethinking Empire from a Chinese Concept ‘All-under-Heaven’ (Tian-xia)”, Social Identities 12: 1, 2006, p. 29-41; Tingyang Zhao, “A Political World Philosophy in Terms of All-under-heaven (Tian-xia)”, Diogenes, 56: 2009, p. 5-18; Tingyang Zhao, “The Ontology of Coexistence. From Cogito to Facio”, Diogenes, 57: 4, 2010, p. 27-36.

  17 —

  Tom Phillips, “China Attacks International Court After South China Sea Ruling”, The Guardian. Disponible en línia.

  18 —

  Enrico Fels i Truong-Minh Vu (eds.), Power Politics in Asia’s Contested Waters. Territorial Disputes in the South China Sea, London: Springer, 2016; Minnie Chan, “China to Build Up Atoll in Contested South China Sea, Source Says”, South China Morning Post. Disponible en línia.

  19 —

  Michael Martina, “RPT-China, ASEAN Set ‘Guidelines’ on Sea Row, But No Deal Expected”, Reuters, disponible en línia. Ching Chang, “Examining the Flaws of a South China Sea Code of Conduct”, The Diplomat, disponible en línia. BBC, “Chinese jets intercept US aircraft over East China Sea, US says”, disponible en línia.

  20 —

  Chris Humphrey, “Developmental Revolution or Bretton Woods Revisited? The Prospects of the BRICS New Development Bank and the Asian Infrastructure Investment Bank”, ODI Working Paper 418, Londres: Overseas Development Institute, 2015; Natalie G. Lichtenstein, A Comparative Guide to the Asian Infrastructure Investment Bank, Oxford: Oxford University Press, 2019.

  21 —

  Simon Reich, “China’s New Investment Bank Challenges US Influence on Global Economics”, The Conversation. Disponible en línia.

  22 —

  Tim Nicholas Rühlig, Understanding China’s Foreign Policy Contradictions, Oxford: Oxford University Press, pròxima publicació.

  23 —

  Linda Jakobson and Dean Knox, “New Foreign Policy Actors in China”, SIPRI Policy Paper 26, Stockholm, SIPRI, 2010; David Shambaugh (ed.), The Modern Chinese State, Cambridge: Cambridge University Press, 2000; David Shambaugh, “China’s Long March to Global Power”. A: China & the World, David Shambaugh (ed.), Nova York: Oxford University Press, 2020, p. 3-21; Suisheng Zhao, “China’s Foreign Policy Making Process. Players and Institutions”, A: China & the World, David Shambaugh (ed.), Nova York: Oxford University Press, 2020, pp. 85-110.

  24 —

  Susan Shirk (2007), China. Fragile Superpower, Oxford: Oxford University Press.

  25 —

  Thomas J. Christensen, “The Advantages of an Assertive China. Responding to Beijing’s Abrasive Diplomacy”, Foreign Affairs, 90: 2, 2011, p. 54-67; Thomas J. Christensen, The China Challenge. Shaping the Choices of a Rising Power, Nova York: W. W. Norton, 2015.