Entrevista | Dirk Messner: «Hi ha un nou consens verd d’àmbit global»

Dirk Messner, Eva Jané Llopis

Abans de l’esclat de la pandèmia de la COVID-19, la lluita contra la crisi climàtica era un tema central en l’agenda mundial. La creixent conscienciació i mobilització de molts ciutadans i, especialment, dels joves —amb moviments com Fridays for Future— va promoure un canvi de perspectiva en el debat polític, tant a les institucions públiques com al sector privat. Dirk Messner, president de l’Agència Alemanya de Medi Ambient, és una de les veus més reconegudes en l’àmbit del desenvolupament sostenible. Autor de llibres com Germany and the World 2030 (2018), és expert en globalització, governança global, descarbonització, sostenibilitat i canvi digital, cooperació internacional i canvi social. En aquesta entrevista amb Eva Jané, directora de Salut i Objectius de Desenvolupament Sostenible a ESADE, assessora del CADS (Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible) i coordinadora d’aquest número especial de la revista IDEES, Messner avalua la implementació de l’Agenda 2030 i els Objectius de Desenvolupament Sostenible i reflexiona sobre la necessitat de fomentar transformacions profundes. També ens recorda que, com a ciutadans, podem fer tres coses per avançar cap a un món més sostenible: votar, organitzar-nos políticament i canviar els nostres patrons de consum.

Des de l’adopció de l’Agenda 2030 de les Nacions Unides, cada vegada sentim més veus de l’àmbit científic que afirmen que, tot i que teòricament els ODS tenen un suport ampli, encara afrontem reptes relacionats amb el canvi climàtic, l’esgotament dels recursos i les desigualtats creixents. La sostenibilitat ha guanyat terreny en l’opinió pública i s’ha fet lloc en algunes agendes polítiques, però la COVID-19 també ha tingut conseqüències negatives i ens ha fet retrocedir en alguns dels avenços que havíem aconseguit ara. Quina avaluació general fa vostè de la situació? Creu que en el món s’està produint el canvi que necessitem per assolir els objectius de l’Agenda 2030?

Primer, hi ha l’Agenda com a tal i després apareix la Covid-19. Tinc tres observacions sobre l’Agenda. En primer lloc, considero que l’Agenda 2030 té a veure amb una transformació profunda, no amb canvis incrementals, i cada cop hi ha més consens sobre això. En segon lloc, vull posar èmfasi en el fet que ho podem aconseguir. Crec que les condicions prèvies per a l’assoliment de l’Agenda 2030 ja existeixen, pel que fa a les nostres capacitats tecnològiques o institucionals, el finançament necessari per fer-ho realitat… aquestes condicions prèvies ja hi són. Ho podem aconseguir. Ho hem d’aconseguir. En tercer lloc, penso que hem d’accelerar, perquè anem massa lents.

En aquest context que descric, de sobte i de manera inesperada, apareix la Covid-19 i canvia el panorama. Voldria fer algunes observacions sobre aquest tema, com per exemple que em sorprèn que, en l’àmbit climàtic, anem aconseguint objectius climàtics cada vegada més ambiciosos a tot el món, enmig de la pandèmia i de la crisi generada per aquesta. Això és interessant, perquè el 2008 i el 2009, durant la crisi financera, qüestions com la sostenibilitat, el clima, l’ecologia, l’agenda dels ODS —que aleshores encara estava emergint— es van veure com un luxe, com una cosa en la qual no ens podríem centrar en aquell moment de crisi. Aquesta vegada sembla diferent.

Hi ha altres àmbits en què hauríem d’esforçar-nos i accelerar més, àmbits en què fins ara no ho hem fet bé?

Això es podria explicar amb la proesa de la Unió Europea. Des d’una perspectiva global, hi ha un nou consens verd d’àmbit mundial. Si examinem les primeres imatges i dades sobre inversions reals, a Europa, de fet, la situació no és tan negativa. Estem invertint en sostenibilitat i protecció del clima més que altres regions i països, la qual cosa és positiva. No obstant això, si ens fixem en la primera seqüència de la crisi de la Covid-19 en el panorama europeu, diria que la primera reacció es va articular a nivell nacional. Vam tancar fronteres; vam buscar respostes nacionals i locals. Hi va haver poca cooperació europea, cosa que em va semblar frustrant.

