En comptes d’obrir nous escenaris, massa sovint una pregunta prefigura una resposta i acota encara més el territori preexistent: així s’aprèn poc. Si volem qüestionar-nos de debò les coses, una pregunta ens durà a una altra pregunta i és aquest mapa de possibles respostes mai no apuntalades el que donarà l’abast del nostre desconeixement: així s’aprèn, a partir d’apamar el que no sabem.

Quan pensem en el futur d’Europa —quan ens preguntem sobre el futur d’Europa—, és imprescindible analitzar a fons les condicions inicials, és a dir, radiografiar el nostre present des de tots els mitjans i veus possibles. Parlant d’Àfrica, Ryszard Kapuściński deia que “el continent és massa gran per descriure’l. És un veritable oceà, un planeta a part, un cosmos variat i riquíssim. Només amb la més gran de les simplificacions, per una mera qüestió de conveniència, en diem Àfrica. De fet, excepte com a denominació geogràfica, Àfrica no existeix”. Encara que les dimensions d’Europa siguin molt menors i les comparacions sempre són de mal fer, gairebé podríem dir el mateix d’Europa: que no existeix, que és una entelèquia. Si volem afirmar el contrari, o, més aviat, si volem carregar-nos de raons per poder afirmar el contrari, si volem poder dir amb autoritat que sí que existeix, només ho podrem fer a partir de la constatació de la seva manca d’unitat i cohesió, de recomptar-ne els mil brots i expressions que parteixen d’una sèrie d’arrels comunes, de celebrar-ne la multiplicitat i l’eclecticisme, la munió de llengües, pobles, impureses, mutacions, desfetes, camps de cultiu i atzucacs.

Per prendre-li el pols, per entendre una mica què ens depara l’Europa que habitem, hem demanat a dotze autors que hi pensin a través de la ficció de la pròpia escriptura, perquè l’escriptura és pensament i la ficció, el territori del possible. Si per comprendre cal imaginar, qui millor per imaginar que els qui s’hi dediquen, els escriptors? La majoria són dones, bona part de menys de quaranta anys i moltes amb un punt de partida biogràfic que mostra la riquesa i pluralitat que poden tenir les identitats europees (Djaimilia Pereira de Almeida va néixer a Angola i viu a Portugal, Juana Adcock és mexicana i viu a Escòcia, Eluned Gramich és gal·lesa i viu a Alemanya, Nina Yargekov té la doble nacionalitat franco-hongaresa). Els textos també dibuixen un panorama fèrtil i divers: des d’un poema sobre la matança del porc a un interrogatori sobre l’amor, d’un diàleg quinqui a una distòpia senyalística truculenta, cada escrit juga com vol i no participa de cap ortodòxia.

Així que vet aquí aquest ventall de veus, amb tots els seus plecs i contradiccions, sense amagar cap vergonya: cadascuna, al costat de l’altra, configuren una panoràmica bastarda i lliure de què s’hi cou a Europa ara mateix i com ens imaginem que serem quan siguem grans.