La crisi de la sobirania a Europa

Tres significats del Brexit en el nou paradigma de la sobirania

Kalypso Nicolaïdis

Els escenaris actuals de globalització, crisi migratòria i climàtica porten aparellats múltiples desafiaments socials, polítics, culturals, identitaris i econòmics que les societats europees han d’afrontar i que amenacen les bases sobre les quals s’ha construït el projecte de la Unió Europea. Amb voluntat de generar un debat profund sobre “La crisi de la sobirania a Europa”, el Centre d’Estudis de Temes Contemporanis (CETC) i el Barcelona Centre for International Affairs (CIDOB) van reunir a Barcelona diversos acadèmics i experts internacionals els dies 20 i 21 de novembre de 2019. L’intercanvi d’idees va estar centrat a teoritzar sobre el significat del concepte de sobirania i el paper que tenen i haurien de tenir els Estats membres dins de la UE. Entre les tensions existents, es va destacar el seu possible nivell d’autonomia entre el supranacionalisme i l’intergovernamentalisme i la creixent demanda de les ciutats, les regions i la ciutadania d’una major participació en la presa de decisions.

Cadascun dels dos dies del seminari es va estructurar, sota propostes diferents, al voltant de dues ponències inicials i principals de gran prestigi com la de Kalypso Nicolaïdis i la d’Ulrike Guérot, seguides ambdues per una taula rodona de debat, en les quals van participar diversos acadèmics i experts en la temàtica. El primer dia es van tractar les possibles concepcions d’una integració europea que pugui incloure i integrar les diferents demandes i necessitats que afronten els ciutadans i Estats europeus. La segona sessió, per la seva part, va posar èmfasi en la comprensió de la idea de la sobirania com una manera de “prendre novament el control”, arran de les crisis econòmica i migratòria. A continuació, es descriuran breument les idees principals de cadascun dels ponents del seminari.

Tres significats del Brexit en el nou paradigma de la sobirania

Kalypso Nicolaïdis, durant la seva intervenció, va argumentar que la crisi actual d’Europa està relacionada amb l’oblit de com compartir entre estats membres les seves riqueses, ingressos, esperances i pors. En conseqüència, es pregunta si és possible imaginar un Brexit més intel·ligent, brillant i gentil. Considera que quan els europeus miren als seus propis conflictes i als dels altres, hi ha 3 teatres de reconeixement mutu que interactuen: el primer és a nivell local (com els dos costats del Brexit o de Catalunya); el segon a nivell nacional (Espanya vs Catalunya); i, finalment, la seva interacció amb l’àmbit internacional (Espanya amb la resta d’Europa i del món). Si no s’adopta l’esperit de reconeixement mutu (que implica escoltar l’altre, tenir confiança i empatia) en qualsevol d’aquests nivells, es perd el reconeixement en els altres dos.

Al llarg de la seva exposició va fer ús de la mitologia bíblica i grega per explicar el complex fenomen del Brexit. Això es deu que considera que els mites, pel seu abast universal, són el llenguatge adequat per arribar al reconeixement mutu. De la mateixa manera, utilitza tres símils per descriure el Brexit: és com Exodus (un poble esclavitzat que serà alliberat de les cadenes de Brussel·les), com Reckoning (les crisis de la UE han deixat de banda la gent) i com Sacrifice (abandonar la UE per salvar-la). Nicolaïdis es pregunta si el Brexit podria ser vist com un sacrifici autoreflexiu per pensar de què es tracta Europa i recuperar la unitat. En aquest sacrifici, aquesta Gran Bretanya pot pensar-se com el boc expiatori perfecte, prou prescindible per ser sacrificat, però alhora prou important com per ser sacrificat de manera significativa.

Sobiranies: integració europea i governança multinivell

La taula rodona que va prendre el relleu d’aquesta ponència inicial va estar integrada per quatre experts que van desenvolupar els reptes de la integració i cooperació de l’Europa contemporània. En primer lloc, Simon Toubeau va exposar els actuals i futurs escenaris respecte l’autodeterminació nacional en temps de sobirania “compartida”. Va destacar dues vies possibles per a la UE: continuar sent una unió que prioritza el mercat econòmic únic o, d’altra banda, generar un govern multinivell per a un conflicte multifuncional.

Per la seva part, Marc Sanjaume va centrar la seva ponència en els moviments d’integració i secessió de la UE. Considera que la seva capacitat de resposta a la demanda de sobirania dels conflictes territorials és ínfima. Aquesta podria ser més ambiciosa institucionalment i inspirar-se en altres experiències, com el cas del Canadà. Finalment, per pensar una futura UE com una federació, s’ha de plantejar la possibilitat que es realitzin missions intra-frontereres per afrontar aquests conflictes, com ho fa portes enfora.