La segona seqüència va ser molt important i interessant. Durant el maig i l’abril vaig discutir amb molts dels meus col·legues, caps d’altres agències europees de medi ambient: vam discutir l’impacte de la crisi del coronavirus en les nostres economies, en la nostra gent, i si hi havia l’oportunitat d’impulsar una recuperació verda. La gent de països amb economies més dinàmiques va afirmar que als seus països hi havia una convergència entre els discursos de recuperació i l’economia verda i la protecció del clima. No obstant, a les economies més dèbils passava el contrari. Les persones de a països amb economies més dèbils, amb percentatges elevats de deute i atur, van afirmar que parlar de la protecció del clima als seus països era molt difícil en una situació així.

Més endavant, els líders de la Unió Europea van aprovar el paquet de 750.000 milions d’euros [un paquet de recuperació d’estímuls post-Covid-19 —Next Generation EU— aprovat pels líders de la Unió Europea el desembre del 2020]. Aquest ha estat un exemple de solidaritat europea: la majoria d’aquests diners s’estan dirigint cap als països més febles. Sense aquest tipus de solidaritat, basada en la cooperació internacional, no hauríem assolit l’objectiu climàtic, més ambiciós, al qual vam arribar a principis de desembre del 2020 —tot i que m’hauria agradat que l’objectiu fos més ambiciós: vam defensar la urgència de reduir els gasos amb efecte d’hivernacle entre un 40% i un 60-65%, i la reducció va ser del 55%—. Tot i això, si no hagués estat per aquest paquet de 750.000 milions d’euros, basat en la solidaritat europea, no hauríem assolit aquest objectiu.

Crec que un dels grans reptes que afrontem és que sembla que oblidem que hi ha un Sud Global. No només tenim actors més dèbils en el context europeu, a qui hem de donar suport, sinó que, a nivell mundial, hi ha grans divergències i discrepàncies des d’una perspectiva econòmica i social. A més, en comparació amb el 2008 i el 2009, la situació actual és diferent en un sentit negatiu: en aquell moment es van fer inversions importants per estabilitzar els mercats del Sud Global. Aquesta vegada, això no s’ha produït a una escala tan gran. A Europa, tenim un bon paquet d’estímuls econòmics per al Green Deal europeu (Pacte Verd Europeu) i estem intentant sincronitzar els paquets verds amb els programes de recuperació, però la perspectiva que tenim més enllà dels nostres horitzons europeus és massa dèbil. M’agradaria que s’assumissin molts més compromisos arreu del món per connectar els paquets de recuperació amb els problemes socials i la sostenibilitat.

Hi ha molts indicis que apunten que ja no podrem assolir els compromisos assumits durant la Cimera sobre l’Ambició Climàtica de fa cinc anys i que, tot i que Europa podria estar anant en la direcció correcta, això no s’aplica necessàriament a altres països. Tenint en compte els compromisos que es van assumir durant la Cimera sobre l’Ambició Climàtica, i possiblement en futures converses de la COP26, on creu que són les solucions? Quins són els passos que caldria fer per concentrar tothom cap als objectius que hem d’assolir?

D’una banda, crec que les nostres societats es troben en un punt d’inflexió. De l’altra, considero que hi ha una nova divergència en l’economia global. El punt d’inflexió que observo als nostres països és que hi ha molta pressió perquè se’ns acaba el temps per impulsar accions a favor del clima. Cada dècada, fins a mitjans del segle XXI, hem de reduir a la meitat les emissions mundials: això és una reducció dràstica, que s’ha d’accelerar. D’altra banda, crec que hi ha molta més ambició en els discursos i que, per primera vegada, molts països s’estan comprometent a construir una economia de “zero emissions”.

A París, fa cinc anys, no vam sentir aquests discursos. Hi havia l’objectiu dels 2ºC, que deixava un marge d’entre 1,5 i 2 graus, i es va parlar de manera vaga de la descarbonització que s’havia de produir durant el segle XXI. En l’actualitat, no obstant, molts més països parlen d’assolir l’objectiu de zero emissions el 2050, o fins i tot abans. És un canvi molt gran. Tenim el compromís de la Unió Europea, del nou govern dels Estats Units —un compromís molt important perquè es tracta d’un actor molt rellevant a nivell mundial— i, per primera vegada, hem pogut sentir l’opinió de la Xina sobre l’augment de les emissions i el seu compromís amb l’objectiu de zero emissions el 2060. Sabem que és massa tard, però és positiu que per primer cop haguem adoptat una perspectiva de zero emissions. Per tant, veig que hi ha un punt d’inflexió entre l’augment de l’ambició dels discursos i el fet que se’ns està acabant el temps.

On veu les oportunitats de canvi? Com podem arribar al Sud Global?