Seguidament, Umut Ozkirimli va fer referència a l’ús dels mites en el seu segon significat, com a creença que no és totalment pura i pot ser errada, per polemitzar respecte del que significa la sobirania i qui pot parlar en nom del poble. Finalment, Pol Bargués va associar la crisi de sobirania europea a la crisi de la democràcia. La desil·lusió envers la democràcia que impera al poble europeu és producte que els seus parlamentaris obstaculitzen la resolució de conflictes –com el cas del Brexit– en comptes de resoldre’ls. Això contrasta, com van assenyalar altres experts de la taula, amb el consens aparent respecte la política exterior de la UE, ja que intenta resoldre conflictes democràtics que no pot resoldre al propi territori afectat.

Significat, abast i límits de la sobirania. Temps de “modernitat global”

En la segona sessió, Ulrike Guérot va desenvolupar la seva ponència partint del significat, l’abast i els límits de la sobirania en la “Modernitat Global”. Pensar la sobirania implica preguntar-se sobre qui decideix i, en conseqüència, qui sanciona allò decidit. No podem garantir que continuï sent l’Estat nacional, en l’actualitat. Per això ens trobem en un moment de recerca d’instruments que garanteixin la sobirania i l’ordre global. Per a la professora de Danube-University Krems ens trobem en un moment proper al Stasis (concepte de Giorgio Agamben) en el qual el sistema es trenca perquè el sistema democràtic no representa tots, sinó que ha esdevingut escèptic.

Per repensar les implicacions de la sobirania, Guérot destaca els usos massius d’Internet. En un moment en què les xarxes socials ofereixen la possibilitat d’exercir un nivell de participació ciutadana tan alta, els mecanismes democràtics es ressenten i són percebuts mancats de valor. Si bé el centre de les decisions europees es troba a Brussel·les, els ciutadans, veritables sobirans, no són consultats. D’aquesta forma considera que la construcció d’una nova Federació Europea és possible, on els seus ciutadans trien ser iguals davant de la llei i, en conseqüència, són sobirans, i on la llibertat sigui entesa com l’acte de realitzar allò que és necessari i no merament el que es desitja (Leviatan de Thomas Hobbes). Finalment, un altre dels inconvenients de la UE actual és que no pot ser sobirana ja que no és independent: necessita els recursos d’altres països com els EUA, Rússia i la Xina. Cal preguntar-se si som capaços de renunciar a aquests recursos i intentar construir-ne propis per ser sobirans.

Taking Back Control? Desigualtats i Europa social

La segona i última taula rodona de la trobada va estar centrada en la relació entre el concepte de sobirania i les possibles formes d’abordar les preocupacions socials. Va prendre la paraula Eulàlia Rubio amb una anàlisi tant del significat i les accions de l’Europa social per combatre les seves desigualtats com de la seva acció al llarg del temps i les implicacions –presents i passades– que això té en el pressupost de la UE. Va ressaltar que, si bé la imatge d’Europa està molt afectada per la crisi, hi ha debats sobre com utilitzar el pressupost per mitigar aquesta imatge. Actualment, les tensions entre els estats membres es divideixen entre els qui demanden més pressupostos socials i els qui critiquen la forma que han pres les despeses els darrers anys.

La intervenció del segon expert de la jornada, Emmanuel Comte, va pivotar sobre la relació entre migració i sobirania a l’Europa actual i com està evolucionant. Va discutir sobre les possibles regulacions i decisions a prendre respecte la sobirania de la UE envers els processos migratoris, tant interns com externs. Si bé, avui dia la migració està manipulada pels estats, existeix una tendència que el nivell supranacional domina cada cop més certs aspectes migratoris. Tanmateix, per al futur proper, sembla que els estats-nació continuen sent els principals òrgans decisoris acceptants de decisió en el maneig dels fluxos migratoris.

Finalment, Blanca Garcés va expressar-se sobre la relació entre sobirania i les polítiques migratòries i frontereres. Sosté que, a partir de l’any 2015, ha crescut la divisió de polítiques i posicions dins de la UE. Aquest cisma polític no només reflecteix un problema de solidaritat amb els migrants i els refugiats, sinó també una mancança de solidaritat entre els estats membres. Això contrasta amb la unitat en les polítiques d’externalització del control de més enllà del Vell Continent. És a dir, als països d’origen i de trànsit. Aquest àmbit tendeix cada cop més a una política europea, en detriment d’una estatal. Això es deu que, fora del territori europeu, no operen els límits de les constitucions a l’hora de regular i expulsar els migrants. Garcés va exposar l’escenari actual, en què els reclams de sobirania donen prioritat a un esperit cada vegada menys europeu, amb un retorn a les sobiranies nacionals.