Els actors del G20 ens hem de posar d’acord, perquè el 80% de les emissions, el consum de recursos i l’impacte negatiu en els ecosistemes el causem nosaltres. És a les nostres mans. Ara, molts governs accepten aquest tipus de responsabilitat i els hem de convèncer que, si no parem atenció al Sud Global i els convertim en socis del procés de transformació sostenible, no aconseguirem allò a què ens hem compromès. Els països del G20 produïm el 80% de l’impacte, però també cal tenir en compte l’altre 20%. De manera que, fins i tot si tots (l’OCDE i el G20) ens dirigim a una economia de zero emissions de cara al 2050, continuarem necessitant que els altres socis s’impliquin. En cas contrari, perdrem la batalla des del punt de vista del clima.

A més, des d’una perspectiva social, la major part de la feina a l’hora de reduir les tendències de desigualtat i pobresa s’ha de gestionar al Sud Global des d’una perspectiva d’estabilitat. I com a nacions riques, hi hauríem d’estar interessats. Aquesta és la connexió en què ens hem de centrar. Per tant, si ara tenim l’oportunitat de replantejar-nos les relacions transatlàntiques, no només hauríem de parlar del clima, els ecosistemes i les infraestructures de sostenibilitat, sinó també dels problemes de desigualtat, la pobresa i la manera d’aconseguir que el Sud Global s’impliqui en la transformació. Considero que fa deu anys teníem una perspectiva més ferma sobre les relacions amb el Sud Global i érem menys ambiciosos des del punt de vista climàtic. Ara és al revés. Ara treballem per fer front al repte climàtic i ens oblidem del Sud Global. No obstant, a l’Agenda 2030 ens vam comprometre a fer convergir aquestes dues dimensions.

Quina és la relació entre digitalització i sostenibilitat? La digitalització podria contribuir a millorar la situació del Sud Global?

És un tema complex. Si mirem enrere, és sorprenent que el 2015 [any de l’Acord de París] no tinguéssim en compte la digitalització. Quan vam adoptar els ODS i l’Acord de París, no hi va haver cap debat sobre el canvi tecnològic. No n’érem experts, i els experts digitals no eren experts en els nostres problemes de sostenibilitat. Vaig ser un dels autors d’un informe que analitzava la possible convergència entre aquestes dues megatendències, la digitalització i la sostenibilitat, i, en poques paraules, l’informe va demostrar que aquestes tecnologies ens podrien ajudar a avançar molt més ràpidament cap a la implementació dels ODS. Per tant, podem dir que el potencial de la digitalització és enorme.

No obstant això, el que també va demostrar l’informe és que aquestes tendències de digitalització ja fa vint anys que s’estan desenvolupant i ara només s’estan accelerant Des que aquestes tendències son vigents no hem vist una desconnexió entre la creació de riquesa i el consum de recursos, o entre la creació de riquesa i les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle. Per tant, si no construim les connexions necessàries entre la transformació digital i la transformació sostenible, no aconseguirem els objectius i ens estarem dirigint acceleradament cap a la direcció equivocada. Aquestes tecnologies són eines dissenyades per fer-ho tot encara més eficient, per accelerar els processos i automatitzar-los. Hem de reconèixer que aquestes tecnologies també es podrien utilitzar de maneres molt perjudicials. Per posar-ne un exemple, amb el reconeixement de veu es poden rastrejar persones a tot arreu, cada segon. I si això és aprofitat pels règims autoritaris, òbviament la democràcia i la llibertat es veuran amenaçades. Hem d’entendre com utilitzar aquestes tecnologies amb prudència, però sense oblidar que el seu potencial és molt gran.

Podria reflexionar sobre l’impacte del Green Deal europeu i els objectius per al 2050?

Podem destacar dues coses sobre el Green Deal europeu i la seva importància. L’actual és la primera Comissió Europea que concep la sostenibilitat com un tema urgent. Amb la Comissió Juncker [Juncker va ser president de la Comissió Europea del 2014 al 2019] era molt difícil parlar d’aquest tipus de coses. Ara tota la Comissió es pren seriosament el Green Deal europeu com un objectiu principal. Això és molt positiu. A més, la Comissió Europea ha agrupat moltes estratègies dins el projecte de sostenibilitat. Això és encara millor que en el context alemany, ja que aquí tenim una estratègia de sostenibilitat del govern alemany, però també tenim una estratègia de creixement, una estratègia d’ocupació i una estratègia de competitivitat i, per tant, la nostra estratègia de sostenibilitat és una entre moltes altres estratègies, no és la peça central. El nostre raonament sempre ha estat “creixement, ocupació, tecnologia”. Ara la Comissió Europea ha agrupat les estratègies i espero que puguem implementar un projecte de sostenibilitat molt més transversal.

Podem pensar que això es convertirà en una tendència als països i es consolidarà a través de lleis? Un dels grans problemes dels ODS és la seva verticalització: la Comissió, i aquesta nova direcció cap a la qual està empenyent, pot fer que la sostenibilitat sigui més central en el funcionament dels països?

El que em fa veure la situació de manera optimista és l’heurística, amb la qual tots treballem per poder definir en quina direcció ens movem o quines són les nostres orientacions estratègiques. Com que el món és complex, no podem decidir cada dia quines noves direccions prendrem. El projecte europeu es va construir després de la Segona Guerra Mundial. Aquesta va ser una heurística important, que va configurar un determinat mapa mental de com havia de ser Europa. Després de la Segona Guerra Mundial, a la majoria de països europeus, la implementació de les xarxes de seguretat social, el que anomenem estat del benestar, va suposar un gran canvi de perspectiva. Es va passar d’una economia de mercat sense objectiu a una economia de mercat que treballava en direcció a un estat del benestar. Aquests tipus de canvis sistèmics són canvis importants que han remodelat les nostres societats.

Com respondran els ciutadans europeus a tots aquests problemes? Amb la situació actual de la Covid-19, els ciutadans s’oposaran a canvis polítics importants o hi ha pressió per abordar tots aquests problemes urgents que ajudi a fer un salt cap a regulacions més fermes?

Si ens fixem en el context alemany, em fa l’efecte que tenim molt suport per avançar en aquesta direcció, després de totes aquestes dècades de debat. La major part de la societat defensa aquesta transformació, independentment del color dels partits polítics. Com a tots els països europeus, tenim d’un 15 a un 25% de nacionalistes, escèptics pel que fa al clima, la ciència i les empreses internacionals. Però l’altre 75% es dirigeix cap a aquest nou consens. Tenim debats socialdemòcrates sobre com gestionar la transició verda. Tenim debats amb el partit verd alemany sobre la gestió de les transformacions sostenibles. Tenim discussions amb els conservadors al respecte. La tendència principal, doncs, es dirigeix cap a la convergència en favor de les transformacions sostenibles, cosa que és molt important.

Al sector privat el debat cap al consens és molt similar. A l’Agència Mediambiental Alemanya també vam analitzar el debat durant la crisi del coronavirus a la nostra premsa empresarial, que està orientada al sector privat. Allà les observacions també contrasten amb les de la crisi financera del 2008 i el 2009. Aquesta vegada, el sector privat ha vinculat els seus conceptes empresarials i futurs models de negoci amb la necessitat de dirigir-se cap a la protecció del clima i augmentar la innovació cap a l’eficiència dels recursos. A més, tenim el moviment de joves contra l’emergència climàtica anomenat Fridays for Future. Fa vint-i-cinc anys que l’esperem i ara són aquí i estic content de veure-ho. La gent pot canviar coses i perspectives, i això ha impressionat molts polítics i decisors. Els nostres fills obliguen la nostra generació a discutir sobre aquests temes, i crec que això és molt positiu.

Per acabar amb aquesta perspectiva positiva, què diria als ciutadans, de qualsevol origen o professió, per ajudar-los a avançar cap a un món més sostenible? Què pot fer cadascú a nivell individual per contribuir a la transformació?

Assenyalaria tres coses que els ciutadans podem fer. La primera és que podem votar, almenys en les democràcies. Als EUA fa poc hem vist que els ciutadans poden marcar la diferència. Votar partits que avancen en aquesta direcció és a les nostres mans com a ciutadans. La segona és que els joves ens demostren que si ens mobilitzem políticament podem impulsar canvis. És necessari organitzar majories per a una transformació profunda ja que les transformacions profundes no poden fer-se contra les majories. Organitzar-nos políticament, tal com ens està demostrant la generació dels joves, pot fer que la transformació tingui èxit.

Pel que fa a la tercera acció, estic d’acord quan molts dels meus companys defensen que hem de canviar molts sistemes: la mobilitat, l’energia, etc. Nosaltres, com a ciutadans no podem canviar els sistemes, que s’han de modificar amb decisions polítiques, del nostre govern i del sector privat. Tot i així, com a ciutadans i individus podem marcar la diferència en termes dels nostres patrons de consum. La mobilitat és un tema molt important pel que fa a la protecció del clima. Podem escollir conduir cotxes petits o cotxes increïblement grans, podem utilitzar el transport públic… Els nostres patrons de mobilitat poden ser molt diferents. Òbviament, la nostra empremta ecològica és a les nostres mans.